Michela Murgia: “L’escriptor només fa la meitat de la feina”

Amb motiu de la recent publicació en català d’Una relació perillosa (Proa, 2018), converso amb la seva autora, Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972). A Itàlia Murgia no deixa indiferent ningú, ja que desplega la seva energia reivindicativa en diversos fronts, des de l’independentisme sard (va ser candidata a la presidència de l’illa) al feminisme, passant fins i tot per una revisió del catolicisme (és llicenciada en Teologia). Literàriament, afirma que escriu cada llibre com si fos l’últim. En sentir-l’hi dir, he entès perquè a mi, traduint-la, m’ha passat el mateix. Els seus llibres encomanen un desfici per la veritat (sobretot en les relacions humanes) amb una intensitat que de vegades resulta insuportable. Murgia té una intel·ligència dolorosa i ardent, que obliga a llegir-la (i llegir és sempre traduir) amb glops petits i lents.

A Una relació perillosa l’Eleonora, una reputada actriu en la quarantena, accepta fer de mestra «de vida» d’en Chirú, un jove estudiant de violí. És un camí no fressat, per al qual no hi ha models, sobretot quan la figura de poder és la dona. L’edat que els separa fa impossible una amistat entre iguals, però tampoc no és tanta com perquè els altres no sospitin que podrien ser amants. No hi ha sexe, però es tracta d’un relació sentimental, com ho són totes, d’altra banda. Des del fons de la turbulència emocional dels protagonistes, l’autora ens regala esmolades reflexions sobre l’excel·lència i la mediocritat, sobre la família, sobre l’atracció, sobre els tabús socials…

A Catalunya els lectors et coneixen per L’acabadora, perquè els teus altres títols no s’han traduït al català, abans d’aquest recent Una relació perillosa. Sembla haver-hi un gran salt entre el món fortament local, atemporal i tradicional de la primera novel·la i els escenaris més internacionals i contemporanis de la segona. Les aparences enganyen?

En literatura les aparences enganyen sempre. Es pot explicar mil vegades la mateixa història i totes mil vegades el context pot semblar diferent. Amb tot, anant al nucli dels dos llibres, que són les relacions, aquí també surt una dona adulta que vol tenir al costat una persona jove per ensenyar-li alguna cosa que només l’experiència pot donar.

Alhora, resulta natural adonar-se que les dues novel·les són la cara i la creu de la mateixa moneda, en el sentit que l’una tracta de l’acompanyament a la mort i l’altra, de la iniciació en la vida adulta. A més, en totes dues toques tabús socials. Aquesta simetria és premeditada o te l’has trobada un cop escrita Chirú?

Soc conscient que la transmissió de les herències simbòliques és el meu tema principal, i em penso que continuarà sent així fins que els problemes que planteja i les contradiccions que implica no es resolguin. Si és que passa mai…

Jo, que com a traductora estic obligada a fixar-me molt en la forma, també percebo una clara continuïtat entre els dos llibres en l’estil, que sovint no és fàcil de destriar de la veu, de la mirada pròpia sobre el món.

M’agrada que m’ho diguis, perquè encara que entre un llibre i l’altre hagin passat set anys, crec que si són secretament germans és precisament en la llengua. L’acabadora és una primera novel·la, de manera que és més esquifida en la seva matriu lingüística, no tan elaborada com pot ser Una relació perillosa, i d’altra banda jo també soc una dona diferent de la de fa uns quants anys.

Insistint en l’estil, fas frases contundents, i tens una sintaxi complexa, al servei de frases clarividents. Em fa gràcia llegir entre opinions de lectors que el teu estil és senzill. Em fa l’efecte que estem tan acostumats a la vaguetat disfressada de grandiloqüència, que a la gent una frase ben escrita, que digui el que ha de dir, li sembla «simple». Què en penses?

Doncs a mi en canvi m’agrada molt que el que escric sigui percebut com a simple, perquè vol dir que me n’he sortit de l’operació, tan sofisticada, de fer arribar la complexitat a tothom i de manera natural. No només no em sap greu que els lectors no se n’adonin, sinó que em fa contenta. Com diu Klaus Wagenbach, a les pàgines d’un llibre ben escrit «no s’ha de notar la taula», l’ofici no s’ha de fer evident.

Suposem que hi ha dues classes d’escriptors. Els que parteixen de tesis i arguments prèviament desenvolupats, tancats, i els que esperen que l’escriptura sigui una aventura que els proporcioni troballes. Tu sembles del segon tipus. M’equivoco?

No, no t’equivoques. No llegeixo llibres que em tranquil·litzin i, si puc, procuro no escriure’n. Si estic tranquil·la em dedico a cuinar, a sortir amb els amics; estic bé, i no escric. Si escric és perquè hi ha alguna cosa que no rutlla. La meva escriptura sempre neix d’una inquietud, d’alguna cosa secretament no resolta.

De totes les crítiques que he llegit sobre Una relació perillosa, cap esmenta que l’Eleonora sigui una dona immadura. Això només t’ho he sentit dir a tu en un vídeo. I aquest punt és clau per entendre el llibre. En general, creus que la teva obra és ben llegida, tant pel públic com per la crítica?

Mai, però no soc una bona jutge de mi mateixa. El meu primer llibre, Il mondo deve sapere, em pensava que era un text sobre les manipulacions en les relacions de poder desiguals, però en canvi em van dir que era un llibre sobre el precariat. Amb L’acabadora em pensava que havia escrit un llibre sobre la maternitat d’elecció, i en canvi em van dir que era una novel·la sobre l’eutanàsia. No els entenc mai, els meus llibres! (Riu.) La pura veritat, que potser a molts escriptors no els agrada, és que no saps el que has escrit de debò fins que els teus lectors t’ho expliquen. La narració és una relació, l’escriptor només fa la meitat de la feina.

Ja que parles de relacions, dius que el llibre és polític, en el sentit que les relacions íntimes (amoroses, familiars…) són relacions de poder. Quin paper juga la seducció en aquest equilibri de forces? (Perquè sense seducció el poder esdevé dictadura, i un home que no sap seduir és un violador potencial…)

La seducció hi juga un paper fonamental, perquè és la representació íntima de la llibertat de l’altre, que ve a tu fascinat, atret amb art i amb carisma. Els insegurs, els agressius, els dèbils no coneixen el llenguatge de la seducció: es queixen, volen i dolen, no saben mesurar els gestos ni les paraules. Per sort la seducció és un art que s’aprèn, però requereix una gran disposició a parar bé l’orella, a no donar mai l’altre per descomptat, i en les relacions familiars això és el més difícil.

Immadura o no, l’Eleonora és una dona lliure que planta cara als convencionalismes socials que pesen sobre la dona. Saps com ha estat rebuda pel feminisme, la novel·la?

El feminisme ha rebut la novel·la molt bé, tot i que la figura de l’Eleonora ha molestat en els ambients feministes immadurs que pensen que l’alliberament de la dona dels rols imposats és un procés tranquil·litzador, que farà emergir la superioritat femenina, la nostra presumpta major capacitat de comprendre i d’actuar. La cosa no va així: les dones no són éssers superiors, i quan el seu poder augmenta —exactament com passa amb els homes—, les petites virtuts es converteixen en grandesa i les petites misèries esdevenen poquesa a l’enèsima potència. L’Eleonora és una dona lliure, i la seva llibertat té moltes cares, i no totes fan de bon mirar. El seu model de poder no és diferent d’aquell del qual intenta alliberar-se deixant enrere el paper que la societat li imposa. Sap trencar els esquemes, però encara no en sap construir de nous. És un ésser a mitges, i actua en conseqüència. 

Pregunta obligada per a la Michela Murgia política, compromesa amb l’independentisme sard [va ser candidata per Sardegna Possibile]. Com veus l’aspiració a la República Catalana?

Justa, i a punt de ser portada a la pràctica. A Sardenya som molts els que apostem per una Catalunya lliure i democràtica. Ànims, que ens esteu ensenyant el bon camí.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].