Neus Ballús: ‘La plaga’ és un western contemporani

La Plaga de Neus Ballús és una pel·lícula singular filmada sense actors, en què els personatges són encarnats per les mateixes persones que representen. La Plaga ha estat estrenada a la Berlinale 2013 i ha guanyat el premi Gaudí al millor muntatge, guió, direcció i pel·lícula.

La directora Neus Ballús ha triomfat als premis Gaudí d’enguany amb La Plaga, una pel·lícula singular filmada sense actors, en què els personatges són encarnats per les mateixes persones que representen. Estrenada a la Berlinale 2013 i nominada als premis LUX 2013, La Plaga és el debut d’una directora que promet. Ha estat nominada als European Film Awards en la categoria d’opera prima. Pels que encara no l’heu vist, aquesta nit s’emet pel Canal 33 dins l’espai Sense ficció. Gabriela Seidel-Hollaender ha conversat amb ella. 

Com vas triar els protagonistes? Creus que són representatius de la barreja de gent que viu en aquest indret de la perifèria de Barcelona?

No crec que siguin representatius. De fet, aquesta no era la meva intenció. Al contrari: els vaig triar perquè eren excepcionals. Em van seduir per la seva barreja de coratge, bondat i capacitat de fer front a les dificultats. El que sí que representen són els problemes que avui dia tenim gairebé tots: l’individualisme, la solitud, la incertesa respecte al futur, la sensació d’estar sota una amenaça que escapa al nostre control…

Què vas dir als personatges per convèncer-los de participar en el projecte? 

Al principi només els vaig demanar si podríem quedar de tant en tant, perquè volia fer una pel·lícula per la zona. Així doncs, vaig passar-me dos anys senzillament parlant amb ells, fent-los fotos, escrivint sobre les seves vides i pensant com construir una pel·lícula a partir d’aquesta realitat. Llavors, quan ja tenia una idea clara del que volia fer, finalment els vaig demanar si hi voldrien participar.

No va caldre convèncer-los, perquè van acceptar de seguida.

Al llarg del procés, sovint els he intentat explicar com seria la pel·lícula, però sempre he tingut la sensació que això no els interessava gaire, com si no es poguessin ni imaginar de què parlava. Em vaig adonar que simplement confiaven en mi, tenien una confiança cega en el que estava fent. Això no només em va sorprendre, sinó que em va espantar una mica. Per això he sentit una gran responsabilitat sobre la manera com apareixen a la pel·lícula. I sempre he intentat ser molt respectuosa amb això, intentant no trair la seva manera de ser.

Una vegada vas tenir l’escenari i els protagonistes, com va ser aquest procés que et va portar a treballar-hi durant quatre anys? El fet que no fossin actors va condicionar molt l’escriptura del guió i la manera de rodar?

El secret de la gran implicació emotiva dels personatges en el projecte és precisament aquest procés tan llarg. Tot el que han fet per la pel·lícula sorgeix de la meva relació personal amb ells. I això no es pot generar en un any o dos. A la pel·lícula s’interpreten a si mateixos, en seqüències que estan lleugerament estructurades en un “guió” que jo escrivia i reescrivia constantment. Sempre intentava fixar sobre el paper com imaginava la pel·lícula, però la realitat canviava, i ens havíem d’adaptar contínuament. Per exemple, durant el procés, la Maria va haver d’ingressar a la residència. Nosaltres la vam acompanyar, canviant tota la seva història, i també incloent un nou personatge a la pel·lícula: l’infermera filipina, que ha acabat sent molt important per a la coralitat de la pel·lícula. D’altra banda, però, hi ha fils narratius que han estat clars des del principi. Vam planificar el rodatge com si es tractés d’una ficció, amb la gran diferència que cap dels personatges era actor, i que el que hem filmat són les seves vides.

En algun moment vas pensar fer un documental? Per què et vas decidir per una barreja de documental i ficció?

El punt de partida va ser aquesta àrea de la perifèria de Barcelona, Gallecs, aquest lloc estrany entre polígons industrials, autopistes i grans edificis. Conec aquest espai des que era petita, i tenia la intuïció que hi podria trobar personatges molt especials. Així que vaig fer molta recerca, com ho hauria fet un documentalista, intentant entendre el lloc i la realitat dels personatges. Però a mesura que passava el temps, vaig anar veient clar que la pel·lícula havia de tenir una atmosfera determinada, unes històries entrecreuades, línies narratives diverses… I vaig veure que aquestes coses les hauria de construir jo, com a cineasta. Per això vaig pensar que estar entre dues aigües era la millor opció. No és una forma fàcil de treballar: requereix temps, i trobar l’equilibri adequat és difícil. Però vaig pensar que valia la pena córrer el risc, si aconseguia que l’espectador pogués veure la pel·lícula com si es tractés d’una ficció, però amb emocions reals constantment emergint de les imatges.

La pel·lícula està dedicada a la Maria Ros, que hi juga un paper extraordinari. Com va ser la relació amb ella?

Quan la vaig conèixer em va seduir immediatament, i ens vam fer amigues de seguida. Quatre anys després, encara es preguntava per què vaig decidir que ella fos una de les protagonistes. Sempre em deia: “I com va ser que et vas enamorar de mi?”. La nostra relació era molt intensa: de vegades ens barallàvem a crits, i moments després ja estàvem plorant, abraçant-nos i demanant-nos perdó.

He compartit amb ella els que han estat els darrers quatre anys de la seva vida. Vaig ser la seva darrera amiga. Aquesta mena de relacions van molt més enllà de la pel·lícula.

Podries dir alguna cosa de les decisions estètiques que has pres?

A causa de la sensació de solitud i d’incertesa en què viuen els personatges, sempre he pensat en La Plaga com en un western contemporani. També perquè parlem de la vida als marges del sistema, en un paisatge estrany, al pic de l’estiu… Quan pensava en l’atmosfera estètica de la pel·lícula sempre tenia en ment aquest gènere.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació