Martí Domínguez: “Lucreci crea lliurepensadors”

L’atzar és capritxós. De vegades, vol que la veu d’un poeta quedi oblidada i reduïda a un pergamí polsós a punt de ser devorat per les rates en una biblioteca llunyana i després, en un gir sobtat, fa que les paraules d’aquell mateix poeta surtin a la llum i es converteixin en la inspiració per a homes savis que escriuran grans obres i canviaran la manera de veure el món. Aquest és precisament el cas de l’obra De rerum natura escrita en llatí per Lucreci al segle I a. C. Després que fa dos anys Stephen Greenblatt sorprengués el món amb la narració fascinant de la troballa del manuscrit d’aquest poema a El giro (Crítica, 2012), ara Martí Domínguez (Madrid, 1966) ens regala un assaig complementari i igualment fascinador: El somni de Lucreci (Proa, 2013). Si El giro de Greenblatt es detenia a resseguir la tasca ingent dels humanistes per fer reviure l’esplendor dels textos clàssics, El somni de Lucreci va un pas més enllà en el temps i traça el camí ple de giragonses que va seguir la influència d’aquest poema. El biòleg i escriptor valencià ens explica com Lucreci va il·luminar les ments dels científics i els filòsofs que van atrevir-se a mirar el món sense dogmatisme ni preceptes religiosos. El treball acurat de Domínguez a l’hora de perseguir una idea que es va descabdellant al llarg de la història de la ciència li ha valgut el 34è premi Carles Rahola d’Assaig.

Hi ha alguna cosa d’especial en el nostre temps present que expliqui que, de sobte, el poema de Lucreci hagi convocat un interès tan gran o es tracta només d’un caprici de l’atzar?

Jo crec que sí, que és un caprici de l’atzar, totalment. En el meu cas, des de sempre havia llegit en els manuals d’Història de l’Evolució que Lucreci era un dels grans predecessors. Però sempre ho m’havien dit d’una manera de rapa i fuig: un que cita un altre que cita a un altre. Em vaig adonar que ningú havia anat a estudiar a Lucreci com a font de l’evolucionisme. Sí que hi havia alguns treballs de filòsofs de la ciència que havien estudiat Lucreci, però que adoptaven l’actitud contrària: a força de ser especialitzats filaven tan prim que desnaturalitzaven el pensament lucrecià. Introduïen tants matisos que emboiraven la història de si Lucreci era evolucionista o no. Des del punt de vista d’un biòleg com jo, que accedeixo al text de Lucreci, l’actitud evolucionista per mi està claríssima. Diu que les espècies no estan fixades, que les espècies coexisteixen i que els més aptes sobreviuen i els altres no. Tot això és evolucionisme. En canvi, Greenblatt a El giro es concentra en un moment concret. Després de l’època sorprenentment erma que va suposar l’Edat Mitjana pel coneixement, al 1417 Poggio Bracciolini va fer la gran troballa i va descobrir un dels pocs manuscrits que quedaven de De rerum natura de Lucreci. Jo m’ho imagino quasi com una imatge de la pel·lícula El nom de la rosa: En un monestir, quan obre el vell pergamí i escolta la veu de la invocació a Venus. Encara m’esborrono d’imaginar-m’ho. I a partir d’aquí canvia tot. El canvi es veu també si es va a la galeria del Uffizi a Florència. Allà tens a Cimabue, Giotto i, de sobte, n’hi ha un que pinta El naixement de Venus i La primavera. Del no res. És, sens dubte, l’apropiació de Lucreci per part de Sandro Botticelli i tota la cort neoplatònica dels Mèdici.

També va haver-hi retrocessos en aquest moment de canvi, perquè Marsilio Ficino va escriure una obra sobre Lucreci que després va destruir?

En efecte, Ficino va escriure una mena de refutació que va destruir per por. I és que poc després dels Mèdici va venir el dominic Girolamo Savonarola i la foguera de les vanitats a la Piazza de la Signoria on va cremar tot el que va poder, entre altres coses quadres de Botticelli. Van passar molta por. Hi va haver un gran embat. És un embat molt bonic. Lucreci introdueix una paraula: “clinamen“, que significa interferència. La idea atomista ve a dir que els àtoms estan en constant moviment fins que un d’ells surt una mica de la seva òrbita, interacciona i crea una cosa nova. I és una casualitat. El clinamen que Poggio Bracciolini arribés a aquell monestir canvia la història i el clinamen que en aquell moment de lluita entre dos poders: els Mèdici i el dominic Savonarola, guanyen els Mèdici. Si hagués guanyat Savonarola potser s’hagués acabat el Renaixement i Lucreci. Un altre clinamen pot ser el moment que Darwin puja al Beagle. Si no hi hagués pujat, no hagués passat tot el que va passar tal com ho coneixem.

De rerum natura afirma que no existeix el més enllà, que l’ànima és mortal, que l’univers no té creador i que la finalitat de la vida és la recerca del plaer mesurat i l’atenuació de les il·lusions i els dolors. Sens dubte, una perspectiva subversiva als ulls del poder de temps passats. Considera que a alguns poderosos de l’actualitat encara els molesta aquesta perspectiva?

La força de Lucreci és la del lliurepensador i tot lliurepensador és incòmode al poder. El coneixement i la fórmula del sapere aude lògicament és un perill per a tot l‘status quo de les classes dominants. Si tot el món comença a raonar ja em diràs qui agafa a l’aixada de la classe treballadora per a poder mantenir els poderosos. No volien que la gent sabés què deia la Bíblia, -la primera Bíblia que es va traduir al català a València va ser perseguidíssima perquè si el poble entenia el que deia la Bíblia, aleshores es quedaven sense manera de dominar-lo. Lucreci és un creador de lliurepensadors i d’ateus i de gent difícilment dominable. Volien donar al poble l’esperança que en una pròxima vida tindrien un millor futur, si no, no el tindrien allí, al jou. I ara és més o menys el mateix. Hi ha una actitud molt anticientífica en la societat, amb una tendència a una actitud festiva, molt lúdica, de proporcionar al poble tot tipus de distracció i mantenir-lo un poc alienat.

El subtítol del seu assaig és Una història de la llibertat del pensament i, tal com explica, els científics i filòsofs que, des del Renaixement i fins al segle XIX, intentaven desenvolupar les tesis de Lucreci sovint havien de fer front a la censura, a la incomprensió o fins i tot a la mort. Lucreci era perillós perquè feia fora la divinitat de l’explicació del món?

Sí, però jo em pregunto fins a quin punt les classes de poder eren religioses? Fins a quin punt s’ho creien? La religió era un instrument bàsic. Les classes dominants romanes eren lectores de Lucreci que deia que res no ha estat creat per ordre divina, que res no ha sorgit del no res, que la creació no ha existit. Però una cosa és que les classes dominants el llegissin i una altra cosa és que veiessin que, sense l’associació i el poder de l’Església, no es poden controlar els vassalls. Tenien una forma de dominació i de crear vassallatge. I la religió segueix sent-ho.

De rerum natura de Lucreci és la llavor a partir de la qual germina la ciència moderna. Entre d’altres, Ficino, Bruno, Galileu, Montaigne, Diderot, Voltaire, Bacon i fins i tot Charles Darwin són deutors de les seves idees. És destacable que sigui precisament un poema i no un tractat en prosa, ja que en un món especialitzat com l’actual pot semblar peregrí que una teoria científica sigui expressable en hexàmetres. És simplement una casualitat que aquesta idea neixi en forma de poema?  

Jo crec que aquesta és la grandesa. Si el llibre va sobreviure és perquè és una obra molt bonica, perquè té aquesta capacitat d’unir el fons i la forma que després va crear molts imitadors. Si Lucreci hagués fet un tractat materialista probablement els monjos no l’haguessin copiat. Els monjos vivien de fer les còpies de manuscrits que després venien; fins i tot moltes vegades no sabien el que copiaven… De rerum natura és un poema bonic, divertit, enginyós i per això va sobreviure. La seva bellesa li va permetre de perdurar perquè costa molt destruir el que és bell, el que té una vida.

Un dels pilars del seu llibre, Charles Darwin, deia, però, que no havia llegit Lucreci?

Jo no m’ho crec. Darwin era molt mentider i era una persona molt complicada psicològicament. Jo he dirigit les obres completes en espanyol; en català, no, perquè no han volgut els catalans. Els catalans teniu la gran vergonya de no tenir a Darwin traduït al català, i jo ho he intentat. Darwin tenia molts problemes familiars, pertanyia a una família acomodada, en un ambient rural, i tenia una dona profundament religiosa. Això fa que tot el que està relacionat amb l’ateisme li produís por i que negués la influència del seu avi Erasmus Darwin i d’un altre il·lustrat que era Lamarck i sobretot que negués al diable que era Lucreci. ¿Darwin no va llegir Lucreci, ni per casualitat? No m’ho puc creure, perquè per al seu avi va ser-ho tot. Erasmus Darwin va llegir Lucreci i va llegir Diderot, que és un dels motors bàsics de la Il·lustració. Charles Darwin diu en una carta a un amic seu que no ha llegit Lucreci, però també és cert que van intentar dedicar-li l’editio princeps de El Capital i no va voler. Era un home molt prudent. Hauria d’haver estat un ateu furibund, que és el que li tocava ser i és el que a mi m’irrita… És per dir-li: “¡Si el teu avi et llegís, cagón…!” Ara bé, Charles Darwin va fer una obra espectacular, magnífica, un monument sobre la selecció natural. A més, la seva obra promou un canvi d’actitud. Hi havia fins a aquell moment la tendència a la teologia natural, és a dir, les coses són així perquè un enginyer, un rellotger ha anat preparant-les i la natura és una obra de perfecció perquè està feta per un gran arquitecte. Charles Darwin, per a sorpresa dels teòlegs naturals, entre ells els seus mestres, va dir que això no és així, que tot neix de l’atzar i que a més tot és molt barroer, es fa com es pot, és un autèntic nyap. I els va deixar sense arguments.

En El somni de Lucreci insisteix que l’home que es dedica al pensament ha de pagar el preu de la soledat. Atrevir-se a pensar amb llibertat ha de ser per força sinònim d’aïllament?

Crec que el pensament és un acte propi i que la creació ha de ser única. Després, és clar que es pot compartir el pensament, però la creació realment és un fet solitari, tant la creació literària com l’artística o la científica. La científica pot ser conseqüència d’un equip, però al darrere de tots els equips sempre hi ha un cap que pensa i dirigeix. Crec que, fins i tot, un dels problemes de la ciència en aquests moments és que els equips són massa grans i això fa que en el mateix científic manqui una mica d’ambició intel·lectual. Hi ha una pèrdua de valor de la gran prosa científica i això podria ser causat pel fet que per tirar endavant l’experimentació es requereix tanta infraestructura i un equip tan gran que l’actitud de pensar a soles, d’aïllar-se i dur endavant la pròpia investigació es va perdent poc a poc. Es perd una mica l’autoria intel·lectual.

Lucreci i també Darwin ens ensenyen a concentrar-nos en la natura, en les coses tal com són. Hauríem de revisar l’ètica occidental a la llum d’aquests plantejaments?

El que hi ha és una actitud de ser més conscient del que som i a partir d’aquí cal ser més conseqüents. Jo crec que efectivament l’actitud de tolerància, d’igualtat, és un fruit de la ciència i no de la superstició i de la religió. Els drets humans són un fruit de la raó. Darwin treu una conclusió ràpida dels seus descobriments: que totes les races són iguals i per tant esdevé un dels anti-esclavistes més actius a Anglaterra. Occident hauria de prendre una actitud molt més humana i científica sobre alguns temes com la immigració. Ens mantenim massa al marge, sembla que no ens importa, com si no poguéssim fer res, com si no fóssim culpables de tot plegat.

Els estudiants de Biologia i d’altres carreres científiques haurien de llegir De rerum natura o com a mínim conèixer la transcendència d’aquesta obra?

Ni els estudiants ni els professors de Biologia llegeixen Darwin. Quan jo vaig començar a llegir Darwin a la carrera provocava el somriure dels meus professors. És com si et diguessin que la ciència ja ha avançat molt, quan en realitat Darwin és sorprenentment modern. Jo pensava que no tenia sentit acabar Biologia sense haver llegit Darwin. Tampoc és llegeix Galileu, ni les grans expedicions de naturalistes del XIX. Hi ha una actitud apolítica i una de les coses que em sobtava és que es cregués que la ciència és apolítica. La ciència no és apolítica. Per força ha de prendre partit.

I aquesta visió apolítica de la ciència és encara molt influent?

I tant, però el més perillós de tot és que està ressorgint la credulitat, la superstició, el fanatisme, el terrorisme religiós i això fa molta por. Sents al salvatge de Bin Laden, és cert, però aquí tens Rouco Varela. Alerta. També ho veiem en la llei de l’avortament, la beatificació constant de màrtirs. Ja està bé de tant de sant. Ara, a Múrcia volen excomunicar un regidor perquè ha sortit al Carnestoltes disfressat de Macarena. El capellà a la televisió ha dit: “pecat mortal”. Què vol dir això de “pecat mortal”? És un idioma del passat. L’Església té uns valors que podem acceptar; podem acceptar que l’home té una necessitat de transcendència, que la població, sense alguna cosa més, entraria en una gran melancolia. Però l’Església no pot adoptar el llenguatge de Savonarola al segle d’Internet per llençar missatges amenaçadors.

Creu que hi ha una voluntat per part del poder de recuperar la por com a instrument?

És clar. És un lobby de poder, perquè al final hi ha sempre una qüestió econòmica al darrere. En el cas de l’avortament, en realitat els importa un pito als del PP l’avortament, però així tenen contenta l’Església. I si tenen algun problema, se’n van a Londres i s’ha acabat. No ho fan per una qüestió religiosa, sinó per una qüestió de lobby de poder. També són molt salvatges i molt inquietants les lleis que s’estan promulgant a l’Àfrica i a Rússia. I a Espanya també hi ha una actitud molt anti-homosexual que resulta inquietant. Cal protestar i ser més virulent. La societat es resigna massa fàcilment perquè som molt egoistes i ningú està disposat a perdre res.

El mestre Joaquim Balcells va escollir De rerum natura com a primer número de la col·lecció llatina de la Bernat Metge. Ho va fer com una declaració d’intencions, com una mostra de llibertat de pensament. Creu que les actuals institucions culturals i educatives d’àmbit català estan avui a l’alçada d’una iniciativa com aquella? 

És una cosa molt bonica que Balcells triés Lucreci com a número u de la col·lecció llatina de la Bernat Metge i que els catalans tinguin una bona versió del poema abans que els castellans. T’he de dir que, des del punt de vista d’un valencià, Catalunya està molt bé. Però tot el que està passant ara a Catalunya calia haver-ho fet molt abans. Durant uns vint anys, per la meva sorpresa ha estat molt hipotecada, i tot això ha produït una actitud de peix al cove, petitburgesa i que intel·lectualment ha eliminat tot el pensament radical. Ara està tornant a ressorgir.

Què persegueix El somni de Lucreci?

El llibre és una mena de “testament”, volia fixar la meva visió del que és l’home i la dificultat per fer que el coneixement pugui a poc a poc créixer. És a dir, hi ha una constant involució, constantment has d’estar traient l’aixadeta, has de cultivar l’hort del coneixement, perquè si no, de manera espontània, s’omple de males brosses que són la superstició, la religió, el fanatisme, la credulitat, l’actitud reaccionària. És molt innat ser un reaccionari i, en canvi, sobta molt què poc espontània que és la saviesa. La saviesa l’has de conrear, l’has de perseguir, fins i tot. Això és el que d’alguna manera he volgut escriure.