Marina Espasa: “Ens mata l’estètica”

8.04.2016

Quatre anys després de publicar La dona que es va perdre, Marina Espasa presenta una nova novel·la, El dia del cérvol (L’Altra Editorial), una narració carregada de simbolisme i que, amb l’embolcall d’una història d’amor, ens presenta un relat dur i crític al voltant del nostre temps, de la generació que avui ja ha fet els trenta anys i d’una ciutat, Barcelona, colpejada pel màrqueting, la gentrificació i el turisme, una Barcelona que ha deixat de ser la ciutat que era.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

No sé com començar l’entrevista, perquè dubto o, millor dit, tinc la impressió que començar l’entrevista preguntant-te sobre la Minerva i el Ricard seria erroni perquè la vertadera protagonista de la novel·la és Barcelona.

No, no seria gens erroni! La novel·la té personatges de carn i ossos com a protagonistes, és clar, però també parla de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, la Minerva i el Ricard són els protagonistes d’una història d’amor que és un dels fils conductors més potents de la novel·la, però Barcelona és un dels dos escenaris en els quals es desenvolupa la novel·la, el primer, l’urbà. Una Barcelona actual, on tenen cabuda personatges tan reals com la Patricia Heras, però una Barcelona que és filla de la Barcelona dels Jocs Olímpics, com la Minerva és filla d’un dels “arquitectes olímpics”, dit en totes les accepcions del terme.

I dic que Barcelona és la protagonista perquè crec que la història d’amor entre la Minerva i el Ricard és, alhora, la història de desamor amb Barcelona, una ciutat que agonitza, una ciutat que ja no convenç qui l’habita.

Hi ha una decepció, això segur. Quan la Minerva puja al Parc del Putxet i contempla la ciutat als seus peus, la troba morta i té la sensació que fins i tot els arbres, que podrien abraçar-la amb les branques, no ho fan perquè saben que no en traurien res de bo. Al final d’aquesta escena, però, es fa de nit i s’il·luminen les finestres de les cases, com s’està il·luminant la vida de la Minerva (i la del seu pare, però això ella encara no ho sap!) gràcies a l’amor —o si més no l’atracció— que comença a sentir pel Ricard. Hi ha una correlació entre l’amor entre persones i l’amor que aquestes senten pel lloc on viuen

Barcelona es presenta com una ciutat morta i, en aquest sentit, es presenta com el reflex de la protagonista: “jo feia coses de viva”, diu la Minerva, però més que una constatació sembla una autoconvicció.

Quan la Minerva diu això, potser sí que està provant d’autoconvèncer-se que no està morta: fa setmanes que tothom li diu que sembla morta, i ella se sent tancada a casa, redactant una tesi doctoral, i aïllada de la resta del món. Quedar amb algú per internet li sembla millor que estar-se a casa redactant la tesi, que casualment és sobre un heroi medieval, Gauvain, un personatge que se sent dir de tothom que està mort, cosa que el fa decidir sortir a l’aventura i demostrar que no n’està gens, de mort. Una mica com la Minerva, que també haurà de llençar-se a una aventura per demostrar que la seva sentència de mort encara no està escrita.

A la novel.la descrius la façana de la Passió de la Sagrada Família com una gran calavera. Podria considerar-se com una descripció de la pròpia ciutat de Barcelona? Què conserva Barcelona d’aquella ciutat viva que va ser o que crèiem que va ser?

Sí que en podria ser una altra metàfora. S’ha convertit en un tòpic, entre els barcelonins, parlar de ”la Barcelona que ja no hi és”, cosa que, segons la generació de qui parli, pot referir-se als xiringuitos de la Barceloneta, als locals nocturns dels noranta (l’Astin, l’Abaixadors 10) o la Plaça Reial abans que fos un conjunt de restaurants temàtics. Com tots els tòpics, té una part de veritat: hi ha moltíssims bars, locals, botigues, cinemes o directament edificis sencers, que ja no hi són, i hi ha hagut una explosió de franquícies, sobretot al centre, que han modificat el perfil de la ciutat, despersonalitzant-la per assimilació a tantes altres ciutats del món. La proliferació de cambrers xinesos que fan salsitxes o mandonguilles com si fossin gallecs, o la lletjor estètica de la majoria dels cartells i de l’arquitectura dels establiments de franquícia, o de l’arquitectura del boom de la construcció d’abans de la crisi (els balcons de vidre, per exemple) són elements que ens afecten als barcelonins perquè, com a bons catalans, ens mata l’estètica. Cada vegada que desapareix un bar amb taules de marbre i bótes de vi a les parets i és substituït per un altre que té sacs de cafè que en realitat són plens d’encenalls o de serradura, Barcelona perd una mica de personalitat, o potser podríem dir que en guanya una que és feta d’encenalls. Per tant, i contestant a la pregunta que em feies, gairebé no queda res, de la Barcelona que va ser: mentre els bars tanquin tan d’hora com ho fan i entre setmana no hi hagi gairebé cap local on anar a petar més tard de quarts d’una de la nit, no hi haurà res a fer. Perquè una ciutat tingui caràcter, cal deixar espai per a la improvisació i per a l’atzar, i això no és precisament el que preval, avui.

Vaig llegir El dia del cérvol just abans de llegir Rayos, de Miqui Otero, una novel·la que em va portar a revisar la teva perquè crec que són dues obres que dialoguen en la seva mirada crítica i, en part, melancòlica, sobre Barcelona. En primer lloc, tant tu com Miqui Otero situeu l’inici d’aquesta mort en els Jocs Olímpics.

Encara no he llegit Rayos, però suposo que ho fem per coincidència generacional, tot i que el Miqui Otero és força més jove que jo. Però l’impacte dels Jocs Olímpics va ser molt gran en una ciutat com Barcelona: a partir d’allà va canviar tot, o va començar a canviar tot. De fet, des de la proclamació de la ciutat com a seu olímpica, el 1986, es va donar el tret de sortida de la transformació de la ciutat, com es podria dir que es van alliberar les hienes. Com amb la febre de l’or o amb les exposicions universals de 1888 i 1929, les èpoques de grans oportunitats ho són per a les bones i per a les males persones, són plenes de bones i de males intencions, i el que va servir per modernitzar una ciutat que sortia a peu coix del postfranquisme (les rondes, l’obertura de les platges, etcètera), al cap d’una dècada, i entre altre factors, a causa del creixement exponencial del turisme, s’ha convertit en l’origen del seu mal: els creuers plens de turistes, els pispes a les Rambles, els restaurants a preu fet, el Paellador… Com si un golafre s’hagués menjat tota la ciutat i se n’hagués empatxat, i ara es fes enrere a la cadira, amb una panxa descomunal i anés deixant anar rotets de satisfacció o d’acidesa: aquesta és la Barcelona que ens hem trobat la gent que hem estat més o menys joves als noranta o a la primera dècada dels 2000, una ciutat cansada i embafada d’ella mateixa.

Marina Espasa | Foto: Ariana Nalda.

Marina Espasa | Foto: Ariana Nalda.

El dia del Watusi, de Casavella, que potser és l’última gran novel·la sobre Barcelona, acabava amb els Jocs Olímpics. Com a narradora, creus que la Barcelona dels últims anys reclama ser explicada? Cal escriure un relat que reprengui la vida de la ciutat allà on Casavella la va deixar?

No sé si cal, la qüestió és que a mi m’agrada intentar-ho! Escriure sobre la ciutat on has nascut o on has triat viure no té gens de mèrit ni és res que estiguis condemnat a fer; és una més de les opcions que prens a l’hora de fer-te escriptor. Tries temes, tries llengua (en el nostre cas, si més no), tries to, tries veu, tries punt de vista. La ciutat pot ser un decorat, només, o pot tenir gairebé la categoria de personatge, tot i que aquesta expressió sigui molt a prop del tòpic. No es tracta de “fer parlar” la ciutat com si fos un titella, es tracta de moure els personatges per ella com si fossin persones de debò, i de fer-la funcionar com funciona ella de debò, de dia i de nit, com va fer, de manera magistral, Casavella amb El día del Watusi, que no em cansaré mai de dir que és la millor novel·la recent sobre Barcelona.

En aquest nou relat, la gentrificació és un dels fenòmens definitoris de la ciutat. Partes de “la proliferació de botigues amb acabats de fusta i noms anglicitzats em va indicar que havia entrat en els dominis del barri de moda de la ciutat: Sant Antoni m’oferia brunches, muffins i negocis difícils de classificar”.

La gentrificació és un fenomen que avui dia afecta gairebé totes les ciutats del món occidental. N’hi ha prou amb viatjar a París, Praga, Londres, Milà o fins i tot Nova York, per veure les mateixes marques, cadenes, restaurants, botigues, que venen i serveixen la mateixa roba o el mateix menjar. En aquest sentit, a la novel·la feia broma amb el barri de Sant Antoni, un dels dos, juntament amb Gràcia, que han adoptat més aquesta mena d’establiments en què s’escriu la carta en anglès o, si més no, part de la carta, com si el fet de demanar un producte com un muffin ens fes una mica superiors que quan demanàvem magdalenes. És el mateix problema que el propietari d’un cafè que pensa que si penja sacs de palla amb farcit fals i si escriu la carta de cafès en una pissarra serà més semblant al paio que obre una cafeteria a Brooklyn: sí, seran més semblants, però jo provaré de no entrar a cap de les dues cafeteries, perquè no n’obtindré cap plaer autèntic, no en podré deduir cap informació històrica ni estètica que lligui aquell local amb el barri on està situat, o amb la història de la persona que m’atén darrere el taulell, que probablement, i això no és culpa seva, ha nascut a milers de quilòmetres d’aquell barri i hi ha anat a parar en busca d’una feina mig digna.

En aquest sentit, la teva mirada és una mirada crítica i, alhora, de comprensió

El que m’interessa del que genera la gentrificació és aquesta sensació de buit, de ser en un lloc que no és res, que no aporta cap informació problemàtica o conflictiva: no és vell, no està fet d’un material curiós, no té una forma que respongui a un ús antic, com podria ser una antiga granja on encara hi hagués les anelles on es lligaven les vaques. Aquesta opció per l’higienització total és el que ha matat el caràcter dels llocs, com l’excés d’higiene mata els microorganismes que ens ajuden a viure i a defensar-nos com a éssers vius. Les ciutats asèptiques són aparentment més segures i netes, però no generen un art o una cultura prou interessants, prou conflictius, potser. Perquè no és prou interessant un art o una literatura que només siguin un lament pel passat que ja no existeix; això tampoc no és viu.

El procés de gentrificació i de màrqueting és, en part, representat a la novel·la pels cérvols, la proliferació dels quals coincideix amb la “hipsterització” de la ciutat, amb la reconversió de la ciutat en una “marca”.

Exacte, els cérvols funcionen com a símbol d’aquesta uniformització. La protagonista s’adona que la ciutat n’és plena: a les marques de cervesa, a les bosses de roba, als cartells de les botigues, a les parets en forma de grafitis… I comença a fer-ne fotos i a interessar-se pel tema. Quan la conviden a una festa en una antiga fàbrica de cervesa que serveix de patrocinadora a tot tipus d’esdeveniments culturals, no ho dubta ni un instant, i de fet allà es tornarà a trobar el Ricard, i la trama amorosa, un dels motors de la novel·la, engegarà allà.

De fet, a la novel·la els cérvols tenen dues funcions: per una banda són una evidència d’un mal que envolta i inunda la ciutat i, per l’altra, són un presagi per a la Minerva, una incitació a obrir els ulls, a fixar-se en allò en què mai s’havia fixat.

Sí, també funcionen com una porta d’accés a allò ocult, a allò secret, i això és el que li explicarà el personatge de la Montserrat Forca, una dona més gran, de la generació dels seus pares, que li aportarà una visió molt diferent de la que ella sempre havia sentit a casa sobre l’època en què els pares eren joves. És com si algú li obrís una finestra i li digués «atreveix-te a mirar per aquí», i a partir del dia en què ho fa (simbòlicament, a partir del dia en què comença a beure cervesa de cérvol), res no serà igual.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

Marina Espasa | © Ariana Nalda.

En aquest sentit, El dia del cérvol es pot llegir també com una novel·la d’aprenentatge: la protagonista va obrint els ulls i alhora s’atreveix a trencar les cadenes per viure, per sentir-se lliure.

Ah, em fa molta il·lusió poder dir la paraula Bildungsroman, gràcies! Si, a més, pogués dir Weltanschaaung ja seria del tot feliç i podria estirar-me a jaure, que és l’objectiu secret de tot escriptor, no ens enganyem. Però sí, la Minerva aprèn coses i es transforma al llarg de la novel·la. Aquí el model serien els romans artúrics, les novel·les que van proliferar als segles XII i XIII sobretot a França. La Minerva és una medievalista que ha centrat la seva tesi en una d’aquestes novel·les, titulada El cementiri perillós, al protagonista de la qual, Gauvain (o Galvany, en català), li passen coses que s’assemblen misteriosament a les que li passen a ella: veu senyals que li diuen que és mort, ha de canviar de nom i ha de fer un viatge per desmentir la seva mort futura. Jo vaig estudiar Filologia Romànica a la UB, amb professors com la Victoria Cirlot, que em van ensenyar els secrets del simbolisme i l’alegoria dels símbols medievals, un món i un llenguatge que em van semblar que es podien provar d’adaptar al nostre món d’avui, que no ha deixat de ser simbòlic, i si no, pregunta-ho als publicistes o als futbolistes milionaris, que saben el que val posar-se un dibuixet o una paraula concreta sobre una samarreta.

A La dona que es va perdre proposaves una mira apocalíptica tot narrant l’esclat de la crisi. Ara aquella mirada apocalíptica ha donat pas a una resignació? Es tractava d’una mort anunciada?

Sí que era més apocalíptica, La dona que es va perdre. Segurament corresponia amb els anys 2008-2011, quan va ser redactada, més o menys, que són els anys d’esclat de la crisi i d’incertesa total. En canvi, a partir de 2013, quan vaig començar a treballar en El dia del cérvol, la psicologia més generalitzada és de resignació, d’adaptació a la nova realitat: tots hem perdut un percentatge brutal de poder adquisitiu (i a cada franja social això vol dir una mena de drama diferent) però ens hi hem resignat molt fàcilment. Ja hi haurà temps per analitzar com ho hem fet, això, potser perquè som covards i adaptatius, segurament perquè no ens han ofert gaires opcions més. De tota manera, no diria que la Minerva sigui un personatge resignat, més aviat és algú que lluita, al llarg de tota la novel·la, per estar viva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris