Marilia Samper: “Les obres mestres surten de l’ànima, no de la butxaca”

Un dinar que comença a les dues i no acaba fins a les vuit del vespre. Teatre, filosofia, relacions humanes, el procés creatiu, la llibertat del creador... Montse Barderi entrevista Marilia Samper.

Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Versió castellana aquí.

Entrevistar Marilia Samper no és fàcil, perquè no para. Està dirigint una obra de flamenc (Ya!, de Belén Maya), ha presentat, al Teatre Lliure, dins la proposta Ones Lliures, l’obra Línies, escrita per ella mateixa, i ara hi portarà Pulmons, l’èxit de petit format de la temporada passada. Després d’estrenar-se a la Sala Beckett i recórrer mig Catalunya, els barcelonins tenen una nova oportunitat de veure-la al Teatre Lliure del 7 al 18 de gener. A més, és molt possible que Pequeños Monstruos torni a la cartellera catalana. Estigueu atents.

És difícil quedar amb la Marilia, però quan aconsegueixes quedar amb ella t’ho dóna tot. Un dinar que comença a les dues i no acaba fins a les vuit del vespre. Hem parlat de teatre, de l’amor, de la vida, de la “gordofòbia”. A la cuina bullim pasta, fem una amanida, compartim una bona ampolla de vi i el cafè s’allarga amb xocolata i pastissets; això sí, al final ens prenem uns sobres de la farmàcia que asseguren que eliminen el 30% de la ingesta calòrica. Samper parla en castellà amb un accent andalús preciós. És una dona bella i cruel perquè no suporta les relacions de dependència, però el seu sentit de l’humor tan intel·ligent fa que resulti addictiva.

Montse Barderi: ¿Què ha de tenir un projecte perquè diguis “he de ser aquí”?

Marilia Samper: Depèn, però et puc dir que per mi és important el discurs, que jo estigui d’acord amb allò que s’explica. També pot ser que que l’equip em sedueixi. Per mi és fonamental la qualitat artística, però també la qualitat humana. És imprescindible que els meus equips tinguin totes dues coses.

M.B:¿En què estàs d’acord a Pulmons?

M.S: Em va agradar que fos teatre d’autor, pura interpretació, que tot el pes recaigui en la interpretació. M’interessa molt el tema de la identificació, sempre penso com a públic i si al públic l’interessa contactar amb la història que li expliquem. Aquesta connexió pot ser fins i tot estètica, l’estètica d’escena també m’interessa molt. A Pulmons, el fet que no hi hagués fronteres de localització ni de temps era molt suggeridor i em va impulsar a acceptar el projecte.

M.B: Posar al mig de l’escenari un llit tan versàtil em va semblar fantàstic, va ser idea teva?

M.S: Sí, el text original indicava que no hi hagués absolutament res, però ho trobava massa àrid. Vaig pensar en un llit perquè aglutinés tots els espais de la funció i funcionés com un llenç en què es pogués plasmar tota la història d’aquesta relació.

M.B: Fas moltes coses gratuïtament?

M.S: Sí, moltes. Faig moltes coses per amor, però crec que les feines s’han de pagar, sens dubte. Si no hi ha diners i crec en el projecte, el faig. De la mateixa manera que si hi ha diners però no m’hi veig, no el faig. Dic: “jo no sóc aquesta persona, la persona és aquesta o aquella però no sóc jo”. Necessito ser honesta. I les decisions les prenc d’una manera molt visceral, sense fórmules. Prenc part o no en una ‘moguda’, no hi ha més.

M.B: Quin diries que és el teu nivell d’implicació en un projecte?

M.S: Absolut. Em prenc la feina molt seriosament. Saps què passa? Que no tinc res més. Tinc poca família i la que tinc està molt lluny, no tinc propietats i l’amor és molt efímer, de manera que allò que és realment sagrat és la meva feina.

M.B: A més, has viscut en un munt de llocs…

M.S: Sí, no tinc un suport d’arrelament. No en tinc necessitat perquè hi estic acostumada.

M.B: Doncs jo et veig molt arrelada, com un roure.

M.S: Perquè jo m’arrelo, creo llaços. La gent que diu “d’amics de veritat només n’hi ha dos” doncs no, amics n’hi ha molts, però molts d’ells són circumstancials i són tan amics i tan preciosos com els amics a foc de tota la vida. Apareixen, t’ajuden a créixer i a canviar, són les persones que necessites en un moment determinat i després desapareixen perquè la vida canvia, tot es mou i aquella relació es perd. Per això penso que el que realment no es perd és la feina, per això no m’hi disgusto mai, només em disgustaria amb la meva feina si fes alguna cosa en què no crec.

M.B: I amb les amistats què fas? Tens un projecte i un munt d’amics, i a qui hi poses?

M.S: És molt delicat. Jo sempre els dic el mateix: “M’encanta com treballes, ets molt amic meu però no ets l’actor que cal per a aquest projecte. Si no ho fas així, et fas un trist favor a tu mateixa i a l’actor. I aquest error el veus moltes vegades quan el director s’està follant l’actriu, que, pobreta, no hauria de fer aquest personatge perquè ho fa fatal i està enviant a prendre pel sac la seva carrera. La meva posició és clara i tots els meus amics ho saben i ho han d’entendre.

M.B: Els afectes contradictoris és un dels teus temes bàsics?

M.S: Sí, sens dubte. M’interessa parlar de l’amor i el desamor, de sentiments trobats i duals. Com a L’ombra del teu costat, on la mare no suporta el dolor del que li han fet a la seva filla i l’abandona. Molta gent no entenia el personatge, perquè se suposa que una mare mai no ho faria.

M.B: Jo crec que això és la cosa interessant, persones que no estiguin determinades per la seva naturalesa i així el conflicte és més gran. I quin era el tema de la teva F3DRA, la culpa?

M.S: Per mi són les raons del suïcidi, que impulsen algú a llevar-se la vida. A F3DRA hi havia una sèrie de relacions d’amor malentès. D’admiració, de necessitat d’estimar allò inabastable.

M.B: Estimar l’incopsable com a desig il·lícit… cal tenir una determinació obsessiva per suïcidar-se, però com també explica Milan Kundera, Anna Karenina se suïcida d’una manera molt poc premeditada i casual, com si fos un rampell…

M.S: Jo vaig escriure F3DRA partint d’un personatge basat en Sarah Kane, una dramaturga anglesa amb una obra breu, i que es va suicidar als vint-i-set anys marcada per una depressió molt forta. Me n’interessava precisament això, la capacitat d’autodestrucció, la reivindicació del suïcidi. Viure li feia mal i defensava la seva llibertat de matar-se.

M.B: Jo et vaig conèixer gràcies a Q-Ars, per l’Anna Güell i la Mercè Anglès que van dir de tu meravelles, i realment vaig tenir un impacte. El que em dius em recorda Sèneca, qui, per cert, també va fer una versió de Fedra. L’estoïcisme defensa el suïcidi com una porta que sempre pots obrir.

M.S: Veus? I Sèneca va escriure Fedra, que va inspirar la versió que en va fer Sarah Kane. Jo crec en les connexions.

M.B: En quines situacions t’agrada posar els teus personatges?

M.S: Els col·loco en les situacions que no sóc capaç d’entendre perquè em queden molt lluny. Aquestes són les que m’interessen. A mi ja em conec molt.

M.B: M’acabes de dir el mateix que em va dir en una ocasió Ana María Moix, “jo mateixa ja em tinc”. Però quins són els teus temes? Per exemple, jo noto que amb les teves obres, facis el que facis, sempre acabes ferida.

M.S: No sé si ferida, però segur que no pas intacta. Qualsevol acció té repercussions. Qualsevol acció que facis —o no facis— té conseqüències, que potser aflora molts anys després. També crec que les coses tenen el seu cicle, una vida orgànica pròpia, un punt d’inici i un final.

M.B: I això no pot ser una renúncia a pensar? A la responsabilitat de l’acció?

M.S: Tu ho veus així? Potser és justament al revés, no?

M.B: Si és tan difícil veure les possibles i remotes conseqüències d’una acció val més renunciar a entendre res perquè tot pot ser molt atzarós i ja pots fer el que vulguis.

M.S: Però jo no jutjo mai, no parlo de responsabilitat. El que m’interessa és simplement “jo vaig fer una cosa un dia i ara reapareix”. O de sobte et fa comprendre alguna cosa. Una acció que vas fer des de la inconsciència i ara t’adones del sentit.

M.B: La vida són punts que amb el temps s’uneixen?

M.S: Absolutament. I no són els meus únics temes. M’agrada molt escriure sobre l’anhel i la frustració. El desig. Vivim sempre amb aquesta inquietud i aquest és el significat d’estar vius, l’estar constantment buscant alguna cosa. En aquest sentit em sembla que som molt més transcendentals. Precisament estic treballant en un projecte sobre la fe en aquesta era en què n’estem tan desprovistos, de fe com la coneixem, la fe religiosa, espiritual.

M.B: T’entenc, la fe en el sentit de creure en alguna cosa o algú i fer el que calgui per allò…

M.S: Sí, llegint filòsofs he vist la importància de tenir fe, en el sentit de projectar el futur. Tots tenim la nostra quota de fe quotidiana en les nostres petites coses. Un exemple bast: el futbol. Quan tots estan celebrant el gol… també un concert, els amics, els fills… això és fe, espiritualitat. Això m’interessa molt.

M.B: Doncs si t’interessa és perquè diu alguna cosa de tu, o tu tens fe o busques la fe…

M.S: Jo busco entendre la fe precisament perquè sempre he tingut crisis de fe, i després he descobert que tinc fe en la meva feina. Per això sempre intento preservar i cuidar la feina. Jo, en moments-merda de la meva vida m’he lamentat de no creure en Déu, o de no estar com una cabra. El seny és el que més mal ens fa, adonar-nos de les coses, veure el panorama.

M.B: Hannah Arendt diu que la maldat només apareix quan renunciem a la nostra capacitat de pensar, quan renunciem a ser persones.

M.S: També, però fixa’t que em parles de ments superiors, no hem de demanar ser així. Però pot haver-hi una renúncia a la capacitat de pensar, per a bé o per a mal. Jo veig penya que està fatal del ‘coqui’ i estan súper contents…

M.B: Espero que mai hagis d’estar malament del ‘coqui’ per viure feliç. Tu tens un do… aquesta és la fe que has de tenir, desenvolupar el do que Déu, la natura o la mare que et va parir, t’ha donat.

M.S: No sé si és un do, però guareix. Sí, i això és el que em salva; a mi em salva del dolor el poder reflexionar sobre el que em fa mal, investigar i elaborar hipòtesis i crear sobre això. Això és la meva salvació i la meva medicina. La neura és un luxe burgès. Tinc moltes ganes d’escriure sobre els nostres pares, que no es van poder permetre de patir cap tipus de neures perquè havien de dedicar tots els seus esforços a sobreviure.

M.B: Ma mare em deia, com pots ser infeliç si vas neta i ben menjada?

M.S: I jo que de vegades dubto de si  agafar una feina… elles no s’ho plantejaven: ma mare fregava lavabos, culs d’avis, cases de dones “pijes”… Les nostres mares no es preguntaven si eren felices, es preguntaven si l’endemà podrien menjar.

M.B: El problema és el psicologisme unit amb el consumisme per preguntar-nos contínuament qui som i què necessitem.

M.S: Ens han manipulat de manera perversa.

M.B: Mai abans havia estat tan difícil ni tan estressant viure, obrir el diari, veure la televisió o obrir una revista i haver de preguntar-te si extreus tot el teu potencial, si realment la culpabilitat t’anul·la, com vèncer les pors… està tot pleníssim d’instruccions per viure… mai viure havia estat tan difícil!

M.S: Et carreguen amb una responsabilitat impressionant. Jo sempre dic “sóc una personeta i faig el que puc”, però hi ha un munt de factors, el mateix atzar. No ens unirem fins que ens ho treguin tot, en això sóc molt apocalíptica. Fins que no estiguem a les últimes, no tindrem un pla.

M.B: I el micromecenatge, verkamis, rebosts, etc. Són formes que fan que la ciutadania vagi pagant el que haurien de ser inversions de govern… però qui de veritat té diners esquiva els impostos. I actors com Àlex Casanovas no tenen cap problema en fer de cambrer per tirar endavant, ho veus gaire normal?

M.S: Si s’ha de fer, llavors es fa amb total naturalitat i molta dignitat. Jo mateixa si un dia no arribo, doncs ho faré, em dedicaré a una altra cosa i no passa res, d’una manera o una altra sempre pots continuar fent teatre.

M.B: Però molta gent té un nom, una cara coneguda i no s’atreveix a poder manifestar que no té res…

M.S: Això és lamentable, i li passa a molta gent el dia de l’estrena. La pregunta terrible: I què estàs fent ara? I haver de dir “res” provoca molt de vertigen. Jo sempre dic: “Ui, estic a l’atur. No tinc res” perquè sempre és millor que haver d’inventar-se una resposta.

M.B: I què t’agrada tant d’aquest treball?

M.S: Que és una feina lliure. Aquesta inestabilitat de vida és el preu que pagues per ser lliure i per fer el que tu vols. I per qualsevol cosa que decideixis en la vida pagues un preu i a partir d’aquí ja està, no fa falta queixar-nos. No tinc caps, no tinc horari. Tot depèn de mi, del que jo vulgui o faci, de si estic disposada a vendre’m o no i fins a quin punt. Jo sóc absolutament lliure, el que no puc demanar, a més, és ser rica, perquè sinó seria una ganga.

M.B: Tampoc és una bicoca perquè el procés creatiu no el vius gaire plàcidament…

M.S: No, perquè no tinc disciplina, tia.

M.B: Per què escrius?

M.S: És que aquest és el tema. Jo sóc més caòtica que estructural però hi ha un moment en què m’estructuro. Si em faig un horari per escriure com si treballés en una oficina em dic a mi mateixa que no tinc perquè fer això si no ho faig des de l’arravatament. I l’arravatament t’agafa quan t’agafa. Evidentment si tens coses per explicar et va agafant. Però el rampell t’agafa un dia, després uns dies no t’agafa, i t’enfades perquè vols avançar. En la mecànica sóc absolutament rebel. De vegades sóc rebel per pura rebel·lia. I després posa-li totes les excuses que vulguis: por a la pàgina en blanc o el que sigui. Però és cert que només em poso a escriure si tinc clar el que vull dir, i no sé asseure’m per posar-me simplement a escriure. No vull. Em costa forçar perquè escriure no és desagradable. I sempre hi ha un punt en què t’has de forçar, en canvi un dia m’aixeco i m’encaixen quatre coses que he anat pensant, pensant i trencant-me el cap i dic: Ara! I escric.

M.B: A mi em va bé anar fent, deixar reposar el text i després llegir-me’l a veure si funciona.

M.S: No és veritat. El teu cervell no descansa. Tu no descanses.

M.B: Sí, tens raó i tampoc m’acaba de funcionar perquè ja llegeixo com una lletania que em sé de memoria.

M.S: No és el meu cas perquè jo sóc molt immediata amb els meus textos. Vaig corregint a mesura que escric i quan acabo un text no faig revisions. Hi ha gent que treballa 8 versions del mateix text i jo no puc. L’única cosa que faig quan el torno a llegir és suprimir, suprimir, suprimir al màxim. Tallar text. Jo sóc destructiva per naturalesa. Sense por a tirar res, no necessito conservar res de l’escriptura. Reiteració? A la merda. Situació que no aporta res? Me la carrego. Polir, polir, polir. El que sí que faig quan corregeixo un text és tornar enrere en la lectura per trobar connexions.

M.B: ¿Fas servir quaderns de notes?

M.S: Jo genero molt material de quadern, que de vegades són dues línies, o igual és una resposta d’un personatge, i un dia tinc un munt de rèpliques i hi trobo una escena.

 M.B: La teva escriptura és molt condensada, cada frase pot ser un cop.

M.S: A vegades tinc por que la meva escriptura sigui massa discursiva, de no explicar les coses des de l’acció. Sóc una dramaturga poc situacional, sempre parteixo del discurs. I em molesta si al final poso un paràgraf que expliqui el sentit. El mestratge és explicar des de l’acció, sense haver de dir les coses explícitament.

M.B: Tens por de la moralina, de donar instruccions de com s’ha d’interpretar el text i de ser cursi.

M.S: Sí, al melodrama. I m’ho treballo molt, i em curo en salut. Hi ha coses que com a escriptora et donen molt plaer, com pot ser el jugar amb les paraules, però cal anar amb molta cura perquè després això ho ha de dir l’actor. I quan faig una lectura tot el que em sona eteri, i sembla que hagin de sonar violins i sortir angelets, ho suprimeixo. I les rèpliques que estan impregnades de literatura i de poesia els dic als actors: “traieu-li tot el romanticisme. Porteu-ho a la terra, embruteu-ho, traieu-li l’aire”. Els hi demano que ho diguin com si estiguessin pelant patates. Perquè a la vida som capaços de dir coses molt immenses des de l’aplom de la realitat. I una de les coses que més em caracteritzen és que sóc una gran observadora i una gran oient.

M.B: Tots els grans artistes saben mirar i escoltar molt.

M.S: No ho sé, molts només es miren el melic. Hi ha gent que s’agrada tant i es pren tant seriosament…

M.B: I que estan ressentits amb el món i que necessiten un reconeixement constant…

M.S: Als que els passa això sempre els dic “no ets tan bo, desgraciat”. A la gent bona de debò això no els passa. Això els passa als mediocres. Els bons de debò no es preocupen per això, estan fent la seva feina.

M.B: Aquesta necessitat de reconeixement constant potser és una manca d’amor.

M.S: Saps què passa? Que la nostra feina és jutjada en viu i en directe, in situ, això et fa estar en una situació bastant fràgil. Estàs davant de 300 persones que després et jutjaran. Estàs allà completament exposat…

M.B: La crítica sempre t’ha tractat molt bé, seguiries treballant igual després d’una mala crítica?

M.S: Sí, no tindria problema, el que ja no sé si podria suportar són 400 persones al Teatre Romea esbroncant-me i tirant-me tomàquets. Que em cridessin “fora, mai més tornis a escriure res”. Però amb un crític no passa res per dues raons: la meva feina no és fàcil, no és com fer pa que sempre surt igual, et pots equivocar.

M.B: Quan escrivim una crítica segurament tenim un poder que no ens mereixem…

M.S: No teniu tant de poder, només és una opinió més, especialitzada. A vegades critiqueu coses que són un èxit de públic, i què? Per als qui fem teatre, per al públic o per la crítica?

M.B: Per al públic, però no et veig mai fent una merda pensada per a conquistar al públic. Per no saber, no saps quines cares són les conegudes perquè no tens televisió.

M.S: Sí, és horrible, no tinc ni els referents. Una productora em va preguntar com seria el meu repartiment ideal i el meu repartiment ideal no era ningú conegut. El meu repartiment ideal és l’ideal per a aquest text i ja està.

M.B: Jo crec que tot i no ser gaire ambiciosa estàs destinada a ser una autora consagrada.

M.S: No ho sé, jo no ho veig. Per a mi consagrat és Juan Mayorga, dintre del consagrat que pugui estar avui dia un dramaturg, o David Mamet. I una cosa és estar consagrat aquí i una altra de molt diferent és estar-ho a Broadway. Existeixen també molts dramaturgs que no són molt bons però saben molt bé com escriure obres cada any per fer caixa. I jo, a algú que s’ho planteja així, d’aquesta manera, ja no tinc ganes de veure’n l’espectacle.

M.B: Però les intencions d’un autor poden no tenir res a veure amb el resultat. Algú pot dir que vol fer caixa i que escriu sistemàticament per omplir el sarró i ser molt bo amb el resultat obtingut.

M.S: També és veritat. Encara que tinc els meus dubtes que algú digui “vaig a forrar-me” i li surti una obra mestra, jo crec que les obres mestres surten de la necessitat, surten de l’ànima, no surten de la butxaca.

M.B: Bach, Mozart, Shakespeare escrivien per encàrrec…

M.S: Aquests eren uns putos genis. Avui en dia hi ha pocs artistes en aquest sentit, hi ha molts creadors i quan n’hi ha tants és que molts són mediocres. Hi ha poca gent que sigui capaç de resistir, i nosaltres som molts i més o menys podem anar menjant. Tu penses en els genis d’abans, en un Van Gogh, i estaven bojos, creien absolutament en el que feien i hi donaven la vida.

MB: A mi em recordes a Bogart, el romàntic escèptic.

M.S: Si ho dius per sensible, sí, sóc molt sensible. I a més crec en el poder de l’ésser humà d’intentar ser feliç i aconseguir la felicitat. I en el fons sóc una optimista. Molts amics em consideren una nihilista i no hi ha res més allunyat de mi. Crec en la sensibilitat, en la tendresa, en la generositat, crec en el gènere humà.

MB: Podries escriure Living las Vegas, un home que decideix anar a Las Vegas a morir bevent?

MS: No crec en la destrucció ni en l’autodestrucció com a absolució. Però sé que la grandesa de la pel·lícula és que acaba com acaba, però no és la pel·li que sortiria de mi. Veig la història, li trobo el sentit, entenc el personatge…però una cosa és la ficció i una altra la vida real. He conegut addictes destruint-se i és un camí molt dur. Jo els odio, odi als ionquis, perquè em sembla atroç el que es fan i el que fan al seu entorn. Una cosa és veure Transpointing i gaudir-la, però no forma part de la meva sensibilitat com a creadora; en les meves històries sempre hi ha una redempció.

M.B: Continuem dins el món de la ficció: has utilitzat mai les teves vivències per escriure? Has vampiritzat la teva realitat per dir aquí hi ha una bona escena?

M.S: Mai, en tot cas el que he fet és donar instruccions als actors perquè entenguessin com han d’interpretar alguna cosa a través d’explicar-los una vivència, perquè poguessin visualitzar, de forma anàloga, la situació o l’emoció per la qual travessa el seu personatge.

M.B: I quines indicacions més els dónes?

M.S: Intento anar molt al fons, amb la intenció, l’emoció, la psicologia del personatge, la gestualitat, la composició externa…

M.B: Gaudeixes més dirigint una obra escrita per tu?

M.S: No, ho gaudeixo igual. Però gaudeixo molt més dirigint que escrivint. Sempre dic “escriure és un acte masturbatori, dirigir és una orgia”.  En els processos d’assaig es produeixen connexions molt fortes, contactes molt forts.

M.B: Doncs ha de ser fàcil enamorar-se.

M.S: Sí, però si tens la coses clares i ben col·locades al seu lloc, no. Sempre passa que quan fas un projecte creus que no pots viure sense aquesta gent, durant tot el procés: necessites menjar i prendre les cerveses amb ells, i fer grups de whatsapp i parlar tota l’estona, es produeix aquest enamorament d’un grup de gent que està bolcant tota la seva energia en un mateix projecte. Després s’acaba el projecte i això es dilueix.

M.B: I després pateixes?

M.S: No, perquè és un amor de primavera. Després si intentes forçar el retrobament ja no funciona, perquè només funcionava en aquell context. Això passa perquè funciono molt des de mi, des del que tinc clar i confio en la resta de l’equip perquè m’ajudin a entendre el que encara no sé fer, treballo molt honestament i valoro molt el meu equip. Hi ha directors que pensen que els seus equips són retardats mentals, jo penso que són gent meravellosa i molt creativa. Jo em bolco molt en els actors i sempre arriba el moment fatídic en què haig de deixar-los de banda i centrar-me en aspectes més tècnics, i quan els deixo de donar atenció s’enfaden, com la meva gata que s’enfada quan me’n vaig.

M.B: Acceptes fàcilment les crítiques o sempre penses que el que tu dius és el que val?

M.S: Jo sóc la primera a censurar-me i criticar-me. El que em diguis ho tindré sempre en compte i pot ser que estigui d’acord o no. Sempre em faig crítiques, i sempre són terriblement pitjors que les que em puguin fer els altres. A mi m’agrada molt Pulmons tot i que sé que no he aconseguit fer en l’escena final el que jo m’imaginava.

M.B: Jo he entès que el temps és per quan les coses no encaixen, però que quan finalment encaixen el temps s’acaba molt de pressa.

M.S: Exacte, el temps s’acaba. I jo tenia una idea estètica que no he aconseguit generar. A mi me la sua el debat de tenir fills o no, a mi m’importa la hipòtesi sobre el temps. La meva posada en escena està basada en això, no en el dilema dels fills. Quan tu t’embusses en alguna cosa el temps es deté i de sobte, quan es desfà el nus tot avança.

M.B: Jo penso que aquest és un tòpic de la modernitat, el pensar “ara sí que estic ben posicionada i ja és una línia recta”. Sempre creem nous conflictes i tornem a parar el temps.

M.S: Sí, però una parella pot tenir un munt de conflictes i al moment que es bolca en els seus fills, van navegant entorn als fills fins que es moren. I ja està.

M.B: Saps que vaig a veure tot el que porta el teu nom i per mi i molts altres ja és una garantia d’alt nivell?

M.S: Sí, noto que hi ha gent que té en compte el que faig. I jo el que demano és anar treballant, anar fent… no haver de canviar d’ofici, aquest seria el millor regal. I no em fa por el fracàs, jo prefereixo treballar i encara que tingui algun fracàs no passa res. Ni l’èxit ni el treball t’asseguren tenir feina. El fracàs et pot condicionar mig any, tot s’oblida molt ràpid. Però hi ha creadors que fan cinc obres a l’any, bastant dolentes i a força de subvencions, això sí que és un fracàs. Però si tu fas el teu propi procés de recerca és lògic que puguis equivocar-te.

M.B: Però realment estàs en un moment interessant, has après, saps què vols dir, què li pots demanar a una actriu…

M.S: Sí, tinc un avantatge molt gran, no estic casada amb ningú, no em dec a ningú, no he de fer res que no vulgui, no he de pagar res. No sóc ni molt coneguda perquè hi hagi grans expectatives sobre mi però en els cercles on se’m coneix sóc respectada. I sóc lliure per fer el que em vingui de gust i en el que crec.

Marilia Samper i Montse Barderi prenent-se un sobre per cremar calories

M.B: Som lliures, però ens hem afartat una mica i ara hauríem de prendre’ns aquests sobres que a la farmàcia m’han assegurat que eliminen un 30% de les calories de cada ingesta.

M.S: Això ja ho he provat i no serveix de res!

M.B: Sí que serveix!

M.S: És com prendre el cafè amb pastissets i sacarina. Però aquesta és la foto que ha de sortir a l’entrevista!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació