Marco Mezquida: el pianista que cerca la bellesa

1.08.2015

Amb poc més d’un lustre, Marco Mezquida, el gran Marco Mezquida, ha esdevingut un dels millors jazzman de les noves fornades de la nostra escena, un pianista excel·lent que no té res a envejar als grans de la baluerna de 88 tecles, un músic cobejat que ha rebut els elogis dels crítics més exigents. Dimarts vinent 4 d’agost, a les 9 del vespre, Mezquida farà el seu primer Palau de la Música, en el marc del Mas i Mas Festival. Tocarà amb una de les formacions amb les quals llueix més: a piano sol.

Marco Mezquida

Marco Mezquida

El maig de 2013, quan encara no havia gravat cap disc sota el seu nom, però si una vintena de treballs amb diversos artistes, va concedir una entrevista a La Ruta del Jazz. Ara, quan ja ha gravat tres discos en solitari —My Friend Marko (FSNT, 2013), en formació de trio, i La hora fértil (Whatabout Music, 2013) i Live in Terrassa (Underpool, 2015) a piano sol—, recuperem aquella peça que va ser a més el tema de portada del primer número de l’aventura de La Ruta del Jazz.

Martí Farré: Després de 20 discos enregistrats com a sideman, per què has decidit fer un disc sota el teu nom?

Marco Mezquida: Perquè era una cosa que tenia ganes de fer però fins ara no hi havia pensat. Havia entrat a l’estudi amb altres formacions i és ara que he tingut les ganes de tornar a gravar sota el meu nom. He començat amb aquest disc i ja en tinc ganes de gravar-ne més. Aquest mes n’enregistraré un a piano sol.

Com vas escollir el Marko Lohikari i el Carlos Falanga?

No els vaig escollir, som amics des del 2009. El Carlos Falanga i jo ens vam conèixer en una audició de l’ESMUC i va ser ell qui em va presentar el Lohikari. Des del principi ens ho vam passar bé tocant estàndards. Poc mesos després, vam guanyar el Concurs de Jazz de Palma i durant tot aquest temps el que ens ha unit és una bona amistat i les ganes de fer música plegats. No he escollit a ningú sinó que ha estat el resultat de les circumstàncies.

Quines similituds i diferències hi ha entre el Marco Mezquida Trio i els altres trios en els quals fas de sideman?

En els trios, per molt sideman que siguis, la teva empremta és molt important. Amb el Gonzalo del Val Trio, per exemple, no hi ha cap composició meva en el disc però sí que està tot molt pensat per a la formació que som, per com toquem el Mengual i jo. Crec que en tots els discos s’ha trobat una mica aquest equilibri, perquè al final tot és una música de tres persones que s’entenen i tenen cada un la seva poètica. Els escolto i en tots m’hi reconec.

Escoltant My Friend Marko, un servidor hi aprecia una gran diversitat de colors, cadències, estètiques, ritmes, estils, etc. Som davant d’una carta de presentació?

A cada disc que faig poso el màxim de la meva dedicació, amor i subtilesa. Tots els discos que he gravat tenen part de mi, però aquest sens dubte més, perquè no hi ha cap estàndard, tot són cançons pròpies i cada una té la seva cosa, la seva bellesa,… Sí, és representatiu [de qui sóc], i cada disc que faci també ho serà. En perspectiva suposo que es podrà valorar més. D’aquí 10 anys em miraré els treballs i, potser, diré: “Realment això no em representava tant”. Ara mateix, sí.

Volia preguntar-te sobre el significat de les teves cançons, però veig que ja ho fas fa les notes del CD, i a sobre prioritzant les sensacions per sobre de les explicacions tècniques.

És una cosa que m’agrada d’algun disc del Fred Hersch o del Ethan Iverson, que són pianistes que admiro molt. M’agrada d’alguna manera que m’introdueixin al sentiment d’una composició. Si titulo una composició “Dama de nit” vull explicar que ho és per la impressió que em va causar una planta. Potser és una cosa una mica romàntica. Pot agradar o no. Entenc que té el seu risc però per mi sí que cada peça respon a un tipus de sentiment o a un moment precís de la meva vida.

Has citat Ethan Iverson, de qui recordo una entrevista a la desapareguda revista Jaç en què es fotia dels músics que diuen inspirar-se en no sé quines fineses intel·lectual quan a l’hora de la veritat només improvisen sobre un acord.

Sí, hi estic bastant d’acord. Penso que a vegades hi ha moltes palles mentals i en el fons hi ha també molta gent que compra música amb esperit musicològic. L’Ethan Iverson crec que es refereix a la gent que diu coses com per exemple: “I per què Debussy va escriure aquesta cançó pensant en Dante?” Això mai ho podrem saber! El compositor és lliure i la seva és una composició subjectiva.

Podria haver fet un text en referència a com penso jo la música…

Com la penses?

La penso com alguna cosa que pot ser de moltes maneres, que pot connectar amb allò més terrenal o amb el pensament més intel·lectual. La música no necessita de paraules.

La música entra per l’estómac?

I tant! La gent que ve a un concert meu i em diu: “No he entès res però m’ha agradat molt” és precisament perquè li ha entrat per l’estómac. No li ha entrat pel cap pensant: “És que realment al segle XIX és va començar a fer…” No! Tu no saps si el que has escoltat és una harmonia alterada, el que està clar és que t’ha entrat per la via terrenal, per la cosa auràtica de la música! El so ens entra i no necessitem paraules que ens el descriguin. Per sort, la música és la disciplina més lliure. Per això els crítics o els filòsofs sempre l’han tocat bastant de puntetes. Mai ningú ha pogut dir ben bé què és la música. Tothom ha dit què és el que la música li aporta. La literatura o la pintura són molt més objectives.

Potser perquè hi ha menys abstracció.

La música té aquest punt d’abstracció tan gran que et permet fer i després que diguin el que vulguin.

T’importa molt el que diguin de la teva música?

Home, m’agrada que ho comparteixin. Quan hi ha un concert que ha agradat molt, m’agrada que m’ho diguin, i si hi ha alguna cosa que no, també vull que m’ho diguin. Es clar que dins d’un context. Si algú vol opinar que es faci crític. A mi tampoc em ve de gust que, després del concert, tothom em vingui i em digui la seva versió. Que s’ho guardin per ells. Jo ho he fet de la millor manera que ho sé fer i com m’agrada fer-ho.

Com vas arribar al jazz i què et va captivar com per dedicar-t’hi?

Ja des de petit era bastant improvisador. Em posaven una partitura, la llegia ràpidament i m’abstreia. Mai he estat bon pianista de clàssic perquè he invertit moltes hores jugant d’una altra manera amb la música i el piano. Vaig estudiar a l’Escola Municipal de Música de Maó i, quan vaig entrar al conservatori clàssic, vaig seguir anant-hi per fer piano modern amb en Ricard Ramisa, que va ser la primera persona que em va posar a llegir estàndards. Recordo també una master class en el Francesc Burrull, que va ser qui em va ensenyar l’escala de blues, quan tenia 11 o 12 anys.

Podem dir que Francesc Burrull va ser el teu primer mestre de jazz?

En un seminari, sí. Diguem, però, que va ser el Ricard Remisa qui va encendre l’espelma. Però ell no era músic de jazz i, en un moment donat, em va dir d’anar amb un professor que es diu Suso González, que viu a Ciutadella i va ser el meu vertader professor de jazz. Des dels 14 fins els 18 anys vaig anar amb en Suso. Ell és el meu germà i el meu tutor musical, i és a qui li dec més el fet d’haver-me dedicat al jazz.

Al disc, però, dediques un tema a un altre dels teus mestres: Agustí Fernández.

És un tema molt contundent i a la vegada amb molt d’humor. El títol va ser a posteriori. Vaig pensar que, com que tenia parts free i de contundència, a l’Agustí no li sabria greu que li dediqués. L’Agustí és una persona que escolta i estima la música en general. Però sobretot té una filosofia musical que per mi és sana i lliure.

A banda de la teva formació acadèmica, portes una bona pila de concerts a l’esquena —fins a 150 actuacions en un any. Què has aprés a l’escenari que no t’hagin ensenyat a l’escola?

He après moltes coses. He aconseguit sentir-me relaxat i mantenir aquest punt de tensió però també aquell punt de control de dir: “Sóc conscient que em trobo a dalt d’un escenari i que em truquen per expressar-me, per la meva personalitat i pel que puc aportar”. Sóc molt eclèctic i molt camaleònic i això m’ha donat la sort de poder tocar en molts concerts i poder conèixer a moltíssima gent. De tothom he aprés i m’he endut coses bones.

Marco Mezquida

Marco Mezquida

Doncs ja que hi som, et proposo un joc: et diré diferents noms d’artistes amb què treballes i tu m’explicaràs què signifiquen per la teva carrera. Que em perdonin els que m’he oblidat —o no hi han cabut. Per començar, les cantants: Celeste Alías, Rocío Faks, Carola Ortiz i Dácil.

Quan toco amb una cantant mai penso que vaig a acompanyar-la sinó que vaig a conversar. Gràcies a aquestes dones, que són cantants molt potents, he aprés molt. La Dácil és una persona amb una capacitat compositiva i creadora molt gran. La Carola és per mi una de les músics més fluides, més sensibles i maques que hi ha. La Rocío és una persona molt emprenedora, que sempre té ganes de fer grups i formar coses. I de la Celeste què he de dir? El disc que tenim a duet —Two Lonely People (autoeditat)— és una evidència de que la nostra comunicació és sana i de que hi ha una amistat.

Giulia Valle.

Una gran dona. Gràcies a entrar al seu quintet he fet concertassos amb l’energia més bèstia que hagi experimentat mai, i he pogut tocar amb els que eren els meus ídols a Catalunya: Gorka Benitez, David Xirgu i Martí Serra. Tocar amb la Giulia és una meravella, i també ho és convertir-me en amic d’ella i formar part d’una família, perquè el que sona amb el seu quintet és un so de grup, un fet per mi molt important i que és molt difícil d’aconseguir.

Pablo Selnik.

Una altra gran persona. El duet amb el Pablo ho és amb la persona amb la que em sento més agermanada musicalment a Catalunya. El Pablo és de les persones més vàlides, un súper músic amb una capacitat tan compositiva, com interpretativa, com d’instrumentista molt filosòfica, humana, profunda i sincera. Crec que la música és el resultat d’aquesta amistat i compenetració.

Insòlit Trio

És el resultat de la profunda amistat que tinc amb el Martí Hosta, l’emprenedor d’aquest grup. És un trio de composicions pròpies que beuen del jazz, per part meva, i del seu llegat de les músiques populars, llatines, africanes,… Els temes són d’una qualitat notable. Hem aconseguit que gent que no acostuma a escoltar jazz ens digui que s’ha posat molts cops el disc, cosa que no sol passar amb formacions més jazzístiques.

Com veus la situació del jazz a Barcelona?

Crec que musicalment és una escena molt activa, molt efervescent. El problema és que hi ha pocs locals, paguen poc, hi ha un excés de jams i poc públic que vagi a veure concerts. Els concerts fomenten aquesta cosa tan engrescadora de formar grups, composar i fer discos. A Barcelona queden en segon terme perquè les jams estan plenes, i és normal: estan plenes perquè hi ha molts músics i pocs bolos. Crec que els polítics haurien de plantejar-se permetre que s’obrin més locals per fer música en directe. Estem creant un munt de professors i titulars superiors que no tenen concerts. És surrealista i contradictori que hi hagi tants bons músics sense opció de poder rodar-los.

Dos cops seguits Músic de l’Any en els premis de l’Associació de Músics de Jazz, un munt d’elogis, bones crítiques,… Com vius tot aquest soroll?

Amb moltíssima discreció, humilitat i agraïment. Discreció, perquè he de dir molt fluixet que tinc tants concerts. Humilitat, perquè els dos premis per mi no son merescuts. Què és ser el millor músic de jazz? La música per mi no és una competició. No m’agrada ser competitiu, m’agrada ser amic de tothom i compartir la música. El premi de l’Associació és un honor, l’agraeixo, però, sincerament, l’únic que em fa il·lusió es seguir treballant en el que m’agrada, amb humilitat i sent molt conscient que el jazz d’aquí és un món petit, familiar. Jo vull ser germà de tots.

Etiquetes: