Marià Corbí: “No es pot parlar de degeneració de l’Islam”

23.11.2015

Marià Corbí (València, 1932) és director del Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses (CETR), un punt de trobada per a un col·lectiu de persones interessades en el cultiu de la qualitat humana. Corbí és llicenciat en teologia i doctor en filosofia. És autor, entre d’altres, de La religió que ve (1991), Religión sin religión (1996) i Hacia una espiritualidad laica (2007). Conversem amb ell al seu destax del CETR, del qual us hem parlat ja en un reportatge que podeu llegir aquí.

Marià Corbí, director del CETR

Marià Corbí, director del CETR

Bernat Puigtobella: Vostè és músic de formació, però ha escrit en alguna banda que la música va ser incompatible amb els estudis acadèmics. De tota manera, també diu que la seva investigació espiritual ha partit de l’observació del llenguatge musical del segle XX.

Marià Corbí: Sí, perquè en la música contemporània hi ha trencades fortes en el llenguatge. La trencada que estem patint ara ja la va intuir l’art a la primera meitat del segle XX. I quan vaig començar a investigar, als anys cinquanta, què passava a la religió en veure que no funcionava, vaig intuir que patia una trencadissa que es podia comparar a la del llenguatge musical.

I vaig veure que la mutació cultural que estem vivint venia provocada per la irrupció de la societat del coneixement, que ha escombrat la societat preindustrial. El món de la religió estava muntat sobre la sensibilitat anterior i amb l’arribada de noves formes de vida va quedar desllorigat. Aleshores vaig procurar-me eines d’anàlisi lingüística, que em van permetre abordar els grans mites de les religions, i analitzar la relació entre mites de moltes cultures diferents amb les seves respectives formes de supervivència. I vaig començar a detectar unes constants. Com es construïen aquests mites, quin era el nivell superficial i profund de la narració. Em vaig adonar que l’estructura interna de moltes tradicions era comuna, perquè vivien de la mateixa manera i la manera de fer les històries era constant. I també era constant la relació entre el mite i la forma de supervivència. Els que vivien del cultiu agrari compartien un mateix paradigma agrari-autoritari, a tot arreu, tant si anaves a les societats egípcies, babilònies, assíries, etc. El següent pas en la investigació ja va consistir a veure quin cos de valors tenen les societats d’avui, incardinades en la ciència i la tecnologia, que viuen de nous productes i nous serveis. I vam veure que la manera de viure es modificava. I la mutació és molt gran perquè abans teníem una relació immediata amb la realitat i això generava una actitud. Amb la irrupció de la tecnologia, en canvi, es perd la immediatesa de la relació d’un vivent amb el medi en què sobreviu i es crea una barrera abstracta i sofisticada en la relació amb el medi.

B.P: Aquesta mutació és, doncs, una mutació cultural. Al seu llibre Hacia una espiritualidad laica. Sin creencias, sin religiones, sin dioses, vostè sosté que “la qualitat humana no la pot proporcionar ni la ideologia ni la religió. La generació menor de quaranta anys està desmantellada axiològicament parlant”. En què consisteix aquesta mutació?

La mutació consisteix en el fet que ara vivim d’innovar ciències i tecnologies i de crear productes i serveis. Fins fa poc i durant mil·lennis, els sistemes de valors eren propis de societats estàtiques. Ara hem de construir una antropologia que sigui dinàmica.

B.P: I això com es fa?

M.C: És relativament fàcil: deixant de posar a l’home afegitons, com poden ser l’esperit, la racionalitat…, i veure com pot sorgir la humanitat. Ara sabem que la parla és un fet biològic i que cada llengua, en canvi, és un producte cultural. Una antropologia dinàmica suposa acceptar que l’home és un vivent sense res afegit, però dotat de parla, una eina que li obre la porta a la ciència, l’art, el coneixement. Però tot això són coses que vénen d’un animal, no d’un esperit. Les religions estaven fetes des d’una epistemologia estàtica. Ara sabem que els mites són projectes valorals col·lectius que servien com una construcció apta per a una determinada manera de sobreviure.

B.P: També diu que la nova societat no tindrà creences religioses ni laiques, però estarà farcida igualment de supòsits acrítics.

M.C: Una creença és una cosa que no pots tocar. Un supòsit acrític és una cosa que no toques, però si cal la toques. Suposem acríticament una pila de coses, però amb el temps van caient. Vivim en una societat governada per la publicitat, però la publicitat no és capaç de crear un cos de valors coherents. Ens trobem immersos en una mena de collage de valors, restes religioses, ideològiques i algunes incrustacions molt noves de la societat del coneixement.

B.P: Incrustacions noves de la societat del coneixement? Posi’m un exemple.

M.C: Hem acceptat acríticament que la ciència diu la veritat. Això ens ho hem cregut sense qüestionar-ho, però la ciència és una cosa que fa un animal, i per tant és la construcció d’un animal d’un planeta petit de barriada. Fem com els animals, que modelen la realitat a la seva mida. Entre una paparra i un home no hi ha gaire diferència. Modulem el món a la nostra mida, i creiem que és real, però ho és tant com el de la paparra. L’home és un animal sense res afegit però que per sobreviure més bé ha desenvolupat la parla, que li ha obert dimensions diferents.

Marià Corbí | Foto Bernat Puigtobella

Marià Corbí | Foto Bernat Puigtobella

B.P: Aleshores si la religió ja no serveix i només vivim a la mercè d’aquests supòsits acrítics, on ens podem agafar?

M.C: Quan desapareix una forma de vida, la religió recula. Això és inevitable. En les noves societats desenvolupades, la dimensió de profunditat, que és el nucli generador de les religions, s’haurà de viure i recompondre’s fora de les religions.

B.P: Com es podrà recompondre un nou sistema de valors fora de la jurisdicció de la religió?

M.C: Hem d’arribar a una qualitat humana profunda. La humanitat s’ha programat a partir de les tradicions religioses. I el que ara ens interessa és fer una programació col·lectiva que no passi per la religió.

B.P: La qüestió, doncs, és com cultivem una qualitat humana profunda sense la religió. Cal obrir noves finestres?

M.C: En primer lloc, la llengua ens obre aquestes finestres. Per a un animal, una cosa és significativa si en té necessitat. Els animals queden atrapats en aquesta estructura de la necessitat. L’humà, en posar la llengua, pot accedir a un tercer nivell. Jo agafo el significat de les coses per la meva necessitat i les trasllado a una estructura acústica, així amb aquests dos elements es constitueix la paraula. I aleshores tinc un doble accés a la realitat: un per la meva necessitat i un altre nivell d’accés basat en la gratuïtat, i que és la font de la qualitat humana profunda. Hauríem d’aconseguir que aquesta qualitat humana profunda s’estengués també entre els governants. Totes les profunditats de les tradicions religioses les podem practicar nosaltres mateixos sense creences ni religions.

B.P: I com podem accedir a aquesta font de gratuïtat?

M.C: Hi ha tres camins: l’interès per les realitats, el distanciament dels propis interessos, i el silenci.

B.P: També ha escrit que el camí espiritual és una indagació i una creació lliure i personal.

M.C: L’espiritualitat és una creació lliure, però alerta amb el terme espiritualitat, que fa referència a una antropologia que concep l’home com un compost de cos i esperit, però jo vull parlar d’un home que és un animal constituït per la parla. M’he de referir al que els nostres avantpassats anomenaven espiritualitat, però és una paraula condemnada a desaparèixer.

B.P: Però no podem deixar aquesta dimensió en mans dels llibres d’autoajuda…

M.C: Els llibres d’autoajuda són un negoci, però no tenen fonament. Per què? Perquè prometen conduir la gent a la realització personal quan totes les tradicions i els savis de la humanitat ens ensenyen a callar el propi ego, ens porten al silenci. L’autoajuda no ens desprèn de l’ego, sinó que fa créixer l’actitud egocentrada de la persona, tot i que es tracta d’un egocentrisme més subtil. La gent llegeix llibres d’autoajuda per realitzar-se, per tenir èxit, no per arribar a la qualitat humana. És una enganyifa, però que compleix la seva funció.

B.P: No ho podem posar tot al mateix sac. Com podem distingir un llibre savi d’una enganyifa?

M.C: El llibre d’autoajuda té un defecte clau: si serveix per satisfer l’ego, malament. potser dóna una mica de solució, però bloqueja la sortida autèntica que és el desinterès. Imagina’t un pintor que pintés per realitzar-se com a persona… Faria una obra horrorosa!

B.P: Aquí al CETR feu seminaris per aprofundir en els llibres de les grans tradicions. En alguna banda, ha escrit: “Els textos són els mestres i estan vius, perquè si els preguntes, responen”.

M.C: Sí, la biblioteca que tenim al centre és com una biblioteca de poesia. Has d’aprendre a llegir l’Alcorà, la Bíblia, els Upanishads perquè les coses es revelin, no per satisfer el propi ego, no per fer-les servir… Has de beure de la saviesa dels antics i veure com la pots viure avui.

B.P: Sempre s’ha dit que l’home és un animal religiós.

M.C: No és veritat. El que ha passat és que la religió ha estat el sistema de programació col·lectiva durant segles, però ara ja no és així i, per tant, aquesta afirmació ja no val. La societat del coneixement és un destí inevitable. Allà on es podia cultivar, es va abandonar la cacera. La societat del coneixement és millor per sobreviure i per això el món sencer l’anirà adoptant.

B.P: Els atemptats d’Estat Islàmic, però, no auguren pas un futur gaire esperançador en aquest sentit.

M.C: El problema de l’Islam és més polític, econòmic i cultural, que no pas religiós. Els musulmans tenen un sistema de valors que s’ha desintegrat quan ha entrat en contacte amb Occident. Ells tenen tot el dret a fer una versió de la societat del coneixement musulmana, que no serà la nostra. El que passa és que ells identifiquen societat del coneixement amb cultura occidental.

B.P: Què ens pot ensenyar l’Alcorà per fer front justament als fanatismes religiosos que han fet degenerar l’Islam d’aquesta manera?

M.C: No es pot parlar de degeneració de l’Islam, com tampoc pel fet que hi hagi etarres no es pot parlar de degeneració del cristianisme o de la cultura occidental. Com els musulmans mateixos diuen, l’Islam és una religió i una cultura de pau, de comprensió, d’acceptació, d’amor. L’Alcorà és ple d’afirmacions de germanor, d’universalitat, de concòrdia entre tots els pobles. Els gihadistes no tenen res a veure amb l’Alcorà, encara que el tinguin sempre als llavis. Es tracta d’un problema polític, econòmic, cultural, de ressentiment i de queixa contra occident, no d’un problema d’arrel religiosa.

B.P: Quina actitud creu que hauria d’adoptar Occident i concretament França ara mateix davant dels atacs de l’Estat Islàmic?

M.C. França i tots els països haurien d’ajudar i possibilitar que els musulmans puguin practicar la seva cultura i la seva religió, sense cap discriminació. Llavors l’Estat Islàmic perdria la força que el manté, que no és altra que el menyspreu de l’Islam i la seva cultura, la segregació i la marginació del musulmans per part dels estats occidentals.

B.P: Sembla, però, que la guerra és inevitable.

M.B: La guerra no resoldrà res. La solució haurà d’arribar des de la comprensió, l’acceptació, la humilitat cultural i l’ajuda. Seria bo fer alguna cosa semblant al Pla Marshall per al món musulmà.

 Si voleu saber més sobre el Centre d’Estudis de Tradicions Religioses, feu clic aquí. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. L’entrevista és interessantíssima. I em sembla encertat el que diu sobre la funció que ha tingut la religió, sobre l’espiritualitat laica i sobre el problema del terme «espiritualitat».

    Quan parla sobre l’islam, crec que a la vora d’apreciacions que un pot compartir (p. ex. «El que passa és que ells [els musulmans] identifiquen societat del coneixement amb cultura occidental») en deixa anar altres de problemàtiques. P. ex., quan diu «tots els països haurien d’ajudar i possibilitar que els musulmans puguin practicar la seva cultura i la seva religió, sense cap discriminació», no sé si té en compte que aquella pràctica pot topar amb la cultura dels països d’acollida (p. ex., en el tracte de què és objecte la dona). I no crec que s’hagin de deixar passar certes coses en nom de cap versió del relativisme cultural.

    Que accepti que «l’Islam és una religió i una cultura de pau, de comprensió, d’acceptació, d’amor» i digui «L’Alcorà és ple d’afirmacions de germanor, d’universalitat, de concòrdia entre tots els pobles», ho trobo també problemàtic. No conec l’Alcorà, però em fa l’efecte que s’hi deuen trobar fragments per a tots els gustos. En tot cas, com passa amb el catolicisme, per al creient majoritati, el que importa no és tant el que diu el llibre com la interpretació que en fa l’imam o el sacerdot que és escoltat pel fidel. I en el cas de l’islam és clar que hi ha imams que inciten a la violència. I succeeix que un no veu que molt alts clergues islàmics de diferents països es posin d’acord per condemnar amb gran contundència i publicitat els assassinats de musulmans comesos per musulmans en nom d’Al·là. I en canvi sí que ha vist alguns altíssims clergues islàmics condemnar a mort un escriptor -amb recompensa per a l’executor- per haver, suposadament, faltat al respecte a l’Alcorà.

    Que l’islam sigui una religió de pau és tan problemàtic com que ho sigui el cristianisme.

  2. Trobo problemàtic afirmar que “Els gihadistes no tenen res a veure amb l’Alcorà, encara que el tinguin sempre als llavis. Es tracta d’un problema polític, econòmic, cultural, de ressentiment i de queixa contra occident, no d’un problema d’arrel religiosa. […] França i tots els països haurien d’ajudar i possibilitar que els musulmans puguin practicar la seva cultura i la seva religió, sense cap discriminació. Llavors l’Estat Islàmic perdria la força que el manté, que no és altra que el menyspreu de l’Islam i la seva cultura, la segregació i la marginació del musulmans per part dels estats occidentals”.
    1r.- Si la queixa és contra “Occident”, per què es carreguen qualsevol persona que troben a Síria, Irac, Libia o a l’Àfrica subsahariana i que no combrega amb el punt de vista de l’ISIS? Totes les persones assassinades de fora d'”Occident”, eren agents d'”Occident” infiltrats?
    2n.- Quin “menyspreu a l’Islam i a la cultura musulmana” troben els assassins d’ISIS a Síria i a Irac?
    3r.- Estic d’acord en no discriminar. En això, Catalunya és capdavantera (per la cua): No hem d’oblidar que a molts municipis està prohibida l’apertura de llocs de culte a-catòlics romans; encara va sent hora que escolti a qualsevol saberut tertulià protestar per aquest fet. Dubto molt que a Siria i Irac es discrimini als musulmans (i és on també actúen els criminals de l’ISIS).
    Ningú, però, parla de la discriminació que pateixen qui no són musulmans als països de religió estatal musulmana… O tots moros, o tots cristians.
    4t.- L’argument de “discriminació al pobre desvalgut islàmic que malviu a Occident” ja no s’aguanta per enlloc. Cal tenir present que molts dels personatges que han participat en actes criminals no són lumpen; i que els col·lectius aquests, que molts saberuts diuen ser potencials militants de l’ISIS, reben ajuts públics que molts altres col·lectius no reben.
    La integració, moltes vegades, no és volguda (i no només en el col·lectiu musulmà). El no integrar-se plenament a la cultura i costums dominants no és sinònim de voler fer la guerra i la destrucció de la civilització i les persones “integrades”.
    5è.- Cito textualment: “La solució haurà d’arribar des de la comprensió, l’acceptació, la humilitat cultural i l’ajuda. Seria bo fer alguna cosa semblant al Pla Marshall per al món musulmà”. De debó el sr. Corbí creu el què diu? No són prou “ajudats” els països que finançan l’ISIS (Catar, Arabia Saudita, etc.)? Com s’ho fa per ser “humil” i alhora presenar-se davant el món musulmà amb un “Pla Marshall”?

    Atentament