Mercè Ibarz: “Els hackers de l’1-O són els artistes del procés”

2.09.2018

Mercè Ibarz ha estat distingida aquest any amb el premi Serra d’Or d’assaig per L’amic de la Finca Roja (Tusquets), publicat l’any passat dins la col·lecció L’ull de vidre. L’autora ha trenat un recull d’assaigs sobre art, literatura i cinema, al voltant d’un fil conductor autobiogràfic: la seva amistat amb el polifacètic activista cultural, pedagog i curador d’exposicions valencià Carlos Pérez (1947 – 2013).

Mercè Ibarz ha rebut el Premi Serra d'Or d'Assaig | Foto: © Ester Roig

Mercè Ibarz ha rebut el Premi Serra d’Or d’Assaig | Foto: © Ester Roig

Ibarz té una capacitat admirable per associar i traçar relacions entre artistes que no són evidents a primera vista. La mirada que es projecta aquí sobre l’art i la literatura del segle XX és trianguladora. L’amic de la Finca Roja ens integra en una figura formada per l’autora, l’interlocutor Carlos Pérez i nosaltres mateixos, els lectors, que assistim al relat que Ibarz ens fa del que ha après del seu amic, mentre encara conversa amb ell. Del coneixement enciclopèdic de Pérez ens arriba, més que dades concretes, una actitud i una manera d’enfrontar-se al fet artístic: aquella curiositat que és interès genuí per l’altre, la voluntat pedagògica de fer entenedor i accessible el lligam entre tot de coses aparentment inconnexes.

L’aproximació d’Ibarz, en lloc d’aïllar el seu objecte d’estudi, l’obre a múltiples relacions. Si aborda el cinema de Buñuel, ens parla també de la relació amb Dalí i Éluard, o amb Ramón Acín. Si ens parla d’Ángeles Santos, ho fa en contrast amb Maruja Mallo i Remedios Varo. Si s’endinsa en el món de Salvat-Papasseit, ens transporta al de Torres-Garcia i Duchamp. O ens ajuda a entendre Rodoreda a través de Clarice Lispector, Louise Bourgeois i Barbara Hepworth, de Dubuffet, De Sucre i Michaux. Hem conversat amb l’autora sobre les seves dèries literàries i l’estat de l’art contemporani, i també de les possibilitats del gènere de l’assaig.

L’escriptora Mercè Ibarz | Foto: © Ester Roig

En llegir L’amic de la Finca Roja, m’ha interessat la teva mirada de comparatista. L’exercici que fas quan abordes l’obra d’un artista, sigui la Rodoreda, sigui Buñuel o la Santos, tu no només hi veus una persona en aquella obra, sinó que tendeixes a triangular-lo, a traçar relacions.

Relacionar em sembla més i més imprescindible. Hi ha massa informació per tot arreu, hem de fer servir el que hem après en l’educació i lligar caps! Relacionar és molt divertit. No és una qüestió teòrica, és que la mirada, el coneixement i el goig per les coses i la vida van així: anem mirant les coses, les veiem, relacionem i… quines coses que pots comprendre i disfrutar! Trobo una mica estèril llegir un autor o una obra com si fos un bolet, com si hagués sortit tot sol, això no porta enlloc i és avorrit. Insisteixo que no és una decisió sinó que el goig (almenys el meu), que funciona (o no) pel seu compte, va així: estàs llegint una cosa, en sents una altra pel carrer,  recordes el que has vist o llegit al diari, una cançó, un quadre… i dius, ostres! La Flor negra de la Rodoreda, aquella que diu “si la teva pena se n’anés tornaries a no ser ningú”, no la podré deslligar mai, des que el vaig sentir, del cante de Morente : “Mi pena es muy mala porque es una pena que yo no quisiera que se me quitara’.

Hi ha coses ben sorprenents, com quan un assaig sobre Salvat-Papasseit desemboca en Marcel Duchamp, una associació que no se m’hauria acudit mai.

Són cartografies que un traça perquè vol, perquè la vida l’hi ha dut. Són maques i lluminoses. En aquest cas em trobo amb l’any 1917. A un altre li podria haver donat per la revolució soviètica (això és un continu, a la que comences…) Aquell any, Salvat engega la seva revista, Un enemic del poble. Fulla de subversio espiritual.  Amb ell, hi ha Torres, un artista que Carlos va rescatar i de qui me’n va parlar molt i molt; ara se’n parla molt més però als anys 90 només l’estudiava i exposava ell, a l’Ivam. El rescat internacional de les joguines Torres és cosa del Carlos. Veus que Torres-Garcia se’n va a Nova York i troba aquella energia americana que tothom destaca sempre, que transmet al Salvat per carta amb aquelles frases tan boniques que diu ell: “Concebir ràpid, dar-se compte en un cop d’ull. Tot sintètic—per això els segles han passat “. Hi descobreix la vitalitat de sortir al carrer i veure com va tot i què hi passa. Després, te n’adones que, al mateix temps, no ho pot aguantar, perquè aquesta vitalitat va molt en paral·lel amb un consumisme que l’astora, un materialisme –la vida material, diu Torres— atordidor, que, al cap i a la fi, és el que li passa a Duchamp també allà mateix. L’assaig té una cosa molt bonica que fa que s’assembli a la poesia i al ball, no estàs obligat a demostrar sinó a suggerir i, a la vegada, tractes amb materials ni ficticis ni inventats. Com la poesia i la dansa exigeix geometria i disciplina, fins una certa mètrica, no pots dir tampoc qualsevol cosa. L’assaig, com més personal, millor. T’ho passes més bé i pots sorprendre més el lector. A tots ens agrada que ens sorprenguin, que ens estimulin la imaginació i ens refresquin les coses que hem après. En realitat s’escau el mateix escrivint pel diari, fent contes i novel·les, o tu fent la revista. L’assaig personal és un entrenament del pensar i expressar, una gimnàstica de l’enraonar.

Descrius el Carlos Pérez, l’amic de la Finca Roja, com una persona capaç de lligar coses, de tenir al cap una gran merceria amb vetes, que si en tires d’una surt un fil.

És una bona foto seva, sí. On la majoria de la gent necessita un munt d’arguments per veure una cosa, algunes persones troben fils gairebé en el no res.

I el Carlos era un d’ells. 

Exacte. Va ser un entrenament especial treballar al seu costat, a l’Ivam, al Reina Sofía i després al Muvim valencià, i a la revista Lars. Havia començat com a pedagog i després es va dedicar sobretot a la col·lecció del Ivam d’arts gràfiques –que va contribuir a revalorar—i de fotografia. Després ja va passar a fer exposicions. Era un detectiu cultural, un rastrejador de llibreries de vell, un muntador d’exposicions excel·lent, un coneixedor de la cultura popular moderna i un erudit de les avantguardes històriques, del cine i de la foto. També va escriure uns quants llibres. Recomano l’últim, Buffalo Bill romance, editat esplèndidament per Media Vaca amb il·lustracions d’època impagables i una edició de pàgina meravellosa: notes extenses i ultradocumentades escrites com un conte que fa de contrapunt al text. Un valencià de soca-rel, amb aquella bogeria fantàstica que tenen els millors.

Fer una exposició és com crear un circuit perquè la gent entengui un seguit de coses que aparentment no estan lligades…

Sí que ho és. Igual que hi ha la pedagogia creativa centenària, les tècniques  d’ensenyar les criatures tot fent coses, també hi ha una pedagogia que ens ensenya a veure l’art i per tant a exposar-lo. A més hi ha els catàlegs, una dinàmica  particular i un gènere que malauradament no es valora gaire. Hi hauria d’haver crítiques de catàlegs, perquè és una operació mental fabulosa. Deixo de banda els dolents, esclar.

M’ha interessat molt tot el que escrius sobre Rodoreda i Sales. En el cas de la Rodoreda, parles de l’exili com la pàtria de la literatura, com el lloc d’on surt la literatura. “L’autor al final està sempre fora del món”, afirmes.

L’exili ha posat les bases de la literatura occidental, des dels grecs. Hi ha també aquest espai mental que suggereixes, en què escriure és formar part d’un altre lloc. El millor que ens pot passar als que fem llibres i continguts paral·lels, i ho agafo en sentit ample, també els que editen, és a dir, tots els que fem els llibres, és poder construir una comunitat. Un món en si mateix, és bo poder constituir un petit país per si mateix. Això està bé que pugui existir. Per escriure t’has de tancar, t’has d’aïllar, t’has d’exiliar. No hi ha altra manera. Per això la companyia en aquest exili compta tant.

També és molt interessant la manera en què expliques com la Rodoreda, en trobar-se fora del context del país, va a pouar de les forces primigènies. Tenim novel·les que ens situen en un marc molt concret, com La plaça del diamant, però després hi ha novel·les com Quanta, quanta guerra o La mort i la primavera, que ens transporten en un lloc indeterminat, on ens trobem una natura indòmita en estat pur.

El més engrescador de Rodoreda és que la seva obra de maduresa està pràcticament concebuda sencera al mateix temps, a finals dels cinquanta i primeríssims seixanta. Això continua sent un misteri, d’alguna manera. L’altre dia llegia l’escrit del Colm Tóibín, que està molt bé, a l’edició britànica de La mort i la primavera, que justament planteja la qüestió del llenguatge des de l’eix de l’exili. Parla primer del llenguatge de La plaça del Diamant i després del de La mort i la primavera (desconeix que van ser concebudes a la vegada) i acaba dient que el recorregut que va d’un llenguatge a l’altre és un dels viatges més interessants de la literatura europea. Ben dit. Val la pena insistir que comença a escriure-ho tot a la vegada,  també la primera versió de Mirall trencat, que es diu d’una altra manera. Jardí vora el mar, que va ser la primera. Havia escrit bastants dels contes. Tot surt de la mateixa matriu, l’exili. Havia treballat molt llavors, a més dels contes i una mica de teatre: va fer poesia i va pintar. Ni  a l’una ni a l’altra faceta rodoredianes els fem encara gaire cas, i són repertoris extraordinaris. I una es pregunta: les veus que busca i finalment troba, la de la Colometa, la del jardiner i la de La mort i la primavera tan controlades i tan diferents, d’on surten? Crec que surten sobretot de la pintura, de De Sucre, Dubuffet, Michaux: els anartistes, els de l’art brut. De Miró potser surten en part els seus paisatges escrits, tan minuciosos, però les veus, els tons dels personatges, són allò més original de la Rodoreda. Tot s’escau als 50. Temes i tons i estructures que són els dels anys 50, es pot veure a l’exposició que hi ha al CCCB, Llum negra (fins al 21 d’octubre, a càrrec d’Enrique Juncosa, un altre que també va treballar amb Carlos Pérez, i que per desgràcia no ha tingut el pressupost necessari per portar-hi obres dels mestres moderns del primer terç del segle passat). Aquest és el clima, què passa i com s’afronta el món modern envoltat de guerres, invents i vertigen. Després l’exposició va cap a la psicodèlia, el zen… Però l’entrada és això, que no és esoterisme sinó aquesta necessitat d’anar a les fonts. I passa de manera específica en l’art de després de la Segona Guerra Mundial: L’ordre salvatge, en diu la historiadora Laurence Bertrand Dorléac, que ho subtitula “Violència, despesa i sagrat en l’art dels anys 50 i 60”.

Parles també de cine. El text sobre Luis Buñuel és molt interessant. El relaciones amb Dalí, Éluard i Acín, aquest últim un personatge poc conegut que vas descobrir fent la tesi doctoral, oi?

Sí senyor. Entre unes coses i altres aquest llibre, que ha estat molt reescrit per trobar el fil conductor i per donar-li l’estructura d’assaig personal, és la collita de  25 anys de feina o més. A Ramón Acín hi vaig anar a parar per Buñuel, sempre dic que m’hi va encaminar ell. Estava preparant la tesi, una biografia del tercer film de Buñuel, el que va rodar a les Hurdes, una monografia. (Entre parèntesis: les meves coses sobre la Rodoreda no són biografies exhaustives, de fet són retrats; a mi m’agrada fer biografies concentrades i intenses de les obres i, si és d’un autor, un retrat amb l’obra de fons del paisatge). Llavors, mentre anava buscant referències sobre Tierra sin pan trobava escrits i declaracions de Buñuel sobre Acín, l’únic integrant de l’equip de qui parlava (i és un equip ben ferm, estan tots a la Viquipèdia): ara deia que era un anarquista, ara que era un mestre d’Osca. Però el seu nom no constava en els títols de crèdit (ara sí, estic parlant dels anys 1994-1995). Tant l’esmentava que al final em vaig encaparrar a saber qui era aquell paio… A la imprescindible i bella Biblioteca Arús vaig començar a trobar els primers indicis. Acín em va captivar.

Però això és un descobriment que has fet tu.

Cinematogràficament, sí. Però Acín és polifacètic i d’altres estudiosos han recuperat el seu grafisme i la seva obra plàstica, el periodisme, i ara a més existeix la Fundación Acín. Ja en sabem moltes més coses. La seva dedicació al cinema va ser escassa perquè va morir jove, el van afusellar al cementiri d’Osca l’agost de 1936. És un professor de l’escola de magisteri,  un activista de la CNT en molts camps: grafista, escriu als diaris, en tabloides molt variats, tant els de la CNT a Barcelona com en els conservadors d’Osca. Un home polivalent. Escultor, pintor, un artista molt interessant. També és algú que considera que lo primer és lo primer i, per tant, quan començava la República, després d’haver ajudat els insurrectes de Jaca, va creure que era hora de dedicar-se més a la revolució que a l’obra pròpia. És un personatge extraordinàriament interessant perquè és un artista molt del seu temps. Aquesta tardor en sentirem a parlar més, ja ho veuràs.

I què en treu Buñuel d’Acín?

Veig Buñuel com a pedagog en molts aspectes, un pedagog surrealista que concep i executa xocs visuals, i això ho comparteix també l’Acín. Les seves escultures en xapa, en materials de rebuig, són un xoc visual també, o les Pajaritas en pedra, una rèplica de les quals tenim al parc del Clot. Les primeres imatges del cine de Buñuel, les que l’inauguren, al Chien andalou, són autobiogràfiques: s’hi veu Buñuel que dirigeix la navalla d’afaitar (tan masculina) cap l’ull d’una dona asseguda de cara a l’espectador, que talla en un primeríssim pla de l’ull, un atac directe a l’espectador, a la seva mirada. Encara fa molt d’efecte. És un manifest visual comparable a les picassianes Senyoretes del carrer d’Avinyó. Acín és també un humorista formidable. El 1923 va fer un còmic que va titular Las corridas de toros en 1970 quan a Osca es volia fer una nova plaça de toros (es va consturir el 1930): li va semblar una bestiesa. Proposava de fer un gimnàs o qualsevol altre equipament modern. Va fer campanya en contra i li van prohibir el llibre (el podeu trobar) en què ell venia a dir: penseu en el futur. Al 1970, farem riure si tenim aquí una plaça de toros! El seu llibre és un auca. Els dibuixos estan disponibles a la web de la Fundación Acín. Davant la censura, no s’ho va pensar dues vegades, va passar els dibuixos a plaques de vidre i se’n va anar de gira pels pobles a projectar-les. Ara se’n diu cine primitiu, cine primer si ens posem fins. Estava doncs ficat en el nou mitjà que era el cine i a l’etapa republicana tenia el projecte de fer el seu propi film, n’estava escrivint el guió. Va ajudar a Buñuel de varies maneres: li va deixar diners per fer la pel·lícula (Un chien andalou es va fer amb diners de la mare de Buñuel—el va veure mai, la senyora?– i L’âge d’or va comptar amb el finançamet dels aristòcrates Noailles, però Buñuel ara volia un productor diferent) i li va proporcionar els contactes amb la gent de les Hurdes per rodar el film. Acín participaria també en el guió.

