Najat El Hachmi: “Mai no he entès la catalanitat com una cosa hermètica”

2.09.2015

Edicions 62 publica La filla estrangera de Najat El Hachmi, la novel·la guanyadora del premi Sant Joan BBVA de Literatura 2015, que es lliurarà el dia 8 de setembre a la Plaça de la Paraula, en el marc de La Setmana. L’autora hi narra l’entrada a la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya que malda per emancipar-se de la tutela de la seva mare. Parlem amb El Hachmi a la llibreria + Bernat. 

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

Bernat Puigtobella: Podríem dir que a La filla estrangera la llengua és com una xarnera, un espai de negociació entre el món de la mare, d’origen rifeny, i el món català on ella, gràcies a la immersió lingüística i l’afició a la lectura, es reconstitueix. Podríem dir que l’amazic aquí és, per al lector català, un dels vels a través dels quals veiem el pensament de la narradora? No és un vel que tapa sinó un vel que mostra…

Najat El Hachmi: A la meva primera novel·la, L’últim patriarca, parlava d’una família marroquina que parlava en amazic, però jo els feia parlar en català, i amb això em vaig fer una mica de trampa per fer el text llegible. Hi sortia alguna paraula en amazic, però la llengua no hi era explícita. Quan es va presentar la novel·la a Casablanca, l’Institut Cervantes em va convidar a anar-hi i allà em tenien preparada una sorpresa: van llegir tot el primer capítol traduït a l’amazic. Allà em vaig adonar que aquella novel·la tenia una altra llengua a sota, perquè sonava com si l’hagués escrit en amazic. Vaig pensar que si la meva mare hagués pogut sentir aquell fragment hauria pogut entendre a què em dedico.

I, aquesta vegada, l’amazic, una llengua oral, ha aflorat en aquesta novel·la.

Sí, perquè el que faig com a escriptora és no reprimir algunes coses que havia reprimit. I vaig pensar que era necessari incorporar la presència de l’amazic al text mateix. Ho necessitava per poder il·lustrar la relació de la protagonista amb a llengua; per anar a l’arrel del que significa tenir una llengua teva de pensament diferent de la de la teva mare. Mostrar què passa quan la teva llengua materna deixa de ser la teva llengua de pensament.

La llengua que aprèn aquí aquesta noia acaba sent un agafador que a la llarga li facilitarà una sortida al laberint en què es troba. Però no és només el pensament el que li dóna autonomia. El seu cos també té les seves raons, per dir-ho amb una expressió de Maria Mercè Marçal.

Volia donar presència al cos perquè és un punt de conflicte amb la mare. De l’emmirallament amb la mare es desprèn com ha de ser el seu cos, com s’ha de vestir. Volia mostrar com, a mesura que avança la novel·la, ella va renunciant a si mateixa i aquesta renúncia és paral·lela al distanciament amb el propi cos, que és el lloc on s’explicita el conflicte del personatge.

El fet que la protagonista no tingui nom també em sembla molt significatiu. Som davant d’un cos i un pensament anònims. Aquest és un altre dels vels que porta aquesta noia que sense malbaratar el seu misteri ens consigna de manera minuciosa cada replec i moviment i reacció del seu cos, des de la masturbació fins a la maternitat. Un dels leitmotivs del llibre és la línia que sent obrir-se en el seu cos, com si una cremallera la partís de dalt a baix. En aquest sentit recorda aquella por que tenia la Colometa abans de perdre la virginitat, però també la metàfora que feia servir la Maria Mercè Marçal quan parlava del càncer a Raó del cos. La sensació d’escorxament…

Jo havia llegit la Marçal, però no la tenia com una referència. Aleshores, quan va néixer la meva filla la vaig reprendre, i m’hi vaig sentir molt a prop. De fet, el títol de la novel·la ja és un homenatge al seu llibre, La germana estrangera, un poemari on explica l’experiència de la maternitat, la vinculació amb la filla. En el moment del naixement t’adones que la teva filla no ets tu sinó una altra, però et trobes en un estadi preverbal en què encara no t’hi pots comunicar. En aquests primers moments mare i filla es comuniquen físicament, a partir del tacte, les carícies, el sentits. I la protagonista de la novel·la no pot tornar òbviament a aquesta fase preverbal, però és com si hi estigués, perquè hi ha coses que es diuen i s’entenen sense parlar.

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

Hi ha un moment a la novel·la en què fins i tot diu que voldria extirpar-se els narius per no haver de sentir segons quines olors. El seu rebuig del món de la mare arriba fins a aquest punt…

Sí. És una noia amb els sentits molt desenvolupats, i els sentits la vinculen a la mare i això és com una llosa.

En un altre moment, a la cuina del seminari on treballa, s’afarta furtivament de negritos, unes peces de braç de gitano ben flonjo farcides de nata i cobertes de xocolata. Ho viu com un alliberament, una transgressió sexual, però passa de l’èxtasi a la tristesa, com si s’hagués castigat ella mateixa, que veu amb angoixa com s’engreixa.

Els conflictes amb el menjar sovint tenen a veure amb els conflictes amb la mare. Ella és molt conscient del desig que té de xocolata i amb el temps va renunciant a aquests plaers fins al punt que perd el contacte amb ella mateixa.

Un dels mèrits del La filla estrangera és que explica una experiència que mai ningú no havia descrit en català. És territori verge, obres literàriament un món que diria fins i tot que no existeix tampoc en castellà. Després de llegir aquesta novel·la ja no puc mirar igual una dona que va amb el vel pel carrer. Ara em puc imaginar com és el món d’una dona d’aquestes per dins. Penso que el poder de la literatura és aquest, que ens fa replantejar idees preconcebudes.

En el món de les dones musulmanes hi ha molta vida que ningú no ha explicat. Està amagada, i jo mateixa tenia les meves pors a l’hora d’explicar-ho. Jo havia llegit fa temps Sueños en el umbral, de Fátima Mernisi, que descriu força la vida interior de les dones a l’Islam, però és molt orientalista. Aquí el perill és descontextualitzar els elements exòtics; que no s’interpretin correctament.

De fet, ara que parles d’interpretació, es podria dir que la teva protagonista, a més a més de fer de mediadora cultural, és una intèrpret, perquè contínuament està traduint d’una llengua a l’altra el que viu i li passa pel cap. És potser per això que fa l’efecte que es troba en un punt equidistant entre el món de la mare i el nou país on ha aterrat. I això fa que no caigui tampoc en el maniqueisme. No hi ha bons ni dolents, en aquesta novel·la.

No ho sé, mentre escrivia la novel·la no tenia la preocupació que hi hagués un equilibri entre dos mons sinó donar la visió d’una noia que es troba en aquesta situació. Preferia més aviat que ella transmetés la seva incomoditat amb totes dues realitats, la sensació d’incomoditat a tot arreu; en una banda perquè no volen que canviï i en l’altra perquè la volen canviar.

La ciutat on passa l’acció és Vic, però en cap moment dius el nom d’aquesta ciutat. Potser és un altre vel d’aquesta novel·la. La visió que dónes de la gent de Vic no és gaire falaguera.

Qui sap. Potser els pot servir per ser autocrítics.

No és gràcies a ells que la protagonista se salva, perquè per més bona voluntat que hi posin, la seva mirada sobre el fet migratori i sobre els musulmans és condescendent. Fins i tot l’amic de l’institut, sensible i llegit, amb qui ha compartit lectures i amb qui hi ha feeling, no acaba de ser per a ella algú de qui es pugui refiar del tot.

Ella veu poc probable que la societat d’acollida li pugui donar un vincle emocional semblant al que li dóna la mare. Pensa que ningú no l’estimarà igual que la mare, tant des del punt de vista emocional com material. Saps què passa? Que a les noies marroquines tothom els diu el que han de fer, com han de vestir o comportar-se, però ningú es planteja què suposa això per a elles. La sensació de pèrdua o de desarrelament pot ser molt gran. I fins que no tens un suport ferm a l’altra banda, no pots fer el salt.

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

Najat El Hachmi | Foto Tatiana Pagà

La protagonista arriba a fer un salt, però no pas perquè la societat d’acollida li doni prou garanties. De fet, sort del personatge de la vestidora, un amiga marroquina com ella de la qual tampoc no sabem el nom però que té el carnet de conduir i això li dóna una llibertat de moviments inimaginable per a ella. És, doncs, una altra dona marroquina el detonant que l’ajuda a emancipar-se?

Sí. Les dones marroquines que vénen aquí poden viure situacions molt diferents en un mateix context. Hi ha famílies molt obertes, d’altres més tancades. Hi ha persones, com la vestidora, que són més pioneres i trenquen amb la pressió del clan. Jo buscava dones marroquines que fossin diferents de la meva mare. La pregunta és: què he de ser jo, en relació al meu origen? També hi ha una gran diferència entre viure a comarques o en una gran ciutat. Sovint es veu la gran ciutat com un alliberament, però no sempre és així. Els immigrants arriben i s’instal·len aquí agrupats en comunitats que ja vénen d’origen, són pobles sencers que es traslladen a viure en un mateix barri o ciutat. Per tant, es manté aquest control social opressiu que pateix la protagonista.

I aquesta noia també s’emancipa gràcies a la lectura. Les hores passades a la biblioteca llegint literatura li obren tot un món. És lectora de Rodoreda i s’identifica amb el personatge d’Aloma, a qui justament fan casar amb un oncle.

Exacte, que és molt pitjor que casar-se amb un cosí. Al Marroc, casar-te amb un oncle està considerat un incest.

És irònic que nosaltres veiem el matrimoni arreglat com un acte retrògrada i que la protagonista descobreixi, a través d’una novel·la de la Rodoreda, que no fa gaies dècades aquí passava el mateix, i diu aquella frase cèlebre: “L’amor em fa fàstic”.

Sí. La pràctica dels matrimonis arreglats estava en retrocés, però d’un temps ençà hi ha un condicionant nou i és que s’ha convertit en la manera de fer el reagrupament familiar. Així se sotmet doblement la dona, perquè el reagrupat no pot treballar aquí fins al cap de cinc anys. De manera que si el reagrupat és el marit, la dona l’ha de mantenir. I si, al revés, és la dona la reagrupada, no pot treballar tampoc i depèn completament del marit.

És una llei aberrant.

Sobre la immigració hi ha un punt de vista uniformitzador i molt essencialista. És com una foto fixa que es queda ancorada en un moment determinat i no canvia. De tant en tant se’n parla als mitjans, però no veig que hi hagi una voluntat de coneixença real del que suposa la immigració ni tampoc de donar a l’immigrant un tracte d’igual a igual. Ho veus en l’àmbit laboral, on se suposa que els immigrants només poden fer un tipus de feina. A mi em va costar molt acceptar això.

La filla estrangera es pot entendre com un gest polític? Especialment en el moment en què vivim. En una futura Catalunya independent ja no hi haurà catalans normals.

I ara tampoc, espero. Si al meu primer llibre vaig poder dir “sóc catalana” és perquè vaig entendre que ser catalana és una cosa molt oberta. Avui dia hi ha pocs catalans que tinguin vuit cognoms catalans. Mai no he entès la catalanitat com una cosa tancada i hermètica, sinó que sempre s’ha anat nodrint d’elements exteriors. Ara que ja fa uns quants anys d’aquesta nova última immigració, és hora de fer una reflexió sobre el que s’ha fet. I penso que s’han fet coses bones i d’altres que no tant. El que es mostra a la novel·la és que no hi ha cap política que pugui donar resposta al que viu aquesta filla. Que es parli més o menys del mocador als mitjans no servirà de consol a les noies que n’han de dur per força. El problema és quan et conviden a un fòrum intercultural i veus que no els interessa que parlis de qüestions socials. Parla del cuscús i no qüestionis res. És una doble discriminació.

Quan treballava de mediadora a Vic i les dones em demanaven de fer més classes de llengua i informàtica, els havia de dir que allò no estava previst i que les ofertes eren cursets per aprendre a cuinar o a pintar tassetes de te.

Aquesta perspectiva política que veus a la novel·la també queda clara en el paternalisme envers els immigrants, que és una forma de denigrar. Et trobes que ets la bona immigrant si vesteixes com s’ha de vestir i ets una mala immigrant si portes el vel…. Com encaixes en aquest motlle que et proposen? Perquè al final t’has d’emmotllar a una expectativa creada i això és molt incòmode.

Si voleu llegir aquesta novel·la en format digital, feu clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. És interessant plantejar literàriament aquesta tensió entre una mare i la filla, que en aquest cas és més contrastada per les cultures amaziga i catalana que hi ha pel mig. Però en realitat sempre es dóna aquesta tensió, fins i tot en les dones que casualment, i recalco casualment, tenim els famosos vuit cognoms catalans. Això és intranscendent, des del punt de vista metafísic! La tensió de les identitats entre mare i filla és una qüestió d’ordre espiritual que a vegades costa tota una vida discernir. Felicitacions per aquest llibre, Najat, que voldré llegir.

  2. Quan el pare és qui domina, controla, vigila, censura, etc., és una mostra de masclisme (i rebutjat amb violència). Quan és la mare, es tendeix a excusar i a matisar molt.

  3. És interessant tenir l’oportunitat de conèixer en la nostra llengua la cultura i les maneres de fer i pensar d’altres indrets. És una riquesa de la nostra societat, que gent vinguda de fora s’integrin amb normalitat i que des d’aquesta integració comparteixin amb nosaltres els seus orígens. Catalunya és un país tolerant, respectuós, acollidor i obert, i només demanem el mateix als nouvinguts. La Najat n’és un bon exemple.

  4. Valdria la pena interrogar l’autora sobre la influència, si és que n’hi ha, dels debats que han acompanyat, a països en què la crítica literària s’hi ha interessat abans que a casa nostra, l’emergència de les “literatures de la immigració” (penso, per exemple, en Mina Oualdlhadj o Jack-Alain Léger a França, o Cristina Ali Farah a Itàlia).