Marc Pastor, convidat al cicle Trencadís

18.04.2017

Aquest dijous 19 d’abril Marc Pastor és el convidat al cicle Trencadís, que se celebra al Museu de Cultures del Món (Carrer Montcada, 12, Barcelona). L’autor conversarà amb el periodista Antoni Tortajada sobre la novel·la Montecritso, una aventura trepidant protagonitzada per republicans espanyols fugats del camp de concentració de Mauthausen. Posats sobre la pista de la mítica espasa de Carlemany per un pres moribund, els fugitius n’inicien la recerca a la catedral d’Aquisgrà i acaben infiltrant-se en el castell de Himmler, entre aris despietats, belles espies que porten un punyal a la lligacama, persecucions, cops de puny i innombrables referències als clàssics del gènere. L’entrada és gratuïta però us hi podeu inscriure aquí: reservesmeb@bcn.cat

Recuperem l’entrevista que li van fer a Núvol María Samblás i Daniel Fernández.

    Marc Pastor

L’afició de Marc Pastor (Barcelona, 12 d’octubre de 1977) per l’escriptura és un procés paral·lel a una passió constant per la lectura. Autor de les novel·les Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i Bioko, el també criminòleg i policia de la secció Científica dels Mossos d’Esquadra es defineix sempre amb dues paraules: culturalment dispers. El món audiovisual s’ha revelat com una font d’inspiració tan inesgotable com els llibres que llegia de petit i que van despertar en ell les ganes de tenir el mateix poder dels seus autors per emocionar, fer riure i terroritzar. De fet, reconeix que les seves històries repeteixen patrons i esquemes argumentals de les dues obres cinematogràfiques que més ha vist: La Jungla de Cristal i la trilogia d’Indiana Jones. A més, sempre porta una figureta d’un Soldat Imperial, de la saga Star Wars, a la butxaca.

A les teves novel·les trobem homenatges i referències a una gran diversitat d’obres culturals: llibres, pel·lícules, sèries de televisió… Ara bé, a l’hora d’escriure, quins són els referents literaris que més t’apassionen?

Tinc un escriptor de capçalera, Richard Matheson, l’autor de Sóc llegenda, que va escriure terror i ciència ficció i també va fer molts guions de La Dimensió Desconeguda. Amb Matheson és amb qui em sento més identificat a l’hora d’escriure, però cada etapa de la meva vida té escriptors de referència diferents. Quan era jovenet llegia coses com L’aventura sideral del rei Titó, d’Enric Larreula, i pensava: “jo voldria escriure quelcom així!”. Després ja vaig passar a Stephen King.

Així doncs, no tens un gènere literari preferit.

No. Llegeixo el que em ve de gust en cada moment, que és de tot. Ara, per exemple, estic llegint El Quijote, ja que no ho havia fet mai, però també novel·les de terror, literatura catalana contemporània, l’últim llibre d’Andreu Martín… tinc cinc o sis obres que llegeixo alhora i totes són absolutament diferents. Passa igual que amb la música: segons el moment, ve de gust escoltar un estil o un altre.

Parlant de música, quina banda sonora posaries als teus llibres? Quin gènere creus que els va més?

Com que tots són diferents, cadascun té una banda sonora particular. La de L’any de la plaga estaria farcida de pop-rock dels anys 90 fins a l’actualitat, però per exemple a La mala dona, que té lloc a la Barcelona d’inicis del segle XX, sonarien coses com Imperio Argentina. A Bioko hi ha dues cançons molt importants, “La cucharacha” i “Cielito lindo”, perquè un dels personatges és mexicà i les canten en un moment concret. A Montecristo sonaria des de Carlos Gardel a Marlene Dietrich, passant per Glenn Miller. De fet, tant la banda sonora de Montecristo com la de L’any de la plaga es poden trobar a Spotify.

Hi ha d’altres referents culturals apart del cinema, la televisió, els llibres o la música que t’hagin ajudat a escriure?

Sí, de fet a Bioko un dels referents més explícits és l’aventura gràfica Indiana Jones and the fate of Atlantis, un videojoc que hauria d’haver estat la quarta pel·lícula de la saga, en què Indiana Jones busca l’Atlàntida i un material amb propietats pseudomàgiques, que és l’orichalcum. Tant el material com altres referents més directes del videojoc els he incorporat a Bioko. També utilitzo jocs de taula, òperes… I si per exemple hi ha un partit de futbol que m’agrada també el puc fer servir en la narració. Per què no?

Se t’ha definit com un autor transgènere. Per què les teves històries sempre combinen gèneres?

Perquè no en sé, de limitar-me a un de sol. Amb Bioko vaig intentar fer aventura pura, sense cap tipus de fantasia o ciència ficció. Però quan portava trenta o quaranta pàgines, em vaig avorrir. Per què m’he de limitar, si en realitat em deleixo per posar-les? Per què m’he de passar dos anys contenint-me, si és la meva història?

Tens rituals a l’hora d’escriure?

Com que cada novel·la és diferent, cadascuna em demana rituals diferents. No sóc maniàtic, però necessito solitud i prou temps per concentrar-me, tenir com a mínim dues o tres hores per davant per poder dedicar-m’hi amb calma. No puc posar-me a escriure per només mitja hora perquè sóc una mica “dièsel”, des que arranco fins que arribo a la velocitat de creuer ha de passar una estona. També m’agrada escriure més amb llum solar, per això i perquè és el moment del dia quan tinc més temps escric al matí. Però quan ja tinc la història molt avançada, em deixo estar de rituals. Només penso en enllestir-la.

Un dels motius pels quals no pots dedicar tot el teu temps a escriure és la teva feina com a policia científic. Has treballat en algun cas que es podria convertir directament en un llibre?

Qualsevol, fins i tot el que es podria considerar més insignificant, podria convertir-se en una novel·la, una pel·lícula o una sèrie. Evidentment hi ha casos més cridaners, amb personalitats psicopàtiques implicades o directament assassins en sèrie, que per sort són escassísims al nostre país. Però, per a mi, darrere de qualsevol cas aparentment insignificant, com un robatori a un pis, hi pot haver una història sorprenent que podria ser més interessant d’explicar que no pas la del típic psicòpata.

Marc Pastor ha escrit, fins al moment, quatre novel·les de temàtiques diferents però amb nexes d’unió ben clars: els seus personatges. D’aquesta manera, el lector pot seguir, per exemple, la pista de la família Corvo des de finals del segle XIX fins a la fi de la humanitat. “El concepte és similar al dels Juegos Reunidos Geyper”, explica l’autor. Cadascuna és un tauler diferent, però es fan servir sempre les mateixes fitxes. En un tauler, certa peça serà un peó, però en un altre es pot convertir en la reina. Canvien les regles i l’escenari, però l’univers és compartit. “És perfectament possible llegir les novel·les de manera independent, però també hi ha una mena de ‘Corvovers’ per sobre de tots els llibres que el lector pot gaudir descobrint”, conclou.

A K. L. Reich, els protagonistes són republicans espanyols presoners al camp de Mauthausen. Un dels personatges és dibuixant, hi ha un presoner real anomenat King-Kong… A Montecristo, aquests elements es repeteixen, i en un dels capítols, a més, s’inclou una cita del llibre d’Amat-Piniella. Fins a quin punt et va servir K. L. Reich d’inspiració?

És un referent directe de Montecristo. Jo volia escriure sobre aventures, un Indiana Jones a la catalana, amb uns republicans que anessin per Europa combatent nazis, una mica en la línia de Los cañones de Navarone o Doce del patíbulo. A l’hora de buscar documentació i referents, evidentment vaig llegir Primo Levi i Imre Kertész, però també em vaig trobar amb Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, que em va servir per documentar-me, i amb l’obra cabdal de la literatura catalana contemporània que és K. L. Reich. Aquesta novel·la em va demostrar que es pot fer fins i tot humor dins dels camps de concentració. Tot i això, és una obra tan humanista i diàfana que aconsegueix focalitzar alhora el terror que significa un camp de concentració. La primera part de Montecristo, de fet, està molt basada en Amat-Piniella i en el seu estil, amb què t’explica tot l’horror que significa el nazisme però amb molta lleugeresa.

 

Montecristo la dediques al teu avi, i a la dedicatòria el descrius com “l’autèntic Andreu Corvo”. En quin sentit el teu avi és Andreu Corvo, un dels protagonistes?

El meu avi, per sort, no va ser a cap camp de concentració austríac, però sí va patir la Guerra Civil. A ell no li agradava parlar de la guerra, una actitud que crec compartida amb moltes altres persones grans. El que sí feia era explicar-la de manera indirecta i a través d’anècdotes, per exemple narrant com es colava a les piscines amb els seus amics o com menjava gats i rates. No sé fins a quin punt exagerava, però és emotiu recordar com parlava de la seva joventut ometent el forat negre que va ser la guerra. L’heroi de Montecristo, Andreu Corvo, és el meu heroi en la vida real, el meu avi.

I hi ha d’altres personatges dels teus llibres que estiguin basats en persones reals?

Moltíssims. En el cas de La mala dona, que explica la història de la vampira del Raval, era necessari que apareguessin personatges reals com són l’Enriqueta Martí o el comissari de policia de la Barcelona de l’època, Millán-Astray. Però en altres obres hi ha personatges que són amics meus. Quan vaig escriure L’any de la plaga havia acabat tip de documentar-me per La mala dona, i vaig decidir que volia escriure sense fer gens de recerca. Així que la vaig situar a Nou Barris, on vivia llavors, amb un protagonista en certs aspectes semblant a mi i amb establiments i persones reals. A la novel·la apareixen la botiga Vértice i el seu botiguer, el Diego, o la bodega Eduardo, on hi ha l’Ángela, una dona que treballa a un hospital i a qui agrada parlar de morbositats. Si hi aneu, els trobareu allà.

Algun dels teus personatges s’assembla a tu?

Tots tenen algun tret en comú amb mi. Qualsevol escriptor que digui que cap dels seus personatges s’hi assembla, menteix. Al cap i a la fi, escriure és un acte molt íntim, que surt de l’observació del món exterior però també d’una observació interior, d’entendre’s a un mateix.

A La mala dona, veiem l’acció a través d’un narrador molt especial, la mort. Com va sorgir la idea?

Quan vaig començar a escriure La mala dona volia fer-ho inspirat per Stevenson o Bram Stoker amb Dràcula. Una obra gòtica i crepuscular. Vaig començar a escriure però no trobava el to, el color, que sempre és el més difícil al començament. La idea era que fos narrada en tercera persona i de manera omniscient, però el resultat no m’acabava de convèncer. En aquell moment vaig tenir un problema de salut pel qual em podia morir en qualsevol moment, ja que era una malaltia, en principi, incurable. Fins que em van dir que em podien operar, vaig estar dos o tres dies amb un peu aquí i un peu a l’altre món. De fet, vaig tenir la sensació que la presència física de la mort m’acompanyava, la típica dama de la dalla encaputxada asseguda al meu costat. Quan vaig sortir de l’hospital, vaig ser conscient que la mort m’havia demanat explicar la història de l’Enriqueta Martí, així que la vaig incorporar com a narradora. Des d’aquell moment, la novel·la va sortir sola. És ella amb qui tots els personatges interactuen, des de l’Enriqueta Martí com a assassina fins al Moisès Corvo com a policia.

Podríem definir L’any de la plaga com a 99% fictícia. Hi ha una gran diferència entre descriure un escenari històric real i fer ciència ficció?

En el cas de la ficció pura, s’ha d’imaginar molt més. Amb els casos reals, al cap i a la fi la història ja està feta, i la feina consisteix en emplenar els buits, escriure els diàlegs… però no s’ha de pensar què passarà, ja ve donat. El repte és explicar com passa.

Al mateix llibre, un cop el lector arriba a la pàgina 214 aquesta comença a repetir-se fins al final. Per què?

Quan s’acaba el món, els calendaris romanen sempre a la mateixa data. Ningú mai més no passarà les pàgines, i per molt que arribi el maig del 2389 el calendari seguirà dient que és l’abril del 2014. A L’any de la plaga, la pàgina 214 conté el moment en què s’acaba el món, l’escena en què s’atura el progrés de la humanitat. No és més que un joc.

Fa poc més d’un any que va publicar Bioko, però Marc Pastor ja treballa en la seva pròxima obra. De fet, el seu cap bull amb més de mitja dotzena d’històries per al futur i projectes que van més enllà de la narrativa convencional. El món de les arts audiovisuals, ja sigui el cinema o el còmic, esdevenen passions que per primer cop, a més de servir-li com a inspiració, actuaran com a vehicles per explicar la seva creació.

Marc Pastor durant el Vermot del Festival MOT | Foto Marc Roca

 Bioko és un llibre il·lustrat, a la manera dels clàssics d’aventures. T’has plantejat anar més enllà i treballar amb suports com el còmic o l’audiovisual?

És la meva intenció. Tinc un guió de còmic pensat, un enllaç entre Montecristo i La mala dona. Fins i tot sé qui seria el dibuixant, l’Àlex Santaló, però no he tingut temps encara per escriure’l. El cinema ja són figues d’un altre paner. El gaudeixo com a espectador i he llegit molts guions, però a l’hora d’escriure no sé per on començar. Sóc molt narratiu, necessito entrar a la història de forma més literària que cinematogràfica. No dic que no n’escrigui mai cap en el futur, però abans n’hauria d’aprendre.

Tot i això, des de fa temps es parla d’una pel·lícula de L’any de la plaga.

Sí, és un projecte que està en marxa. El guió està ja fet i m’agrada molt, i la productora està buscant finançament. Si tot va bé, de cara al 2015 l’hauríem de veure al cinema.

Tens altres facetes creadores, apart de l’escriptura? La cuina, la música…

Dibuixo moltíssim, des que vaig començar a escriure. Ara bé, com a músic, per exemple, sóc la persona més inepta del món. Sóc com el Paquirrín, que agafa els violins del revés.

Has dit en alguna ocasió que per a cada nova obra et planteges un nou repte. Quin és el pròxim?

La propera novel·la serà molt diferent. Molt gràfica i amb un tipus de narrador que encara no he fet servir. També tinc idees que van al terreny del hard-boiled, d’altres ambientades en mons fantàstics… però no vull desvetllar trames ni assegurar res. Igual que Bioko va començar d’una manera i a la meitat es va transformar, qui sap com acabaran al final!

Creus que has trobat un estil amb el qual et sents còmode o encara vas buscant-lo?

Encara que Guardiola ho guanyava tot amb el Barça, sempre deia que s’havia d’anar partit a partit. Sense voler comparar-me amb ell, sóc de la mateixa filosofia. Fins ara porto quatre partits, i dels quatre n’estic molt satisfet perquè han agradat a la gent i a la crítica. Fins i tot tinc un títol, que és el Crims de tinta per La mala dona. Ara n’estic jugant el cinquè, i encara no l’he guanyat. Així com altres autors tenen una gran facilitat per escriure un llibre en dos o tres mesos, jo he de picar molta pedra. Quan l’àrbitre xiuli el final, ja veurem què passa.