Molt més que adaptar Llull

29.10.2017

Senyor, molt gran és la dissort del poble que ha de sofrir un mal govern. No sols pel mal que fa, sinó per tot el bé que deixa de fer!

Joan Santanach, Bèsties

A Llull, com també passa amb Homer, Cervantes, Dante o tants d’altres, no ens l’acabarem mai. Cada vegada que el reprenem se’ns presenta amb una llum nova. És autor de títols que es poden rellegir i gaudir de tal manera que, com afirmava Italo Calvino a Per què llegir els clàssics, “mai acaben de dir el que han de dir”. És per això que es poden fer mil versions de les obres de Shakespeare, Sòfocles o Lope de Vega: totes enriquiran, donant-hi un enfocament nou i divers,les obres originals. Pensem en les versions d’Il gattopardo o deMort a Venècia, de Visconti. Welles adaptant Shakespeare. Picasso recreant Velázquez. Joyce reinterpretant l’Odissea, o Huston reinventant Joyce. Totes i cadascuna són un homenatge a les peces originals, alhora que són, sobretot, obres singulars, extraordinàries en la seva capacitat d’haver-se sabut enfilar a les espatlles dels clàssics per mirar-se’ls, i ajudar-nos a mirar-nos-els, amb ulls nous.

Joan Santanach | Foto Laia Serch

Joan Santanach ha fet el mateix amb Bèsties. Partint del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, ha creat un text completament nou, que no només adapta el clàssic del segle xiii, sinó que ens demostra que la de Llull ésuna obra tan nítidament moderna que, es llegeixi quan es llegeixi, acaba sent radicalment contemporània del lector. No hi fa res si aquest lector és medieval, barroc, il·lustrat, romàntic o contemporani. La mirada de Santanach no sols ha actualizat Llull. Ha anat molt més enllà, perquè Bèsties no és el Llibre de les bèsties, de la mateixa manera que el Falstaff deCampanades a mitjanit de Welles no és ben bé el de Shakespeare. Bèsties, per començar, és una obra teatral. El text de Santanach és molt més concís que el lul·lià:hiha fet una important tasca de síntesi, suprimint una gran part dels exempla propis de la literatura medieval, que Llull incorpora al seu text i que llasten l’agilitat de l’obra lul·liana per a un lector actual. L’ha escrit en català modern, no pas medieval. N’ha reduït el nombre de personatges i, als que formen part de l’obra, els ha dotat d’un aire nou, més maquiavèl·lic, més pròxim a la realitat social i política del segle XXI. Perquè Bèsties ens parla de la lluita pel poder, del que és capaç de fer l’ésser humà per aconseguir sadollar els seus desitjos i assolir els seus objectius… Bèsties aborda, en realitat, els mateixostemes que les tragèdies gregues, les del segle XVII o les del XX, i tot és tan antic, i tan actual, que Joan Santanach ha aconseguit, amb un estil i un sentit de l’acció dramàtica precisos i ajustats al mil·límetre, transportar-nos a un espai, un temps i unes circumstàncies buscadament indefinides –i, per tant, adaptables a qualsevol indret, en qualsevol moment–, però profundament vigents, de tal manera que llegint-lo ens llegim, i ens llegeix, individualment i socialment, fins al punt que aconsegueix, amb Bèsties, no pas que oblidem Llull, però sí que la seva obra estigui a l’alçada d’altresgrans, majúscules recreacions dels clàssics, tan grans, que han acabat convertides en clàssiques elles mateixes.

 

Bèsties és molt més que una adaptació del Llibre de les bèsties.

Pròpiament, pretén ser-ne una relectura, gairebé en podríem dir un diàleg, a més de set segles de distància. Llull escriu sobre aspectes que continuen afectant-nos –l’afany de poder, la manca d’escrúpols, l’egoisme–, però ho fa amb una retòrica i uns recursos propis de la literatura antiga. I, a més, darrere la seva obra, hi ha una voluntat d’adoctrinar, de transmetre uns continguts profitosos, que en molts aspectes ens queda molt lluny. Jo no aspiro pas a tant, o no pas ben bé a això. El que hi explico, en tot cas, hauria d’ajudar a despertar consciències, però sense perdre mai de vista que es tracta d’un text literari i que, com a tal, ha de tenir com a objectiu principal interessar i fer gaudir el lector/espectador.

Despertar consciències? En quin sentit ho dius?

Llull va dedicar el Llibre de les bèsties al rei Felip el Bell de França. Havia accedit al tron molt jove i Llull volia proporcionar-li una obra que el previngués contra els mals consellers, més interessats en el benefici propi que en el servei a la corona. Malgrat que es presenti com una faula, per tant, és una obra dedicada als aspectes més foscos i menys honorables de la política. La majoria, actualíssims. Ens hi parla de l’eròtica del poder, de la manca d’escrúpols, de traïcions, de tràfic d’influències, de suborns. De la part més animal, podríem dir, de la política. Per això es veu amb la necessitat de suavitzar-los en forma de faula. Llull aspirava a eradicar aquests comportaments. Jo em dono per satisfet si contribueixo a remarcar-ne l’existència. És clar que, darrerament, amb tantes portades com ocupen, correm el perill de quedar-ne saturats.

Consideres que la teva mirada sobre l’obra de Llull coincideix amb el que va fer Verdaguer amb les seves Perles respecte del Llibre d’amic e amat? Heu estat els únics a recrear un títol lul·lià d’una manera tan singular, duent a terme una obra tan diferent a l’original?

Les Perles de Verdaguer són un text extraordinari, que respon a un seguit d’afinitats, ideològiques i de sensibilitat, entre ell i Llull. Aquest no és el meu cas. Ara bé, sí que és cert que, de la mateixa manera que Verdaguer va decidir reescriure versicles del Llibre d’amic e amat, jo he reelaborat el Llibre de les bèsties. Tots dos, estrictament, hem modernitzat i fets nostres dos llibres de Llull, ben diferents entre ells, per cert. Altra gent ha fet operacions semblants. Penso, per exemple, en el Llibre d’amic de Joan Vinyoli.Ara bé, mentre que en l’obra de Verdaguer encara hi ressona, en molts passatges, Llull, en Bèsties Llull hi fa més d’espectador que d’actor. Vull dir que difícilment s’hi sentiria reconegut, perquè les conseqüències que extrec del seu text –el qual, al seu torn, ja era una recreació d’obres prèvies, començant pel Calila e Dimna i el Roman de Renart– són diferents de les seves. Les nostres mirades sobre uns mateixos fets són inevitablement divergents. Ell es mostra molt més convençut de les possibilitats d’esmena, mentre que jo m’ho miro amb bastanta més distància.

Com i per què se’t va ocórrer la idea de Bèsties? Ha anat canviant amb el temps?

Aquarel·les que il·lustren el llibre | Autor: Jordi Armengol

Sempre m’havia semblat que el Llibre de les bèsties és un text amb un potencial extraordinari, però que xocava amb les lectures que se n’acostumen a fer, molt més innocents i pensades sobretot per a nens. En realitat, és un llibre molt poc complaent amb la naturalesa humana, que relata una història argumentalment molt ben travada. Si n’extreus les nombrosíssimes narracions i exemples que Llull hi afegeix, que tenen la seva funció d’acord amb els objectius formatius medievals, però que a un lector del segle xxi li afeixuguen el text, et queda una tragèdia marcada per les baixes passions i plena de girs argumentals inesperats. El primer impuls per escriure Bèsties va ser, per tant, el de reivindicar la qualitat literària del text i els extraordinaris dots d’escriptor del seu autor. A mesura que el projecte s’anava concretant, però, també se’m va fer evident que el llibre donava per a molt més i que, al mateix temps que el reescrivia, en podia discrepar i seguir camins que s’allunyen del seguit per Llull.

En quin sentit en discrepes i te n’allunyes? Imagino que et refereixes tant al fons com a la forma.

La trama del Llibre de les bèsties, com deia, és molt potent, i permet alguns canvis que matisin el missatge doctrinal i moral de Llull. Que el matisin o que, directament, el posin en suspens. Ell ofereix solucions on avui no podem més que assajar preguntes. Em refereixo, doncs, més a aspectes relatius al fons que a la forma, que evidentment és diferent.

En quina tradició inclouries Bèsties?

Se’m fa difícil situar un text com Bèsties. Si hi hem de cercar afinitats, caldria vincular-lo amb les reelaboracions de mites clàssics –ja siguin grecollatins, bíblics o medievals–, que hi han buscat respostes a inquietuds pròpies, individuals o col·lectives. En teatre, podríem parlar d’obres com l’Antígona de Jean Anouilh o la d’Espriu. O bé, ja que citem Espriu, de Primera història d’Esther. Ho dic pel que fa a la represa d’un mite, no pas des d’una perspectiva estètica. A Bèsties, diria, s’hi poden observar molts estímuls diferents, inclosos els referents cinematogràfics. És, això sí, teatre de text. Els diàlegs, el contingut dels diàlegs, hi tenen un pes essencial.

És per això que per aBèsties vas pensar més aviat en el gènere dramàtic que no pas en el narratiu? Veus possible traslladar la teva obra al cinema?

El format dramàtic se’m va imposar ja d’entrada. Ja he comentat les afinitats que veia entre el relat de Llull i la tragèdia. Després, a mesura que hi treballava, es va anar decantant més cap a la tragicomèdia, però aquesta és una altra qüestió. Pel que fa a plantejar el relat com una narració té, per a mi, l’inconvenient dels contextos. Has de definir el marc històric i social en què es mouen els personatges i això passa, si més no per a mi passaria, per situar-los en unes coordenades espaciotemporals concretes. I jo volia evitar-ho per no vincularla lectura a un moment històric determinat. Una adaptació de Bèsties al cinema implicaria, segurament, definir aquests aspectes; però això seria responsabilitat del director. Ja s’ho farà.

El (doble) final de Bèsties és profundament innovador. Com va sorgir la idea?

Aquarel·les que il·lustren el llibre | Autor: Jordi Armengol

Llull confiava extraordinàriament en la possibilitat de reformar la humanitat i de corregir les actituds contràries a la moral. Jo, en moltes coses, sóc bastant més escèptic que ell i, a més, en discrepo respecte a una pila de qüestions morals. Des d’aquesta perspectiva, el desenllaç del Llibre de les bèsties em sembla d’un optimisme que la realitat desmenteix molt sovint. D’aquí que necessités un final diferent, però que alhora no traís excessivament el referent. Un doble final permetia que tothom quedés content. I més si tenim en compte que el mateix Llull ho havia practicat. El Blaquerna té dos finals, tot i que, certament, són dos finals complementaris. Els meus ofereixen dues alternatives ideològiques al lector/espectador.

En què t’ha pogut ajudar, o bé entorpir, el teu coneixement tan profund de l’obra de Llull per escriure Bèsties?

Llull és un autor complex i d’una obra gegantina, que mai no arribes a conèixer del tot. Ara bé, al Llibre de les bèsties sí que hi he anat tornant una vegada i una altra per raons diverses, i en tenia una idea formada. Diria que l’obra se n’ha beneficiati que és evident que Bèsties no és un text d’encàrrec ni respon a la circumstància de l’Any Llull. Potser algú trobarà que la fidelitat a l’original m’ha condicionat massa, però a mi no m’ho sembla. Crec, més aviat, que una obra com Bèsties només es pot encarar des d’un bon coneixement del referent. Altrament corres el perill de caure amb molta facilitat en la incoherència i la banalitat. Confio que no m’hagi passat.

Vols dir que només es podria haver escrit Bèsties coneixent bé l’obra de Llull? Generalment, en els casos de recreació d’una obra anterior –generalment un clàssic– com més te n’allunyes, més bo acaba sent el resultat…

Qualsevol recreació d’un clàssic, mal que sigui per contradir-lo, ha de partir d’un bon coneixement del clàssic en qüestió. A l’hora d’escriure, la tradició ens ajuda a definir un determinat camí; per beneficiar-te’n, però, és imprescindible que la coneguis i la respectis. I quan dic respecte no vull dir necessàriament veneració. A partir d’aquest coneixement, el grau de divergència respecte del referent és cosa del creador. Suposo que cal trobar un equilibri entre un cert seguiment del referent, que el faci reconeixible, i l’aportació original.

Bèsties és la teva primera obra de creació publicada, però en guardes d’altres al calaix. Quines són? Trobes algun punt de connexió entre elles?

Sí, tinc diverses coses al calaix. Confio que aniran apareixent de mica en mica. Ara mateix, em semblaria precipitat, i presumptuós, buscar-hi connexions o constants.

Aquarel·les que il·lustren el llibre | Autor: Jordi Armengol

Has publicat el llibre a l’editorial L’Art de la Memòria. És una editorial petita però amb un catàleg molt interessant. Per què la vas triar?

L’Art de la Memòria és, efectivament, una editorial jove, però que té, com dius, un catàleg de pes: André Breton, Madame de Staël, la correspondència de Paul Cezanne i Émile Zola, o, molt recentment, una biografia de T. S. Elliot. I la meva relectura de Ramon Llull. Formar part d’una nòmina com aquesta no està gens malament. A més, m’agrada molt la cura que posen a l’hora de fer els llibres. A Bèsties hi han inclòs, per exemple, una sèrie d’aquarel·les magnífiques de Jordi Armengol. I, ja que parlem dels bonus tracks, també s’ha de fer referència a l’epíleg de la Laura Borràs, que aclareix alguns aspectes sobre la relació del text amb el llibre de Llull.

Bèsties succeeix en un context espai-temps indefinit, però pot resultar molt temptador intentar trobar-hi similituds amb la situació actual. A qui triaries pel paper de la Renard? Del Lleó? De l’Elefant? De l’Onça? De la parella de lleopards…?

Des del moment que Llull parla d’actituds i comportaments humans atemporals, és fàcil detectar en Bèsties paral·lelismes amb determinades circumstàncies actuals. Ara mateix ens trobem en una situació d’abús de poder, en què l’Estat empra tota mena de mitjans sense garantir en absolut diversos dels drets més fonamentals. D’elefants i onces, com a representants d’aquells que, des de posicions lleugerament diferents, intenten congraciar-se amb el poder, en trobaríem molts. Però sobretot trobaríem renards, consellers que condicionen les decisions del rei Lleó pensant sobretot en el benefici propi, no pas en el del conjunt de la ciutadania. I quan dic consellers, no sols penso en caps de gabinet, sinó també en directors de mitjans de comunicació.