Meg Stuart: “Si podem imaginar una cosa, la podem ballar”

Meg Stuart és una artista en constant metamorfosi. Reconeguda pels seus projectes sobre improvisació, per desenvolupar un nou llenguatge en cada peça que crea i per col·laborar des de l’àmbit de la dansa amb múltiples artistes d’un gran ventall de disciplines. La seva trajectòria com a creadora és extensa i diversa; Stuart ha creat solos, grans coreografies o instal·lacions site-specific que s’han exposat en galeries i museus. Sens dubte, ella és una de les veus coreogràfiques més influents de la dansa contemporània a Europa, la qual cosa encara ho remarca molt més el fet que enguany hagi rebut el Lleó d’Or a la trajectòria artística de la Biennal de Venècia. Meg Stuart i Damaged Goods, la seva companyia, han trepitjat poc els escenaris barcelonins, però aquesta setmana el Mercat de les Flors hi posa remei aquesta setmana presentant dues obres: VIOLET i An evening of solo works.

Com a bon exemple d’artista en metamorfosi, emmcarcar-la és complicat, si bé la frase estrella per situar-la és “que navega en la tensió entre el teatre i la dansa”. “M’agrada el contrast: el teatre té conseqüències, perquè es basa en el conflicte i busca una resolució. En canvi, la dansa no necessita aquesta concreció, sinó perspectives múltiples”, m’explica ella mateixa per telèfon des de Bergen, on actua amb Tim Etchells Shown and Told. De fet, els llenguatges del cos que ha desenvolupat des de que va estrenar la seva primera peça Disfigure Study, el 1991 a Brussel·les, sorgeixen del bullici d’accions simultànies que no pas d’una sola perspectiva, o del pampallugueig d’imatges en moviment i no d’una càmera fixa.

Però, d’on ve Meg Stuart i quins espectacles ha anat creant pel camí? Nascuda a Nova Orleans, filla de directors de teatre, Stuart va créixer a Califòrnia, on va començar a ballar i actuar. El 1983 es va instal·lar a Nova York per estudiar dansa al centre Movement Research. Ara bé, als noranta, quan estena Disfigure Study (1991) a Brussel·les, s’instal·la al vell continent, tot i que manté un gran vincle artístic amb Nova York. Actualment, viu a Berlín i treballa a cavall de la capital alemanya i Brussel·les, on té la seu de Damaged Goods, companyia fundada el 1994. Ha estat artista associada de Schauspiele Zürich (200-2004) i de la Volksbühne de Berlín (20015 a 2000), i des de fa temps Damaged Goods és companyia associada de Kaaitheater de Brussel·les i de HAU Hebbel am Ufer de Berlín. Des de solos com Soft Wear (2000), coreografies de gran format com Visitors Only (2003) –en la qual Damaged Goods indaga en les al·lucinacions i els somnis–, Built to last (2012) o bé UNTIL OUR HEARTS STOP (2015), un espectacle inspirat en la gent que s’aïlla del món real i construeixen el seu món interior. Entre altres trets distintius, Stuart és coneguda pels seus intensos processos de creació i investigació en els qual convida a altres professionals a impartir tallers a la companyia, per tal d’incorporar noves perspectives al treball col·lectiu. En aquest enllaç podeu veure un reportatge sobre el procés de creació de UNTIL OUR HEARTS STOP realitzat per Jeroen Versteele a la Münchner Kammerspiele.

Vessar el món interior sobre l’escena és una de les constants d’aquesta artista americana. A An evening of solo works (2013), que podrem veure al Mercat, Stuart fa un recull dels seus solos i extractes d’altres espectacles, una composició de treballs en els quals es pregunta: com es poden traduir les sensacions i els monòlegs interiors en moviment? En aquest collage hi trobem Soft Wear (2000), o Signs of Affection (2010), que Stuart descriu com “un retrat meu a través d’altres cossos que habito”. Aquesta vetllada també inclou una de les peces amb més missatge polític i estètic de l’artista. XXX for Arlene and Colleagues sorgeix com a reacció a un article ‘Discussing the Undiscussable’ del 1994 signat per la crítica de dansa del The New Yorker Arlene Croce que, resumint, es va negar a escriure una crítica de Still/Here del coreògraf Bill T. Jones, perquè mostrava gent que moria de SIDA, i que, segons argumentava la crítica aquest tipus d’art desperta un sentiment empàtic en el públic, i no pas estètic. Stuart en el seu solo rebat irònicament aquest article tan polèmic.

Si bé amb An evening of solo works un s’endinsa en treballs més íntims de Stuart, amb VIOLET (2011) es pot explorar la vessant més paisatgística de la coreògrafa. El treball d’aquesta obra pivota sobre “l’energia, els patrons i l’alquímia” entre els cinc ballarins i el músic Brendan Dougherty. En aquesta peça Meg Stuart remarca que ha “observat els canvis automàtics de la natura, de les forces a través de la interacció dels cossos.” I no només entre els ballarins, sinó també la implicació a escena de Doherty és clau: “m’interessa que es vegi com un ritual i que es pugui palpar la fisicalitat del músic.”

Els performers esdevenen canals, o sensors psicosomàtics més que no pas personatges en el món de Stuart. Vet aquí una de les seves frases conegudes que adreça als ballarins: “els vostres cossos no són vostres.” Què vol dir amb aquesta frase tan taxativa? “Cerco cossos fora de control, penso en el cos com un filtre, un contenidor, un processador entre el món extern i el món interior. Busco moviments que no estiguin sota control, que busquin els extrems, per tal que ens puguem transformar en paisatges. Si podem imaginar una cosa, la podem ballar.”