Memòria ètica i literatura: Ruxandra Cesereanu

Xavier Montoliu entrevista Ruxandra Cesereanu, que participa al XVIII Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània.

Ruxandra Cesereanu (Cluj, Romania, 1963) és poeta, narradora, assagista i professora universitària de literatura comparada. Es va doctorar amb la tesi l’Infern concentracionari reflectit en la consciència romanesa. Durant vint anys va dirigir la revista Steaua i actualment n’és la subdirectora. Implicada sempre amb el seu país i el teixit cívic, Ruxandra Cesereanu és un referent intel·lectual romanès. Acaba de participar a la Fira del Llibre de Londres on ha presentat la versió anglesa de la seva novel·la Angelus, traduïda per Alistair Ian Blyth. Del seu volum anterior Un únic cel sobre seu podeu trobar-ne el tast d’un dels relats a la revista Lectora del Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona. Coincidint amb la Diada de Sant Jordi, participa al XVIII Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània, dirigit per Biel Mesquida, que l’any passat també va convidar un altre poeta de Transsilvània, Ioan Es. Pop.

Ruxandra Cesereanu

XM: Comencem per la poesia. Quan parles de poesia, apostes, dius, per una mena de killer instinct del poeta, de l’escriptor. Per a què serveix aquest instint? En relació a què, a qui?

RC: Quan em senten utilitzar l’expressió killer-instinct, la gent em demana, especialment en els darrers anys, què significa tenir «killer-instinct» com a escriptor? I jo he hagut de respondre d’una manera explícita i relativament lògica. Vet aquí una altra vegada aquesta resposta: significa saber qui ets (és a dir, posseir i dominar les coordenades interiors, artísticament parlant), tenir perspectiva de tu mateix com a escriptor, per mitjà de destreses com ara l’ímpetu, la coherència interior, la lucidesa d’autor. Crec en un killer-instinct de l’escriptor i espero estar dotada de quelcom així. L’ímpetu és essencial, perquè engrana una velocitat vertiginosa, un terbolí del dir poètic, podríem dir-ne. De la coherència interior, ja no cal que en parli (és necessària fins i tot quan revesteix la incoherència interior!). La lucidesa d’autor no significa orgull i arrogància o supèrbia, sinó ser conscient de la pròpia especificitat i assumir-la com a espectacle artístic. I confiar en la pròpia estructura creadora. Quan dic que sobretot el poeta ha de tenir aquest killer-instinct encara em refereixo a una altra cosa: al poeta com a “bèstia” – aquest és el meu al·legat a favor de l’autenticitat i tensió màximes a nivell del sentir.

XM: L’any passat vas publicar una antologia de poesia eròtica romanesa contemporània Moods & Women & Man & Once Again Moons. An Anthology of Contemporany Romanian Erotic Poetry. A quin públic s’adreçava i quin ressò ha tingut?

RC: Vam fer aquesta antologia plegats amb Margento (Chris Tănăsescu), un poeta i insider crític de poesia molt especial. Sense ell, l’antologia no hauria tingut possibilitats d’èxit. Chris Tănăsescu va elaborar un microdiccionari amb els poetes inclosos –gairebé una cinquantena – fent-los el seu retrat. L’antologia Moods & Women & Man & Once Again Moons. An Anthology of Contemporany Romanian Erotic Poetry anava adreçada al públic americà interessat per tots els matisos i aspectes relacionats amb l’amor (no només amb l’erotisme) en la lírica romanesa. Malauradament, l’antologia encara no ha arribat a Amèrica. A Romania s’han organitzat dues presentacions: a Bucarest i a Cluj. La primera va tenir un caire intimista i es va convertir en una lectura dels poetes de Bucarest d’aquesta antologia.

XM: La tardor del 2013 vas participar al costat d’una trentena de poetes dones, entre les quals també Sònia Moll, a la Biennal Europea de Poesia, en Femení, organitzada pel poeta i professor Andrei Bodiu (1965-2014). Un poeta era l’organitzador d’un festival de poesia “en femení”…

RC: Andrei Bodiu no era només un molt bon poeta sinó també una persona generosa i un hàbil gestor cultural. Fou ell qui, amb tot el seu equip de la Universitat Transsilvània de Brașov, va engegar aquest projecte de la Biennal femenina de poesia, després que l’any 2007 hagués materialitzat amb èxit i brio a la ciutat de Sibiu la Marató Europea de Poesia, en la qual vam prendre part un centenar de poetes romanesos. La seva desaparició prematura ens va consternar a tots i ens va impactar. La Biennal femenina de poesia de Braşov fou un intent de reunir i entrellaçar estils ben variats de poesia i poetes de generacions diferents, amb l’objectiu precisament de crear un sincretisme líric. Aleshores vaig poder conèixer-vos, a la Sònia Moll i a tu – i ara la nostra amistat ha fructificat.

La Biennal femenina de poesia també ens va posar al davant, a cada dona poeta participant, la nostra condició en una literatura en què dominen els homes. Aleshores vaig adonar-me d’un insight que confesso ara i aquí: practico una escriptura femenina, i aquest fet forma part del meu ésser interior i exterior. Ara deu fer una vintena d’anys vaig publicar un poema semièpic molt llarg, titulat La dona-croat. Aquesta “personatja” (permeteu-me feminitzar la paraula) errava per la ciutat de Cluj per buscar-se a ella mateixa i arribava, de fet, interiorment, fins a Jerusalem. Va ser una questa. De fet, una dona no pot deixar de ser dona-croat, probablement hauria de romandre així durant tota la vida.

Les màscares femenines que utilitzo en la meva poesia i prosa consten de situacions de cerca d’un camí de les dones (prefereixo anomenar-ho així, per no utilitzar el terme de camí femení, que sonaria massa científic o rígid) a través de substitucions teatrals, histriòniques. Es tracta, repeteixo, d’una questa.

Quan era molt jove – diguem entre els anys 1980 i 1985 – vaig estar a punt de ser percebuda més aviat com a poeta home que com a poeta dona, quant a la recepció. Només em sentia protegida sota la marca d’una percepció masculinitzada, ja que a Romania vivíem en un món d’homes (si més no des del punt de vista literari), tot i que el temps m’ha demostrat que m’està molt bé i se m’adiu ser dona i escriure com a tal. Paulatinament, he anat assumint justament una escriptura femenina que m’anava com un guant. Però, al començament, com he dit, vaig desitjar protegir-me, adaptar-me a l’època i ser percebuda com a “home” (literàriament parlant). I en un determinat moment em va temptar una mena d’hermafroditisme o d’androginisme de l’escriptura, encara que fos experimental.

Em sento, en la literatura romanesa, com una “dàndia”. Com bé sabem, no existeix un terme femení per al terme dandi consagrat al masculí. I no existeix, tot i que sigui pròpia de les dones la cerimònia i el conreu de la bellesa, i tot i que la dona porti a la sang aquest fet. Però el terme dandi s’aplica a l’home que conrea (o fins i tot manufactura, permeteu-me ara aquest barbarisme) la bellesa artificial. Però la dona és, sovint, una “dàndia”, tant davant d’ella mateixa com davant dels altres. Caldria permetre o igualar aquesta paraula en el món d’avui.

Ruxandra Cesereanu

XM: Especialista en tot tipus d’inferns vas doctorar-te amb una tesi sobre el gulag romanès. Recentment, has publicat el llibre d’investigació que conté el dossier de seguiment elaborat per la Securitate, del teu avi capellà. També has publicat una novel·la amb el títol Un singur cer deasupra lor [Un únic cel sobre seu], que remet a la cèlebre frase kantiana “el cel estrellat sobre mi”. Recerca i ficció al servei d’un deute moral, no? Pesa tant aquest deute? I com combines la investigació i la ficció?

RC: El que a mi sempre m’ha captivat ha estat la qüestió següent: quina mena de memòria seria l’adequada, l’estratègica, per a sensibilitzar els joves perquè recuperin la història recent de Romania? És evident que una memòria estricta del dolor, una memòria emocional, ja no interessa forçosament avui en dia i aleshores no pot ser un ganxo perquè els joves s’interessin per la recuperació de la història dels seus països. La memòria que podria interessar-los podria ser una memòria històrica, informativa. Tanmateix, es corre el perill que pugui ser avorrida, a vegades. Llavors, per què no podríem tenir una memòria que combinés l’emoció i la informació, una memòria ètica, una memòria moral, que no hauria de ser ni justiciera ni venjativa; no ens interessa fer cap tipus de linxament amb propostes així de memòria! Aquesta memòria ètica podria ser, de fet, una memòria sanadora. Una cosa així és el que vaig intentar fer jo també a la novel·la Un únic cel sobre seu, mitjançant els meus personatges que són, els uns víctimes, altres opressors, altres intermediaris (o híbrids) entre les víctimes i els opressors. O senzillament gent normal i corrent.

Un únic cel sobre seu és la meva primera novel·la realista, ja que fins l’any 2013, havia publicat, com a narradora, només prosa fantàstica i autoficció (els llibres meus més coneguts en aquest sentit són Tricephalos (2002), Nebulon (2005), Nașterea dorințelor lichide [El naixement dels desitjos líquids] (2007) i Angelus (2010). Pel fet que és precisament una novel·la realista i perquè no m’era fàcil, vaig treballar-hi gairebé durant una dècada. Per què va durar tant? Doncs perquè sabia que calia (i volia) que fos un retrat de l’època comunista de Romania i perquè no tenia cap motiu per córrer. Calia escriure-la amb més deteniment, després de molta recerca, ja que vaig treballar en molts casos (amb personatges) reals els quals, alguns, van necessitar una extensa documentació.

Totes aquestes persones (els meus personatges) havien de ser reals, en el sentit que la primera de totes que havia de creure’s la seva versemblança i realisme, era precisament jo, l’autora. El que em va preocupar a continuació va ser que la meva novel·la s’adrecés a totes les generacions (joves, adults, gent gran) i a totes les categories socials de Romania. Vaig estructurar els capítols del llibre com si fossin nusos de mariner, un rere l’altre (hi ha, diria, tot i que no els he comptat, una quarantena de personatges, si no més, enllaçant-se en cada capítol tant víctimes i opressors), perquè pretenia fer un retrat narratiu. Vaig estar treballant minuciosament en cada capítol perquè l’estil fos senzill i clar, però també vaig aplicar-hi el meu plaer de contar.

Un únic cel sobre seu és un llibre de ficció, però és un llibre que respecta les regles del realisme (atroç, en determinats casos) paral·lelament a les regles de l’absurd i del grotesc, tal i com aquestes categories es van manifestar sota el comunisme romanès. Vaig crear els meus personatges i vaig posar-los en un món malalt i violent que calia explicar i matisar clarament, tant per als lectors coneixedors del període comunista, com per als no el coneixien.

La novel·la Un únic cel sobre seu va néixer per l’impuls dels meus estudiants de fa tretze anys, perquè escrivís una novel·la-retrat realista, que emfatitzés diferents escenes del comunisme romanès (1944-1989). Així doncs, en primer lloc és als meus estudiants a qui dec aquest llibre, si bé la novel·la s’adreça a tothom. Tant als més joves, així com als adults i a les persones que van viure d’una manera ben dura sota el comunisme i que ara són a la vellesa. Els meus estudiants em van fer una proposta, jo vaig dubtar al principi, però després vaig acceptar el repte. Així va començar tot. Sense l’empenta que em van donar els meus estudiants, no hauria escrit mai aquest retrat, no m’hauria posat a fer-lo.

Tant aquesta novel·la Un únic cel sobre seu (2013, 2015) com el llibre documentat sobre el meu avi patern, Persecució i resistència. Vasile Cesereanu, un capellà grecocatòlic als Dossiers de seguiment de la Securitate, publicat enguany, formen part de la meva trajectòria personal, particular, per comprendre la història recent del meu país, els mecanismes de repressió i, sobretot, la resistència i el coratge de les persones que van gosar oposar-se al sistema.

XM: Durant quatre anys vas exercir la docència a la facultat de periodisme i ciències polítiques. Com veus la societat romanesa contemporània? És la que s’imaginava la gent que va participar a la revolució anticomunista del desembre de 1989?

RC: La societat romanesa està fraccionada amb molts matisos, i no pot ser vista en bloc ni observada a través d’una única lupa. Després de la caiguda del comunisme, han passat coses bones, però s’han mantingut força coses viciades i desagradables, a nivell sociopolític i en la mentalitat de la gent. Es podrien escriure llibres sencers sobre aquesta situació. Romania i els romanesos no són forçosament més reprovables que altres pobles des d’un punt de vista dels defectes que es poden veure a simple vista.

XM: Europa es troba actualment davant del problema dels refugiats. Per a Europa és un problema, per a ells, un drama. Com veuen aquesta situació els intel·lectuals romanesos?

RC: Els intel·lectuals romanesos estan dividits entre acceptar la idea (si més no teòricament) que els refugiats formen part de la història viva del nostre món, que no s’assembla al món d’abans. Fins i tot Europa s’ha metamorfosat en un melting pot, ja no és una Europa clàssica. D’altra banda, també hi ha intel·lectuals que consideren que el fenomen dels refugiats i la seva dimensió corre el risc de mutilar Europa i d’amalgamar-la d’una manera inadequada. Crec que la meva resposta es troba més aviat al mig. Ja no podem pensar segons els cànons d’una Europa clàssica, ara que el món és en un moviment i una transformació continus, però, per altra banda, la prudència és una qualitat sempre útil i factible en el món en què vivim. Per tant: siguem prudents, però també humanitaris i com a mínim comprensibles amb aquells que pateixen en altres parts del món, intentant fugir de l’infern.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació