Autor postmodern de manual

6.03.2013

Marc Pastor (Barcelona, 1977) gaudeix parint novel·les; i el resultat és una prosa magnètica, vertiginosa i addictiva. Escriptor, criminòleg i policia de la Científica, des de petit ha devorat pel·lícules, sèries, còmics i llibres. Terror, aventures, ciència-ficció i gènere negre. Jordi Benavente, autor del blog Martorell negre l’ha entrevistat per a Núvol.

 

Marc Pastor publica 'Bioko' a Ara Llibres

 

Autor postmodern de manual, les influències de Pastor són inesgotables: disposa d’un imaginari tan vast com la seva capacitat d’inventar i de  tramar històries, com ha demostrat des del 2007 amb Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i diversos relats. Ara publica Bioko (Ara Llibres, en català; Planeta, en castellà), un ambiciós i eclèctic projecte, que ens portarà al cor de la misteriosa illa de Fernando Poo, en ple segle XIX, barrejant aventures clàssiques, novel·la negra i ciència-ficció.

Moisès Corvo –a qui ja coneixíem de La mala dona– és un jove soldat condemnat a servir a la colònia espanyola de Fernando Poo, d’on vol fugir, peti qui peti… Fins que topa amb un crim horrible, que farà que desenterri secrets dels habitants de l’illa, i, alhora, que acabi descobrint coses d’ell mateix que desconeixia. Tot això a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius), que amaga un altre enigma: la llegenda d’un continent perdut.

Jordi Benavente: Bioko és una novel·la tan ambiciosa i amb tantes capes i girs, que no és fàcil parlar-ne sense desvelar-ne alguna sorpresa.

-Ambiciosa ho és, sí, perquè es tracta de la primera part d’una trilogia conceptual. Fins ara he escrit la trilogia de la meva adolescència: nazis (Montecristo), vampirs (La mala dona) i ultracossos (L’any de la plaga). I ara m’endinso en un altre tema que sempre m’ha apassionat, però pel qual encara no estava preparat, fins ara. M’agrada definir Bioko com una a novel·la d’aventures, amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció, però no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre. I sí, fins ara és la novel·la que m’ha exigit més a l’hora de planificar, estructurar i documentar-me. Però un cop et poses davant del teclat, totes s’assemblen: tac, tac, tac, tac, i fins que l’acabes.

-Tornes al narrador omniscient de la teva opera prima, deixant enrere la Mort que ens explicava la història de La mala dona, i el protagonista que narrava L’any de la plaga.

-Aquest cop m’interessava més la tercera persona, perquè és una novel·la força coral, molts personatges i moltes trames paral·leles, i no em volia limitar a la visió personal d’un sol protagonista, com vaig fer amb L’any de la plaga. De fet, després d’aquella novel·la, em venia molt de gust poder moure’m per diferents escenaris alhora.

-Versió original en català.

-Com de costum, sí. Tret d’algun relat que m’han encarregat en castellà, acostumo a escriure en català. M’hi sento més còmode. I en certa manera també ho faig perquè vull que existeixi un tipus de literatura en català de la qual crec que anem mancats. Consciència de gènere, deu ser.

-Ja havies transitat el gènere negre, la ciència-ficció i les aventures. Quins han estat els referents, aquesta vegada?

-Abans de posar-m’hi, vaig llegir Kipling, Stevenson, Conrad i Verne. El meu estil no s’acosta a cap d’aquests mestres, però sí que volia impregnar-me de la flaire aventurera que desprenen. També he llegit un fotimer de novel·les ambientades a l’Àfrica, i en concret a la illa de Fernando Poo; i m’ha interessat força la figura de Richard Francis Burton (qui, per cert, no surt a la novel·la). Pel tema militar, em va resultar imprescindible la lectura d’El nombre de los nuestros, de Lorenzo Silva. Pel que fa als referents cinematogràfics, vaig veure El hombre que pudo reinar i La reina de África, de John Huston.

Coberta il·lustrada per Oriol Malet

D’on va sorgir la idea inicial?

