Marina Rossell: “Tot és possible i tot és permès”

Dos micròfons, una guitarra i un piano. Van sonar les deu campanades i per les escales laterals van pujar la Marina Rossell i el Xavi Lloses. Era així com es donava l’entrada al primer concert de la sisena edició del Camallera.

El combustible de la cançó és l’emoció. I per encendre’l cal sentir, cal estimar, cal volar. De manera que no importa el lloc on siguis, sinó el lloc on et transporta. Marina Rossell canta Georges Moustaki a Camallera. Gemma Ventura l’ha entrevistat.

Marina Rossell i Xavi Lloses en concert a Camallera

Ahir, ens vam enlairar des de la plaça Feliu de Camallera. Un poble de 800 habitants que té l’encant de mantenir l’essència de la seva identitat. S’hi respira l’olor antiga de l’ahir que, sense haver-hi de renunciar, sap conviure amb l’avui. I sobre les seves arrels creix el compromís d’alçar, entre cases pairals i carrers empedrats, un festival d’aquestes magnituds.

Fileres de cadires amb el públic expectant. Dos focus discrets il·luminant l’escenari. Dos micròfons, una guitarra i un piano. Van sonar les deu campanades i per les escales laterals van pujar la Marina Rossell i el Xavi Lloses. Era així com es donava l’entrada al primer concert de la sisena edició del Camallera, conegut per reivindicar, a través d’un format íntim i proper, la intel·ligència i la bellesa de la cançó.

“La nostra intenció és estar al costat vostre i que les cançons us arribin al cor”.  La Marina ho va advertir des d’un principi i ho va aconseguir molt abans que arribés el final. Potser, la clau era suggerir. Ser prou subtil per deixar a l’aire un sentiment, una emoció, una espurna. I donar al públic aquell trosset de llibertat perquè cadascú ho interpretés segons la seva intimitat. Com si fóssim ocells que, de nit, volguéssim fugir del seu niu per recordar, inventar o sentir.

I viatjar. Entre els camins de la mort i de l’amor. De la solitud i de la tristesa. De la tendresa. D’aquells racons que s’amaguen tan endins nostre, i que, de tant en tant, ressusciten amb una cançó. Entre les rutes que George Moustaki va compartir amb el món sencer. Perquè ahir, tornaven les imatges del metec de barba i camisa blanca. Que a la sang hi duia una barreja de cultures, jueves, àrabs i mediterrànies, que enfortien el seu compromís amb els valors humans, per sobre de qualsevol bandera.

Moustaki estimava Catalunya. I era un amor correspost, perquè encara avui segueix viu. Prova d’això és que ha estat un enamorament que s’ha traduït al català i que ara es presenta en un segon disc: Marina canta Moustaki 2.

Ahir, sota la lluna ella tancava els ulls, obria els braços com si estengués les ales. El Xavi l’acompanyava, tocant amb delicadesa cada tecla. Era el joc de compartir. I el públic rebia i escoltava en un silenci que només era interromput per cada quart que anunciaven les campanes.

El concert es va acabar. Vaig perdre el compte de les vegades que els van aplaudir i de les cançons que van afegir com a símbol d’agraïment. Això sí, sé que, al darrer aplaudiment, tota la plaça estava de peu. Diuen que el Camallera d’enguany ha declarat la República de la cançó. Jo afegiria, que després d’elevar-nos, va demostrar que la música pot ser revolucionària.

Marina Rossell al Camallera | Pere Serra

Ahir al Camallera mentre tocàveu hi havia persones eixugant-se llàgrimes. Quina importància té l’emoció als teus concerts?

Per mi el més important és l’emoció. Commoure. Jo crec que és l’element bàsic de qualsevol persona que fa un treball, ja sigui amb la música, la pintura o la literatura. I si ho aconsegueixo és un gran goig, perquè és la meva gran recompensa. Les emocions ens eleven l’esperit. Jo crec que en aquests moments hi ha una cosa molt important que és que mirem molt cap enfora i hem de mirar una mica més cap endins.

Que també és el camí per poder transmetre cap a fora.

Clar. Espiritualitzant-nos una mica. Perquè al nostre voltant tot és molt terrenal, de casos de corrupció, la hostilitat i tot plegat!

“Fa temps que no ens veiem, però no és absent” és una de les lletres que vas començar a entonar. A vegades donava la sensació que estiguessis cantant o dedicant-li al Moustaki.

Penses en moltes coses, en moltes imatges i en moltes persones quan cantes. Aquesta cançó per exemple està feta pensant en els nostres morts, però sense citar explícitament la paraula mort. Quan la canto penso en molts morts i fins i tot en situacions que s’han mort dins teu també. En les absències.

En moltes cançons, el Moustaki ensenyava la seva necessitat de ser lliure. Comparteixes aquest anhel amb ell?

Clar. Jo vull ser lliure! A les seves cançons hi ha tot l’imaginari del maig francès del 68 i és la llibertat i la desobediència. Lluitar i desobeir el poder que està establert.

Que això sobretot ara és molt important.

Per això ho canto! S’ha de desobeir el que està establert!

Marina Rossell cantant al Camallera | Pere Serra

I cantant “Tot és permès i tot és possible” estàs reivindicant i donant esperança a la gent.

Clar que sí! Jo crec que és molt important donar esperança. És el més important d’aquest moment. Perquè estem vivint en un context on falten referents. I crec que les cançons també han de ser referents, ens han d’ajudar a viure, a lluitar i a creure en nosaltres mateixos. I també hi ha moltes cançons que lluiten contra el desamor, contra tot el que ens fereix i ens fa sentir malament.

Perquè el Moustaki també era una persona valenta per ensenyar els sentiments més íntims i fràgils, com la solitud o les ferides. Interpretar-los deu tenir la seva part de màgia.

Clar, perquè són temes universals que sempre m’han interessat molt o, és més, m’han sortit d’una manera biològica. Contra el desamor, la ferida que fa la pròpia vida.

També cantaves i descrivies aquell jardí on tothom podia passejar nu, on trobaves les portes obertes de cada casa. Creus que és hora de recuperar la confiança entre una societat que potser és massa freda i individualista?

És imprescindible per poder respirar.

Marina Rossell | Pere Serra

Vas acabar el concert amb el “som i serem gent catalana tan si es vol com si no es vol”. Era una picada d’ullet al moment polític actual?

Sí. És l’única cosa política que canto, perquè en els meus concerts en aquests moments intento no parlar de política, perquè les cançons ja ho són. Tenen missatges molt subtils que són els que m’interessen, i no pas els obvis. Les cançons ja tenen molts missatges de revolució permanent, de la desobediència, de l’esperança i de la llibertat. Llavors durant els concerts no dic pràcticament res polític però sí que, ja que interpretàvem el “Per tu ploro” que és una sardana catalana, vaig cantar el “som i serem gent catalana tan si es vol com si no es vol.”

Despullant moltes cançons vas demostrar que com més senzilla és una cançó més força pot tenir.

Busquem les línies pures, que hi hagi poques coses però que arribin al cor de les persones.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació