Mercè Aránega: “Els espectadors són la meva xarxa”

3.10.2018

Mercè Aránega, a la façana del Teatre Goya i a diversos autobusos urbans de Barcelona, ens fa la botifarra amb aquella alegria. Es tracta de la imatge promocional de Shirley Valentine, el monòleg escrit per Willy Russell que protagonitza l’actriu sota la direcció de Miquel Gorriz. El fotògraf David Ruano ha fet una versió del famós cartell We Can Do It!, creat per J. Howard Miller durant la Segona Guerra Mundial, i així la veiem. Entrevistem Mercè Aránega al seu camerino que, com no podria ser d’altra manera, està ple de flors i regals. I un exemplar del cartell original, que li va regalar la seva amiga Montse Guallar.

Mercè Aránega interpreta ‘Shirley Valentine’ al Teatre Goya. ©Ester Roig

Com arriba la Shirley Valentine a la teva vida?

Fa una vintena llarga d’anys vaig veure l’obra a Buenos Aires, i em va encantar el text i el paper. Però és clar, llavors no la podia fer, perquè representa que la Shirley ja té els fills grans. Vaig pensar “Quan sigui gran, la faré”. Ara ja soc gran, per tant ara la puc fer. El Miquel Gorriz em va venir a buscar un dia. Havíem treballat junts com a actors, fa molts anys, i Mola Produccions li havia donat carta blanca per dirigir el que li vingués de gust. El Joan Sellent ja havia fet la traducció en el seu moment, ens la vam mirar i vam tirar endavant el projecte. Llavors Mola Produccions va contactar amb Focus per fer la coproducció.

Ja sé que no als actors no se us ha de comparar mai amb altres actors o actrius…

L’Amparo! Jo l’havia vist fent el muntatge que va dirigir la Rosa Maria Sardà, ja fa vint anys. El record que tinc de l’Amparo Moreno és molt bo, tant que en aquell moment vaig pensar “Ja està, ja no la podré fer”. Però és clar, han passat setze anys des de la darrera vegada que es va fer aquí, i ara ja tocava tornar-la a fer. El Miquel té una manera de treballar que llegeix i veu tot el que pugui. Jo prefereixo no veure res, i treballar a partir de mi mateixa. Ara que ja hem estrenat el nostre muntatge, li he dit que em comenci a passar els links de totes les Shirleys que ell ha anat veient.

A l’hora d’interpretar la Shirley, t’has fixat en referents familiars o propers a tu?

No he agafat cap referent familiar. He pensat en algú, en aquest cas una dona, que porta una vida que no és la que li agradaria portar. I que sap que té la capacitat de tenir una altra vida, perquè quan era jove la duia. Si més no, reia molt. I ara no riu. Quan algú ha rigut molt durant la seva vida i ara ja no ho fa, vol dir que alguna cosa ha passat. Quan se li presenta la possibilitat de viatjar a Grècia, és ella mateixa que diu “I ara! Què hi he d’anar a fer, jo, a Grècia?”. Aquest és el problema. No només que no ens deixin fer certes coses, en el cas de les dones, sinó que a més ens ho hem acabat creient. Com si ho portéssim al nostre ADN. Ella pensa que no pot marxar, que tothom la necessita, quan això és mentida: el marit passa d’ella, els fills ja són grans i han marxat de casa, ella només parla amb la paret… Per què no se’n pot anar? La Shirley ho anirà descobrint de mica en mica, quan vagi repassant totes les coses lletges que li han passat a la vida i que ella ha anat assumint com quelcom normal, quan no ho són. Una altra cosa que hem tingut molt en compte amb el Miquel és que aquest text és una comèdia, i que fa riure molt. Per tant treballem en el registre de la comèdia: el to i el ritme. Però també hi ha molts moments gens còmics, molt tendres, quan ella s’adona de com ha desaprofitat la seva vida. Ahir una amiga meva em va dir que va veure una senyora plorant, en sortir del teatre. Els espectadors riuen molt, durant la funció, però també s’emocionen. Amb el Miquel hem tingut molt en compte que  l’obra no és una successió d’acudits o frases més o menys gracioses, sinó que també amaga molta emoció.

L’obra té dues parts molt marcades, que de fet són tres llargues escenes o actes. Les dues primeres tenen lloc a la seva cuina d’Anglaterra, i la tercera, a Grècia.

El tercer acte és una alliberació. El primer que la Shirley diu al públic és “Què? Oi que no em coneixeu? Si no em conec ni jo mateixa!”. Hi ha una frase que li diu el Kostas, el grec que coneix i que l’ajuda a fer el salt, que m’agrada molt: “Els somnis no són mai als llocs on esperem trobar-los”. La Shirley tota la vida ha somiat en prendre’s una copa de vi blanc davant del mar, i quan finalment pot fer-ho no li passa res. S’ha de treballar una mica, perquè et passi alguna cosa, no és tan fàcil com canviar de país i llestos.

Aquí hi hem d’afegir el mite del Mediterrani: nosaltres ho tenim a tocar, però hem de pensar què suposa per una mestressa de casa de Liverpool, que amb prou feines ha sortit de la seva cuina, el fet de veure el Mediterrani per primer cop.

Exacte. Com si allò li hagués de canviar la vida, que no és veritat. El lloc no és important. El que et canviarà la vida és la manera com tu evoluciones com a persona.

Mercè Aránega és ‘Shirley Valentine’ al Teatre Goya. © Ester Roig

Aquesta temporada no pares: ara la Shirley, després Davant la jubilació, més endavant Com els grecs

Primer de tot, quan acabin les funcions de Shirley Valentine anem amb Davant la jubilació a Madrid, on estarem dues setmanes al Teatro de la Abadía, i al gener farem dues funcions a La Cómedie de Valence. Durant tot el mes de febrer tornarem a fer l’espectacle al Lliure de Gràcia, i després ja començo els assajos del muntatge Com els grecs, de l’Steven Berkoff, que Josep Maria Mestres dirigirà a l’abril. La temporada sencera de bolos amb la Shirley la faré l’any que ve, perquè aquest el tinc molt ple.

La temporada passada vas treballar en una comèdia (o farsa) com A tots els que heu vingut, i al mateix temps fent un Thomas Bernhard sota les ordres de Krystian Lupa. En quin tipus de proposta et sents més còmoda?

Quan estic fent comèdia tinc ganes de fer drames, i viceversa. Em costa quedar-me només amb una de les dues coses. Shirley Valentine és una comèdia pura, perquè és una qüestió de to i de tempo, d’anar clavant les frases. Entremig, hi ha moment on ploro i tot. La Shirley és la funció perfecta, perquè em permet fer les dues coses.

En aquest reportatge que va emetre Televisió de Catalunya sobre Davant la jubilació, afirmaves que va ser una experiència molt enriquidora, però que segurament no la tornaries a repetir.

És que el Lupa és molt dur, i no vull dir com a persona. El seu mètode com a director és que tinguis en una situació de risc constant. La primera part és un llarg monòleg meu, on la Marta Angelat potser només diu tres frases. Dura una hora i cinc minuts, i quan faltaven deu dies per estrenar encara no me l’havia deixat fer sencer. Jo tenia pànic. Ell vol que ho facis molt lentament, amb molta veritat i que a cada moment tinguis molt clar on ets, què fas, per què ho fas… El Lupa vol que les paraules del text siguin dites com si fos la primera vegada. A l’assaig del dia abans d’estrenar al Temporada Alta, ell va estar tres hores parlant. Tres hores de rellotge! I nosaltres, amb la Marta i el Pep Cruz, assegudets a la platea, anar escoltant. La seva manera de treballar és molt bona, però això que el text sigui dit com per primera vegada et pot passar el dia de l’estrena o la primera setmana, però quan fa dos mesos que fas la funció això no és possible. Ja no és la primera vegada que el dius, per tant per què vols aquest risc tan gran? Un dia, parlant amb el Lluís Pasqual, em va explicar una història que li va passar quan dirigia l’Odéon: va venir un director rus, no en recordo el nom, amb L’hort dels cirerers. Es veu que tots els actors s’havien de saber els papers protagonistes de memòria, perquè el director no els deia quin paper interpretarien aquella nit fins una hora abans de la funció. Estaven tots histèrics, naturalment. Amb el Lupa passa una mica el mateix: és com si ell només conegués aquesta manera de treballar, per tal que surtis en escena amb aquest nervi. Jo pensava: “Per què no confies més en els teus actors?”.

Mercè Arànega és ‘Shirley Valentine’ al Teatre Goya. © Ester Roig

Aquest inici de temporada teatral ha estat marcat per la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. Plataformes com Dones i Cultura o Dona’m Escena estan fent una sèrie de manifestos i posant l’accent en la presència de les dones en les arts escèniques. Com veus aquests darrers fets?

Per mi són dues coses diferents. La presència de les dones a la vida laboral, sigui en el món del teatre, l’ensenyament o la farmacèutica, encara és molt anecdòtica si ens fixem en els càrrecs directius. Fa temps vaig llegir un estudi que explicava com en una universitat alemanya el 80% de les notes més altes corresponien a dones, mentre que el 80% dels alts càrrecs a les empreses estaven ocupats per homes. Això no pot ser. En el teatre hi ha d’haver més directores, més dramaturgues, més papers per a actrius… Això està clar. Una cosa és el teatre escrit fins al segle XX, però avui en dia quan s’escriu un paper per un jutge, un metge o un policia: per què no pot ser una dona? Les pel·lícules americanes ens estan acostumant, a poc a poc, al fet que la directora del FBI o d’un hospital sigui una dona, encara que en la realitat encara siguin minoria. Un altre tema és el de l’abús d’autoritat. És cert que, en el món del teatre, això és quelcom propi de l’Ancien Régime: aquell director que sembla que tingui el dret de cridar als actors. Dir a un actor que sembla que faci “teatre d’aficionats” és maltractament. Verbal, però maltractament. Oi que jo no et dic que ets un director de merda perquè la teva darrera obra no valia res? I crec que això no passa només contra les actrius. El que ha passat al Lliure no ho sé exactament, perquè jo no hi era. Però sobretot, crec que en general hi ha d’haver més transparència. El que sí em sap una mica de greu és que aquest assumpte s’hagi focalitzat només en una persona: crec que s’ha d’exigir el mateix a tots els càrrecs públics. No només al teatre, sinó a totes les institucions.

Ara sembla que els directors teatrals només siguin tirans amb les dones. I això no és veritat: els que són tirans, ho són amb els homes i amb les dones. Pel que fa al tema sexual, jo mai no he vist un abús, ni a una companya ni a mi mateixa. Una cosa és l’abús d’autoritat i aquesta cosa tan antiga del director tirà. A mi si em tracten malament el meu resultat com a actriu se’n ressenteix. Tampoc vull dir que m’hagin de tractar entre cotons. De directors així n’hi ha molt pocs, ara. Ha quedat com molt antic.

Suposo que et trobes en un punt de la teva carrera que pots triar quin paper fer, ja que si fas una proposta a un director o a un dramaturg t’escoltaran.

Jo sempre espero que em truquin. Ja fa molts anys que funciono així. Tinc molta energia per treballar, però per altres coses soc més gandula: allò d’anar darrere d’un projecte, d’un director, d’una productora… Una vegada, fa anys, vaig dirigir un recital de poetesses castellanes a l’Artenbrut (teatre que ja no existeix), i vaig pensar que no ho faria mai més. Que cansat! Haver d’anar darrere dels actors, buscar diners on sigui perquè mai n’hi ha…  Després de la Shirley tinc altres projectes molt macos, amb la Magda Puyo, amb el Xavier Albertí

Shirley Valentine no és el primer monòleg que interpretes. Vas fer Viatge a la felicitat, al Teatre Malic, Neus Català. Un cel de plom, a la Sala Muntaner, o la primera part de Davant la jubilació, que és un llarg monòleg. Com portes estar sola en escena?

Quan estàs en escena, els companys són la teva xarxa. Tothom és responsable de la seva feina, evidentment, però saps que et pots recolzar en l’equip. A més, normalment fas l’obra com si l’espectador no hi fos, amb la quarta paret entre l’escena i la platea. Jo aquí tinc un repte doble: no tinc la xarxa dels companys, i a més estic tota la funció parlant directament al públic, sense quarta paret. Jo creia que aquest segon esforç encara em costaria més, però m’he adonat que puc utilitzar el públic com a xarxa. Això ho he descobert al cap d’unes quantes funcions. La xarxa que hauria de tenir a l’escenari, la tinc amb els espectadors. D’alguna manera són els meus companys de viatge durant una hora i quart. Cada dia m’hi trobo més còmoda. Des que em va passar això, em sento molt més lliure i molt més segura. Perquè no estic sola.