Miquel del Roig: “Un cantautor sempre ha d’estar al costat del poble”

22.01.2014

Miquel Vendrell i Llambrich va néixer a l’Ametlla de Mar l’any 1951. El seu nom artístic és Miquel del Roig i recorre totes les comarques catalanes, de festa major en festa major, amb la seva guitarra. Els seus concerts es caracteritzen per ser una mena de remix de dues hores, a base d’anar enganxant fragments de cançons. A la primera part dels seus concerts sol interpretar cançons pròpies barrejades amb cançons conegudes de les quals en canvia les lletres per proclames reivindicatives. Per exemple, Hotel California dels Eagles es transforma en Hotel Catalonia per lloar les virtuts del país, o Sweet home Alabama passa a dir “ni Bush, ni Mc Cain, ni Barack Obama: un indi de president”. A la segona part es limita a tocar el repertori de moda del moment i d’altres èpoques, però sempre tonades conegudes per tothom. Ens rep al seu poble i ens fa anar a dinar al restaurant Marina, el propietari del qual és de Sagunt, mentre ens diu que allà hi solen anar els Obrint Pas quan toquen per la zona. Després de dinar anem a fer una volta pel port i tothom el saluda, mentre ens explica històries de pescadors i ens diu que, des d’allà, la Cala –així és com coneixen els habitants de l’Ametlla el seu propi poble- és més bonica que Cadaqués. El que fa quan no té concert és anar a jugar a cartes al casal de jubilats, entre vells pescadors que criden, acostumats a parlar-se entre motors.

 

Miquel Vendrell i Llambrich, més conegut per Miquel del Roig

A banda de ser músic, a què s’ha dedicat?

He estat mestre d’escola, però ara no, ara estic jubilat. Tinc 37 anys cotitzats. Jo he estat mestre però no de música, he estat mestre d’EGB. A classe sempre que tenia un quart lliure deia “vinga va, musiqueta!” i fèiem concursos de musiqueta i tocàvem cançons tradicionals catalanes. Però hi ha pares que sempre toquen la pera i vaig plegar. Fins i tot el director, que és de la meva quinta i músic com jo, em va cridar i em va dir: “Miquel, mira, si no vols complicacions para la música” i vaig parar. Hi ha pares que sigui per enveja o sigui pel que sigui, doncs, no volien música. “Tot lo dia fa música”, era l’excusa d’ells. A escola tens temps per a tot si vols. Quan feia plàstica doncs també podia fer un quart de fer cançonetes, però la gent xiquet, la gent… és terrible, i més en un poble. Fins i tot un mestre, perquè jo a classe tocava l’himne del Barça, em va dir que això no s’havia de fer perquè no estava programat ni estava al currículum. Este dia vaig estar fi i vaig demanar que allò constés en acta i no ho va voler fer. Amb ganes de fer coses doncs a l’últim feies el que havies de fer, les taules, llegir… i ja està. Te’n trauen les ganes.

Com comença la seva relació amb la música?

Jo vaig començar tard, als disset anys. No en tenia ni idea fins que un company em va dir: “Miquel, vols tocar el baix en un grup?” i vaig dir que sí. Em va ensenyar a tocar el baix una miqueta i em vaig comprar llibres i vaig fer un curs de solfeig a Tarragona –perquè aquí abans no hi havia res- que m’avorria molt. I a base d’hores i hores i pràctica.

En quins grups ha participat?

Vaig començar en este Grup Nou, després amb els Cráneos i després vaig anar a tocar sol. A Eivissa vaig estar dos anys en un grup que érem tres i no teníem nom i tocàvem en un bar que es deia Babalú. Eren dos homes vells i jo que era jovenet, venia de la “mili” i tenia 23 anys o 24 i hi tocava la guitarra i hi cantava alguna cosa, perquè n’hi havia un que era cantant. Vaig estar allí dos anys vivint de la música i després vaig venir aquí a l’hivern i vaig començar a tocar per Salou i Reus amb l’Orquestra Líders. Aleshores tocava molt per aquí a Salou, a l’estiu, des de Pasqua fins a octubre i així vaig estar uns deu anys de cantar amb guitarra. També feia coses sol.

I com a Miquel del Roig quan comença?

Això fa poc relativament. Bé, a l’hivern, quan anava sol, em deia Miquel del Roig i això potser tindrà uns vint anys. A mon pare li deien “roig” perquè era molt roig de cara i això és com un homenatge a ell. Perquè en aquells temps que no hi havia ni un duro ell em comprava guitarres, equips de so i tot això. Hi havia amics que eren companys meus, que eren músics, i els pobres van haver de plegar perquè els pares no tenien quartos per l’equip de so. El meu pare no em va dir mai que no a res. Sempre deia que sí. Amb el futbol vaig anar a Reus a fer la prova amb el cotxe d’ell. “Vols un baix? Doncs un baix”. Sort d’ell perquè si jo hagués tingut un altre pare no seria músic.

Ha estat aquests últims anys que ha començat a fer molts concerts. Com s’explica això?

A l’estiu i als hiverns jo tocava per pubs d’aquí a l’Ampolla i l’Ametlla i feia cosetes mentre treballava amb l’orquestra. Fins que em vaig cansar perquè les orquestres sempre toquen el mateix, les quatre cúmbies, els quatre txa txa txa i els quatre pasdobles típics i vaig dir: “això no pinta bé perquè la gent cada vegada balla menys”. I vaig començar a fer concerts sol amb la dona, que tampoc no m’ha dit mai que no. I vaig pensar que podíem anar a Palamós per Sant Joan, ara farà dotze anys o tretze i va agradar i va córrer pel mètode del boca-orella. L’any 2000 ho vaig cremar tot perquè tocava a 400€ i tocava per tot arreu: tot el que és Celrà, La Bisbal, el Gironès… tot allò ho tinc tot cremat. I uns amics em van dir: “Miquel, estàs cremat, eh! Toques massa, fes alguna cosa”. Vaig dir: “Ho tinc clar. Apujo el preu, però no el doble, no: el triple. Agafarem un mànager, el Sergi, que és un bon noi -un 10 de persona-, i així no em cremaré”. Ara un bar d’aquí m’ha dit per tocar a la festa major i li he dit que no perquè tocaré cinc dies i no vull cremar-me.

 

Miquel Vendrell | Foto Andreu Pujol

 

Aquesta fórmula que fa servir de tocar durant dues hores fent un remix enganxant fragments de cançons, com se li acut?

És que jo abans tocava quatre hores i cinc. Jo als bars tocava fins a quedar mort. Això  de tocar dues hores no és gaire. Això d’enganxar trossos ja ho feia quan feia ball a Salou. Algú em deia: “Miquel, que toques només un trosset”. Sí home, clar, és que quan un fa un tema sempre hi posa massa pa per acabar d’omplir. Sempre hi ha el que agrada a la gent, que és un trosset i jo faig un mix amb aquests trossets. Jo trobo que és millor.

Sol versionar cançons del pop més comercial posant-hi lletres combatives, també relacionant-les amb els temes d’actualitat. Quin mètode fa servir per crear cançons noves?

Sí, sempre poso lletres actuals. Cada dia em trenco el cap. Ara estic amb dues o tres que estic fent per l’any que ve. Tota la part meva que faig versions per l’any que ve la tinc tota nova. El que passa que això també cansa a la gent i només en vol un quart d’hora. Si jo toqués per a mi jo sí que faria sempre la part primera. Abans d’ahir vaig anar a García i de la part primera no vaig fer res perquè jo aquí conec a la gent i la gent no està per a pensar, està per a xalar. Vaig començar per La Farola i després vaig tocar rock català com ara Catarres. Però jo a la part primera busco cançons dels anys 60, 70, 80, que puguin ser conegudes i que es puguin adaptar a la lletra amb un pelet d’humor. Costa i costa dies sencers. Avui n’he acabat una. Saps aquella cançó del Sabina que diu “por el boulevard de los sueños rotos…”? Doncs jo dic “por el boulevard de los sueños de unos, desconsolados están los de Burgos”. Però això costa, costa hores. I ara tinc feina a punta pala perquè tinc el que és cultura, esports, política… En tinc a punta pala. Segons la gent que vas volen escoltar-ho, però n’hi ha que només volen ballar i alegria. S’ha d’estar al cas perquè quan toco lo meu veus que un badalla, l’altre se’n va…

Quan ha d’escoltar música què escolta?

Jo m’ho empasso tot. I si és popular més encara. Jo vaig al jovent i pregunto: “Escolta, què hi ha aquests dies de moda a Espanya o al món?”. A mi m’agrada tot però sobretot jo era dels Beatles, del country, del folk… El country m’agrada molt, però tot m’agrada molt.

Quants discs ha editat?

Legals dos, només. Fa vint-i-dos anys “La Farola” i este que vam fer fa dos anys [“Les millors cançons de Miquel del Roig” editat per Propaganda pel Fet]. Però a casa gravava coses i potser en tinc sis o set. Però ja et dic, legals, dos. Els altres me’ls feia jo mal gravats.

Té previst fer-ne algun més?

El dia 3 d’abril toco a Girona a l’Auditori. Hi haurà invitats: Catarres, Strombers, Bongo Botrako, els Quicos i Di-versiones. En Titot no pot perquè aquell dijous té ple a l’Ajuntament de Berga. Farem versions junts i d’aquí en sortirà un disc amb cançons meues, d’estes que hi ha noves, i també d’ells. Això pinta bé.

Al llarg de l’any quants concerts sol fer? No es cansa?

Uns cent. Enguany n’he fet 94. Abans en feia molt més, però no sé quants perquè mai els he comptat. La meva dona sí, ho porta tot apuntat, des de quan era jovenet. Això no cansa. Ara m’avorreixo però el que passa és que la veu també se’n ressent. A Breda i a Sarrià, estant bé de la veu, se’m va anar apagant de cop. No sé perquè em passa. Després em van portar una infusió i ja estava la mar de bé. Potser vaig fer proves massa fortes perquè jo tinc aquesta mania. Ara he de començar un concert suau i després anar pujant.

 

Miquel Vendrell davant del mar

 

La seva cançó més popular és La Farola que parla d’un personatge de l’Ametlla anomenat “el Tío Pequeño”. Ens en pot explicar la història?

Al “Tío Pequeño” jo el recordo poquet. A casa teníem un forn de pa. Ell es va morir quan jo tenia uns tretze anys o catorze. Recordo que venia al forn tot vestit de negre i parlant amb una veu nasal. Era molt justet, no va anar mai a escola i va estar sempre a la mar, perquè aquest poble fa cinquanta anys era tot pescador i no hi havia cap indústria ni res de res. Era “xistós” i li deien “toca’ns alguna cosa” i ell a casa tenia una guitarra trencada i sense cordes i feia “la farola, la farola…” tot cantant. “La farola” era el terme que es feia servir per referir-se al far de la Punta del Fangar del Delta de l’Ebre, que es veu des de l’Ametlla i era punt de referència per als pescadors. Diuen, és cert, que quan van anar a la mar, un dia, per pescar a l’arràs [es refereix a la pesca d’arrossegament]. Quan es plega de pescar a l’arràs la xarxa es descosia i es treia lo peix dalt a bord. Però sempre n’hi ha un que s’ha de quedar per tornar-la a cosir perquè quedi tancada. Un dia li tocava a ell i no hi va pensar i l’endemà, quan ja eren a la mar i hi va pensar, va començar a cantar “no n’agafarem cap, no n’agafarem cap”. Vaig pensar de fer-li una cançó perquè em feia gràcia. Ell cantava tot el dia “la farola, la farola” i aquí ha quedat com una expressió de quan es fa una cosa d’esma es diu “la farola, la farola”.

Diverses cançons del seu repertori fan referència a Palamós i a l’Empordà. Com és?

M’ho ha demanat gent d’allà. Però l’Ametlla té una relació especial amb Palamós perquè aquí, als anys 30, com que hi havia misèria, hi havia molt de peix però ningú el comprava perquè no hi havia restaurants ni hi havia res. Hi havia gana i d’aquí molts se’n van anar a Palamós perquè allí hi havia fàbriques de suro i molts se n’anaven a treballar el suro i a la mar. Molts dels pescadors de Palamós són fills de l’Ametlla de Mar i tenien fama de ser bons pescadors. Després hi va haver una altra remesa que hi va anar entre els anys 50 i 60. L’amo del bar La Planassa de Palamós, el primer lloc de l’Empordà on vaig tocar, és fill d’un home que provenia de l’Ametlla. Em va dir “Miquel, vine aquí a Palamós”. Aquell Sant Joan em va donar 360€ i cada any hi torno per tocar per Sant Joan i em paga el mateix.

El seu compromís polític amb l’independentisme quan comença?

De sempre. Un cantautor sempre ha d’estar al costat del poble. A la “mili” vaig tenir-hi problemes. “Polaco de mierda” i tot això, i em posaven sempre al calabós. Però això m’anava de cine perquè estava uns dies sol amb la guitarra. També em pegaven i coses d’aquestes. La “mili” la vaig fer a Melilla i em va anar molt malament perquè va trencar-m’ho tot: el futbol, tenia una novia guapíssima i jove, un grup musical… i ho vaig perdre tot.

Com veu el procés d’independència? Què cantarà quan s’hagi acabat?

Molt bé. Imparable. O porten els tancs… i és que ni així. I bé, quan s’hagi acabat seguiré cantant perquè d’injustícies sempre n’hi haurà. També aquí, al nostre país. Això no s’acaba mai. I quan la gent es cansi de mi doncs a plegar i a fer ball o tocar així pels bars com a hobby.