Mark Ravenhill: “Envaïm països amb la pretensió irreal que ens estimaran”

12.02.2013

Mark Ravenhill ha vingut a Barcelona per participar en un col·loqui amb els espectadors del Teatre Lliure que han assistit a la funció de Dispara/Agafa tresor/Repteix, una producció dirigida per Josep Maria Mestres que es pot veure a la Sala Fabià Puigserver fins al 2 de març. Núvol ha tingut el privilegi d’entrevistar el dramaturg anglès.

Mark Ravenhill

 

Bernat Puigtobella: Les peces que componen Dispara/Agafa tresor/Repteix tenen totes títols de clàssics de la literatura universal. Les troianes, Crim i càstig, Guerra i pau, etc… El seu traductor, Joan Sellent, em suggereix que li pregunti quina relació tenen les seves peces amb aquestes obres de la literatura universal.

Mark Ravenhill: Són títols irònics. Una de les coses que volia en escriure aquestes peces era explorar la relació entre el que és breu i el que és èpic, per acabar constatant que les nostres vides encara tenen un component èpic, des del moment en què som conscients que formem part d’un gran moment històric mentre continuem vivint les nostres petites vides i som dins la nostra bombolla. Titular Guerra i pau una peça de vint minuts era una manera de posar en evidència aquest contrast entre l’èpica per una banda i el detall per una altra.

Una de les peces que es podem veure al Teatre Lliure, titulada Por i misèria, ens recorda molt a la segona escena d’una obra anterior seva, The Cut, que es va estrenar al Donmar Warehouse de Londres ja fa uns anys. A The Cut plantejava una societat distòpica en què els ciutadans eren executats de manera sistemàtica i institucionalitzada. Aquí ja no necessita inventar-se cap faula de política ficció perquè tot el que explica a Dispara/Agafa tresor/Repteix és desgraciadament cert, i ens ho han peixat dia sí dia també des dels mitjans de comunicació durant uns quants anys.

Amb aquestes peces vaig tenir molt present que el públic ja estaria molt familiaritzat amb la informació i imatges de la Guerra contra el Terror. Diria que massa familiaritzat i tot, atesa la cascada mediàtica constant dels noticiaris 24 hores al dia, que ens han portat fins al punt de no sentir res gairebé. Em vaig proposar de recollir totes aquestes imatges que teníem al cap i donar-los aquella presència que només pot donar-nos el teatre. Ho vam veure a la tele i ara ho veiem damunt de l’escenari amb uns altres ulls. És també una resposta al teatre documental, una mena de teatre que estava molt en voga en el moment que vaig escriure aquesta obra. A vegades el teatre documental corre el perill de quedar-se en la simple constatació factual de les atrocitats comeses en la guerra, i acaba confonent-se en el gran caldo mediàtic.

Els seus personatges solen explicar de manera totalment extrovertida allò que els passa. Fa la sensació que verbalitzen tot allò que els passa pel cap. Així com Harold Pinter construïa els seus diàlegs sobre una base de reticència i havíem de llegir el pensament dels seus personatges a través del que callaven, vostè sembla que hagi abolit el subtext. Fa ben bé l’efecte que els personatges verbalitzen precisament allò que no acaben d’entendre ni ells mateixos.

Sí, és ben bé així. De fet, l’acte de The Cut de què parlàvem abans és el més semblant a una escena amb subtext que hagi escrit mai. En general, en les obres que escric, els meus personatges tendeixen a portar-ho tot al terreny de la paraula. És un teatre molt diferent del de Pinter. Sempre que començo  assajar una obra dic als actors: “No us preocupeu del subtext, ja ho teniu tot escrit als diàlegs de l’obra”. A Dispara/Agafa tresor/Repteix passa sovint també que els personatges verbalitzen de manera tan obsessiva el que senten que arriben a devaluar tot el que diuen, tant si parlen de llibertat com de democràcia.

 

'Por i misèria' de Mark Ravenhill al LLiure | Foto Ros Ribas

Vostè no sembla un dramaturg interessat a construir grans relats ni trames complexes. Més aviat tendeix a juxtaposar escenes que plegades van formant un mosaic o sumant una tensió dramàtica.

Jo diria que les meves obres sempre es basen en una història, no són abstractes o existencials. És veritat que no són obres amb estructura de thriller, ni construïdes amb una trama complexa, ni tan sols s’acosten al concepte de well-made play. Però en general sí que procuro explicar històries concretes. El que passa és que vivim en una època en què els grans relats han fracassat. És molt difícil explicar una història amb tota la seva èpica sense caure en la confusió ideològica. Avui tendim a crear a partir de miques, és la millor manera d’evidenciar la fractura en què vivim, i reflectir la manera com connectem les coses avui dia sense la guia de la política o de la religió.

A la peça titulada ‘Crim i càstig’, un soldat diu a una dona a la qual vol seduir: “Tens una boca pornogràfica”. Es podria dir que l’autor de Dispara/Agafa tresor/Repteix  té també una boca pronogràfica? Algú l’ha criticat per descriure la violència, i especialment la violència sexual, de manera tan gràfica?

Doncs diria que no. De fet, més aviat em sorpèn sempre la violència, (i més la violència que el sexe) que satura moltes pel·lícules de Hollywood, films suposadament mainstream que es presenten per al públic general. Avui dia és cada vegada més difícil trobar una pel·lícula que puguis veure amb els nens. Les imatges de violència dominen fins i tot en pel·lícules que s’han pensat per al públic familiar! Davant d’això procuro que el meu teatre faci l’efecte contrari: presentar una violència que, en lloc d’entretenir-nos de manera gratuïta i pornogràfica, ens xoqui i ens faci pensar.

En les peces de Dispara/Agafa tresor/Repteix la violència sempre acaba desembocant en violència sexual, en violació. Això és molt clar a ‘Crim i càstig’…

Doncs em sembla justament que a ‘Crim i càstig’ el soldat busca més l’amor que el sexe. De fet, ell voldria que la dona que té al davant l’estimés, pel simple fet que li hauria d’estar agraïda després de l’enderrocament del règim de Sadam Hussein. I aquesta pretensió de ser estimat és una violació en potència olt més greu que una agressió purament sexual. Vull dir que normalment si un soldat viola una dona no espera que aquesta se l’estimi, però el soldat de ‘Crim i càstig’ vol l’amor d’aquesta dona, que és una cosa que no es pot aconseguir per la força. Quan escrivia aquestes peces vaig sentir un dia per la ràdio algú que reflexionava sobre el canvi històric que això suposa. Els imperis, des de sempre, havien invadit països conscients que no hi serien benvinguts ni estimats. Ara, però, envaïm països amb la pretensió irreal que ocuparem una ciutat i els seus ciutadans ens adoraran. I és evident que hem enviat a la guerra joves soldats amb aquesta falsa esperança, els vam enganyar fent-los creure que anirien a alliberar el poble iraquià i tothom els estimaria.

 

 

Coneix el teatre que es fa a Barcelona?

Conec una mica l’escola de la Sala Beckett, he llegit algunes obres de Belbel, però només he vist en escena produccions de Bieito i Rigola. En general el teatre que s’escriu aquí em sembla molt diferent del que estem acostumats a veure a Londres. És un altre món.

M’agradaria que em digués en una paraula o dues què signifiquen per a vostè els següents dramaturgs.

George Bernard Shaw  Únic, una veu estranya i ben singular.

Terence Rattigan  Va escriure molt, i quan és bo els seus textos són molt rics.

Harold Pinter  Un revolucionari. Va canviar-ho tot en la manera com concebem l’espai, el personatge i el llenguatge teatrals.

David Hare.  Puc admirar el seu ofici, la construcció de les seves obres, però no hi he connectat mai.

Tom Stoppard Avorrit, molt ensopit. No pas com a persona, però.

Sarah Kane  Representa un moment únic i extraordinari en el que ella va escriure i que va durar molt poc, quatre o cinc anys.

Caryl Churchill. Molt bona. Innovadora, juganera, fresca.

Martin Crimp. Sempre innovador. Crec que és qui ara mateix està escrivint el millor teatre en anglès.