Maria Escalas: “Busco els meus personatges per WhatsApp”

12.09.2018

Maria Escalas publica una de les novel·les més interessants d’aquesta rentrée, Sara i els silencis. Després de l’èxit de la seva opera prima, Abans que el teu record torni cendra, ara ja accessible en butxaca, aquesta segona obra confirma la maduresa de l’autora. Sara i els silencis és una novel·la sobre una dona que és músic i que alhora viu una sacsejada vital i emocional.

Maria Escalas © Jordi Bertran

BP: Sara i els silencis és una novel·la que aborda el càncer amb una gran franquesa. Has tingut algun referent?

M.E: No tenia cap referent i ha estat molt difícil escriure-la perquè volia mantenir el respecte a les persones que passen per aquesta lluita. No m’agrada dir-ne malaltia, per mi és una lluita. No he volgut treure-li ferro però tampoc no volia fer una cosa de llàgrima fàcil i sensiblera, ni caure en l’autoajuda barata. No volia que algú que hagi passat per aquesta lluita vingués i em digués: “No saps de què parles, això no es així”.

BP: No tenim gaires novel·les que tractin aquesta malaltia.

M.E: De tota manera, no la veig com una novel·la sobre el càncer. L’espurna que em va portar a escriure em va venir quan a una de les meves millors amigues, que és monja, li van haver de treure la matriu i em va dir: “És curiós perquè pel meu estil de vida jo ja sé que no tindré fills, però em fot molt haver-me quedat estèril”. I jo justament penso que és una de les persones més fecundes que conec, no en el sentit físic sinó vital. A partir d’aquí vaig començar a pensar en les fecunditats i va sorgir el personatge de la Sara, que ha tallat totes les fecunditats, tant la maternal com l’artística. La Sara és una compositora que després d’una obra inicial de joventut deixa d’escriure, en part per l’autoexigència que s’imposa. A mi em va passar una mica el mateix després de la bona rebuda que va tenir la meva primera novel·la i per això buscava un personatge que dubtés de la continuïtat del seu talent.

BP: En lloc d’inventar-te una escriptora vas crear un músic.

ME: Sí, tenia moltes ganes d’escriure sobre música perquè m’hi dedico professionalment. Parlar de tot el que passa darrere la música, entre músics abans d’un concert… Jo toco l’oboè, però volia que la Sara fos viola, perquè és un instrument que està al mig de l’orquestra, acompanya els violins, però no despunta. Té el color del violoncel i l’agilitat del violí, i era ideal per al temperament de la Sara, que encarna la discreció d’algú que ha decidit estar en un segon pla.

BP: Tampoc tenim gaires referents de novel·les que parlin de música des de dins.

ME: Sí, aquest ha estat un altre repte. Volia que fos entenedora per als profans i que al mateix temps la gent del camp musical no la trobés naïf. Que no es fes feixuga per als qui no hi entenen i fos convicent per als que saben llegir música. Costa molt parlar de sons i fer-los entenedors a persones que no hi estan avesades. Tenim un problema de cultura musical. La gent no sap escoltar música. Un músic sap com sona una partitura quan la llegeix. I m’agradaria que els lectors escoltessin la música de la novel.la, que sentissin la música que hi ha de rerefons. Tinc una llista de reproducció a Spotify amb tots els temes que apareixen al al llibre amb comentaris de cada audició.

BP: Un altre tema important del llibre és la maternitat, que no és viscuda com una opció per la Sara. Hem constatat que en aquesta rentrée hi ha unes quantes novel·listes que aborden personatges reticents a ser mare…

ME: És trist que siguem només les dones que parlem d’aquest tema. Em pregunto si hi ha alguna novel·la que giri al voltant dels dubtes d’un home davant la paternitat. La meva generació ha estat afortunada perquè ha pogut triar. No tinc cap amiga que hagi tingut fills perquè toca. Ha estat una opció. Els meus pares, en canvi, no es van plantejar mai no tenir-ne, nosaltres sí. Però encara hi ha molt camí per fer i un fet inqüestionable: tenir fills a les dones encara ens comporta unes renúncies que no han de fer els homes. I no ho dic per mi, que he tingut la sort de viure amb un home que m’aguatava el nadó mentre tocava als concerts i me’l portava a l’entreacte perquè el pogués alletar. En qualsevol cas, és normal que sigui un tema literari recurrent en la novel·la d’avui, però em dol que només hi pensem les dones. Vol dir que encara queda molta feina per fer.

BP: La Sara també viu una crisi conjugal. No direm gaire més per no aixafar la guitarra als lectors, però el matrimoni i les dificultats per sostenir-lo al llarg del temps és evident, tant en el cas de la Sara mateixa, com en el de la seva amiga Cristina.

ME: Sí, la Sara és una dona que havia posat la cinquena marxa de la seva vida i no es plantejava que pogués venir-li cap sotrac i de sobte li passen un seguit de coses que l’obliguen a plantejar-se per una banda el seu atractiu com a dona i per l’altra seva fecunditat artística. En aquest camí es troba la Cristina, una noia més jove que ella que també compon i que la vol ajudar a sortir de la paràlisi en què es troba la Sara.

BP: La Cristina és un personatge molt interessant, perquè carrega sobre les seves espatlles tot un altre tema important, que és la dependència conjugal. Vol ajudar la protagonista a endreçar els seus pentagrames, però d’alguna manera també acaba rebent un ajut inestimable de part de la Sara. Trobo molt equilibrat que la Cristina encarni un problema i la Sara un altre. Si els haguessis transferit tots dos a la protagonista, la novel·la hauria col.lapsat.

ME: Sí, quan a la vida et passa una cosa molt forta, només tens allò, la resta es difumina. La Cristina és un personatge important a la novel·la perquè ella i la Sara s’emmirallen mútuament. La Cristina creix molt ràpid i descobreix dins seu una fortalesa que no sabia que tenia. I la Sara en certa manera també poua de la eva fortalesa per protegir algú que és més feble que ella. La Cristina em va costar molt de crear però alhora se’m va fer tan real que l’any passat el dia de Santa Cristina instintivament vaig buscar el seu número de telèfon al mòbil per felicitar-la, com si existís de debò. Ja ho veus: busco els meus personatges per whatsApp.

BP: La novel·la és rodona. Quin paper hi han tingut els editors?

ME: He tingut molta sort amb els editors. Són molt necessaris. Escriure és com aparcar el cotxe, necessites algú a fora que et digui com acabar de maniobrar. Ho faig constar als agraïments, tant a Mireia Lite, com a la Izaskun Arretxe, que van confiar en mi inicialment, com ara Joan Carles Girbés en aquesta darrera etapa.

BP: M’agrada que la novel·la acabi en un to vital alt, i que la nota d’optimisme final no sigui forçada ni cursi, sinó inevitable.

ME: Sí, la darrera frase del llibre (la podem dir sense fer cap espòiler) és la conclusió del llibre: “Vull que quan vingui la mort em trobi ben plena de vida”.