Montserrat Carulla: “No ens compraran amb un plat de llentilles”

13.01.2015

Montserrat Carulla s’acomiada dels escenaris i ho fa protagonitzant Iaia!, una comèdia escrita i dirigida pel seu fill Roger Peña, i interpretada al costat del seu nét, Aleix Peña. Gemma Ventura ha parlat amb ella del teatre i dels anhels independentistes del país.

Montserrat Carulla

Montserrat Carulla

M’han guiat entre els passadissos interiors del teatre Àngel Guimerà del Vendrell. És cert que m’he assegut moltes vegades en les butaques que s’hi arrengleren, que és aquí on de petita em vaig apropar a desenes de vides, d històries, de fantasies; però mai abans m’havia endinsat més enllà del teló. Veig com rere les cortines vermelles hi ha un món previ. Corredisses amunt i avall, actors que murmuren retalls de guió, i una olor a nervis, però no dels que angoixen sinó que dels que més aviat et fan sentir viu.

M’acompanyen discretament i em deixen davant de la seva porta. Pico. Obro el pany i la veig concentrada, davant del mirall, despentinant-se minuciosament tal com ho requerirà la primera escena. A través del vidre troba el meu reflex. Es gira i amablement em convida a seure al sofà d’aquesta petita cambra. Penso immediatament, en l’habilitat que té per fer-se seu no només cada escenari que trepitja, sinó que cada petit racó que ocupa. Hi deu entrar en joc una natural capacitat de seducció. Potser per això tot d’un plegat oblido que aquest és el meu poble, i passo a creure’m que aquest camerino ja és casa seva.

Hi ha presses, ho sé. La funció començarà d’aquí a mitja hora i tenim el temps just. Tot i això, la Montserrat no parla a corre-cuita, més aviat em dóna la sensació que pensa a consciència cada resposta. I que la seva veu articula un caràcter decidit, atrevit, delator d’una vida on, quan ha calgut, ha sabut donar la cara, alçar el cap i dir prou. I m’adono que no es limita a parlar, sinó que interpreta el que diu. Que respecta cada paraula, dibuixant-li el seu accent, i si cal, entremig, per donar-li força, la seva pausa necessària. I així, quan descriu els seus néts actors, se li entendreixen els ulls, el somriure; però quan posem sobre la taula les destrosses socials que ha provocat la crisi s’enrabia, i la seva veu és més seca, més freda, més compromesa.

Acabem l’entrevista, tanquem el camerino i sobre l’escenari m’ensenya el llit on actuarà. Està il·lusionada i a mi em costa creure que aquesta serà la seva última gira. Ens diem adéu, li desitjo sort. Deixo enrere la frontera de les cortines vermelles i torno al món de l’espectador. Diuen que s’han venut totes les entrades, i el tràfic constant de públic ho demostra. Sec a la meva butaca, com anys enrere també ho havia fet. Tanquen els llums i abans que s’obri el teló, per un moment tinc la sensació que, minuts enrere, ja he estat espectadora d’una altra funció. Ara l’escena i el decorat han canviat, però la protagonista, segueix sent la mateixa: la Montserrat Carulla, l’àvia de Catalunya.

Gemma Ventura: Aquesta és la teva última gira teatral, però no sembla que sigui una decisió que hagis pres a contracor, sinó amb serenitat i acceptació.

Montserrat Carulla: Sí, jo sóc una dona que encara estic en plenes facultats malgrat l’edat que tinc. Que tinc un cervell que encara em funciona, que encara em respon, però penso que abans que les facultats vagin minvant, potser és més intel·ligent sortir que quedar-se fora. Per tant jo m’he posat un límit que és mentre duri la Iaia. Però després vull deixar de fer teatre per no trobar-me en aquell cas que jo he viscut de grans i meravellosos actors, que es van fer grans i van estirar més del que podien estirar, pels anys que tenien, i que tenien molts fallos d’escena, que patien molt i que ens feien patir. Per tant jo, abans que arribi això,he decidit deixar el teatre i dedicar-me a altres coses.

G.V: Igual que pot fer respecte la paraula primer, també en fa la paraula últim?

M.C: No, no em fa respecte en primer lloc perquè el trio, perquè el decideixo; i després perquè jo no em quedaré inactiva. Ara ja estic preparant unes lectures que faré per diverses localitats com ja vaig fer fa anys amb un programa que es deia Itinerari de paraules. Aquest serà un altre tipus de lectures que jo continuaré fent, però no em vull fiar sempre de la memòria, perquè la memòria arriba un moment que flaqueja.

G.V: I com a vegades passa, les grans decisions es prenen en família. En aquest cas, la teva, t’ha acompanyant fins i tot dalt de l’escenari.

M.C: Jo me’n vaig pensant que deixo una bona llavor, perquè deixo el meu fill que és autor i director teatral, deixo el meu nét que és un magnífic actor, deixo la meva néta Miranda que és una actriu fantàstica, la meva filla Vicky Peña que és molt bona actriu. Me’n vaig pensant que darrere meu hi queda molta gent en aquest món meravellós que és el teatre.

G.V: Ells devien aprendre abans a actuar que a parlar gairebé!

M.C: Tots quatre venien sempre amb mi, anés on anés, i es quedaven entre caixes veient sempre el que fèiem a dintre. Per tant, tots estan molt avesats a veure i a escoltar teatre i suposo que a saber calibrar si hi ha qualitat en un actor o no n’hi ha, perquè, és clar, ho han viscut moltíssim.

G.V: L’acceptació amb què vius que un familiar segueixi aquest ofici del teatre, tu també la vas rebre en el seu moment?    

M.C: No, a la meva família no hi havia hagut mai ningú que es dediqués al teatre.

Montserrat Carulla és la iaia

Montserrat Carulla és la iaia

G.V: Recordes quina reacció van tenir quan vas dir que volies ser actriu?

M.C: És que no ho dius: “seré actriu”, de moment, t’hi vas trobant. Jo vaig començar fent teatre amateur perquè es veu que això ja m’agradava sent molt joveneta, anava al Montclar de Gràcia i allà ho vaig fer durant molt de temps. Després vaig començar a anar a Ràdio Barcelona a fer un programa benèfic i això ja em va posar en contacte amb una dramaturga que venia, que era la que feia els guions a Ràdio Barcelona, i a partir d’aquí ja em van oferir un paper d’una revista musical que havíem de fer en un teatre del paral·lel que es deia Nuevo. I ja vaig fer això. Vull dir que en el teatre m’hi he anat trobant.

G.V: Amb aquesta Iaia que representaràs avui, t’hi sents identificada?

M.C: No, gens. Aquesta iaia el meu fill l’ha escrita pensant en la meva mare. No del tot, però en molts aspectes és la meva mare, la seva iaia. Ella era una dona que es va trobar en uns moments molt difícils, els de la guerra i la postguerra, tenint el marit primer al camp de concentració i després a la presó, lluitant ella sola per tirar endavant als tres fills i a la meva àvia, que vivia amb nosaltres. Lluitant com una lleona perquè no ens faltés res i dient: “jo treballaré el que sigui necessari perquè vull que els meus fills tinguin la cultura que jo no he pogut tenir”. I realment va intentar que tots nosaltres tinguéssim uns estudis i tinguéssim una vida més fàcil que la seva.

G.V: Què maco! Llavors, és un homenatge que va molt més enllà!

M.C: Sí. És un homenatge que va per ella, la meva mare.

G.V: En aquesta obra convertiu en humor una realitat social que massa sovint és dura i cruel. Malgrat això, intenteu enfocar-ho amb una mirada optimista?

M.C: És una mirada optimista perquè estem en un moment que crec sincerament, i segurament que el meu fill també ho deu haver pensat, que necessitem riure i somriure una mica. Perquè tot el que tenim al voltant és tan gris, és tan difícil per molta gent, que hem d’intentar que la gent s’oblidi una mica dels seus problemes –que són molt grossos alguns- i rigui veient-nos. Hi ha alguns moments emotius en el que es plantegen de manera seriosa algunes coses, però l’obra pretén ser una vàlvula d’escapament de tota la tristesa que pateix molta gent en aquests moments de falta de feina, de desnonaments dels pisos, de tota una angoixa social.

G.V: És una angoixa social que a vegades ve provocada per alguns polítics, però tot i això, a tu et sap greu quan es diu que els polítics només saben fer teatre?

M.C: Sí, perquè no tots els polítics són iguals. I els polítics no fan teatre, el que fan és decapitar la il·lusió de les persones. No ajuden a la gent, és un món injust on alguns tenen més del que necessiten. Molts pocs tenen més del que necessiten i molts no tenen el més elemental. I nosaltres, els que hem pogut, hem lluitat contra això; però vosaltres, la gent jove ho heu de tenir molt clar que s’han d’acabar aquestes desigualtats. Jo no penso que tothom ha d’estar al mateix nivell perquè no tots som iguals. Uns són més treballadors, d’altres són més capacitats, uns són més honestos, d’altres més deshonestos. Però com a mínim que primer, la gent tingui el mínim indispensable per viure amb decència, i els que treballin i s’esforcin més, els que siguin més competents doncs si tenen més, millor per a ells. Però que hi hagi el mínim assegurat per a la gent.

G.V: I en aquest sentit, davant la teva perspectiva generacional, pots comprovar el contrast que hi ha entre joves que tenen unes capacitats molt grans i unes oportunitats molt reduïdes, sobretot en el món del teatre.

M.C: En tots els mons, per això la gent marxa! Però això el jovent se’n va a Alemanya, a Brasil, a Argentina, a Xile.

montserrat carulla

montserrat carulla

G.V: Se’ns escapen.

M.C: La gent que tant hem preparat en aquest país, amb l’esforç del treball de tots; se’ns en van perquè aquí no se’ls hi donen oportunitats. I això és el que hem de refer. Un país on hi tingui cabuda tothom i on la seva gent no se n’hagi d’anar.

G.V: Ara és el moment dels valents, d’arriscar-se?

M.C: Sí, sempre és l’hora dels valents; perquè sempre hi ha algú que posa pals a les rodes. La gent valenta sovint ho paga car, altres vegades tens la sensació d’haver fet allò que era necessari per donar una empenteta al carro, per dir-ho d’alguna manera,i això en el fons omple de satisfacció. I pensar que has fet una feina, encara que no sigui tota la que tu hauries volgut fer. Però que un ha pogut fer el mínim indispensable perquè aquest carro no s’aturi en benefici només d’uns quants.

G.V: Com a àvia, i amb tota l’experiència que tens, com vas viure el 9N?

M.C:El 9N el vaig viure amb molta il·lusió, amb molta emoció i amb molt dolor retingut, perquè ens trobàvem a gent pel carrer i com que em coneixen ens abraçàvem. I ploràvem. Hem d’aconseguir-ho, s’ha d’aconseguir que aquest país, que va ser un país lliure, un país dinàmic, un país que ha treballat, que ha lluitat; deixi d’estar sotmès sempre a la voluntat d’un altre. Jo no tinc res contra la gent, contra el poble de la resta d’Espanya, però no puc admetre que les decisions les prenguin per nosaltres des del centre de la Península.

G.V: Arribarà aviat el següent pas?

M.C: Depèn de la força que tinguem empenyent. Jo crec que sí, sóc optimista. No ens deixaran anar així com així, la prova està en què ja ens estan oferint un platet de llenties. Però no ens compraran amb un plat de ‘llentilles’. Catalunya s’ha d’aguantar ferma. Som on som no per un conveni amb Castella sinó per unes tropes bornbòniques que ens van envair. I això ho hem de tenir present. I si diuen que realment estem en democràcia, han d’escoltar la veu de la gent que ara demana poder votar per decidir el que volem ser. I en aquesta votació hi pot haver un “sí sí”, hi pot haver un “sí no” i hi pot haver un “no”. Que escoltin el poble i que aleshores actuïn.

G.V: Amb tots els anys que portes actuant, t’has arribat a plantejar què t’ha ensenyat el teatre?

M.C: Bé, el teatre per mi ha sigut una finestra oberta per la qual va entrar un aire fresc, amb el que jo vaig poder veure moltes realitats que fins aleshores no havia vist. El teatre em va obrir els ulls a la realitat del país, perquè la majoria de gent que vaig conèixer quan vaig començar a fer teatre teatre, i aleshores jo era molt joveneta, era gent que havia rebut el càstig de la insurrecció catalana davant del franquisme i era una gent amb el pensament obert, era una gent que no es queixava però que no acceptaven la humiliació i que parlaven amb la gent més jove. En vam aprendre molt d’ells.

G.V: Ets una persona lliure i lluitadora.

M.C: Sí, tu ho has dit, lliure i lluitadora. I que m’estimo el país moltíssim. Sí. El país i la seva gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Per mi Montserrat Carulla sempre tindrà dues cares, però no en el mal sentit, sinó en el millor. M’explico. Una cara és la d’ara, la que val, la que veig quan vaig al teatre. Per altra banda, hi ha una segona cara que m’acompanya quan la tinc davant, que és la de la memòria, que té la potència d’evocar-me els temps que eren difícils pel català i pel teatre català. Persones com Montserrat Carulla van contribuir a ennoblir-lo malgrat l’ambient que hi havia fora del Teatre Romea. Efectivament va ser al Romea a on, pels volts del 1963 vaig veure a Montserrat Carulla i Carles Lloret fent de Julieta i Romeo. Vaig disfrutar tant que al cap de poques setmanes vaig tornar-hi. I tinc clavat a la memòria el monòleg de Julieta quan es troba a Romeo “mort”.

  2. Montserrat, et veig veure a sant Feliu de Guíxols i ja vas invocar per la nostra llibertat de país. Ho aconseguirem per molt dificil que ens ho possin. El poble es sobirà, ara bé no hem de defallir ni tirar la tovallola,el país només ens té a nosaltres.Els polítics! els politics ja sabem com son no ens hem de refiar d’ells malgrat que els necessitem. Jo estic lluitan pel meu pais fa potser mes de 40 anys, dons en tinc 73 i ara sembla ser ho tenim a tocar .Endavant poble de Catalunya, a lluitar per la nostra independencia!

  3. Retroenllaç: Montserrat Carulla a La Llanterna | Coses a dir