Marcelo Mercadante i Juan Esteban Cuacci: “Està mal vist ser diferent, quan abans era una valor”

Martí Farré conversa amb els tanguistes argentins Marcelo Mercadante i Juan Esteban Cuacci

Martí Farré

Martí Farré

Crític de jazz. Col·laborador de la revista La ruta del jazz

Els argentins Marcelo Mercadante, bandoneonista, i Juan Esteban Cuacci, pianista, a més de ser dos dels millors tanguistes de l’Estat, mantenen una vella amistat bastida amb la complicitat de viure i treballar a la diàspora, de mantenir un compromís ferm amb la música artesanal, amb la vida entesa com una forma d’estar al món lluny dels convencionalismes, i també dels hàbits, petitburgesos. Amb Siempre en la trinxera no només signen un extraordinari disc de tangos a duet, sinó que també vindiquen una forma d’entendre l’art tant antiga com vigent, i fins i tot urgent.

Mercadante i Cuacci, a banda dels seus projectes personals, atresoren una carrera artística farcida de col·laboracions amb primeres espases del jazz, la cançó i, òbviament, el tango. L’un, Mercadante, viu a Barcelona, l’altre, Cuacci, a Madrid. Els dos són de Buenos Aires. 

Us vau conèixer a Caracas, us vau fer amics a Cadis i vau decidir fer música de Buenos Aires a Barcelona. Aquest periple té res a veure amb la vostra proposta?

Marcelo Mercadante: Va sorgir de forma natural. Ens vam conèixer a Caracas fa molts anys, 20. Ell [Juan Esteban Cuacci] estava de gira amb Susana Rinaldi.

Juan Esteban Cuacci: I el Marcelo amb el Serrat. Ens vam conèixer a la piscina de l’hotel. Els anys següents, ens vam anar veient. Raphael, del qual jo n’era el seu director musical, em va dir una vegada que volia fer un disc de tangos i una gira amb un bandoneonista. El meu parer era que l’únic bandoneonista professional que existia a Espanya era Marcelo Mercadante. El vam convocar i vam estar un any i escaig treballant plegats. Allà va néixer la idea del duet.

I per què a Cadis?

JEC: Perquè jo vivia a Cadis.

La ciutat no va tenir res a veure en l’elecció del duet?

JEC: No.

MM: Ens vam fer molt amics després de la gira. Un estiu vaig anar a Cadis, vaig passar un mes i allà vam començar, no a fer aquest duet, sinó a mirar de tocar plegats. De fet, el primer hivern després d’aquell estiu vam tocar junts a Barcelona, a les Cotxeres Borrell, al Sunset de Girona i a l’Auditori de Sant Feliu de Llobregat, dins el cicle Contrabaix. Més tard, com que ell tenia els seus projectes i jo els meus —un disc amb el meu quintet i ell un duet amb Pablo Agri—, ho vam deixar i vam tornar a coincidir compartint alguna col·laboració. Un dia de febrer o març d’aquest any vam dir de fer un disc a duet. La condició era que no hi hagués cap tema del disc que ja estigués escrit: cinc temes d’ell, cinc meus i res de rescatar peces d’abans.

En aquest sentit, destaqueu molt de qui és cada tema, no sé si és amb alguna intenció o simplement per una qüestió merament informativa.

JEC: És per una qüestió informativa. Avui els discos no s’escolten sencers. Existeixen els temes sols. Vam gravar un disc perquè som antics. Si ens animéssim a ser moderns, gravaríem fins i tot bocinets de temes, perquè tampoc s’escolten temes sencers. És difícil situar a primera vista de qui és cada tema com correspon. Nosaltres també vivim molt dels drets d’autor, un dret que volem defensar. Com el títol del disc ja indica que volem defensar una resistència, no de resistència al canvi, sinó a favor de l’evolució, és per això que esclarim [l’autoria dels temes]. Però no és un aclariment mesquí.

Jo ho deia més aviat per si volíeu que l’oient fos capaç de distingir la idiosincràsia de cada un de vosaltres.

MM: No, el podríem haver signat gairebé a duet, però en realitat no va ser fet a duet, sinó que ell va portar un tema, jo un altre… Va anar així.

En una entrevista a El País, Juan Esteban, afirmaves que Astor Piazzolla és “com Déu” i  a Siempre en la trinchera fins i tot li dediques un tema. M’imagino que les comparacions de la vostra música amb l’estil del mestre Piazzolla són inevitables, oi?

MM: És inevitable, Piazzolla és el darrer bastió important, mític, històric del tango, és normal que esdevingui un referent per tot allò que vingui després.

JEC: És el tipus que va tombar una cantonada. El tango venia d’una determinada direcció, va aparèixer Piazzolla i ho va transformar tot per sempre. Va transformar moltíssims aspectes del tango: com tocar el bandoneó, la seva afinació, la formació orquestral dins del tango, la forma i l’estructura de la cançó del tango, la forma i l’estructura d’una peça cantada o d’una instrumental… Ho va canviar tot! Si no hagués existit Piazzolla, avui faríem una música determinada i dirien, per exemple: “Això que fan sembla de l’Aníbal Troilo o de tal compositor anterior”. El que passa és que Piazzolla és un abans i després, un punt zero. Com Gardel.

En el seu moment, Piazzolla va ser una figura controvertida, avui encara ho és?

MM: No, a hores d’ara crec que no, però en el seu moment va ser controvertit.

Recalco aquest fet perquè, per exemple, en el cas del flamenc encara avui hi ha discussions bizantines entre flamencòlegs purs i heterodoxes. En el tango passa el mateix?

MM: No, el que passa és que hi ha una nova generació revisionista, d’alguna manera, però jo no he trobat a cap jove revisionista. No parlo de gent que va viure determinats moments. Jo no he conegut mai a ningú que tingui la visió de la música de Piazzolla com la de la gent de llavors que l’odiaven.

JEC: La generació anterior.

MM: Sí, gent que tocava com es feia l’any 40 i que volia que sonés com llavors, però ara jo no noto cap animadversió cap a l’obra de Piazzolla.

Juan Esteban Cuacci | © Ariana Nalda

Dieu que feu “tango del segle XXI”, què és?

MM: El que fem nosaltres! [riuen].

Ja, però si ho heu d’explicar a algú que no hagi escoltat el disc, què és?

MM: Que el compri! [tornen a riure]

JEC: El “tango del segle XXI” és una etiqueta com també ho és la mateixa paraula “tango”. Trobo que tant el Marcelo com jo, que som dos descastats argentins, que fa molt de temps que vivim fora del país i ens hem barrejat amb músics d’altres músiques, hem capgirat moltes situacions. Sabem que som de Buenos Aires, prenem mate, tenim una sèrie de ritus que, per algú de fora de la nostra cultura, pot semblar que són molt de l’Argentina, però si ens comparem amb algú d’allà, ja no som d’allà.

Aquest és un fet que passa molt sovint amb tota la diàspora argentina, no?

MM: Bé, va haver-hi molta immigració a l’Argentina, fins al punt que hi ha una dita que sostenia que els pobles d’Amèrica descendien dels asteques, dels maies, dels inques i dels vaixells. És així però crec que és un fenomen que passa a tot arreu. Espanya, per exemple, també és un indret a on hi hagut un balandreig infernal. Sense anar més lluny, avui sóc aquí amb el meu fill mentre la meva dona, que és espanyola, és a l’Argentina.

Gèneres com el jazz han transcendit al seu origen afro-nord-americà i han esdevingut músiques universals, adoptades i adaptades a tot el món. Es pot dir el mateix del tango?

MM: El jazz òbviament és la música de l’imperi, tots els mitjans de comunicació la posen en algun lloc i, tot que no és una música massiva, es troba en un lloc de privilegi dins les músiques no massives. El tango, no, però així i tot, és la següent música que s’imparteix a diferents conservatoris de tot el món. Hi ha una càtedra de tango al Conservatori de Rotterdam, una altra al Conservatori Nacional de París, a on fins i tot hi ha una càtedra de bandoneó dins la càtedra de tango, i al japó existeix una orquestra de tango.

JEC: El jazz es va organitzar molt bé i mai va ser una música massiva. El tango, a la inversa del jazz, va ser una música massiva. A l’Argentina va ser una música de masses formidable. Jo he conegut a gent que s’ha barallat de veritat discutint sobre dues orquestres, com si es tractés d’una discussió entre aficionats del Barça i del Madrid.

MM: Hi havia barras bravas. Piazzolla havia arribat a baixar de l’escenari.

JEC: El tango va ser una música molt popular, però mai va tenir la transmissió de tan fàcil accés com el jazz. Als anys 70 va aparèixer el Real Book [un llibre de partitures d’estàndards de jazz molt popular] a on tens la melodia amb els acords i és fàcil de tocar, [vull dir que] no tocaràs com Chick Corea però podràs fer el tema. Amb el tango això no va passar fins fa molt poc. No ha existit aquesta manera de transmetre del jazz: que un paio d’Uganda, per exemple, pogués agafar un paper i dir: “ara tocaré no sé quin tango”.

I a què creus que respon aquest fet?

JEC: Al que ha dit el Marcelo fa una estona: a què són l’imperi. De la mateixa manera que hi ha cadenes de McDonalds a tot arreu.

MM: I escoles de Berklee a tot arreu.

JEC: Sí, hi ha escoles de Berklee a tot arreu i no de flamenc. No hi ha cap Estat que inverteixi a aconseguir que aquesta música [el tango] sigui popular a escala mundial.

