Montserrat Morales: “El que tu veus et fa pensar, però pensar et fa veure millor”

23.04.2015

“Mitja vida envoltada d’infants amb llapis i colors a les mans, estimulant les seves capacitats creatives, engrescant-los a dibuixar i a expressar-se, i a desvetllar les seves mirades per descobrir els misteris i la saviesa que amaguen les obres d’art”.

Montserrat Morales (Barcelona, 1948) és psicòloga i professora d’Educació Visual i Plàstica. Ha estat responsable de la secció d’art de la revista infantil i juvenil Cavall Fort des de 1999 i coordinadora del bloc de Cultura Urbana del Màster en Intervenció Ambiental de la Universitat de Barcelona, des d’on ha dut a terme nombrosos estudis sobre temes d’infància i ciutat. Impulsora del Big Draw, La Festa del Dibuix a Barcelona i Tarragona, ha participat en Formació i Disseny de l’adaptació del Mètode de les Estratègies de Pensament Visual, en col·laboració amb el MNAC i l’Escola Miquel Bleach de Barcelona.

Montserrat Morales

Montserrat Morales

Quina mena de formació et va encaminar inicialment cap a la transmissió de coneixements i entusiasme als infants?

Vaig començar a formar-me com a mestra l’any 68. Va ser una mica especial perquè no vaig tenir una formació convencional de Magisteri, sinó que vaig tenir l’oportunitat de cursar una carrera de dos anys que es deia Jardineres educadores.

Aquesta formació segueix existint?

No, era l’època franquista i no la van autoritzar. Els mestres que teníem no ens explicaven ni ens donaven didàctica sinó que ens formaven com a persones. Per tant, la meva concepció del magisteri es va configurar amb uns altres criteris diferents dels actuals. Quan preguntàvem als nostres professors: “Què puc fer per ensenyar millor?”, ens contestaven: “Forma’t tu: llegeix, vés a concerts, escolta molta música, llegeix filosofia, vés a exposicions…”. Si t’enriqueixes sabràs què és el que has de transmetre als teus alumnes.

I ara amb què estàs ocupada?

Actualment estic treballant amb el mètode Visual Thinking Strategies (VTS), un mètode d’aprenentatge que utilitza l’obra d’art per aprendre a pensar. Va començar a aplicar-se cap als anys 80, al MoMA de Nova York, com a recurs per apropar infants, joves i públics diversos al món de l’art.

Amb qui poses a la pràctica aquest mètode?

El treballo amb els infants de l’Escola Miquel Bleach de Barcelona. És un projecte pilot en marc del projecte Tàndem, seguint el model de les escoles Magnet als EUA, que coordina el MNAC en col·laboració amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. A aquesta escola gairebé tots els nens són d’origen estranger. El VTS aquí s’utilitza com a recurs per a millorar les habilitats verbals i afavorir-ne la integració. També per promoure el gaudi i l’interès per les obres, estimular l’aprenentatge actiu i la construcció de coneixement. Tot això es fa a través de l’experiència que suposa explorar i parlar d’una obra d’art de forma lliure i creativa, des dels propis referents emocionals, socials i cognitius.

Amb quin criteri s’escullen les obres d’art?

Amb el criteri de la diversitat. Que els nens puguin veure obres de tots els estils, perquè no podem només ensenyar-los un tipus d’art. Es tracta d’ensenyar obres que siguin narratives en tots els sentits.

I aquest mètode no té contres?

Depèn com s’apliqui, però el que a tu et fa créixer com a persona és poder observar, indagar, interpretar i compartir el que veus amb els qui són com tu o amb gent diferent. I això és d’una riquesa…

El VTS només l’implanteu a les escoles?

El museu Picasso s’ha posat a aplicar el VTS a les visites escolars i a poc a poc els mestres han començat a gaudir de l’experiència. La reflexió és que si una escola va al museu i diu “vull tenir una experiència satisfactòria i gratificant perquè és el primer dia que aquests nens vénen al museu” potser és millor fer un VTS que no fer-los una explicació del romànic, el gòtic, el modernisme… Aleshores si tu has tingut una experiència gratificant, potser tindràs ganes de tornar-hi. En canvi, en el cas que els mestres et diguin que vénen de lluny i que és l’única oportunitat que tenen perquè els nens hi vagin, potser no els cal el VTS, potser és millor l’altra opció. Són mètodes complementaris. El fet que una escola dediqui una hora setmanal que l’alumne parli per ell mateix és extraordinari, però potser és el que hauria de ser sempre.

