Mazen Maarouf: “L’acudit dóna una dimensió diferent al drama”

30.03.2019

Mazen Maarouf (Beirut, 1978) és una de les sensacions de la nova literatura àrab. El seu recull de contes, Acudits per a milicians, va guanyar el prestigiós premi Al Multaqa de Relats Curts i també ha estat nominat per al Man Booker Prize a Anglaterra. Traduït a una desena de llengües, s’ha publicat en català a Navona amb traducció de Margarida Castells  i en castellà a Alianza. Viu entre Beirut i Reykjavik. Ha estat un dels convidats del Festival MOT a Olot i aquest dimarts presenta el seu llibre a la Biblioteca Sant Pau de Barcelona.

Mazen Maarouf | Foto Martí Albesa

Vostè tenia a penes cinc anys quan va esclatar la guerra del Líban, que es va estendre entre el 1982 i el 1989. Sobre aquest rerefons tan tràgic vostè ha estat capaç de bastir un retaule de narracions plenes de fantasia surrealista.

Segurament m’he servit de la imaginació per escapar-me de la realitat. No em sentia prou valent per afrontar-ho amb un tractament realista. He buscat una realitat alternativa que em permetés posar sobre paper totes aquestes històries.

També hi desplega un gran sentit de l’humor. Un humor que Margarida Castells ha sabut traslladar molt bé el català en la seva traducció.

L’humor trenca els marcs sagrats. És complicat fer broma d’una guerra que ha causat tan dolor i que encara és molt recent. El dolor pot ser paralitzador per a un escriptor, però pensi que en una guerra, sota l’horror de les bombes, també hi ha una capa d’humor, que és un mecanisme d’autodefensa molt humà, que t’ajuda a defensar-te de la mort. He volgut encarar-me a aquest llegat de la manera més honesta possible, amb una barreja d’estats d’ànims i atmosferes.

En algun dels seus contes es parla de la necessitat d’explicar un acudit. Un acudit és una sortida alliberadora, fins al punt que alguns dels seus contes, els més breus, prenen la forma d’un acudit. Es converteixen en un acudit en ells mateixos.

Els acudits són una necessitat. Imaginem-nos per un moment que no poguéssim explicar acudits o que a ningú no se n’hi acudís cap! Els acudits ens van permetre suportar la guerra, tolerar la mort, domesticar les bèsties i les inseguretats de les nostres vides. L’acudit dóna una dimensió diferent al drama. La guerra provocava tanta desesperació que l’humor ens obria un món nou i ens va ajudar a conjurar-nos davant la sensació que estàvem atrapats.

Vostè prové d’una família de refugiats palestins instal·lats a Beirut, que els va tocar viure la guerra el Líban. A la narració que dóna títol del llibre, ‘Acudits per a milicians’, ens parla d’un nen que s’adona que el seu pare no inspira respecte dins la seva comunitat. I se les empesca per torturar el pare fins a convertir-lo en un heroi als ulls dels seus companys d’escola. És un retrat pertorbador dels efectes de la guerra en l’equilibri psíquic i familiar d’un nen. Per què el pare és una figura tan patètica?

Això surt de la meva història personal. Sempre he tingut una relació problemàtica amb el pare. Mai el vaig arribar a entendre i he intentat explicar-ho en una obra de ficció. Maximitzant la distància entre tots dos, afigurant-me jo com un nen que té un pare egoista i problemàtic, he aconseguit obrir una escletxa on desenvolupar les meves històries.

La guerra posa a prova la masculinitat. Els homes ho passen malament en un conflicte bèl·lic.

El meu pare i molts altres pares que veia al meu entorn eren gent frustrada, homes insegurs que es trobaven atrapats en una situació difícil. Molts d’ells, sense formar part de cap facció dins el conflicte, es compraven armes i les portaven a sobre per seguretat, però la frustració que vivien afectava tota la família.

En les seves narracions hi ha una obsessió per les vaques i els toros, especialment per les curses de braus. D’on surt aquesta fascinació?

Sempre m’han fascinat els animals, però en un nivell conscient no et sabria dir d’on ve aquesta obsessió pels toros. En una cursa de braus, el públic celebra la mort d’un ésser viu i senten autèntic horror si veuen que el torero pateix una envestida del toro. Per mi la relació que establim amb els toros en una plaça de toros és molt semblant a la que sentim davant dels altres, aquells que són d’una altra cultura i no coneixem. Veiem com moren refugiats al mar com si veiéssim morir animals. L’altre és el toro. Convertim l’alteritat en una bèstia.

Mazen Maarouf | © Martí Albesa

Vostè com a refugiat palestí i ara resident a Islàndia ha viscut en pròpia pell aquesta sensació de ser l’Altre enmig d’una comunitat homogènia. Com és que ha anat a parar a Islàndia?

L’any 2011 em van convidar a passar dos anys a Islàndia. Com a refugiat palestí, no tenia ni passaport. Vaig poder anar-hi amb un document de viatge expedit pel Líban. Un cop a Reiykjavik vaig demanar la nacionalitat al parlament d’Islàndia i van tenir a bé de concedir-me-la.

I com s’ha rebut el seu llibre a Islàndia.

Ha tingut bones crítiques, però també m’han comentat a títol particular que els costa d’entendre el meu llibre. És comprensible. Islàndia no ha patit mai una guerra, sempre ha quedat al marge de les guerres mundials. Han patit plagues i fams, però no han hagut de participar en cap conflicte bèl·lic.

Parlant de conflictes bèl·lics, els seus contes m’han recordat molt els d’Etgar Keret, un autor israelià que viu el conflicte entre Israel i Palestina des de l’altra banda. L’ha llegit?

Sí, he llegit alguns dels seus contes. Concretament un llibre titulat ‘De sobte truquen a la porta’.

Aquest llibre també es pot llegir en català, publicat per Edicions Proa. Crec que aborden unes situacions semblants amb el mateix humor absurd. Keret comparteix aquesta poètica de l’acudit

Keret té una visió molt oberta del conflicte palestí. Ell i la seva dona van demostrar una vegada que l’exèrcit israelià va provocar una matança injustificada a Palestina. És una actitud molt valenta, que l’honora.

Podeu veure aquí sota la gravació de la conversa entre Mazen Maarouf i Mírima Cano al festival MOT.