Montserrat Verdaguer: “Les filles de Tom Sharpe no han acceptat l’herència”

29.01.2014

Si entreu a la casa de la doctora Montserrat Verdaguer, només hi veureu documents. Taules que vessen llibres. Caixes per tots els racons. A l’entrada. Al primer pis. I al segon. Haureu entrat a la seu de facto de la futura Fundació Tom Sharpe.

L’escriptor anglès conegut per les seves obres satíriques va decidir deixar tot el llegat documental a qui havia sigut la seva mà dreta durant els seus darrers divuit anys a la Costa Brava, Montserrat Verdaguer (Olot, 1955). Una decisió que no va fer cap gràcia a la família anglesa, si bé ha heretat els béns immobles i els drets d’autor de Tom Sharpe.

La doctora Verdaguer és, ara, una neuròloga amb la missió de vetllar pel llegat del novel·lista i la seva difusió. Ho fa amb entusiasme i pensa comptar amb l’ajuda d’universitats per a la classificació, conservació i digitalització dels documents. Tom Sharpe es quedarà, i per molt de temps, a Catalunya.

 

Montserrat Verdaguer, marmessora de Tom Sharpe, observant unes fotografies de l'autor anglès

 

Tom Sharpe va arribar a Catalunya vora el 1992. Com el vas conèixer?

En Tom va llogar una habitació a l’Hotel Llevant de Llafranc, al municipi de Palafrugell, per tres o quatre mesos. Fins al juny del 1996, quan va comprar una casa al mateix poble, anava i venia entre Llafranc i Cambridge. Jo me’l vaig trobar de dues maneres: primer, a través del meu marit, que era fotògraf com Tom Sharpe i el va conèixer a l’hotel, on me’l va presentar. A més, un dia que estava malalt per una petita grip l’amo de l’hotel em va demanar si hi podia anar. Com que ell tenia una sèrie de malalties –diabetis, etc.– de mica en mica el vaig anar coneixent.

Un cop establert al poble costaner de Llafranc, es va relacionar amb artistes i personatges catalans?

S’havia trobat moltes vegades amb artistes també establerts a Palafrugell com Rodolfo Candelaria i l’italià Tano Pisano; amb Xavier Miserachs; coneixia la Rosa Regàs i havia dinat amb Mathew Tree. També coneixia gent que trobava a l’hotel de Llafranc. El nét hereu de Josep Pla li havia presentat el mas Pla, però no havia llegit mai cap obra seva perquè aleshores no hi havia res de Pla traduït a l’anglès i Tom Sharpe no parlava ni català ni castellà.

Com pot ser que no el sabés parlar?

Entenia el català i el castellà més del que deia, però no el parlava. Sempre posava un exemple divertit dient que, d’aquesta manera, quan anava als bars no s’assabentava de quant valia el pollastre, quin cotxe és el millor, a quina perruqueria anava la gent, etc. Estava molt tranquil sense saber què comentava la gent.

Què el va fer enamorar de la Costa Brava?

Ell destacava la tranquil·litat, el clima, el bon menjar, la bona vida en aquell moment i el tracte que va rebre. Deia que l’hotel on residia era com la seva segona família, ja que el tractaven molt bé i podia fer el que volia. A més, la majoria dels clients eren anglesos, així que ja no es trobava tan desterrat; als vespres estava en certa manera com en un pub anglès.

Va venir a la Costa Brava atret més pel seu encant o per escapar de l’ambient anglès?

Després d’escriure els onze primers llibres, un per any, va tenir una espècie de bloqueig literari, amb problemes amb les filles, amb les editorials que començaven a fer grans conglomerats, etc. També és cert que per ell Anglaterra, i sobretot Cambridge, era molt esnob: venia d’una família on el seu pare era un pastor unitari que intel·lectualment en sabia molt, però econòmicament vivien en un nivell molt baix. Cambridge li venia molt gros. Va passar una temporada a hotels d’Anglaterra i no li va satisfer. Va ser llavors quan l’agent literària Carme Balcells li va proposar anar a la Costa Brava i li va agradar.

 


Montserrat Verdaguer al seu despatx

 

Ara que ja l’has conegut durant uns quants anys, com el definiries?

