Nicolas Favresse: “Escalar és una coreografia”

Nicolas Favresse (Brussel·les, 1980) diu que casa seva és una furgoneta.  La hi ha convertit perquè viatja per tot el món per enfilar-se a les parets més verticals en estil alpí o en llargues escalades. Amb la curiosa particularitat d’haver-se perfilat com a escalador de primera línia mundial mentre, al mateix temps, fa música. Ha rebut el Piolet d’Or, la màxima distinció a muntanya, per una expedició a Grenlàndia, i entre d’altres ha obert una nova ruta d’extrema dificultat al Tepui Amuri (Veneçuela).  Ara bé, sempre que grimpa paret amunt, intenta pujar-hi amb un guitalele, una guitarra molt petita semblant a l’ukelele, que en Nicolas afina al costat de l’acordió del seu germà, l’Olivier, i de la flauta i l’harmònica del seu amic Sean Villanueva.

Ells són la música de les parets i aquest any inauguren la 31a edició del Festival BBVA de Cinema de Muntanya, de Torelló (Osona). Aquest divendres 15 de novembre a partir de les 9 del vespre, els germans Favresse passaran imatges de les últimes expedicions i tocaran en directe a la sessió d’obertura del Festival de Torelló. L’endemà, el dissabte 16, els podreu sentir en una conferència al costat de Ferran Latorre a partir de 2/4 de 5 de la tarda, i si els voleu veure en plena acció no us perdeu la pel·lícula ‘Venezuela Jungle Jam’: música i parets extraplomades per obrir una nova ruta. És un dels 29 films que competeix a la secció oficial del certamen.

Mai havia vist ningú pujar instruments a les parets…

[Riu]

Anem per parts: per què escala?

Per mi és una manera d’estar en contacte amb la natura i ho faig més si poso el meu cos al límit, posant-me un repte. L’escalada és un esport però per mi també és una forma d’expressió personal, com ho és la música. Quan ets en aquells llocs preciosos, a fora, tot és inspiració.

És art l’escalada, doncs?

Crec que sí, i tant! Bé, la música ho és més, però escalar és una manera de moure’s igual que ho és la dansa. Si fas pujar vint persones en una mateixa paret cadascú farà moviments diferents: uns ho fan més delicat, altres salten…Mirar-s’ho és increïble, com una coreografia!

És així com convenceria algú que mai hagi escalat?

[no respon] Deixa’m veure una mica de te… [riu] És només seguir la teva passió. No cal pressionar ningú. Per mi va ser començar a escalar i només volia fer això. En el meu cas, no és que veiés algú escalant bigwalls i digués: “Ostres, vull fer-ho!”. No, és una simple evolució natural. Algú et pot inspirar però no empènyer-t’hi: ha de ser una cosa que estigui realment guiada per la teva passió.

I per què hi pugen amb instruments?

Quan vaig fer la meva primera bigwall amb en Sean vam veure que al Yosemite (Estats Units) la gent duia tota mena de coses a les parets. Barbacoes i tot, perquè és de fàcil accés encara que al mateix temps la paret sigui molt difícil. I nosaltres ens vam animar a dur-hi els nostres instruments. El principi tot plegat va començar com una broma però després vam adonar-nos que realment era un lloc únic on inspirar-se: tocar ajuda a la ment a escapar-se de la dificultat i la concentració d’una escalada. La música té això, quan toques la teva ment se’n va. I això és necessari.

Ser a les parets a vegades és molt dur: molts dies penjats, moltes complicacions tècniques. I és clar, és difícil relaxar-se allà dalt i fins i tot pots no passar-t’ho bé si penses massa en el que vindrà, en el perill. En canvi si toques, la música ajuda a desconnectar.

No hi ha escalada sense música, doncs?

Hi ha música si ho portem tot per dormir a la paret: és a dir, quan hem de dur moltes bosses perquè és una via molt difícil que no podem fer en un sol dia. Ara, si decidim fer-ho en estil alpí, hem d’anar al màxim de lleugers perquè es fa amb poc temps. I no és idoni dur els instruments en aquest cas…!

I què hi toquen?

La majoria de les vegades no toquem una cançó en particular. Simplement ens posem tocar i deixem que la música vagi lliure. Pensa que quan estem penjats tenim moltes emocions i va bé recrear-les en la música. És molt poderós aquell instant.

I ha pensat dedicar-se a la  música professionalment?

Sí, quan era més jove. I encara ara m’agradaria tocar més! Però escalant els dits et queden molt i molt gruixuts i per tant ja et pots oblidar de ser ràpid a la guitarra! [riu] Però això no és el més important! Crec que en música encara que no sigui tècnicament molt bo, tot el que necessites és tocar la nota correcta en el moment correcte. És simple però és així.

Acaben de tornar de la Xina, d’escalar al Kyzyl Asker. Un dels seus companys ha tornat amb congelacions als dits dels peus. Per què s’arrisquen tant? Altres esports no requereixen tot això!

Però jo sóc molt més lliure. En altres esports, és cert, tens més reconeixement, et paguen més diners, però també tens més obligacions. Jo faig el que vull. Excepte anar a llocs com Torelló, que és la feina més dura que he de fer a l’any… [riu]. No, és broma. És només passió, no es pot comparar amb altres esports. Crec que si l’escalada fos més reconeguda no seria el mateix: vull trobar-me gent que no escala per diners sinó per passió.