El suport amb què treballeu només són obres plàstiques?

Sí perquè l’art visual ens permet aturar a mirar-lo. Una pel·lícula, una dansa, una música, s’escapa. El dia que vam treballar el quadre de la nit estrellada de Van Gogh, una nena de 10 anys va dir que li recordava un tsunami i una altra que li semblava la fi del món. Deien coses meravelloses…

I això és degut al seu imaginari?

Sí. No sabem quines experiències ha viscut aquesta nena però el fet és que potser sí que Van Gogh tenia una mena de tsunami dins del cap, per tant, tampoc s’allunya tant de les interpretacions… Amb el VTS estem investigant quina influencia té aquesta manera d’apropar-se al coneixement, com està incidint en el que se suposa que són les competències bàsiques.

…I què estan veient?

Que està incidint positivament. Nombrosos estudis reconeixen que la seva pràctica exercita les habilitats verbals i afavoreix significativament el desenvolupament del pensament crític i creatiu. Alhora reforça l’autoestima, fomenta la integració i la inclusió dels participants, contribueix a la millora de les diferents competències bàsiques i permet reflexionar sobre les pràctiques docents i els models educatius que s’utilitzen.

És molt important prendre consciència de la manera amb què es pregunta. És molt diferent preguntar d’una manera que et condiciona la teva resposta perquè amb això t’estan dient que només hi ha una resposta adequada.

Llavors com s’ha de fer?

Fent Open Ended Questions: preguntes obertes. Fer-ho en el periodisme també és fonamental, no només s’aplica a l’ensenyança! Si t’ensenyo una fotografia i et pregunto “Quantes persones hi ha?”, t’estic condicionant i no permeto que elaboris un pensament. En canvi, si et pregunto “Què està passant aquí?”, deixo oberta la teva resposta per així induir que facis el teu propi relat. I aquí està la meravella: construir llenguatge amb els teus pensaments i les teves paraules.

I com es construeix el llenguatge?

Vigotsky diu que el pensament no només s’expressa amb paraules, sinó que pren forma a través de les paraules. El que tu veus et fa pensar, però pensar et fa veure millor, diu R. Arnheim.

Montserrat Morales | Il·lustració: Joan Saló

Montserrat Morales | Il·lustració: Joan Saló

Tu sempre has pensat i donat pels infants. Què és el que et retornen ells?

Ha estat un llarg aprenentatge amb tots els alumnes que he tingut, anar descobrint i gaudint de tots els talents. Però és cert que en procurar crear la situació adequada per facilitar a l’alumne que, partint des dels propis referents psicològics, afectius, socials o cognitius, segueixi el seu propi procés creatiu, s’expressi i elabori el seu propi llenguatge. Això afavoreix la diversitat i la riquesa d’expressions i resultats i és una gran satisfacció com a mestra.

Aquest retorn te’l prens com un repte?

No tant com això, perquè si tu els proposes de fer un quadrat, segurament tindràs només una única resposta, que, si és la que has previst i pensat, no t’aporta res. En canvi, el munt d’idees que proposen els nens, quan els preguntes sobre les seves impressions de qualsevol tema, et fan sentir d’una manera que no té preu.

Apassionada de l’art, l’ensenyament, l’urbanisme i també de la teva ciutat, què significa Barcelona per tu?

Crec tant en Barcelona que des de sempre l’he “utilitzat” per tal d’ajudar els nens que s’apropin a aquelles petites coses que, com tota ciutat, té i que a partir d’aquí ells poden descobrir-ne d’altres. El que he tractat és, davant de les immensitats que ens proporciona Barcelona, trobar petites entrades que motivin els nens a descobrir i fer-se seva la ciutat.

Per aprendre a tenir noció de ciutat, potser s’ha de començar deixant-los gestionar la seva pròpia habitació, després el carrer de casa, el barri i, del barri, a la ciutat. Com tot, una ciutat, que és una mena de sistema, té coses que estan bé i d’altres que no. Tu l’has d’ajudar a apropar-se a les coses que li poden agradar de la manera més senzilla. Tal com diu Francesco Tonucci, amb qui vaig treballar per escriure el llibre Barcelona amb ulls de nen, si les intervencions que es fan a les ciutats tinguessin com a paràmetre la perspectiva de l’infant, tothom hi sortiria guanyant.