Sempre que deia alguna cosa, s’havia de fer perquè si no, es posava furiós. Tenia un caràcter molt i molt fort, influït per tot el que havia viscut al llarg de la seva vida. Per exemple, van expulsar-lo de Sud-àfrica per la seva oposició al règim: formava part de l’ANC, del Partit Comunista i va fer moltes fotografies al camp de detenció de Stormberg, negatius que deia que la policia va cremar. A part, va escriure nou obres de teatre contra l’apartheid, de les quals només se’n va representar una a Londres. Per totes aquestes accions, li van donar deu dies per marxar a Anglaterra, com estipulava un ordre judicial. S’hi va negar i va estar un mes i mig rotant per cinc presons de Sud-àfrica. El gener de 1962 arribaria a Anglaterra.

Quin procés de redacció feia servir?

Era completament caòtic, podia escriure el capítol número 3, després el 7 i el 15 i al final feia la composició. Ho feia principalment a màquina, ja que els ordinadors i en Tom no eren gaire amics. No sé com s’ho feia, però sempre els espatllava.

En què consistia, doncs, la teva tasca?

El vigilava, controlava, el dia que havia begut massa l’acompanyava en cotxe, etc. Alguna vegada encenia la xemeneia i cremava tota una sèrie d’escrits que no li agradaven, però jo feia còpies de tot i ho recuperava. Intentava controlar-lo una mica dins el seu caos. Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama, sempre deia que era el seu àngel de la guarda!

Quina part del llegat t’ha deixat?

Em va deixar tot el llegat referent als documents, capses, manuscrits i totes les fotografies, mentre que a la família li va deixar els drets d’autor i els béns immobles. L’advocat, com que ja vaig fer acceptació d’herència i tots els papers necessaris, em va dir que anés a la casa de Llafranc d’en Tom i m’endugués el que pertocava; si no, s’ho quedaria la família anglesa. Ara la casa està completament buida i tot ho guardo jo fins que es faci la fundació.

Què n’opina la vídua i les tres filles del fet que t’hagués atorgat part del llegat?

No ho sabem perquè no ens han dit res! Se suposa que estan enfadades, però és una situació molt estranya perquè no han vingut ni a fer acceptació d’herència… Se’ls hi ha passat el temps que estipula la llei catalana, ja que va fer el testament i es va morir a Catalunya. Ara no sabem què passarà: si s’ho quedarà l’Ajuntament o la família després reclamarà… A més, tampoc ens han donat la totalitat del llegat d’Anglaterra. Hi vam anar amb l’advocat i ens van donar catorze caixes, però falta molta cosa, segur. Suposem que el que va enrabiar més a la família és que hagués fet un testament hològraf aquí sense que ells ho sabessin.

Tom Sharpe

Durant l’entrevista l’han trucat alguns pacients com a metge de capçalera que és. Tom Sharpe t’ocupa molt de temps?

És molta feina, hi dedico unes dues hores diàries més la totalitat dels caps de setmana, a part de tota la feina que he anat fent diàriament des de 2001. En principi em proposava fer la biografia, que espero acabar en uns dos anys. I, mentre pugui anar fent la biografia, volia començar ja a pagar a un becari de la Universitat de Girona i de Barcelona perquè em poguessin ajudar amb tant i tant de material a partir de l’1 de gener, però he hagut d’esperar-me perquè encara no està constituïda la fundació ni tenim un espai a Palafrugell, com l’Ajuntament havia promès. A més, abans voldria esperar a acabar de reunir els documents que encara queden a Cambridge. L’any que ve me n’aniré a Sud-àfrica per reunir testimonis i conèixer els llocs que havia trepitjat Tom Sharpe.

Se sap què ens trobarem a la seu de la futura fundació?

A Palafrugell, a la Fundació Tom Sharpe, hi hauria les màquines d’escriure, fotografies i objectes personals, mentre que el material escrit aniria als Fons Reservats de la Universitat de Girona per tal de classificar-los i fer la digitalització.

Se li farà algun acte de record?

En principi, el que es pensava fer és una jornada anual, que dubto que aquest any es pugui fer. Voldria destacar, també, que ell volia que l’enterressin a una església de Northumberland, on el van incinerar en contra del seu desig. La meitat de les cendres les tinc jo i els propers mesos les portaré al lloc on volia ser enterrat.