Martí Peraferrer: “No vivim en una societat lliure”

28.08.2018

El Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) arrenca aquest dimarts amb el musical “Europa”, de Cràdula Teatre i Cor Preludi, al Teatre Municipal. Entrevistem en Martí Peraferrer, director del FITAG, que ens explica els secrets i les novetats de l’edició d’enguany. També repassem divuit anys d’un dels dos festivals de teatre més importants de Girona.

Martí Peraferrer, director del FITAG.

El Festival assoleix la majoria d’edat. Hi haurà quelcom especial en aquesta edició del FITAG?

El més especial és que estem vius. Arribar a divuit anys i poder-ho celebrar, en el món dels esdeveniments culturals, és un gran què. Sobretot els que ens trobem en aquest nivell, que no estem en primera línia i la temptació és d’anar-nos aprimant i no donar la importància ni l’oxigen que necessitem per viure. El preu de les coses és cada vegada més car. Per això dic que el premi és estar vius. Estem molt orgullosos de mantenir viu el festival en moments de precarietat. Obrir el teló del teatre i fer espectacles: aquest és el premi final.

Pesen els divuit anys?

La majoria d’edat és purament un joc de paraules, però sí que és veritat que ens fem grans. Aquí hi ha una família de gent i jo sempre he volgut preservar el nucli del festival, perquè és l’única manera de marcar una línia de treball coherent amb els anys. Aquí va sortint gent nova, que es va formant en la gestió cultural, però també tenim gent com en Xavier Valentí, la Marieta Sánchez, la Irene Rohé, amb qui he conviscut des del primer dia. Aquest és el cor del FITAG, gent que s’ho estima, que no està aquí pels diners.

Què és el FITAG?

A mi em costa molt explicar què és el FITAG perquè s’ha de viure. I sé que sona a tòpic, però tothom que passa per aquí se li transforma alguna cosa. Perquè s’adona que forma part d’un col·lectiu sense saber-ho. Això és un congrés de gent que pensa molt igual, que provenen d’on provenen, però que connecten. Un és de Cuba, l’altre d’Argentina o de París, però parlen el mateix llenguatge. L’orgull del FITAG és aquest: esdevenir una àgora, una convenció amb persones que fan això per amor a l’art, però amb tota la dignitat i qualitat del món.

El diumenge es va preestrenar a Figueres Exercicis sobre la llibertat, dirigit per Ismail Elfallahi. L’obra, fruit de la coproducció entre Catalunya i el Marroc, ens va fer reflexionar sobre la situació dels refugiats i la llibertat d’expressió.

Les coproduccions són tallers que duren entre 8 i 10 dies intensos en què els actors, que fins aleshores no es coneixien, conviuen junts. Aquí no és tan important el resultat del taller, tot i que estic jo molt content amb el que ha aconseguit l’Ismail Elfallahi aquest any. El que és molt important és el missatge. Amb l’Ismail vam estar pensant quina seria la temàtica d’enguany i jo li vaig dir: “Pots parlar sobre el que us està passant a vosaltres i com ho estem vivint nosaltres”. Tot el tema dels refugiats, que el Marroc ho té molt viu. Jo crec que aquests exercicis sobre la llibertat ens fan adonar que no vivim en una societat lliure, que els europeus som uns privilegiats que estem en unes parcel·les i ens creiem autoritzats per delimitar la llibertat dels altres. I això és molt dur. Nosaltres som lliures perquè els hem coartat la llibertat. I hem creat aquestes petites gàbies que estan començant a cedir. Uns tenim por de perdre la llibertat i els altres tenen ganes de llibertat. I aquest conflicte és el que aborda l’espectacle.

I això us ha afectat directament?

Tot això es dona en un context on cada vegada és més complicat fer un festival internacional. A mi em seria molt fàcil fer un festival amb França, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Però nosaltres volem conèixer realitats que són llunyanes. No dic ja amb l’Àfrica negra, que ni ho intentem perquè se’ns fa una muntanya. Però tot el Magreb o Llatinoamèrica tenen problemes amb els visats. I cada vegada ho és més, quan hauria de ser al revés perquè hauríem d’haver entès que el món és cada vegada més global. En canvi, et trobes que el món és cada vegada més parcel·lat burocràticament.

Per segons qui, obtenir un visat és una proesa, oi?

A una de les actrius no la deixaven venir perquè tenia dues denegacions de visat amb França. Jo mateix m’he hagut de fer responsable d’aquesta persona i ha aconseguit un visat per només 20 dies. Un altre exemple és el cas d’un grup jove de Mèxic, que han vingut aquí. Girona era la part final del seu viatge. En detectar això, ja els enviaven cap a casa des de Cancun, directament. Vam tenir sort perquè a l’avió que sortia directe no hi havia lloc, i vam guanyar temps per arreglar-ho recuperant els papers. Ahir a la nit rebem un correu del càmera de la televisió cubana al qual no se li ha concedit el visat a Espanya. Que aquesta gent, a través del FITAG, tinguin aquestes experiències traumàtiques, em sembla terrible. En quin món vivim? Ens pensem que som uns privilegiats però en el fons som uns desgraciats perquè estem decidint sobre el futur de la resta.

Martí Peraferrer, director del FITAG

Per quins motius una persona ha de visitar el FITAG?

Hi ha els que el viuen i els que vénen a mirar, i totes dues tenen possibilitats de viure coses diferents.  Els que el viuen, tots diuen que és un festival molt diferent, perquè el FITAG treballa molt el concepte de convivència, sense oblidar l’espectacle. La gent que ve diu, i sé que és de mal dir-ho, que aquest és un dels millors festivals, humanament parlant. Quan fem la reunió final jo sempre dic: “Nosaltres hem fet tot l’esforç per construir la millor programació, ara posem el festival a les vostres mans”. Volem els voluntaris amb un somriure sempre. Perquè molta gent ha fet un esforç per estar aquí. I la tothom ha de conviure, veure i viure aquesta experiència. I pel que fa a l’espectador, ha de venir a acompanyar a gent que està un procés d’aprenentatge. De gent que està fent teatre sense viure d’això. La gent no només ve a veure, sinó també a donar suport a una gent. És la solidaritat de l’espectador.

I què me’n dius dels prejudicis que encara hi ha respecte al teatre amateur?

Jo trobo a faltar els professionals del teatre. Trobo a faltar aquella gent que ha sortit del teatre amateur, que ara són professionals i que ja no recorden d’on vénen. Jo vinc del teatre amateur i no em cauen els anells. “Podeu venir, que no s’encomana res”, sempre dic. És un acte impertinent per part de la gent que ja ha fet el camí i que no vol recordar-ho per si fos cas que els hi recordessin públicament. Jo puc ser molt bon actor i l’any passat va venir en Toni Albà, i va fer un tuit. I també ha vingut en Marc Martínez, i els hi encanta, i ho diuen i no passa res. É sclar, vesteix més el Temporada Alta. Però és més humà donar suport a gent que s’està formant. Jo sempre dic que és més important ser bona persona que bon actor. Això que estic dient ara és anecdòtic, però, perquè aquest festival segueix creixent i continua promocionant-se al món. Grans associacions com AÍTA tenen l’ull ficat en el FITAG.

Què fa únic i diferent el FITAG?

Hi ha festivals on es dona molta importància al menjar i al dormir, però: disposen d’un lloc de trobada per a tots els artistes? Nosaltres fem un acte on les companyies es presenten, parlen, interactuen. La gent ens pregunta: “No hi ha taules rodones amb grans dramaturgs?” Doncs no. “No doneu premis ni diplomes?” Doncs tampoc. Aquí el protagonista és el teatre i la gent. Jo quan veig un director de festival amb vestit i corbata, tremolo. I parlo dels directors de festivals. No pots donar exemple i predicar la filosofia del teu festival si no ets un més del teu equip.

Podeu consultar tota la programació AQUÍ