Miquel Àngel Llauger: “Tenim una bona tradició de poesia satírica”

Després de sorprendre’ns amb l’Antologia d’Spoon River, d’Edgar Lee Masters, traduïda a quatre mans amb Jaume Bosquet, ara Miquel Àngel Llauger ens delecta amb El mussol i el mixet i altres versions del light vers i del nonsense verse, una antologia de poesia singular, amb obres d’Edward Lear, Lewis Carroll, T.S.Eliot o el nordamericà Ogden Nash, entre d’altres. L’antologia ha estat editada per Documenta Balear i il·lustrada per Carme Llauger.  

Primer de tot, ens cal definir termes. Què s’entén exactament per light verse i nonsense verse…

Diria que són territoris de fronteres poc delimitades. Crec que si traduïm light verse per poesia lleugera ho entendrem bé: poesia humorística, poesia satírica. En canvi, el nonsense verse l’hauríem de traduir per poesia de l’absurd, però això no ens hauria de dur a pensar en un Ionesco o en un Beckett. És un absurd més amable, que més aviat és família d’aquelles rimes infantils que diuen coses sense sentit. En català també en tenim: segur que tots sabríem cantar una cançoneta infantil que, si li cercam la lògica, veurem no té ni cap ni peus.

Aquesta és una tradició molt anglosaxona. Aquí, però, ¿ha tingut conreadors? Carner o Guerau de Liost, potser sí, però pocs més.

Jo afegiria  a la llista Sagarra, d’una poesia satírica molt interessant, el gran Pere Quart, algunes coses de Joan Ferraté i el nostre Llorenç Moyà, autor de dècimes satíriques de molt de voltatge eròtic… Per tant, sí que en català tenim una bona tradició de poesia humorística o satírica. El que és més específic de la tradició anglosaxona és el nonsense verse com a línia “culta”.  Diria que dos poetes nostres contemporanis el coneixen bé i han fet poesia que s’hi acosta: Salvador Oliva i Miquel Desclot. El llibre El somriure del tigre, de Salvador Oliva, pren el títol d’un limerick, que és una estrofa característica d’aquesta poesia, i és un volum amb magnífica poesia satírica, i en algun cas peces de vertader nonsense.

Miquel Àngel, tu, en aquest cas amb el també poeta Jaume Bosquet, ja t’havies enfrontat a aquell monument que és l’Antologia d’Spoon River, d’Edgar Lee Masters. ¿Com has procedit, en aquest cas? ¿Com has triat els poetes, els poemes de cada autor, com ha anat?

Són dues traduccions molt diferents, i no només pel fet que una estigui feta a quatre mans i l’altra en solitari, sinó perquè són textos que requereixen maneres diferents d’enfrontar-se a la traducció.

Pel que fa a com he fet la selecció, la meva intenció era fer un mostrari del gran continent que és tota aquesta tradició anglosaxona, pel fet que tot això no ha estat gens traduït al català. Volia destacar quatre noms: Edward Lear, que per a mi és el rei del nonsense, Lewis Carroll, T.S.Eliot (el seu llibre sobre moixos és una delícia) i el nordamericà Ogden Nash.

Deixa’m deixar dit, abans d’entrar en matèria, que les il·lustracions de la Carme Llauger són una delícia… La teva filla, eh…

A mi m’agraden molt, però jo no puc ser imparcial!

Els anglosaxons tenen aquest costum de fer servir molt les il·lustracions per a aquesta mena de llibres.

Sí, i ho fan molt bé. Els llibres de Lear es publicaven amb les seves pròpies il·lustracions, ja que ell es considerava un dibuixant i un pintor més que un poeta. I, en general, els anglosaxons tendeixen a fer volums molt bellament il·lustrats quan fan reculls de poesia d’aquesta mena. A un nivell modest, i familiar si vols, he volgut acollir-me a aquesta tradició.

Anem a pams: versions, no traduccions, ¿Per què?

La meva intenció era acostar el lector català a aquesta mena de poesia fent poemes que funcionin com a poemes en català. I entenc que, en aquest cas, es tracta de poemes que no tenen sentit literari sense els efectes que els dóna la formalització mètrica i la rima. Això fa que la literalitat no sigui l’imperatiu principal.

El llibre, però, a mi em sembla una lliçó de traducció (o de traductologia, si és que existeix aquest renec). M’explico: l’equivalent que dónes sovint de l’original anglès, encara que difereix en el referent, és molt ajustat a l’esperit de l’original… Per exemple, Stein i Joyce, que amb tu es converteixen en Riba i Verdaguer…

He gosat canviat topònims, noms propis, noms d’arbres inventats, i fins i tot referències a autors o a elements culturals com plats típics, perquè això em permetia crear aquest nou objecte literari que pogués ser llegit com a poema català i que mantingués la fidelitat a l’esperit de l’original. En un altre tipus de literatura això no hauria tingut sentit, aquí crec que sí. Que els lectors jutgin si me n’he sortit, si he estat massa agosarat o si les opcions han estat correctes.

O, en un bell epitafi d’Edward Lear, una tal Susan Pares, que no era Pares sinó Wiggs, però diu l’autor que calia rimar amb stairs… Doncs bé, aquesta Susan Wiggs o Pares es converteix en Caterina Sales (que no és Sales, sinó Ribot, però el llinatge Ribot no rima amb escales). Això és virtuosisme, i suposo que t’ho has passat pipa, tu…

En aquest poema el canvi del nom era especialment necessari, perquè és un poema que parla de la rima! No hauria tingut sentit mantenir “Pares” com a llinatge del personatge, perquè no hauria trobat la rima en català. I sí, m’ho he passat bé. M’ha duit feina, perquè per encaixar el que diu el poema original en un nou esquema mètric i de rimes, i conservar alhora la màxima fidelitat,  de vegades m’hi havia d’entretenir molt. Però passant-m’ho bé, efectivament.

Comences amb un poema de Thomas Lisle, “El poder de la música”, un poema òrfic… amb una visió molt suggestiva: Plutó és un déu sensible a l’art de la música, i és per això que perpetra la condemna al pobre Orfeu…

Sí, molts d’aquests poemes són narratius, petites històries, i aquest és un d’aquests. És el més antic del recull (l’autor és del segle XVIII) i, efectivament, conta una història fantàstica en què la música d’Orfeu sedueix Plutó, fins al punt de canviar el desenllaç que sempre ens havien contat. El poema, val a dir-ho, també és una mostra de misogínia…

El poema d’Edward Lear que dóna títol al llibre m’ha fet pensar en aquella cançó infantil, “El poll i la puça”, que ja es volen casar…

Efectivament, és allò que comentàvem de la relació de parentiu entre aquesta poesia del nonsense i les cançonetes infantils. El tema de les relacions amoroses entre animals de distintes espècies apareix en altres composicions de Lear, sempre amb molt d’encís.

Personatges entranyables, entranyables de debò, com aquest Pare William de Carroll, que té tanta fam…

Sí. Són entrayables, i al mateix temps tenen un punt d’esperpèntic. En aquesta poesia hi ha sovint una tirada al grotesc, de vegades a la bretolada o a un cert sadisme. Els Versos perversos de Roald Dahl, que va traduir magníficament Miquel Desclot, també són una bona mostra d’això.

L’elefant té la trompa davant i la cua darrere. Això és el costum, i malament rai si trobem excepcions a aquest costum, ¿no?

Aquest poema d’A.E. Housman és un dels meus preferits. Crec que un elefant que té la trompa davant i la cua darrere sintetitza aquesta idea d’una poesia que capgira l’ordre lògic de les coses i, d’aquesta manera, posa en qüestió l’ordre del món. L’humor és una forma molt potent de qüestionar-se l’ordre de les coses.

Molts d’aquests poemes podrien ser mostres de bestiari: a través dels animals reflecteixen la condició humana. ¿Eh que és així?

Sí, és clar. Per citar els precedents més il·lustres dels poemes que fan servir els animals com a protagonistes, les faules d’Isop o de La Fontaine els feien servir per parlar del comportament humà, de manera molt transparent.  Val a dir, que a casa nostra, en qüestió de bestiaris, tenim una tradició tan il·lustre com la que ens donen Carner i Pere Quart. També Mercè Rodoreda té poemes d’animals molt interessants.

De Housman és el poema de l’elefant, i un meravellós poema sobre els gripaus…

Sí, que torna a ser una mostra de poema narratiu i d’aquella certa tirada a la cosa bèstia,  amb un punt de sadisme. Supòs que també és britànic, això. I supòs que això matisa allò que deia d’una poesia de to amable.

El poema més traduït de tot els que col·lecciones deu ser, esclar, el poema sobre els noms dels gats, d’Eliot…

No n’estic segur. El poema d’Eliot és molt famós, sí. És el poema inicial del seu recull Old possum’s book of practical cats, en el qual es basa Cats, una de les obres de teatre musical més famoses de tots els temps. Per tant, és possible que sigui el més traduït. Però entre els lectors anglesos, el que també és immensament famós és el que dóna títol al meu volum, The owl and the pussycat, d’Edward Lear. En podeu fer la prova a Internet. Teclejau owl and pussycat a Google Imatges i us sortiran literalment centenars d’il·lustracions del poema. I si ho teclejau després al Youtube, en trobareu una gran quantitat de versions musicades, versions amb animació, etc. Per tant, no sabria dir quin és el poema més cèlebre del recull.

Del mateix autor, “El Rum Tum Tugger” ha de ser, per força, una peça difícil de traslladar…

Sí. Els tres d’Eliot varen oferir resistència. Voldria comentar al respecte que, en el cas dels gats d’Eliot, potser l’etiqueta que els tocaria seria la de poesia infantil, o almenys així varen ser concebuts per l’autor. I això vol dir que els límits entre light verse, nonsense i poesia infantil també es desdibuixen.

Miquel Àngel, ¿què estàs escrivint ara mateix? Vull dir, producció pròpia…

Tinc un recull que sortirà probablement aquest mes de febrer a editorial Moll, amb el títol La gratitud.  Això, per tant, és feina acabada. El que faig ara és provar nous camins…

Tu ets professor, i una persona compromesa amb la cultura. ¿Ens en sortirem amb la qüestió de l’ensenyament a les Illes?

¿Si ens en sortirem? El que és segur que que no ens en sortirem si no hi plantam cara. La bel·ligerànca i la virulència amb què els nostres governants ataquen el català i l’escola pública són immenses. La seva inflexibilitat pot arribar a provocar desgastament. Les tres setmanes de vaga varen ser dures. Però insistesc: no queda més remei que fer-hi front. Molta gent ho està fent, com també ho està fent molta gent al País Valencià.