Marina Espasa: “M’agrada l’època actual, perquè la gent s’ha de mullar”

11.06.2013

La dona que es va perdre és una novel·la sorprenent que sota l’aparença d’una novel·la de fantasia, aprofundeix en temàtiques molt tangibles i fa crítica de la realitat. L’obra també explora la psicologia d’una dona que afronta el pas del temps i viatja submergint-se en el camí de la identitat pròpia. Parlem amb Marina Espasa (Barcelona, 1973) la seva autora, que opta al Premi Crexells 2013. 

 

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

A ‘La dona que es va perdre ‘ res no és el que sembla. El món es divideix entre talps i humans, però els talps es disfressen de moderns. I els humans també es disfressen -o canvien d’identitat- per espolsar-se de sobre l’avorriment. La societat d’avui -plena de mentides, polítics corruptes i falsedat- sembla que hi queda prou ben reflectida.

Que la societat ha estat sempre formada per gent disfressada, per persones que representem un paper, em sembla prou clar. Més aviat diria que ara han caigut totes les màscares. A mi, personalment, m’agrada la situació, m’agrada aquesta època pseudo-apocalíptica que ens ha tocat viure, perquè obliga la gent a prendre partit i a no ser tèbia, a mullar-se. La tebior va bé per a l’aigua de la banyera, però no per a les persones, trobo. Però la veritat és que, i per parlar de la novel·la, no s’ha de perdre de vista que està pensada i començada a escriure tot just al principi de la crisi, el 2008, quan encara es podia dir que la societat tenia aquell punt d’avorriment que dóna l’opulència. Avui seria impossible dir que la gent s’avorreix: tothom té massa problemes només per tirar endavant!

Els talps són éssers tímids i viuen en un món paral·lel. Allò que tenen en comú els talps -entre ells- són característiques que se surten de la norma. ¿Qui són els talps? ¿Els visionaris? ¿Els que discrepen del sistema? ¿Els que volen “envair” el món vulgar dels humans? Viuen amagats, llegeixen tot el dia i són perseguits per un sistema que vol tenir “controlada” la població i l’esperit crític.

Vaig intentar fer uns talps molt humans (juguen al dòmino al casino, van d’excursió, fins i tot fan puntes de coixí!) perquè fessin de mirall de la nostra societat: un mirall que torna una imatge deformada, és clar, però un mirall, al cap i a la fi. Estan dominats per una mena de dictadura militar contra la qual no oposen gaire resistència, que jo sàpiga (és clar que tampoc no he estat a tots els seus caus, que és una cosa molt cansada). El que els té més tenallats és la por, i això lliga amb el món “de dalt”, el dels homes, que també tenen por de moltes coses, no només d’una possible invasió de talps. En aquest sentit, la protagonista, l’Alícia, és algú que no té por i, si el llibre funciona, el lector hauria d’acabar convençut que tenir por no serveix per a res, i que els canvis són sempre fructífers.

La ‘psicosi’ persecutòria de talps es manifesta en anuncis que empaperen la ciutat: panells publicitaris que parlen de gas tòxic antitalps o cartells anunciant xiulets d’ultrasons per allunyar els talps, al costat d’electrodomèstics i altres productes. La publicitat com a mètode de control i sistema per divulgar una sèrie de normes socials establertes pel sistema: com hem de comportar-nos, què hem de consumir, amb qui no hem de relacionar-nos, etc. ¿Has tingut la voluntat de descriure un sistema paternalista que ens va adoctrinant sobre com hem d’acabar esdevenint?

La publicitat és un tema que dóna per a moltíssim, i parlar-ne no era el meu objectiu principal a la novel·la, tot i que és cert que a la descripció inicial de la ciutat hi és present, i després, amb els panells amb fotos dels candidats a alcaldes (una altra forma de publicitat, l’electoral), torna a sortir. És un element molt urbà, tant des del punt de vista estètic com, diguem-ne, més filosòfic: també aquí han caigut moltes caretes, i ja queda una mica tronat i tot dir que la publicitat ens vol adoctrinar, perquè fa temps que ha anat molt més enllà, o més ençà: només cal pensar en les parades de metro patrocinades que hi ha a Madrid o en els anuncis que ens hem d’empassar cada vegada que volem veure segons quin vídeo de Youtube. Podem acabar amb logos de marques tatuats al cos, segons com vagi la cosa. El que vull dir amb això és que, i per agafar la teva expressió, com que el “sistema paternalista” ja no era creïble en un món tan capgirat com el nostre, la publicitat -que és més llesta que la fam- ha mutat i s’ha convertit en una cosa pretesament més propera i subtil, més “a favor nostre”. Res més lluny de la realitat.

L’escenari on passa la novel·la és una ciutat gran on una gran majoria de joves s’avorreix. I l’avorriment fa néixer les ganes d’enamorar-se, de voler provar la Màquina d’Intercanvi de Sexes, de consumir substàncies psicotròpiques. La protagonista, l’Alícia, sembla que tingui al·lèrgia a la rutina, que es refugiï en el canvi per provar de trobar satisfaccions creixents.

No sé si és ben bé així: tot el viatge que fa l’Alícia és per anar a buscar el topògraf de qui s’ha enamorat. Al despatx, ella és qui no vol provar la Màquina d’Intercanvi de Sexes i al festival de música l’arrosseguen els amics. Al que sí que té al·lèrgia és a l’obediència, sobretot a l’obediència cega a lleis o normes que no tinguin una bona justificació. No es creu res que vingui del govern, per exemple, ni fa cas dels consells dels amics, que l’adverteixen que el topògraf pot ser perillós. Tossudeta, ho és. Podríem dir que busca el canvi, però no entès com una fugida o una font de plaer en si mateix, sinó com una manera d’entendre la vida més dinàmica i menys immobilista. Una arma, al cap i a la fi, contra tantes imposicions.

A mesura que la novel·la avança, però, la història fa un tomb. Hi ha molts girs que, de ben segur, han sorprès a més d’un lector. Són girs inesperats, com els de la vida mateixa.

Si són inesperats, bé, si són tramposos, malament. En la ficció sempre hi ha aquest debat obert: què és fer trampa i què no ho és, quan es treballa amb un mecanisme? Des d’un cert punt de vista, és evident que tota estructura narrativa és una petita trampa. Si ens ho mirem de més a prop, però, que és com s’han de mirar les coses per entendre-les (a vegades s’han de mirar de lluny, però això ja és un altre tema, m’embranco), jo crec que es pot distingir entre un gir argumental que el que fa és obrir un camí nou sense entrar en contradicció amb el que s’havia recorregut fins aleshores, com un corriol que agafem per desviar-nos d’un camí que ja fa estona que ens avorreix, i un gir col·locat de manera arbitrària, només perquè l’autor té els personatges davant d’una paret que els barra el pas i pensa, “calla, i si la faig explotar?”. Home, potser sí que els personatges continuaran el camí (si s’han protegit bé durant l’explosió) però s’hauran tornat més pàl·lids a ulls del lector, menys creïbles. I aquest és un risc que no pot córrer el novel·lista si vol que el lector estigui sempre molt a prop dels personatges, fins a gairebé confondre-s’hi. Un novel·lista entès des d’un punt de vista més o menys clàssic, s’entén. Riscos, es poden (i s’han de) córrer els que es vulguin, només faltaria!

L'escriptora Marina Espasa construeix una novel·la fantàstica a partir de l'aproximació als conceptes de 'realitat' i 'irrealitat'. | © Ariana Nalda.

 

De fet, la novel·la –que té tres parts diferenciades-és original en la forma d’aproximar-se al gran tema narrat: el pas del temps, les decisions preses en un moment determinat, els canvis que la vida mateixa genera… La protagonista es creu que viurà per sempre més en la rutina i la vida li demostra que no. Que tot canvia. Que no podem tornar enrere. 

Que la novel·la és sobre el pas del temps és una veritat com un temple, sí. També n’hi ha d’altres, de temes, com aquests que apuntes. Ara, més que no poder tornar enrere, jo diria que el que constata l’Alícia al final del seu “viatge” (i espero no desvelar massa coses de la trama per a qui, increïblement, encara no hagi llegit la novel·la) és que tot pot ser, alhora, el que és i el seu contrari, i que no hi ha una única manera de veure, ni de viure, les coses. Descobrir la multiplicitat de punts de vista és com descobrir la sopa d’all, ja ho sé, però el que jo he intentat fer és un llibre que no és decantés per cap de les opcions possibles, un exercici de l’ambigüitat o, més aviat, de la multi-possibilitat.

Per què tres parts diferents? Com vas decidir l’ordre de narració dels fets?

Recordo que, fa molts anys, un professor de l’Obrador de la Beckett (juraria que era en Carles Batlle) ens va dir, a tota una plètora d’aspirants a dramaturgs, que, “així, per començar, tendir a la regla de les tres unitats no és una mala idea”. Ho vaig trobar molt bo. És clar que no és el mateix, en narrativa, i que jo no n’he respectat ni una, d’unitat (ni temps, ni lloc, ni acció), però sí que, en tractar-se d’una primera novel·la, vaig tirar per l’opció més clàssica: una primera part que presentés una situació, una segona, més llarga, que fos el viatge a l’altre món, i una tercera que fos la descripció del que passa quan se’n torna. Vaig pensar que la història ja era prou enrevessada i contenia prou fantasia escrita així, per encara afegir-li més barroquisme constructiu. Les formes simples de l’arquitectura racionalista sempre m’han agradat més que segons quines sofisticacions.

L’estil literari és molt viu i alhora líric. I casa molt bé amb el contingut de l’obra: la imaginació trepidant de l’Alícia li permet refugiar-se dels ensurts desagradables de la vida. D’aquesta manera, els grans de blat de moro conversen entre ells, les forquilles es doblen acrobàticament, les passes dels personatges apareixen en forma de línies rectes de color fúcsia i apareixen ulleres de pasta de sota les pedres. Aquesta manera d’escriure serveix per descriure perfectament la profunditat psicològica d’una dona -l’Alícia- per a qui passen els anys, però que conserva aquest bri d’imaginació brillant, que és l’essència d’una dona que no es deixa doblegar per la miserable realitat. Que no renega de la nena que hi ha dins seu. 

M’agrada que el lirisme sigui viu i ‘àgil. De fet, val més que ho sigui. Aquesta imaginació descontrolada de l’Alícia és la manera que vaig trobar d’expressar la seva “alteritat”, que és una cosa que la lliga al topògraf, que també és algú extern i diferent de la resta, algú que observa. Aquest estil beu molt de Boris Vian, que va ser una lectura enlluernadora per a mi: descobrir que “es podia” escriure que un vidre s’estremia, o que una casa es feia petita, així, sense despentinar-se, va alliberar algun mecanisme en la meva escriptura, n’estic del tot segura. Abans ho hagués llegit, abans m’hauria posat a escriure!

Marina Espasa és una de les finalistes del Premi Crexells de Novel·la, amb 'La dona que es va perdre' (Empúries). © Ariana Nalda.

 

La novel·la s’acosta al tema de l’amor, els dubtes i els canvis que la vida comporta a través de la fantasia. És, amb tot, una novel·la que canvia segons el moment en què el lector la llegeix, una novel·la amb diferents lectures. En alguns moments la novel·la sembla que digui al lector ‘viu el moment, carpe diem!’, però també aprofundeix en els diferents punts de vista i d’enfoc que la protagonista acara quan s’enfronta a allò que li succeeix. La manera com ens prenem les coses i el punt de vista de tot plegat són els altres grans temes de la novel·la…

Carpe diem n’hi ha en l’actitud vital de l’Alícia, que està descontenta, però no per això deixa de voler aprofitar les coses al màxim, de viure-les amb tota la intensitat possible. Pel que fa a la realitat i la irrealitat i la multiplicitat de punts de vista, ja n’he parlat abans, i no voldria repetir-me, però hi ha un moment clau de la novel·la en què l’Alícia entén, de cop, tot el que li està passant, gràcies a un detall del viatge que fa amb l’àvia talpa. Voldria pensar que allà està condensat tot aquest joc de miralls de què parles, i que això fa que la novel·la no sigui, com deia en Trabal, “una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d’això, una novel·la de la vida real”. Potser sí que ho és de fantàstica, però no només.

Quan i on va començar l’escriptura de ‘La dona que es va perdre’? Quin va ser el punt d’ignició que va encendre la flama?

Això, en el meu cas, és molt difícil de precisar, no puc identificar un sol punt d’arrencada. Va haver-hi molt de temps de recopilar idees i detalls de tot arreu: coses que veia pel carrer, llibres que llegia, pel·lícules que veia, viatges… Cap al 2007 vaig començar a escriure el que aleshores em pensava que seria un conte sobre un home a qui un consell tot estrafolari de senyores havia de posar un nom. Més tard, al 2009, quan ja tenia clar que volia escriure una novel·la on hi haguessin mons paral·lels i una protagonista que hi viatgés, vaig recuperar aquella idea, que no havia acabat fructificant, i la vaig modificar: el consell el formaven uns talps, i l’home sense nom era l’Alícia! Pel que fa a la localització, estic convençuda que el fet de traslladar-me a viure al Poblenou juga un paper fonamental en l’ambientació de la novel·la: les obres permanents, les grans superfícies per edificar i la indefinició de moltes zones el fan un lloc especial i, segons a quines hores, fantasmagòric. Ves si els talps no són els treballadors de la construcció que veia, cada dia, com formigues, com aixecaven edificis grandiloqüents…