Massimo Carlotto: “Itàlia és un país que s’està precipitant cap a un abisme sense fi”

30.01.2018

L’autor italià Massimo Carlotto ja és a BCNegra, on és punt de presentar El món no em deu res, que s’ha publicat a la col·lecció crims.cat. Aquí teniu un tast de la conversa entre Àlex Martín Escribà i l’escriptor, que demà podreu escoltar en directe a les 19:45 a l’auditori del Conservatori del Liceu.

L’escriptor italià Massimo Carlotto. © Daniela Zedda

Quins són els teus referents a l’hora d’escriure? Parlant de mediterranis, penso, és clar, en Manuel Vázquez Montalbán. Hi ha un paral·lelisme entre la sèrie dell’Alligatore amb el teu personatge Marco Buratti, i la de Pepe Carvalho?

Inicialment, et diré que Raymond Chandler, Dashiell Hammett i Elmore Leonard, però després d’un centenar de novel·les llegides he madurat pel que fa a la meva sana confusió contaminada també pel món del cinema, el còmic, l’assaig… Ara puc dir que ja no tinc referents: tinc passions, però haig de tenir-les allunyades per no contaminar la meva escriptura. I sí, he llegit amb passió tot el que ha escrit Manuel Vázquez Montalbán. He reflexionat molt sobre la seva manera de crear les novel·les i caracteritzar els personatges. Crec que l’element més comú entre tots dos és la irregularitat de la figura de l’investigador, element necessari per fugir de la lògica institucional de la veritat.

Dins la teva obra hi ha dos troncs ben diferenciats. La primera la sèrie «dell’Alligatore», emparentada amb l’escola «hard-boiled» i protagonitzada per Marco Buratti, el Caimán, una mena d’investigador a l’estil dels clàssics detectius nord-americans, marginal, derrotat i turmentat. Estàs interessat en aquest tipus de literatura?

Marco Buratti va néixer ara ja fa vint-i-dos anys. Era un personatge diferent i vaig haver de presentar-lo al públic. Vaig optar per inserir-lo dins d’un context de duresa, per tal que el públic l’identifiqués amb claredat. Vaig pensar: deixa als lectors que s’acomodin a una sala d’estar i explica’ls històries que els incomodin. M’agrada jugar amb el gènere, trair-lo amb afecte, contaminar-lo mentre tracto de respectar les seves característiques fonamentals.

L’altra sèrie narrativa és per mi encara més negra (si em permets l’expressió), en el sentit més purista del gènere, ben experimentalista i existencialista. Em refereixo a títols com Arrivederci amore, ciao, L’oscura immensità della norte i d’altres amb temes tan profunds com la culpa, la venjança amb un estil ben cru i descarnat. El lector pateix de valent amb tu…

Bé, crec que, en ocasions, és molt dolent complaure al lector. De tant en tant cal fer patir si la història ho requereix. La novel·la negra és extraordinària en aquest sentit ja que permet que les persones caiguin a l’infern i enterrin una certa realitat. És com una mena de punt de mira d’una càmera que permet augmentar la visió com un teleobjectiu, un zoom que busca els detalls més incòmodes. I és que, a vegades, els lectors queden insatisfets però amb el temps entenen i valoren el meu treball. No té cap sentit ser complaent si la realitat de la història no admet un altre final. Cal tenir rigor narratiu.

Les teves novel·les estan plenes de personatges que arrosseguen el dolor, de gent que pateix, salvatges, sense miraments. Tot el que hi dius és veritat? Com et documentes per escriure aquestes històries?

Tot, absolutament tot, és veritat. Trigo tres anys, de mitjana, per escriure un llibre. Durant els dos primers investigo detingudament sobre la realitat de la història fins a quedar-me’n impregnat com una esponja, i després m’assec davant de l’ordinador i m’agafo un any per a la redacció de la novel·la. Et puc dir que cadascun dels meus llibres és un projecte literari per explicar l’evolució del crim a Itàlia i la realitat actual social, política, econòmica i històrica que envolta els esdeveniments narrats.

Parlem d’aquesta actualitat. En qualsevol dels teus llibres hi ha un clar retrat contemporani. Penso, concretament, en dos temes principals: la corrupció i la criminalitat i els seus nous models, i com aquests es desenvolupen i afecten a la nostra societat. Com veus l’evolució d’aquests dos sectors a Itàlia?

A Itàlia, la veritable novetat de l’actualitat és la relació entre l’economia legal i la il·legal, que es fusionen en un model únic i indistingible. Les màfies (no només les locals) s’han convertit en socis econòmics i s’ha creat un «sistema» on el conflicte entre l’Estat i la criminalitat s’ha reduït a una relació de comoditat, on tot s’hi val. Evidentment, tot això és possible gràcies a la gran corrupció desbordada que permet a les organitzacions criminals infiltrar-se allà on volen. Concretament, una de les meves intencions és informar sobre aquestes relacions entre la màfia i el poder. Especialment polític, financer i empresarial.

En aquest moment em sento amb l’obligació de preguntar-t’ho: creus en la justícia? ¿O ens trobem realment perduts per aquestes institucions?

Jo crec en la «Justícia», però la que tenim avui en dia és incapaç d’enfrontar-se amb equanimitat als grans reptes de la criminalitat moderna. A Itàlia, la gent té una pèssima idea de la magistratura, ja sigui en sentit positiu o negatiu. O tot és negre o tot és blanc: els jutges o bé són sants o bé dimonis. Amb aquesta visió de les coses, estem realment perduts.

Alguna vegada t’he sentit dir —com ara altres escriptors com Paco Ignacio Taibo II o Mempo Giardinelli— que «el periodisme d’investigació ha mort». És la novel·la negra qui el pot ressuscitar?

A Itàlia, el periodisme d’investigació evita abordar el tema de la màfia organitzada i del crim organitzat. Els periodistes no tenen força, no estan protegits, ni tan sols del perill de les bales i de ser arrossegats davant dels tribunals. D’altra banda, la novel·la està més protegida i permet comprendre parts de la veritat però barrejades amb la ficció. A hores d’ara, s’ha convertit en una eina d’informació ben valuosa per als lectors. El fenomen més interessant és que els novel·listes contínuament rebem informacions i peticions de persones amb les seves històries. No tota l’opinió pública accepta el silenci i prefereix fer troballes en el món novel·lístic. En aquests moments, Itàlia és un país que s’està precipitant cap a un abisme sense fi. La corrupció, la totpoderosa citada màfia, la il·legalitat econòmica per totes bandes… són només alguns dels aspectes d’aquesta degradació. La veritat és que necessitarem molts anys per transformar Itàlia en un país decent.

I ja per acabar, m’agradaria fer al·lusió a dos textos teus, breus i teatrals. El primer, el que el lector té ara mateix entre mans, Il mondo non mi deve nulla. El segon, Niente, più niente al mondo. Són dues històries que tenen moltes connexions. És així?

Aquests dos títols sorgeixen del desig d’explicar la crisi. Niente, più niente al mondo, és l’experiència de la classe obrera i el seu nivell de vida. També és la història de com les famílies perden els llocs de treball, de la transformació dels seus barris i com s’estan destruint socialment. Les persones es tornen precàries, fins i tot des del punt de vista humà, i això ja no és una dimensió personal, sinó de masses. Els diners són cada vegada més imprescindibles, com una garantia de vida digna, i els patrons socials imposats per la televisió es converteixen en un espectacle per aquells que estan lluitant per sobreviure, que temen el present i el futur.

Pel que fa a Il mondo non mi deve nulla, és la consolidació de la crisi a les nostres vides. Hem estat desbordats per una nova pobresa, no només econòmica, sinó també moral, ètica i ideològica i hem patit una mutació antropològica. Una croupier retirada s’adona que ha explotat la debilitat de la gent durant tota la seva vida, fins que es troba amb un pobre treballador que ha perdut la seva feina i que ara roba per necessitat, però amb gran vergonya. En definitiva, dues persones a la deriva en una societat cada cop més despietada, incapaç de reproduir models socials sòlids. I és que ambdós no poden construir un diàleg: un busca la mort, l’altre la supervivència.

I si t’hi fixes en tots dos textos hi ha la paraula «món». No és casualitat. Són històries d’unes persones concretes, senzilles i anònimes, però que tenen un rol en el seu món. I també en el nostre.

 

Massimo Carlotto participa demà dimecres a la taula rodona Talents consolidats del ‘noir’ del sud d’Europa. Podeu consultar la programació completa al web de BCNegra.