L’escriptor Pablo Marchetti escriu a les notes del disc que el vostre treball “patea el tablero”. De quina manera?

MM: Li ho hauries de preguntar a Marchetti. És una expressió seva.

JEC: No és la nostra intenció. Crec el que es refereix el Pablo és que nosaltres podríem plantejar un disc de tangos més escolàstic, fet amb més temps, bastit diferent, però ens vam animar a fer-lo d’una altra manera: irreverent, irresponsable, confiant en la nostra manera de tocar i en la nostra música.

Al tango no existeix gaire la forma de tocar improvisant. En general, és una música a on s’escriu molt, a on s’arranja molt, i el que li haurà semblat a Marchetti és que aquesta no era la nostra intenció. En realitat, toquem com sentim, no hi ha hagut cap esforç extraordinari.

Per què aquesta apel·lació a la resistència, a la trinxera?

MM: Bé, som dues persones i cada un té la seva percepció d’això. En el meu cas, es tracta d’una trinxera davant de dos indrets. Per una banda hi ha tot això del tango que parlàvem fa una estona. Nosaltres com a descastats, com a gent que va marxar de l’Argentina, fa que visquem permanentment en una trinxera. Per què? Doncs en primer lloc perquè el tango no té la divulgació que tenen les altres músiques. I dins el tango, nosaltres encara estem més relegats, pel fet de ser a fora del país. En el nostre cas, és una proposta de dues persones que fa temps que tenen els seus propis projectes. Aquesta mena de projectes es defensen des de la trinxera, no des d’un cuirassat amb 5.000 soldats.

En aquesta trinxera trobaríem a companys de viatge?

MM: Per descomptat, la trinxera sempre és plena.   

JEC: Comparteixo tot el que diu el Marcelo. La trinxera és un indret natural a on tant el Marcelo com jo hi som, pel fet de ser músics que componem música instrumental i pretendre, en aquest món que cada dia se’n va més a la merda, viure d’això. Avui, mentre viatjava en tren parlava amb una persona de tot això —de si podia pagar el lloguer, etc.— És clar, nosaltres som tot això amb el que escoltes. És una resistència heroica, èpica, la de poder arribar a finals de mes, però no només fent aquest tipus de música, sinó simplement tocant.

Tocar és fàcil, allò que és difícil és viure d’allò que a un li agrada fer amb el compromís de mirar sempre cap endavant. Nosaltres podríem haver fet un disc dient: “Che!, agafa els teus millors temes, jo els meus millors, i no hi ha cap mena de sorpresa per a ningú”. Seria un disc que estaria bé, n’estem completament segurs. El desafiament, però, que vam fer va ser el de compondre cinc temes nous per banda. És una bogeria! Per què hem de seguir arriscant-nos si ja és un risc el que fem? Llavors, tot és una suma de riscos que creiem que té a veure amb una trinxera des de la qual creiem que fem una mini guerra a la resta.

Qui és la resta?

JEC: La resta és el McDonalds, l’envàs, el fet donat… Que tot soni igual.

Hi ha una mcdonalització de la música?

MM: Ja fa temps.

Però s’ha anat accentuant amb el temps?

MM: Sí, sens dubte.

Parleu de resistència gairebé com si fos una qüestió d’urgència?

MM: És que és urgent! No només amb la música! Hi ha una guerra entre el bé i el mal importantíssima amb això de la postveritat. Tothom diu el que vol i ho imposa com a una realitat.

JEC: Comprem coses creient que són bones, creient que són bones i fàcils; per exemple, el menjar. Sembla que és molt més barat i accessible. Pots anar a comprar una hamburguesa de porqueria i trobar tot el que vulguis. Ara bé, si vols alguna cosa bona, ja costa més calés. Amb la música passa una mica el mateix. Avui tot sona igual. Per més que remenis molt l’Spotify, la majoria dels grups sonen molt semblants. Es fa una campanya i llueixen igual. Està mal vist ser diferent, quan abans era una valor.

I que s’hauria de fer per revertir aquesta situació?

MM: Suposo que fer això que estem fent. Si no creguéssim amb això no ho faríem. A nivell macro, jo no tinc la resposta.

JEC: Sabem que comença a casa teva, amb la resistència. Malgrat que les coses siguin d’una manera, podem mirar d’anar per una altra banda, insistir i veure que passa. És un fet urgent, perquè tant el Marcelo com jo ens fiquem en carrerons sense sortida i en els quals no tenim un pla B.

MM: La trinxera no només és un lloc per defensar-nos, és també un indret per atacar, per aprofitar qualsevol distracció de l’enemic.

I l’enemic ha aparegut algun cop?

JEC: L’enemic sempre hi és, quan et criden per treballar i t’ofereixen una bona morterada. L’enemic és l’oferta d’una vida més burgesa i més còmoda…

MM: Per fer hamburgueses barates.

JEC: L’enemic és tenir minyones que et cuidin els nens i no estar aquí fent una entrevista mentre estàs pendent d’ells. L’enemic són totes aquelles idees que ronden a la societat i que poden ser molt honestes i molt comprensibles, però la meva sogra em diu: “I ara marxaràs a les 7 del matí, amb el teu nano, amb aquest fred, per agafar un tren i no sé què?” Hi ha tanta gent que et pregunta això! Jo tinc 44 anys i d’ençà que en tinc 12 la gent em diu: “I penses dedicar-te a la música?”

Un cop vas dir que era una “fatalitat” el fet d’haver decidit dedicar-te a la música, en quin sentit?

JEC: En què no és una elecció.

Doncs jo pensava que ser músic era una elecció.

JEC: No hi ha res que ningú esculli de veritat.

Home, un pot optar per ser advocat, per guanyar molts calés, o decidir ser músic, no?

JEC: No, crec que són les escoles de la psicoanàlisi les que diuen que no hi ha molta elecció a la vida, que un elegeix però en realitat tot li arriba. Jo com a mínim sóc músic perquè no sé fer una altra cosa. Treballo com a músic des de molt jovenet, vaig néixer en una família de músics [el seu pare, Juan Carlos Cuacci, és el director de l’Orquesta de Tango de Buenos Aires] i no hi havia una altra sortida. Una fatalitat.

En el teu cas, Marcelo, també?

MM: No, el meu cas és diferent: el meu pare sí que era advocat i notari [riu]. Tenia el seu despatx amb registre i un munt de clients. La fantasia del meu pare i de ma mare era que, sent el seu fill gran, fes el mateix i em quedés amb la clientela del meu pare. Al final la clientela se la va quedar un altre de fora de la família [torna a riure].

Barcelona, Marcelo, segueix sent la tercera pàtria del tango, com deia Xavier Febrés?

MM: Personalment jo no podria viure en cap altre lloc que no fos Barcelona. Em trobo molt bé aquí, m’encanta, però no crec que sigui la tercera capital del tango. No existeix la tercera capital del tango. Quan vaig arribar aquí i tocava al carrer, fa 26 anys, Barcelona llavors sí que era la tercera capital del tango. Recordo que la gent que tenia entre 70 i 80 anys, i n’hi havia molta, se m’acostaven i tots em deien que havien escoltat a Gardel, i m’explicaven que Gardel havia caminat per la Rambla, que havia viscut a l’Hotel Orient. Tots el coneixien i l’estimaven profundament. Com que Gardel havia viscut aquí, era el seu segon lloc preferit per estar-s’hi i venia a cantar, era com una estrella pop del moment. El món era un altre.

A París passava el mateix que a Barcelona —Piazzolla va viure allà—, però, des del punt de vista social, a París avui hi ha un munt de bandoneonistes parisencs, no d’argentins que com jo han arribat a Barcelona. Al Conservatori de París tens la carrera de bandoneó, de tango. A Toulouse no hi ha càtedra, però hi vaig de tant en tant i tinc més alumnes que aquí.

Barcelona no és la tercera pàtria del tango perquè, si fos així, hi hauria d’haver com a mínim un moviment en l’àmbit musical afavorit per les institucions o, simplement, per  gent que vulgui tocar tango, i no existeix com a França o a Alemanya.

I a Madrid, Juan Esteban?

JEC: A Espanya i a Catalunya no hi ha una cultura del tango, de continuació del tango. Va passar amb Gardel, una estrella internacional al seu moment, però després no va haver-hi una ciutadania que escoltés el tango, que continués amb allò. No va existir. A Portugal tampoc, però sí a França o a Finlàndia, a on és música nacional i el fan d’una altra manera. Aquí és una música molt de minories.

El 2009, Marcelo, vas fer un tango dedicat a Messi, oi?

MM: Sí, amb Pablo Marchetti. En realitat no està dedicat a Messi, simplement l’anomena. Va ser un encàrrec de la revista Sons de la Mediterrània. Em va telefonar el Jordi Martí [el director de Sons de la Mediterrània] i li vaig dir: “Escriu al Pablo. Si ell fa la lletra, jo poso la música”. Era en un número dedicat a la relació entre el Barça i el tango a través de Gardel, que era amic de Samitier [número 4 – maig / juny 2008]. El pelado Pablo Marchetti va escriure una lletra a on fa un paral·lelisme entre un nen humil de Buenos Aires que compra la samarreta del Barça amb el número 10 i un de Barcelona que la compra al Raval per 20 euros. El de Buenos Aires la compra per 20 pesos al barri de  Constitución, a un paraguaià, i el del Raval a un pakistanès. Cap dels dos nanos, però, compra la samarreta oficial. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació