Marta Rojals: “No sé mai de què anirà una història fins que m’hi poso”

Aquests dies m’he passejat per Barcelona amb una edició no venal de L’altra, la nova novel·la de Marta Rojals que avui RBA posa oficialment a la venda. De fet havia de ser avui, però des que La Vanguardia va donar el tret de sortida diumenge passat amb un article de Josep Massot, els llibreters s’han afanyat a treure’l de les caixes i l’han posat a l’aparador. Un llibre esperat. I tothom qui m’ha vist aquests dies amb aquest llibre a les mans, m’ha preguntat: “I és tan bo com el Primavera?”. I la resposta més exacta que se m’ha acudit és dir que L’altra no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor.

És absurd plantejar si una novel·la és més bona que l’altra. L’altra no s’ha de llegir com la segona part de Primavera, estiu, etc, però sí que ens situa en el següent esglaó vital. A Primavera, estiu, etc Rojals hi abocava tota una vida en primera persona. La identificació entre l’autora i la protagonista, entre Rojals i l’Èlia de Cal Padró, arquitecta com ella, va donar una magnífica explosió de vida, immediata i lineal.

Passa senzillament que en aquesta segona novel·la Rojals es posa un repte més difícil i se’n surt. En primer lloc es distancia de la protagonista, que ara no és arquitecta sinó física, i passa de la primera a la tercera persona. No és fins al final de la novel·la que entenem per què aquesta novel·la no s’hauria pogut explicar mai en primera persona, perquè L’altra és justament la història d’un desdoblament. L’Anna, la protagonista, és ella i una altra que malda per controlar. Aquest plantejament demana un càlcul formal molt més complex. El temperament calculador i les ànsies de control de l’Anna ja ens porten a aquesta sofisticació, però requereixen iguals dosis de càlcul i control a l’escriptora. I Rojals se’n surt.

Ser un mateix té el mèrit de ser un mateix. Ser un altre demana un esforç mestre. Per això dic, amb un cert sofisma, que aquesta nova novel·la és tan bona com la primera, i també millor.

Primavera, estiu, etc era una novel·la en què tots enteníem el desig de la protagonista i desitjàvem amb ella la seva consumació. I la novel·la ens seduïa perquè ens donava finalment aquesta satisfacció. L’altra, en canvi, és una novel·la que no entenem fins al final. Mentre la llegim estem convençuts que comprenem el que li passa  i ens hi podem identificar, però l’Anna no té un anhel que puguem compartir ni esperem amb ella cap realització.

Hem pogut entrevistar la Marta Rojals per email, però ens hem estat de preguntar res que pogués desvelar el desenllaç de la novel·la. Disculpeu, doncs, els circumloquis. I si veieu un solet dibuixat, li ha posat la Rojals.

Bernat Puigtobella: Si al Primavera… ens explicaves la història d’una noia que tornava al poble per fer un parèntesi després d’un fracàs a ciutat, aquí ens expliques la vida a ciutat d’una parella que, amb una precarietat laboral semblant a la primera, no deixa de tenir lligams molt forts i traumàtics amb el poble. L’altra podria situar-se abans o després de la crisi de Primavera, estiu, etc.? L’altra és un mirall invers de la teva primera novel·la?

Marta Rojals: Al Primavera… la crisi hi era incipient, mentre que a L’altra ja hi som de ple. Crec que cronològicament són correlatives. Sobre la qüestió del mirall, si fa aquesta impressió al lector, no ha estat una cosa intencionada.

BP: Els protagonistes de L’altra són joves i víctimes de la crisi econòmica, però tampoc estan enfonsats en la misèria. Tenen iPhone, iPad, viuen en un pis de propietat de la família i trampegen, sigui amb l’atur o fent feines d’autònoms. Has triat deliberadament aquesta franja de precarietat perquè la crisi no se’t mengés la novel·la?

MR: És una manera de veure-ho, sí. La història parteix d’un article que vaig escriure a Vilaweb sobre la precarietat laboral dels llicenciats de la nostra generació, i allà ja hi parlava del fenomen d’una franja d’edat que ho ha tingut tot a l’abast —viatges, tecnologia, disseny, hipoteques— i de cop un dia deixa de sonar-los el telèfon o són acomiadats i es troben que són pobres. Des d’aquesta condició potser no es poden permetre un cap de setmana a Londres, però encara poden comprar-se un iPad.

També és cert que la crisi ha obert una rasa entre els que han tingut accés a un pis familiar o a un lloguer digne i els que s’han quedat entrampats en una hipoteca, o en un seguit de lloguers abusius que devoren tot un sou, o que han hagut de tornar a viure amb els pares. Diguem que la classe mitjana ha perdut una branca, dels que encara poden continuar els seus plans de vida se n’han escindit forçosament els que els han vist frustrats.

BP: Un dels exemples més clars d’aquest benestar irreductible és la Brompton de segona mà que la protagonista, l’Anna, regala al seu company, en Nel. Una Brompton és una bici cara, però que té la virtut de plegar-se i encongir-se perquè la puguis aparcar al balcó de casa. La Brompton, que justament il·lustra la coberta del llibre, simbolitzaria aquesta provisionalitat de l’autònom, que ha de poder-se replegar en el teletreball però que no pot deixar de pedalar en cap moment?

MR: Quan escric no penso tantes coses. Vaig posar-hi una Bompton perquè em va semblar que s’adeia amb l’estil de vida que li agrada comprar-li el Nel a l’Anna. Coses cares i per lluir de cara enfora.

BP: La majoria d’autors catalans de la teva generació són o bé filòlegs o bé periodistes. Tu, en canvi, ets arquitecta, i encara que no exerceixis, això forma la visió de les coses. No ets l’única, abans teu hi ha el Joan Margarit, el Miquel de Palol o el Maurici Pla, tots autors ben diferents. Què creus que t’ha aportat la teva formació d’arquitecta a l’hora d’escriure o d’afrontar la construcció d’una novel·la.

MR: Arquitectura té la gràcia que, segons com te la prenguis, pot ser com una enginyeria de lletres. Quan la vaig estudiar, de fet, era molt transversal i hi havia fins i tot una optativa de lectura i escriptura, impartida per la gran Marta Llorente. I ara no sé per què ho deia, això… Ara bé, les assignatures que més em divertien eren les de construcció, i les que més m’avorrien eren de projectes. Interpreta-ho com vulguis.

BP: En qualsevol cas, potser no n’ets conscient, però en els articles que publiques setmanalment a Vilaweb sí que hi veig una arquitecta, que construeix una argumentació de manera lògica i implacable, com si juguessis a col·locar un bloc sobre un altre per bastir un edifici. 

MR: Ves que no tingui més de paleta que no d’arquitecta 😉

BP: Tot i la teva condició d’arquitecta, em fa la impressió que ets una homo fabra empedreïda. A L’altra, quan fas referència al respecte que els teus personatges senten envers el matrimoni ho fas a partir de la llengua: “Diem dinarets, soparets, festetes, però casament no té diminutiu”. Les inconsistències dels personatges són constantment detectades a través del llenguatge. En això tu i l’Empar Moliner hi teniu una traça especial, trobo.

MR: Ostres, m’afalagues molt. L’Empar Moliner és un referent, per mi. Com retrata els personatges amb dues frases de diàleg, amb un detall mínims que dius, és que no es pot dir de cap més manera. Buf. Per altra banda, això del diminutiu ho vaig escriure tal qual m’ho vaig trobar, no té més: anava escrivint ‘dinarets, soparets, festetes’, i quan anava a escriure ‘casaments’ vaig pensar: ostres, casament no té diminutiu, i tal qual ho vaig escriure. No té cap profunditat ni cap missatge ocult.

BP: Molts lectors que han llegit Primavera, estiu, etc. han trobat saborós o pintoresc l’ús del dialecte, però el que fa més interessants els teus llibres són aquests subratllats lingüístics Ja hi eren a la teva primera novel·la i aquí encara s’han afinat més. Prens notes en una llibreta quan et vénen al cap aquestes observacions? Ets autora de moleskine o et deixes anar davant de l’ordinador?

MR: No prenc notes, no. No he portat mai cap llibreta de notes a la bossa, ni per dibuixar. Allò que sí que faig és que si pesco algun ‘alcarrer’ me l’anoto al mòbil per enviar-l’hi a l’Enric Gomà si val la pena. És a dir, que ja no és per a consum propi.

BP:  Hi ha a L’Altra una presència del castellà molt més clara que a Primavera… Personatges per diuen paraules en castellà o que parlen directament en castellà. Un corresponsal del Wall Street Journal escrivia no fa gaire que si un personatge d’una sèrie de TV3 parlava en castellà, havia de ser per força delinqüent, o drogoaddcite. Com t’has plantejat tu l’ús del castellà a l’hora d’escriure aquesta novel·la? Quin efecte creus que et proporciona?

MR: Com al Primavera…, em preocupava molt la versemblança dels diàlegs. A Barcelona ja saps com va, la cosa. El castellà és pertot arreu, i no l’havia d’ignorar si volia escriure alguna escena mínimament versemblant. L’he tractat amb tota llibertat, no m’he tallat en res. Ara bé, L’altra té molts menys diàlegs que el Primavera… i crec que amb el pes de la narració la proporció queda equilibrada.

BP: A banda de Primavera, estiu, etc. darrerament hem pogut llegir algunes peces teves publicades en revistes. A Barcelona Metròpolis vas publicar un relat sobre el primer record d’una visita a Barcelona, per part d’una nena de poble com tu. I aquest mes has encetat una sèrie d’articles a L’Avenç que promet molt, titulada Replay, on explicaràs històries de mudances. Llegint-lo en paral·lel a la novel·la, m’ha fet l’efecte d’un spin-off.

MR: El relat de Barcelona Metròpolis és totalment autobiogràfic, només hi surten uns noms canviats, però tot el que s’hi explica és real. A L’avenç, ‘Replay’ és una sèrie de ficció pensada per a una publicació periòdica; amb l’editor vam acordar el tema de la mudança i intento fer el que puc. No sé per on tiraran la resta d’articles, però vam dir de tractar la memòria a partir dels objectes, i en això estem.

BP: A Flaubert li retreien que Madame Bovary fos una bleda. Si la seva novel·la és intel·ligent és perquè Flaubert era intel·ligent. En el cas de L’altra, trobo que la novel·la és intel·ligent justament perquè el personatge de l’Anna és intel·ligent, una dona amb una imaginació cruel. I auguro que és una novel.la que agradarà a les dones i intimidarà a alguns homes.

MR: Moltes gràcies per definir-la com intel·ligent. Sobre si agradarà a dones o intimidarà a homes, penso que en tot cas no és una novel·la escrita per a “agradar”, com potser sí que ho volia ser el Primavera… Tot i que no voldria tampoc que intimidés ningú. Ara, si remou alguna cosa ja ho compro.

BP: M’agradaria parlar de la ràbia. Em sembla que és una cosa present en els teus articles de Vilaweb, en aquest cas una ràbia matisada per l’humor o el sarcasme, una barreja molt eficaç. Aquest humor enrabiat també és present a la novel·la, sobretot quan l’Anna parla de la seva cunyada, però és aquí un sentiment més complex, perquè en la vida de l’Anna la ràbia també va associada al desig. La molla que l’impulsa al desig és la ràbia.

MR: Sobre els articles de Vilaweb, jo no diria que hi ha ràbia, n’hi ha d’optimistes i tot. Però els més indignats estan impregnats per la decepció general de la gent de la nostra generació.

L’Anna, per tot el que porta a dins, és com una olla a pressió. A la mínima que algú li obre un forat, en surt un vapor bullent que escalda. Digues-li ràbia, digues-li desig.

BP: En el cas de l’Anna, parlem d’una ràbia continguda, interioritzada i filtrada per la seva intel·ligència. Penso que la teva novel·la interessarà molt a les feministes. La ràbia de les feministes ha estat tradicionalment extrovertida, s’ha bolcat enfora per canviar les coses. La ràbia amb què l’Anna s’allibera de les seves servituds afectives és introvertida, enormement complexa, i rica de matisos.

MR: En aquest sentit no crec que l’Anna, per dins, sigui més complexa que qualsevol dona. En això hi posaria la mà al foc. I dic per dins, perquè per fora les persones en general i les dones en particular tendim a l’adaptació a l’entorn. En moltes dones, l’adaptació a l’entorn és simplement imitar la contenció del model masculí, que encara es considera el neutre. El que fa diferent l’Anna, potser, és que aquesta adaptació a l’exterior li importa un cogombre.

BP: Aquesta introversió és molt manifesta, per exemple, en la seva obsessió per posar-se taps a les orelles. I no deu ser casual que la persona amb qui més bé connecta al llarg de la novel·la sigui justament en Teo, un jove de 21 anys que pateix hipoacúsia criptogenètica, és a dir sord. L’Anna, en certa manera s’aïlla del món amb un sord.

MR: L’Anna ja ho està de sèrie, aïllada del món. I en el Teo hi troba la comoditat de no haver de sortir del seu aïllament. La llei del mínim esforç li encanta, a la protagonista.

BP: I, paradoxalment, malgrat aquesta evasió amb un noi sord, l’Anna té una memòria auditiva extraordinària, un talent innat que coincideix amb el teu do per escoltar i restituir les converses. Sempre he pensat que l’escriptor té dos talents naturals, el de veure i el d’escoltar. Hi ha escriptors que veuen més que escolten i al revés. Els primers són voyeurs, els segons, per dir-ho pedant, eavesdroppers. Tu tens un talent innat per reproduir veus, i caracteritzar personatges a partir del que diuen. D’on et ve?

MR: Haha, ara m’he pensat que em comparaves amb el Latre! Gràcies per això del talent. Amb els diàlegs el que m’interessa més és la versemblança, i em poso a la pell de cadascun per fer-los parlar. És com si estiguessis actuant mentalment en un escenari. I quan un personatge diu alguna cosa que no fa per ell no cal patir que et grinyola de seguida.

BP: Tornant al tema de la memòria, el llibre és travessat de cap a cap per la relació entre memòria i oblit. Si la memòria és un do natural en l’Anna, l’oblit és un do adquirit amb la pràctica. L’Anna ha cregut sempre que té el poder d’oblidar, per convenciment. De la repressió potser en diu convenciment. L’oblit només és fàcil quan no és conscient i el Teo, el noi sord, li proporciona un oblit inconscient.

MR: Sí, el Teo li ofereix una altra comoditat, que és que li permet aconseguir fàcilment el que sempre li ha costat molt d’esforç. Aquesta comoditat la crida, l’atrau. I ella, és clar, la busca. És, com diria un personatge secundari de la novel·la, “un bon negoci”.

BP: La Núria Juanico, que publica avui la seva ressenya de L’altra a Núvol, em demana que et pregunti d’on creus que ve aquesta força del passat, que es fa present amb tanta força, tant a Primavera com aquí, a L’altra, especialment amb el tema de la mare o del gos Bord?

MR: El passat té aquesta cosa que sempre sembla narrable. Tu escrius “avui he esmorzat una magdalena i un cafè amb llet” i només és informació. Si ho poses en passat remot, si comences “aquell dia vaig esmorzar una magdalena i un cafè amb llet”, ja estàs creant una atmosfera, i costa més no continuar escrivint per veure on vas a parar. Sobre la força d’algunes escenes del passat, especialment les més dures, em passa que no les reescric gairebé gens, m’agrada que conservin la cruesa d’allò immediat i nu, del tal com raja.

BP: La Gemma Casamajó, que avui debuta a Núvol amb un article sobre L’altra, voldria preguntar-te sobre el procés d’escriptura. Un dels punts forts de la novel·la són, al seu parer, la construcció dels flasbacks i les el·lipsis, les quals permeten dosificar la informació i mantenir la intriga. Com ho fas per construir la trama? Treballes l’estructura abans de posar-te a escriure?

MR: No sé mai de què anirà una història fins que m’hi poso i ho vaig descobrint. Això he llegit que els passa a molts autors. Mentre escric, a mesura que vaig “sabent” coses, les composo en un excel amb la cronologia dels personatges, perquè no hi hagi errors de ràcord, i aquest full em serveix de base per a continuar elaborant la història. En el meu cas, quan arribo al final torno al principi per a fer que quadri amb la conclusió. És un procés circular que es repeteix fins que crec que queda polit. Quan figura que la trama està quadrada, l’excel que he dit també n’està, i viceversa.

BP: El llibreter Damià Gallardo, que va ser un dels primers a reclamar a La Magrana que reedités la Primavera, estiu, etc. quan es va exhaurir, ha participat a l’speaker’s corner d’avui i vol saber com vas decidir el canvi de punt de vista, de la protagonista i narradora de Primavera, estiu, estcètera a la narració en tercera persona de L’altra?

MR: El canvi parteix de posar en negatiu el Primavera, buscant allunyar-me’n tant del model com de l’atmosfera. La naturalesa de la protagonista deL’altra demanava un narrador extern, perquè si fos per ella no en trauríem res, però de tota manera aquesta veu narradora fa trampa, perquè hi entra i en surt com un fil de cosir.

BP: Des que vas començar a publicar has mantingut una reserva molt estricta pel que fa a l’aparició de fotos teves. Hi ha algun motiu? Ets conscient de la curiositat que això ha suscitat?

MR: No crec que hi hagi d’haver cap motiu especial per a voler reservar aquesta part de la intimitat a l’àmbit privat. Sobre això la curiositat dels altres, fins ara només m’he trobat respecte i complicitat. La gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.

BP: Ja que no podem publicar fotos teves, ens agradaria que escollissis un parell d’ambients urbans que surten a la novel·la i que puguin servir-nos per il·lustrar aquesta entrevista…

MR: Crec que seria bonic una terrassa de Gràcia, que es vegi una mica l’ambient aquest de crisi en què tots els bars són plens (mode ironia on). O bé un pas de vianants amb un pom de semàfors, un dels quals que sigui de bicis, i si pot ser que estigui en vermell.