-Volia fer una aventura a l’Àfrica colonial. I volia que fos el primer cas de Moisès Corvo, el policia de La mala dona. En principi havia de passar al Riff, fins que cercant documentació vaig anar a raure a Bioko i la seva fascinant història. Aquest cop volia fer-la el més realista possible. Però al poc de començar, vaig veure que era impossible escriure sobre aquesta illa africana i no ficar-hi una mica de fantasia…

-Aquí volia arribar… A les seves obres, Kipling, Stevenson o Huston no incloïen illes amb paradoxes temporals incorporades. En alguns moments de la novel·la, he recordat amb nostàlgia l’illa de Lost.

-Sempre s’ha de donar un pas més, anar més enllà. No té sentit fer una novel·la d’aventures del segle XIX en ple segle XXI. El lector i l’autor tenim molt més bagatge ara que aleshores, i això s’ha d’incorporar. A més, jo volia donar-li el meu punt personal. Començar-la com una novel·la més aviat clàssica i anar salpebrant-la amb ingredients de la casa. Des del primer dia vaig ser conscient que l’ombra de Lost hi seria present. No pots ambientar una història en una illa misteriosa on el temps es comporta de forma peculiar sense pensar en la sèrie d’Abrams. Com ho vaig afrontar? Ni vaig intentar allunyar-me’n, ni vaig provar d’agafar-la com a referent. Vaig decidir escriure la meva història, independentment de l’existència de Lost. Però vaja, segur que de forma inconscient alguna cosa hi he introduït.

-M’han dit que gaudeixes al màxim el procés de documentació.

-En gaudeixo però m’esgota. I aquest cop ha estat força dur. Per sort, internet ha facilitat molt la feina a l’hora de trobar tesis penjades a la xarxa (n’hi ha una sobre Fernando Poo i el comerç d’esclaus que ha estat fonamental per mi). També em serveix per tenir imatges dels escenaris que no he trepitjat. A més, hi ha molta feina de biblioteca, de cercar i cercar i cercar els detalls que, després, potser ni inclous. Però sóc molt minuciós, m’agrada tenir-ho tot molt apamat i saber que el que estic explicant no és una bajanada i que s’acosta al màxim a allò que podria haver passat. I si se n’allunya, ho faig amb coneixement de causa. Però sóc dels qui pensa que en els detalls és on hi ha l’aroma.

-Detalls i imatges, sí. T’ha sortit una novel·la molt cinematogràfica, narrada amb el tremp d’un guionista. Amb el pressupost necessari en sortiria una pel·li espectacular.

-M’agraden les superproduccions! I m’agrada escriure-les! És molt divertit posar-te un matí en pijama a la taula del menjador i descriure una tempesta a alta mar mentre hi ha un intent d’assassinat a un vaixell de vapor del segle XIX. I baratíssim. Ara bé, el cinema… L’altre dia em van dir: amb aquesta novel·la, als Estats Units, hi hauria baralles per comprar-ne els drets. Però a casa nostra no hi ha tants calés, i una superproducció així seria molt difícil. No dic que impossible (mira Lo imposible, precisament, del Bayona), però sí tan costosa que la feina per trobar finançament seria una bogeria. Ep! Que si algú la vol produir, parlem-ne! Però ha de saber que no és la típica història urbana de separats amb crisis d’identitat…

 

Marc Pastor

 

-Quan eres petit, què volies ser de gran?

-Escriptor. Així que vaig decidir que estudiaria Periodisme o Comunicació Audiovisual. I mira on sóc ara. No se sap mai, les voltes que acabes donant per anar a petar al mateix lloc.

-Qui és el culpable que tinguis uns referents tan amplis?

-Suposo que dels meus pares. Recordo que a casa sempre hi havia novel·les. Ma mare llegia moltíssim. Ben aviat, ja vaig agafar Stephen King o Frederick Forsythe per banda. El meu pare era molt fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial, i els meus avis de les pel·lis de l’Oest. La meva àvia materna em comprava còmics a la papereria de sota de casa. I el meu avi patern em va construir un “fuerte” de fusta, per jugar-hi amb els cowboys i els indis. Així que em sembla que això és el que segueixo fent: jugar a indis i vaquers, però sobre el paper.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jo vaig estar a Bioko i a la Guinea continental fa uns anys i va ser una expèriencia inoblidable. Ja espero llegir el llibre amb candeletes! Enhorabona Marc! (coneixes el llibre “Quatre dies a l’Àfrica” d’en Toni Sala?)