Mercè Ibarz retrata la complexitat del món de l’art en el seu últim assaig | Foto: © Ester Roig

També dediques un capítol a l’Equip Crònica. Hi dius que avui només sembla possible fer art des dels marges i que la crisi del Macba al 2015 arran de l’exposició «La bèstia i el sobirà» va palesar que no hi ha una comunitat d’artistes pròpiament dita, ja que els més significats van callar o només van parlar per dir que l’obra era lletja. Aquell moment que la comunitat artística hauria pogut aflorar i fer pinya al voltant de la defensa a l’artista, no es va sentir…

Aquesta és la meva impressió. Això és el que vaig sentir quan la crisi del Macba.

En parlar dels membres de l’Equip Crònica, amb una certa enyorança, escrius que “l’art com a institució es mira més i més el melic. Parla d’ell mateix un cop i un altre, i parla sol”.

Sí, aquesta impressió fa. Penso que encara no s’ha avaluat prou el que va representar aquella crisi del Macba, fins al punt que la grandíssima majoria dels mateixos usuaris, la gent que hi anem, no ho troben significatiu. Una cosa més de les tantes coses que passen cada dia… A mi em va revelar moltes coses de Barcelona. Em va fer veure que hi continua passant el mateix que fa 100 anys. És menys moderna del que creu, Barcelona. Picasso, Miró, Torres-Garcia i Dalí se’n van haver d’anar perquè aquí ningú no els comprava res, no ens enganyem. Volien anar a París perquè era on passaven les coses i on podien desenvolupar el seu art i vendre’l, però és que la ‘moderna’ Barcelona no els volia. No els entenia ni per casualitat. No els tenim en la col·lecció del Mnac. Sort hem tingut que ells mateixos van dotar la ciutat d’obra seva i, Miró, amb una institució pròpia que té una de les arquitectures més  boniques i bones d’aquest ram, la seva fundació és un exemple de col·laboració entre artista i arquitecte (Sert). Dalí ho va fer a Figueres i en podríem parlar molt. Penso que la indiferència per la creació artística continua a Barcelona. Per què es va reaccionar tan poc davant la censura d’una exposició com «La bèstia i el sobirà»?

En realitat va fer un efecte Streisand, perquè van prohibir-la i va despertar encara més interès del que hauria despertat inicialment.

Home, sí, efectes publicitaris en va tenir. I l’Associació d’Artistes va fer el comunicat pertinent. Però em refereixo a un debat més palpable, més palès sobre quines són les dificultats contemporànies de dir les coses en l’art, que són les mateixes que estem coneixent en d’altres terrenys. Els museus públics, que paguem tots, decideixen amb les exposicions i les compres que fan què podem veure i què no. Només per això ja cal estar-hi a sobre. Si a més la censura és directament política, com va ser al Macba, i no se’n diu res, si s’accepten pedaços gairebé antidemocràtics, la cosa es tapa sola i prossegueix. L’obra de Santiago Sierra, censurada a ARCO, ha passat per Lleida, després pel CCCB i hi ha gent que l’ha anat a veure (no gaire gent, la veritat, la xifra de visitants ha estat reduïda a Barcelona), però no hi he vist articles, ni que se’n parli. No provoca reflexions, ni sobre la censura, ni sobre què fan els artistes, ni com ho fan… Articles de trinxera, molts, això sí. Això mateix dels presos, potser que ampliem el focus: no hi ha només presos polítics catalans. Els bascos porten així la tira de temps i no tots per delictes de sang, i també tenen famílies que recorren la península per veure’ls una estona. M’estic allunyant, ja ho veus, de les qüestions artístiques, però l’art contemporani ha agafat de fa temps el paper de l’antropòleg, del sociòleg, del periodista, del crític… més en l’actual crisi global. Perquè totes aquestes professions i la seva economia empresarial no fan el que els toca. Llavors, tot allò que no es fa acaba formant un torrent que ocupa l’art: i a sobre ens queixem que això no és art. Això no és art perquè l’art cada vegada es dissemina més i justament aquesta sembra pertorbadora és una part clau de l’art actual. La resta és mercat, que vol dir silenci.

Parlem de l’expansió de l’art. Parles de Joan Sales com un autor d’una obra única i expandida, el nucli de la qual seria Incerta glòria, però que es va gestar amb les cartes a Màrius Torres i els poemes. Llavors m’agradaria preguntar-te com veus L’amic de la Finca Roja en el conjunt de la teva obra, que també és una obra única i expandida.

No sé si l’autor mateix és qui ho pot veure. Les fronteres són per transitar-les, llavors és veritat que practico una escriptura molt fronterera, que es va fent a mida que l’escric. Com t’ho explico… M’agrada escriure coses molt diferents. ¿Quan és el moment de fer novel·la, relats curts o assaig?:  quan el cos sencer s’hi posa. Això val també per als encàrrecs, que m’agraden força. No calculo, potser ho hauria d’haver fet, no he planificat i no n’estic descontenta des del punt literari. Sé que els meus llibres, variats, em procuren una mena d’estatus sense encasar. Una vegada un amic em va dir: «però si tu ja vas començar als marges! Vas publicar La terra retirada en una editorial de Fraga». Doncs suposo que és això. Suposo que sí. És una obra expandida? És possible. Els temes que m’interessen formen cercles que s’amplien i, de vegades, es concentren en un remolí i d’allí surt el nou llibre.

Ara centrem-nos en la teva obra en relació amb la literatura catalana dels últims 100 anys. Hi ha evidentment referents molt clars, com la Rodoreda, el Joan Sales, però també parles de Salvat-Papasseit. Quins són per a tu els teus mentors? Quines figures de la literatura catalana del segle XX t’han marcat més?

He llegit i rellegeixo amb molt de gust Rodoreda i Gabriel Ferrater, els seus poemes narratius, la seva prosa, les seves crítiques… Potser sóc més visual que literària en moltes ocasions.  Des del punt de vista de l’estructura narrativa m’he format més amb les arts i oficis de masses: el cine, la música popular moderna, el periodisme, la fotografia. Durant uns anys em va estimular molt John Berger, que és un autor que toca temes i gèneres diferents, i Nina Berbèrova també durant una temporada llarga, per les memòries i la seva concepció de la narrativa breu. Mirar d’entendre la pròpia existència, el propi temps en un conjunt més ample, que no és només les persones que tractes diàriament ni estar-te tota l’estona preguntant-te què tens i què et passa ni si ho saps o no, sinó quin és l’aire del temps, què llegeixes, què mires… M’agrada seguir què fan els meus coetanis, aquí i en d’altres llengües. Cert que costa trobar un autor que puguis seguir sencer, però s’escriuen llibres esplèndids. L’últim de Guillamon, El barri de la Plata, és una virgueria. Ara estic llegint la Capmany i me l’adjudico com a mestra, és extraordinària! Ha deixat una obra esplèndida.

Preguntava per la Rodoreda, perquè veig que així com hi ha escriptores eclipsades per l’ombra aclaparadora de la Rodoreda, en el teu cas veig que fas una cosa molt diferent i no et veig engolida pel seu ascendent.

Creus que la Rodoreda només és llegida per escriptores? A mi em nodreix perquè és difícil de copiar. Rodorejar no és senzill sinó que ho sembla, per la lectura trivial que persegueix els grans autors. La Rodoreda t’ensenya que només sent tu faràs la feina d’escriure.  Ella et dona unes quantes eines. M’han agradat sempre les novel·listes britàniques: Anita Brookner, la Murdoch. La Woolf, una dona d’una intel·ligència colossal, una crítica esplèndida, els seus assajos són un pou d’idees, arguments i formes d’expressió. També segueixo els assaigs de Zadie Smith, Cinthya Ozick  i Coetzee. La Rodoreda te l’has de dosificar, té un món negre, de gran complexitat, ferotge, del què al mateix temps no te’n pots apartar per la lluminositat que desprenen la llengua i l’expressió, la imaginació genuïna i original, treballada i polida en mode orfebre afal·lerat. Tret de quan n’he fet els llibres i textos que li he dedicat, que llavors l’he llegida a fons, llegeixo la Rodoreda com a poesia, a trossos. El mateix em passa amb Monzó. També amb Joan Fuster, que sempre tinc a mà. I amb la Monsó i en Jòdar, per torrencials: no s’assemblen a Sales però en alguna cosa me’l recorden. Sales és discursiu i atropellat, precisament per això m’agrada, per imperfecte. Incerta glòria és una novel·la molt imperfecta. Aquesta és la seva gràcia.

I et mostres especialment devota dEl vent de la nit.

La primera vegada em va atabalar el clima catòlic tan atribolador, però ara sí, penso que és una gran novel·la. Tota aquesta catarsi i aquesta imaginació furibunda… és goyesc. Allò sí que són les pintures negres. Sales escriu bé, però per a mi el seu valor rau en una altra cosa. Aquest deixar-se anar… És el que en valoro, perquè la literatura catalana em fa la impressió massa sovint d’estar massa compulsada i controlada.

Per això, Víctor Català és en certa manera una correcció d’això. 

Sí, cert. Només que en la narrativa de Víctor Català, com en Porcel, hi ha un aspecte grotesc que em retreu. M’agraden més els textos de la Víctor que avui en diem proses i assaigs, que espero que també es recuperin prompte. El seu discurs quan entra a l’Acadèmia de Bones Lletres és molt bo. Sóc més aviat ferrateriana, m’agrada explicar les coses amb una certa claror expressiva. Em feia gràcia Vallcorba (que no anava al cine) quan et repetia la seva poètica editorial: un llibre s’ha de poder llegir com l’espectador veu un film, sense advertir-ne la pantalla. L’última autora que m’ha apassionat és Vivian Gornick, la trobo extraordinària, un model, La dona singular i la ciutat és preciós. Té dos assajos que m’agradaria que es traduïssin i potser l’editora Broggi ho està fent, em va dir que trauria més coses seves. Els homes de la meva vida i El final de la novel·la d’amor.  Després d’anys d’impartir classes d’escriptura i de treballar amb novel·les canòniques, es va decidir a analitzar l’argumentari dels homes i dones de la seva generació a partir d’aquestes novel·les (els homes de la seva vida són els homes que més ha llegit).  La misogínia i aquest masclisme tan arrelat, conclou, fan mal als homes, no només en fan a les dones i a les relacions entre els gèneres, sinó que causa conflictes importants en la pròpia masculinitat. Aquestes coses són les que valen la pena revelar i veure com està fet el món, no únicament des de l’atalaia de les batalles i les guerres de gèneres sinó des de les ferides i mancances que aquestes batalles revelen.

Hi ha un capítol en què parles de Ángeles Santos amb molta tendresa, una pintora extraordinària que va renunciar a ella mateixa en casar-se amb un altre pintor. Abordes el cas sense fer-ne un judici feminista, sinó explicant-lo. 

La Santos em sembla algú que es va espantar de la pròpia creativitat, aterrida del món feroç que entrelluca de molt joveneta, entre els dotze i els disset.   Com que era bona pintora, va fagocitar la del seu home, Emili Grau Sala, un pintor delicat i decoratiu amb bona clientela, volia ser així. I ho va aconseguir, la Santos va vendre sempre. Ell l’animava i de fet ella va pintar fins al final, es va morir a 102 anys, no va renunciar mai a pintar… La Santos cal veure-la sencera, mirar i avaluar completa la seva obra, no reduir-la a l’adolescent superdotada que va crear Un món, mai tan ben dit…

Tornant al feminisme, haver llegit autores americanes molt potents com la Rebecca Solnit, la Vivian Gornick, entre d’altres, com veus el discurs feminista aquí a casa nostra? Quines veus t’interessen?

N’hi ha moltes. Hi ha tantes veus que passa el mateix que amb els artistes, les grans institucions culturals i socials creuen que només elles poden concedir altaveus, i no. Hi ha una efervescència nova a tot arreu, també en el món editorial i les llibreries. La gent fa moltes coses. Cert que de moment el clima cultural ha aconseguit que tinguis 45 anys i si ets artista o escriptor encara se’t digui jove, que vol dir que de tu s’espera que et deixis tractar com a jove. Prego als déus que els cuidin, el munt de joves i no tant joves, perquè no sé com s’ho faran i doncs no sé com ens ho farem en el futur. Hi ha tantíssima gent pensant i actuant… Fina Birulés, reconeguda amplament a Llatinoamèrica i Itàlia, és una veu que m’agradaria que fos més pública aquí, és una filòsofa política de primer ordre. Els assaigs de la Marçal, els literaris i els feministes, són tan bons com els de la Woolf. Vaig tenir la sort d’ocupar-me de l’edició de Sota el signe del drac que els recull, un volum que no em canso de consultar. Altres autores són ara conegudes pels seus llibres, columnes i activisme. N’hi ha unes altres més de base, per així dir-ho, que fan xerrades constantment i creen els seus nuclis. Tinc relació d’amistat amb la llibreria La caníbal, al mateix barri de Núvol, que també és el meu, i em sorprèn que realment puguin tirar endavant. Amb una austeritat vital de nassos, esclar. Han creat un públic. És a dir, s’estan fent coses constantment i amb el feminisme passa el mateix, si no d’on surt la gentada que es va manifestar el 8 de març? La transmissió per les xarxes socials és una baula genial: es passen articles, textos d’això i d’allò… Llavors si em fas dir quines són les veus aquí, doncs em limito a dir que són moltes i que cada dia en veig més. Del CCCB a la Caníbal, agafant aquest centre i aquesta llibreria com a noms col·lectius que poden representar tants altres equipaments i llibreries, i no sols a Barcelona.  Unes quantes llibreries s’ajunten i fan un cicle de literatura queer, per no dir el munt de cursos, lectures i presentacions de llibres de cada setmana. Passa en molts altres aspectes del món cultural: cine de gènere, documentals, programacions de films que plantegen qüestions d’ara no prou tractades pels mitjans o amb formes narratives actuals… Hi ha un niu de festivals… Com s’ho fa la gent per muntar-los, per sobreviure, per tirar-ho endavant? És un misteri. Hi ha moltíssima energia en dansa… Tornant als artistes,  potser val la pena subratllar (desconec si algú s’ho ha plantejat o s’ho està plantejant, si és així que em dispensi) que el procés polític que estem vivint, independentista o no, no té de moment traducció artística.

Vols dir que no se n’ha parlat a la novel·la o al cinema?

Per a la novel·la, el cine i la tele potser és d’hora. Penso en exposicions,  accions, recitals… No ho sé, per mi és un cert indici de l’estat del món cultural.

Sí, hi ha un relat pendent per fer del procés, perquè si no el relat ens el faran a nosaltres al final. És el que deia Fuster: «Si no fas la teva política, els altres la faran per tu». La funció del relat en el procés també s’ha reduït a representar el que ha de ser. 

No crec gaire en el relat, excepte el literari. Sí que crec, en el cas del procés, en els que m’ho conten i em convencen. No hi ha relat que valgui: només hi ha relats.  Relats interessants i relats interessats, relats treballats i relats impostats, relats fets a mida i relats que es van fent. Potser falten les condicions, pels relats que esperem del procés. Falten les condicions i tal vegada passa una mica lo que la crisi del Macba va fer evident, que les institucions pesen massa i que desgraciadament en el nostre context no hi ha gaire riquesa d’expressió –no em refereixo a llibertat d’expressió, sinó a la riquesa d’aquesta expressió– enllà de les institucions. Però les institucions no ho són tot.

Vols dir que la gent s’espera que li encarreguin una cosa, que li paguin per fer una obra, però no fa res per iniciativa pròpia fora de les institucions. 

Mentre, molta altra gent fa coses com pot. Potser un dia ens adonarem que els hackers de l’1 d’Octubre són els artistes del procés.