Miquel Duran: “Faig servir el mateix mètode com a científic que com a escriptor”

Miquel Duran és un home invers. El dedins és més visible que el defora tot i ser reservat, tot i ser ben plantat –alt i prim com una llagosta. Acaba de publicar Més o menys jo (Bridge-La Galera), la seva primera novel·la escrita en català i traduïda ja al castellà i a l’anglès

Miquel Duran és un home invers. El dedins és més visible que el defora tot i ser reservat, tot i ser ben plantat –alt i prim com una llagosta. Acaba de publicar Més o menys jo (Bridge-La Galera), la seva primera novel·la escrita en català i traduïda ja al castellà i a l’anglès. Té trenta anys, és científic de professió i escriptor per compromís: “No em sento tan orgullós de cap article de bioinformàtica com d’aquesta novel·la, tot i que al llarg de la vida he posat molt més esforç en la ciència que en la literatura”.

Miquel Duran | Foto de BiBI Oye

Abans d’escriure pensa molt, mentre escriu pateix pels descosits i després d’escriure es dutxa. El dia que va acabar el llibre el va tornar a llegir i avui, cinc mesos després del debut, confessa que encara se’l sap de memòria. El dia que el va presentar va sentir molta felicitat al costat de tanta gent estimada i ara sent que la novel·la, ja no és seva: “Estic content que hagi anat bé, però tan content com si l’hagués escrit el meu germà”.

Tot i haver-se fet un lloc entre els cinc llibres més venuts de 2014, és un autor humil i la humilitat en ell no és cap fórmula de cortesia. El trobem al laboratori de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona on deixa de parlar amb els ordinadors per fer-ho amb nosaltres. El volem conèixer millor i saber com ha forjat aquesta veu tan pròpia. Ens explica els detalls de la seva novel·la i alguns dels seus plans de futur. Li fem totes les preguntes que el seu llibre ens suggereix. O més o menys.

L’escriptora de ciènciaficció Ursula K. Le Guin diu que els escriptors fan servir els ulls de la imaginació per buscar els llocs on la ciència després hi envia els seus exploradors. Tu, que ets alhora escriptor i científic, en quin dels dos camps et sents més explorador?

—Jo em sento més explorador en la literatura. Tal com visc jo la ciència al segle XXI, crec que és bastant menys creativa del que pot semblar. És molt interessant, però en biologia, per exemple, del que es tracta sobretot és d’assimilar molta informació. Un mai té la sensació de fer descobriments fonamentals o desconeguts, només de descriure coses des d’un punt de vista diferent o de fer connexions noves.

Som a l’Institut de Recerca Biomèdica. Explica’ns sobre què estàs investigant i si creus que el teu objecte d’estudi professional es podria acabar convertint en tema, motiu o referent d’una futura novel·la?

—Em dedico a la biologia computacional, o bioinformàtica. Faig prediccions biològiques generalment en biomedicina, és a dir, en salut, amb ordinadors molt potents. Mitjançant models matemàtics integrem moltes dades humanes per entendre què està passant. Al laboratori proven les prediccions i diuen si funcionen o no. A mi la ciència és el que més m’agrada i crec que és l’únic que més o menys conec. Per això en el futur m’agradaria poder escriure alguna cosa relacionada amb ciència, però no sobre bioinformàtica, que crec que és camp el menys romàntic i tendeix cap a la ciència ficció… La ciència la pots mirar com si fos un personatge: va néixer, ha tingut conflictes i ara està on està. Estic llegint molt sobre història i filosofia de la ciència i de les revolucions científiques i m’agradaria fer una història contemporània amb components de ciència. No m’interessa la divulgació científica, sinó convertir la ciència en material de ficció.

Miquel Duran | Foto de BiBI Oye

I el mètode que fas servir com a científic i el que fas servir com a escriptor s’assemblen?

—Sí, faig servir el mateix mètode. Com que no tenia cap experiència amb l’escriptura abans de fer aquesta novel·la, em vaig inventar un mètode que consisteix, com fem amb bioinformàtica, a generar hipòtesis i, després, provar-les per veure com funcionen. És a dir, jo tenia clar cap on volia anar, però escrivia moltíssimes frases, més o menys desconnectades, sense narrar, i després les muntava per veure com quedaven. Fins que no les veia dins el text no decidia si funcionaven o no. Això em permetia tenir menys prejudicis amb les frases i crec que el resultat final és que la novel·la té frases sorprenents que, malgrat això, funcionen. Com que no tinc la intuïció ni la intel·ligència per anticipar-ho, l’únic mètode que he trobat ha estat simplement provar-ho.

Tries un narrador protagonista, un dels més difícils segons autors com Patricia Higsmith. T’havies plantejat explicar la història amb un altre narrador?

—Jo pensava que la primera persona era la més fàcil! I, a més, era el que m’anava millor perquè volia un narrador no fiable. Em sembla que la història del llibre només és interessant des del punt de vista d’aquest protagonista. No interessen les relacions entre els altres personatges, sinó com passen pel seu filtre.

T’has trobat alguns límits a l’hora d’escriure en primera persona?

—El límit més gran ha estat del mateix personatge, que no té cap voluntat literària: el protagonista no vol fer res bonic, però jo sí que volia fer un llibre bonic. Per això vaig haver de fer que les coses boniques semblés que passessin, sense que ell les expliqués. I he utilitzat un llenguatge molt planer, molt directe… També he prescindit dels diàlegs perquè haurien fet que el personatge fos conscient de quines escenes són importants i això no era versemblant. Sí que he incorporat flaixos que ell té al cap en forma de diàlegs per mostrar que li reboten com si fossin frases alienes. Amb tot, cal dir que vaig fer la història a posteriori: no vaig triar la història i després el narrador, sinó que tenia un tipus de narrador i a partir d’aquí va sorgir la història.

Aquesta tria de narrador ens fa pensar en el títol del llibre: Més o menys jo. Fa referència a la “fragmentació” o a la fragilitat del jo? A la dificultat per conèixer-se a un mateix?

— El títol sí que apel·la a la fragmentació d’un mateix. Em va costar molt triar-lo. En vaig escriure cent abans. Aquest potser no era el més bonic, però sí el més precís. Vaig rumiar-hi molt i, tot i que el tema del llibre sembli la descoberta personal, crec que no ho és en el sentit que al meu parer, la gent no es busca si no que es troba i s’accepta i es va, més o menys, construint. El títol diu que el protagonista no s’està buscant de manera activa i que deu ser aquest “jo”, de manera molt aproximada i inexacta.

Parlem de la portada del llibre. És suggeridora i sorprenent. Sembla un manual d’instruccions d’un objecte que, un cop construït, cobra vida. Quin és el correlat d’aquest dibuix en el llibre?

—La història de la portada és llarga: jo en vaig fer una amb el meu germà, que és dissenyador, però no va convèncer l’editorial. Llavors s’hi van posar ells i jo els vaig demanar que fos molt freda perquè crec que és un llibre que t’hi has d’aproximar des de molta distància i anar-hi entrant a poc a poc perquè, si et trobes a dins de cop, pot ser massa desconcertant. Quan em van enviar la portada, al principi no em va agradar. Ara segueix sense ser la meva portada preferida però he d’admetre que capta alguna cosa de l’essència del llibre.

Miquel Duran | Foto de BiBI Oye

A tu t’han preguntat molt sobre si Més o menys jo és autobiogràfica tenint en compte que el poble on la situes és el teu, que el narrador és un noi jove… Creus que convé alliberar la literatura de la vida del seu autor?

—Crec que convé i més en un llibre com aquest, que és molt íntim i pot semblar autobiogràfic. A mi m’agrada parlar de la meva novel·la però m’incomoda parlar de la meva vida. Crec que seria molt més fàcil per a la creativitat en general que l’autor no hagués de donar explicacions sobre què hi ha d’autobiogràfic en allò que ha escrit.

I de l’autor al lector, que és qui dóna sentit al text, qui l’interpreta, la veritable “autoritat” del text. Tu quan escrivies, hi pensaves, en el lector?

—Quan escrivia em costava pensar en un lector en abstracte i, al final, vaig pensar en un lector que fos com jo. Per això mateix no vaig intentar fer un llibre que agradés a tothom però sí que vaig intentar fer un llibre que no fos pesat per a ningú. La manera d’aconseguir-ho va ser creant diferents nivells de lectura: un primer nivell en què hi ha una història senzilla que tothom comprèn; un segon nivell més metafòric i més complex i un tercer, potser més personal, que només entén la gent que em coneix.

Volia que el llibre pogués ser accessible: que no necessitessis comprendre cap metàfora per entendre’l i per això no hi ha ni una acció clau estigui explicada mitjançant una metàfora.

I quines lectures han fet que t’hagin sorprès?

Les lectures que m’han sorprès més són les de les persones més joves: nois i noies que han escrit en els seus blogs que han après molt del llibre. I, d’altra banda, les de les persones que han pensat que rere el llibre hi havia un gran secret, que la novel·la volia expressar alguna cosa molt més transcendent del que realment expressa. No n’hi ha cap, de secret: a la vida jo no he arribat a cap gran conclusió que senti la necessitat d’explicar a través d’un llibre.

Parles dels joves. El llibre està editat per un segell de literatura juvenil i alhora ha estat finalista del Premi Joaquim Ruyra, que és un premi de literatura juvenil també. Però sembla que la crítica està d’acord que Més o menys jo no és un llibre per a joves o, almenys, no és un llibre només per a joves. Creus que la novel·la ha saltat la tanca de la ‘literatura juvenil’?

—Crec que aquesta tanca l’ha saltat i el llibre ja l’ha llegit gent de totes les edats. Tanmateix, tot i que l’editorial ha fet molt d’esforç per no encasellar-lo, moltes vegades els llibreters o els periodistes que no l’han llegit l’etiqueten així. Jo no vaig voler fer un llibre específicament per a joves. Vaig voler fer una novel·la per a adults, per a gent de la meva quinta. S’ha editat en un segell per a joves perquè primer vaig trobar editora abans de tenir llibre. La Iolanda Batallé era la meva professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ella em va proposar editar-me un llibre després que jo li hagués entregat els primers exercicis de classe.

A cavall no només entre la novel·la juvenil i la d’adults sinó entre la poesia i la prosa. Més o menys jo te l’aspecte d’una novel·la però el cor i l’estómac en vers. Hi estàs d’acord? Has treballat el ritme del llibre com si fos un poema?

—Jo no sóc lector de poesia però tinc una obsessió molt gran que el text flueixi i sempre el rellegeixo amb veu alta. De fet, adaptava l’acció i l’ordre dels paràgrafs al ritme. Si tenia una frase que m’agradava molt com sonava, la prioritat era fer-la encaixar. En aquest llibre li he donat molta importància a l’estil. Si quan acabes de llegir-lo et quedes només amb la història, el llibre pot caure. En canvi, crec que si intentes resumir-ne l’estil, el llibre es manté dret, en guardes un bon record.

I parlem també de la barreja de realisme, realisme màgic i surrealisme. Sobre la base d’una novel·la realista plena de certeses sorprenen al lector els elements surrealistes i elements de realisme màgic que el connecten amb una altra dimensió. És el món que et surt de més endins?

—Aquest deu ser el meu món, però no és natural ni em surt de dins, el dissenyo. Per exemple: vull explicar que el protagonista coneix una noia i no es fixa amb el físic. Com puc fer-ho? Doncs invertint el personatge i descrivint-lo per dins. La novel·la té també una part de realisme màgic que a mi m’agrada molt. De fet, volia provar si en un espai tan normal com el Pla de l’Estany podia crear realisme màgic.

Miquel Duran | Foto de BiBI Oye

Per això has situat aquesta història en aquest entorn rural de Pujarnol?

—He situat la història en aquest entorn on he crescut perquè el conec molt bé; perquè és un entorn sobre el qual no s’ha escrit gaire i per això em va resultar més fàcil decidir, a petita escala, què és icònic i què no ho és. I, sobretot, perquè els personatges del llibre són com les persones d’allà: molt rurals però no en el sentit tòpic de la paraula sinó en un sentit autèntic: persones amb menys oportunitats de formar-se, amb preocupacions poc universals i amb aspiracions de món petit.

L’explotació del món rural ha inspirat molts autors, però a la teva novel·la, tot i que apareix descrit de manera molt lírica i original, també s’assumeix amb molta normalitat com un escenari més.

—No em sembla que el món rural sigui un món especialment literari i crec que a vegades s’utilitza d’una manera molt ingènua i molt poc subtil, de manera molt idealitzada, vaja. Jo volia defugir d’això. I m’hagués estat més difícil emmarcar la novel·la en l’espai urbà perquè com que no és el meu món, la meva mirada estaria més infectada de tòpics.

Hi ha autors que defensen que escriure no és res més que reescriure idees que ja s’han formulat abans, que l’originalitat no existeix. Tu vas més enllà i expliques als agraïments que has robat paraules i idees d’autors perquè eren insuperables. Per exemple, aquesta de Douglas Adams: “Volar és molt fàcil, només cal tirar-se a terra i fallar”. Per a tu, on s’acaba l’escriptura i on comença el plagi?

— La paraula plagi em fa una mica de mal i vaig tenir una relació difícil amb aquest tema. Tenia clar que hi havia frases que volia incorporar al llibre i que, per fer-ho, tenia dues opcions: o posar-les d’una manera més dissimulada o ser honest i posar-les literalment i dir-ho al final. Vaig optar per la segona opció. En el fons, el que importa és que el llibre no sembli el llibre d’un altre sinó el teu propi llibre.

—I aquests autors que surten al final del llibre dels qui confesses haver-los robat frases són els teus referents?

—No pas tots. He posat paraules d’alguns autors que no m’interessen massa, com Jonathan Safran Foer, que va escriure una frase que em va agradar. De fet, si no llegeixo, no puc escriure per la qual cosa he de concloure que tot el que faig és copiar o utilitzar el que llegeixo per inspirar-me. Quan llegeixo el Millás, em surten més idees tipus Millás. Quan escrivia el llibre, llegia allò que en aquell moment considerava que necessitava per donar benzina a la història: Perec, Millás, Quenau (els Exercicis d’estil), García Márquez, Lobo Antunes. Tots aquests em van ajudar.

I del món que hi ha als marges de l’escriptura –el món de l’edició i de la promoció què t’ha cridat l’atenció?

—M’he adonat que la influència de la promoció és enorme i que la indústria li dóna al cada llibre un cicle curt i frenètic. Primer hi ha dues setmanes de bogeria i es genera un pic d’entusiasme –no sé ben bé qui ni com– i, quan això ha passat, el llibre cau en l’oblit. Crec que això només és negatiu per a l’obra. Si es crea un entusiasme que no està filtrat, la novel·la arriba a gent a qui no ha d’arribar i, a l’inrevés: si cau de cop en l’oblit, no té temps d’arribar a altra gent a qui li podria interessar. Jo tenia pànic a aquesta part promocional i al final m’he adonat que m’agrada parlar del llibre. El que no m’agrada ni necessito massa és el reconeixement.

I ara que ja estàs dins la roda literària, dedicar-te a escriure seria, per a tu, un motiu de pes per deixar la ciència?

—En alguns moments eufòrics ho he pensat, però en el fons no podria. Sóc una mica estrany i necessito estar envoltat de normalitat i de poca creativitat. Si no, em tornaria una mica boig.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació