Maria Rosa Nogué. No arriba la mort

5.05.2018

L’escriptora, filòloga i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova, 1965), vilanovina d’adopció, ha publicat novel·les per a adults (Els Sonets a Anaïs i La casa dels cants) i novel·les juvenils (La noia del descapotable i La noia del creuer), però amb la novetat editorial d’enguany, No arriba la mort (Editorial Gregal), fa la seva entrada en el camp de la novel·la negra, i ho fa sota l’auspici del Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017.

Maria Rosa Nogué i Almirall

La primera pregunta és gairebé obligada: aquesta novel·la significa un canvi de direcció en la teva trajectòria com a escriptora?

Més que un canvi de direcció, jo diria que és una ampliació de l’horitzó. De fet, jo vaig començar fent contes infantils, el primer es va publicar el 1991 i el darrer el 2017. Però el meu gènere preferit és la novel·la. Després d’escriure sobre els mons que jo conec en primera persona, com els instituts d’ensenyament secundari, on havia estat professora, o l’àmbit de les corals i dels orfeons, en concret l’Orfeó Català i el Palau de la Música, on vaig ser cantaire durant onze anys sota la batuta de Simon Johnson, Pep Vila i, sobretot, Jordi Casas, a qui va dedicada La casa dels cants, em venia molt de gust arriscar-me en un món desconegut per a mi, com és el del crim, el delicte i les investigacions policials. Vaig pensar que el bagatge literari, cinematogràfic i televisiu que tots tenim m’ajudaria a provar sort en el gènere negre, això sí, traslladant-ho al meu terreny: ciutat propera, la meva, Vilanova i la Geltrú (així treia ferro al fet que la meva primera novel·la juvenil passi a Sitges), i trama amb lligams culturals que contrarestin el món tan prosaic de delinqüents i perseguidors: aquí, la col·lecció egípcia del Museu Víctor Balaguer em va anar molt bé.

Què vols dir amb això de treure ferro al fet que la teva primera novel·la juvenil tingués lloc a Sitges?

Sempre hi ha hagut una certa rivalitat entre Vilanova i la Geltrú i Sitges (una rivalitat cordial, s’entén), i quan vaig a parlar als instituts de les meves novel·les juvenils, els nois i noies de Vilanova em solen preguntar per què la vaig ambientar a Sitges, on treballava, i no pas a Vilanova, on visc. Encara que la segona part, La noia del creuer, passa en gran part a Itàlia, segueixen sortint i tornant a Sitges. Amb No arriba la mort, per fi ja podré tenir la meva novel·la “vilanovina”, encara que hi surten també Sitges, o les costes i el massís del Garraf.

Per tant, i tornant a l’estrena en el camp de la novel·la negra, això significa que aniràs compaginant diversos gèneres?

Sí! Ara mateix, tinc pensades dues continuacions: una seria el final de la sèrie juvenil, que així es convertiria en una trilogia i deixaria la protagonista a les portes de la Universitat. I l’altra seria una segona investigació de la inspectora Joana Valls i el sotsinspector Pau Raventós, també amb marc vilanoví, però en aquest cas canviaria el rerefons egipci pels grecs clàssics. A Vilanova hi ha una escultura que evoca el mite de Pasífae, en un espigó que dona al mar. La gent en diu “la vaca”, és una vaca amb una dona a dintre. El mite, molt bèstia, conta que Zeus s’enfadà amb Pasífae perquè no es deixava seduir i la va condemnar a patir una boja passió per un toro. La pobra es va amagar dintre d’una vaca de fusta i va esperar l’envestida del toro. De la unió, diuen, en va néixer el Minotaure… I del mateix escultor, Òscar Estruga, tenim l’escultura d’Ariadna en el laberint. Bé, doncs per aquí aniria la cosa! I, per descomptat, m’agradaria seguir conreant la novel·la psicològica-realista; voldria evocar part de la meva experiència a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb una protagonista-professora que té un problema de malentesos amb una alumna, i situar-ho en el marc de la “tardor catalana”, després de l’1 d’octubre. Però ja estem a la “primavera catalana” i tinc la sensació que ens trobem en el moment més àlgid de la tremenda i injusta repressió del catalanisme, amb tanta gent empresonada, a l’exili, perseguida… així no hi ha qui se situï! Per tant, de moment em serà més fàcil tornar a l’Institut de Sitges i a la Comissaria de Vilanova, literàriament parlant, és clar.

Sí, més val que sigui només literàriament. Tornem a No arriba la mort: què ha significat per a tu fer aquesta entrada en el gènere negre sota el paraigua del guardó literari obtingut?

Ha significat i està significant molt. Estaré eternament agraïda als organitzadors del Premi Bellvei Negre: Ramon Valls, l’Ajuntament de Bellvei, Bellvei Ràdio, Jordi Albertí, director de l’Editorial Gregal, que publica el premi, i al jurat que em va escollir: José Vaccaro, Elena Torres, Angelica Pfitzner, comissària del Lloret Negre, Xavier Borrell, comissari del Cubelles Noir, més tota la gent fantàstica que allí s’hi aplega. Aquest any he estat membre del jurat, i ha guanyat la segona edició l’autora María Carmen Crespo, amb un excel·lent thriller rural, El complot de los inocentes. M’han convidat a participar en el Bossòst Black i en el Cubelles Noir, que se celebra a partir del 24 d’agost, i espero poder fer el circuit de tants festivals de gènere negre en ciutats i viles que, seguint l’estela del Barcelona Negra, acullen autors i autores que assolim així de publicar, d’anar-nos creant un públic lector, de conèixer-nos, compartir lectures i projectes, i passar-ho molt bé, que és més important del que sembla.

Has parlat abans, referint-te a la trama de No arriba la mort, dels aspectes culturals que el lector pot trobar en llegir la novel·la, en aquest cas el món egipci. Però a mi m’agradaria afegir que hi ha també una part important de denúncia, en aquesta història, perquè tractes temes com el tràfic de droga, les màfies de la prostitució, i el contraban d’obres d’art. Era també aquesta la teva intenció?

Exactament. De fet, la primera intenció era la denúncia; la part cultural em va servir de recés. Quan vaig voler fer gènere negre, vaig començar a col·leccionar diferents successos de la crònica local, i no hi faltava res: des d’escultures plenes de droga, rebudes a Correus, fins a plantacions il·legals de marihuana o entrades importants de cocaïna des de la costa. Pel que fa a la màfia de la prostitució, un dia que anava a buscar el diari em van explicar que una noia acabava de suïcidar-se llançant-se del terrat d’un edifici proper, on “treballava” com a prostituta. Em va impressionar que tot això passés tan a prop del meu univers quotidià, tan diferent. Pel que fa al contraban d’obres d’art, a Vilanova encara recordem el cas de l’Erik el Belga, que va robar en el Museu Balaguer i a molts d’altres museus, esglésies i ermites, i avui viu tan tranquil a Màlaga, concedint entrevistes i vantant-se que ell ha fet molt pel món de l’art.

Anem posant el punt i final. Creus que la xarxa de festivals de novel·la negra pot contribuir a difondre els autors i autores del gènere a casa nostra?

Penso que sí, encara que en general és difícil fer-se sentir, fer-se llegir, diríem, en un món literari cada cop més influït per les modes forànies. Els festivals ens ajuden a fer-nos veure i a trobar un públic lector de proximitat, no pas massiu, sinó proper i còmplice, que gràcies a això ens pot conèixer i incloure les nostres novel·les i relats entre les seves altres lectures, molt més promocionades. Si entre Reykiavick i Oslo, alguna novel·la passa a Cubelles o a Vilanova i la Geltrú, això està bé, oi?

www.silviaromeroolea.es.tl