Mohsen Emadi: “Sóc afortunat d’haver viscut tants desastres”

20.05.2016

“Cantem, i aboquem les cendres
sobre les ferides
per aturar l’hemorràgia.
Un vent fred
bufa per la meva petita ferida,
per la camisa que em causa dolor
per la darrera abraçada,
i es multiplica
per totes les camises del món,
abraçades a una absència encomanadissa.”
Amsterdam*, Mohsen Emadi

mohsen-emadi_PLYIMA20150604_0015_5

Quan Mohsen Emadi (Sari, 1976) tenia setze anys i dos mesos, els taxistes iranians escoltaven en cintes de casset clandestines els poemes de Federico García Lorca. Aquells versos, traduïts al persa i recitats pel poeta i erudit Ahmad Shamlu (Rasht, 1925-Karaj, 2000), no van revelar a Emadi la Poesia, certament ─com molts dels seus paisans, havia après de memòria quan era un noiet els fragments més memorables dels clàssics perses. Tanmateix, el quejío gitano del granadí va commoure’l fins al moll de l’os. “Vaig obsedir-me per aquells poemes durant una temporada: els recitava, els cantava, els estimava… De fet, encara els canto”, explica en un castellà fluid farcit de mexicanismes. Per a Emadi, Lorca va esdevenir el seu portal a les literatures d’arreu del món en un país tancat, barrat i vigilat pels Guardians de la Revolució Islàmica.

“No m’acontento només amb la lectura dels llibres dels poetes; necessito palpar de primera mà la seva obra. Aquesta és, probablement, una actitud que es podria considerar eròtica i, fins i tot, en alguns casos sexual”, assegura Emadi. Fruit d’aquesta passió per conèixer l’entorn immediat dels escriptors, a 18 anys Emadi va arranjar una trobada amb el traductor de Lorca, Shamlu, a qui encara considera “el més gran poeta iranià del segle vint”. “Vaig contactar-hi mitjançant una amistat compartida, el filòsof Askari Pashai, que és un dels lectors de poesia més exigents i profunds que he conegut mai. Va ser molt difícil posar-s’hi en contacte. Llavors vivia en un exili escollit fora de la ciutat, en una casa situada a 40 quilòmetres de Teheran, i gairebé no volia veure mai a ningú. Shamlu va provocar en mi una set insadollable per descobrir poetes i músics d’arreu del món”, recorda. Segons Emadi, Shamlu, que, entre altres coses, va estudiar la tradició oral i els clàssics iranians durant més de 40 anys, tenia un coneixement extraordinari de la paraula que es reflecteix en els seus poemes originals i traduccions. “Quan Shamlu tocava un poema, el convertia en una cosa especial”, puntualitza.

L’exactitud de la poesia i la bellesa de les matemàtiques

“Sempre he tingut dos amants: la poesia i les ciències exactes”, assegura Emadi, campió en diverses edicions dels concursos escolars de matemàtiques de la província de Mazandaran (nord de l’Iran). Segons Emadi, hi ha una relació “interessant” entre tots dos àmbits, ja que comparteixen el fet que són “construccions abstractes capaces de reflectir la realitat”. “Sóc del parer que la poesia està més a prop de les matemàtiques que de la literatura mateixa”, sosté. Per aquesta raó, i per no haver de sotmetre’s a l’autoritat de l’estat, Emadi va decidir estudiar una carrera tècnica. “Els departaments d’humanitats de les universitats iranianes no són ni autònoms ni independents del govern. El control ideològic en aquests espais és sufocant. La manca de llibertat va fer que cursés Enginyeria informàtica. Tot i això, mai no he deixat ni un instant de llegir, traduir i escriure”, explica.

Emadi pensa que qualsevol tipus de dependència és perillosa per al poeta. “Jo estic i he d’estar fora de la República de Plató”, afirma amb orgull. La defensa d’aquests principis d’inspiració anarquista l’ha mantingut durant molts anys al marge del sistema editorial iranià. Una anècdota que il·lustra el radicalisme d’Emadi és que el seu primer recull de poesia, La flor en los renglones, va ser publicat per primera vegada a Espanya i no pas a l’Iran (Lola Editorial, 2003, traducció al castellà a càrrec de la poeta Clara Janés). “Va ser una decisió meditada i conscient. En el meu país, molts poetes no escriuen el que pensen per superar els controls de la censura. Jo no vull ser castrat”, afirma.

 

El poeta és un exiliat

Per a Emadi, que va deixar el seu país “per sempre” el 2009 després d’haver participat en les protestes de la Revolució Verda contra el frau en les eleccions presidencials, el poeta ha d’escriure “en l’exili i des de l’exili”. “No crec en els conceptes de pàtria i de país natal. La meva pàtria és el món de la meva infantesa. Trobo a faltar les abraçades de la meva mare, l’olor del mar i els gelats de neu amb dolços que feia la meva àvia. Cada cop que recordo alguna d’aquestes coses sento un dolor molt punyent, és clar. També trobo a faltar el ritme i la musicalitat de la llengua persa. Si t’has hagut d’exiliar alguna vegada, però, estàs condemnat per sempre”, assegura.

Des del 2009 fins al 2012, Emadi va viure en diversos països d’Europa. Durant aquest període, el poeta, en comptes de replegar-se el l’àmbit clos de les comunitats iranianes a l’estranger, va aprofitar cada estada per impregnar-se de les llengües i literatures locals. “Quan vaig residir a Praga, vaig aprendre txec i vaig estudiar a fons l’obra de Vladimir Holan, que després vaig traduir al persa”, explica. Emadi, que el 2011 va viure a Sòria gràcies a una beca de la Fundación Antonio Machado, també sent moltes afinitats amb alguns poetes de la tradició literària hispànica, com ara Luis Cernuda, Miguel Hernández, Pedro Salinas, Claudio Rodríguez, Clara Janés, Juan Gelman i Antonio Gamoneda. En aquest sentit, apunta: “Gamoneda ha esdevingut un dels poetes principals de la meva vida. De fet, vaig decidir d’aprendre el castellà després de conèixer la seva obra. Pel que fa a Janés, va ser qui em va descobrir molts autors d’arreu del món quan jo vivia a l’Iran. Ella, que ha traduït molts autors perses al castellà, m’enviava versions a l’anglès de Trakl, Celan i altres poetes absolutament desconeguts en el meu país”. Actualment Emadi viu a Mèxic, on prepara una investigació doctoral sobre els fonaments matemàtics de les noves avantguardes poètiques digitals.

Moshen Emadi | Foto Ester Roig

Moshen Emadi | Foto Ester Roig

 

La sort i la tragèdia

“Molta gent no és conscient de la realitat terrible que existeix. Els enfrontaments entre el sistema i les guerrilles després de la Revolució Islàmica del 1979 i la Guerra Iran-Iraq (1980-1988) em van fer ser testimoni de l’absència, la pèrdua i la crueltat d’una manera brutal. Tanmateix, gràcies a aquesta experiència, el que passa al Kurdistan, el Txad, Nigèria o Palestina també forma part de mi i no m’abandona. Sóc afortunat d’haver viscut tants desastres. Sortosament, m’ha tocat la tragèdia”, explica Emadi.

Per enfrontar-se al poder de l’Estat lliberticida, que intenta corregir els diccionaris, establir una estètica anorreadora pròpia i utilitzar les metàfores al seu favor per imposar-se, només disposem d’una arma eficaç. “La poesia és un acte de resistència perquè assisteix a cada instant al naixement de la paraula. Fora de l’art no hi ha salvació”, assegura. Per il·lustrar aquesta idea, Emadi recorda l’últim gest del poeta Juan Gelman (1930-2014): “Va demanar-nos que, després de morir, escampéssim les seves cendres per Nepantla (a uns cent quilòmetres al sud-est de Ciutat de Mèxic), el poble on va néixer la mare de la poesia llatinoamericana, Sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695). Gelman no va voler tornar al país de què s’havia exiliat, l’Argentina, sinó al lloc on va néixer la poesia. Jo crec que és allà on ha de viure i escriure el poeta”.

 

L’Iran contemporani,una història desconeguda

Emadi veu Europa com un continent ple de racisme i eurocentrisme, on s’exclou els intel·lectuals estrangers del debat de les idees. Segons el poeta, una bona mostra d’aquesta ignorància és l’afer Salman Rushdie: “Després de la guerra contra l’Iraq, molta gent pensava que el règim alliberaria els activistes polítics d’esquerra, atès que ja no tenia sentit la retòrica que s’havia utilitzat fins aleshores per mantenir-los empresonats: és a dir, que les exigències del conflicte bèl·lic requerien la màxima estabilitat interna. A pesar d’aquestes esperances, a finals dels anys noranta el Guia Suprem de la Revolució Islàmica, l’aiatol·là Khomeini, va publicar una fàtua que els condemnava a mort. Al mateix temps, però, en va emetre una altra en què feia una crida als musulmans del món a acabar amb la vida de l’escriptor britànic d’origen indi per la publicació d’Els versos satànics. Amb l’escàndol, Khomeini, que era molt llest i tenia una estratègia per a tot, va crear una crisi internacional, una cortina de fum que li va permetre tapar els afers interns. Més de 5.000 presos polítics van ser executats i enterrats en fosses comunes a Khavaran, un cementiri al sud-est de Teheran, i els mitjans de comunicació internacionals ho van ignorar. El 2009, les autoritats iranianes van intentar destruir el cementiri i construir-hi una autopista a sobre. Cap dels responsables o col·laboradors de les matances ha demanat perdó pels morts”.

 

*Fragment del poema Amsterdam, de Mohsen Emadi. És un homenatge a Kambiz Rustayi, un refugiat iranià que, després de demanar asil polític a Holanda durant uns quants anys, en ser-li denegada la petició, es va suïcidar l’abril del 2011 calant-se foc en una plaça d’Amsterdam. Una setmana després, un amic del poeta va morir a Teheran de sobredosi. El podeu escoltar aquí sota recitat per Emadi al Palau de la Música.