Mara Aranda: “Tot el que ens deixa la tradició ho ha decidit el poble”

18.07.2013

“Cada dia que passa, te n’adones que et queda menys temps per a dir les coses que són importants de dir”. Són les paraules de Mara Aranda quan li demanem una valoració al voltant de la seua carrera com a recuperadora i restauradora de les músiques i les sonoritats folklòriques i ètniques, arrelades en bona part a la seua mar mediterrània. Potser per això que el seu darrer treball discogràfic porta per títol Lo Testament (Bureo Músiques, 2013), un llegat preciós que revisita els cants d’aquest racó de món i transporta als nostres dies el repertori sonor tradicional i popular de la Mediterrània. 

Mara Aranda, guardonada recentment als Premis Ovidis amb el millor disc de folk per 'Lo Testament' (Bureo Músiques, 2013).

 

Amb Dèria, la referència anterior de Mara Aranda & Solatge, va aconseguir encisar Europa després d’entrar dins les primeres posicions dels World Music Charts, una llista a nivell continental elaborada pels periodistes especialitzats de les ràdios nacionals. I fa poques setmanes, el seu nou treball era considerat el millor disc de folk als Premis Ovidi, un reconeixement que arriba en un moment vital per a Aranda, que es troba al peu del canó. A Lo Testament cal sumar enguany un nou disc on l’artista resident a Llaurí (la Ribera) torna a arrebossar-se d’ecos sefardites, i molt prompte veurà la llum el quart treball d’Al-Andalus Project, proposta internacional al voltant de les músiques jueves, musulmanes i cristianes. Per acabar d’arrodonir-ho, també hi ha en camí una nova tanda de cançons juntament amb Capella de Ministrers. Això és un no parar. En un forat de la seua atapeïda agenda, i amb la curiositat de conéixer el testament que ens deixa a les mans, Mara Aranda ens ha obert les portes i ens ha endinsat en el seu vast tresor sonor.

 

H.S.: Quin testimoni ens deixeu a Lo Testament?

M.A.: Lo Testament és el resultat del treball dels últims anys entorn de les músiques de la tradició mediterrània que hem considerat que val la pena conservar i llegar als que ens succeeixen, fent d’enllaç amb aquells que ens precediren i que són els que ens deixen tot aquest testimoniatge de vida, experiències, saviesa popular. És un compendi de cultura tradicional i popular que fins a unes poques generacions enrere encara s’havia transmès de boca a orella. Dites, contalles, endevinalles…però les cançons, amb el temps, han tendit a reduir el seu àmbit o a perdre’s perquè moltes d’elles tenien una clara funció social o feien al·lusió a un moment molt determinat en què s’interpretaven, com ara els cants de treball, que tenien sentit al bell mig dels solcs i de les feines del camp, o la Cançó del Mariner, una cançoneta que cantaven les dones mentre feien feina a la vora de la mar i reparaven les xarxes dels pescadors que eren normalment els seus marits. Allò que mereix ser conservat, per a nosaltres, conté l’essència d’eixa saviesa dels nostres majors i que volem deixar com a testament.

No debades, obriu el disc amb la peça “Lo Testament” i ens expliqueu que es tracta d’un romanç conservat a la localitat de Cocentaina (el Comtat).

Sí, és un dels pocs romanços replegats ací al País Valencià. En desconeixem l’originalitat perquè les composicions són viatgeres i d’autor anònim. L’origen d’aquestes peces, doncs, no podem ubicar-lo en cap indret determinat. Sí sabem on es fa la gravació de camp que, en aquest cas, és a Cocentaina. Nosaltres la revisem i hi fem la nostra aportació. Aquest romanç concret parla sobre l’herència que espera l’agüela de la seua néta (la reina), a la qual ha enverinat. Sembla que és un romanç molt estès per diferents zones geogràfiques, conegut al Principat com “El testament d’Amèlia”.

L’herència musical i cultural, doncs, és un instint de supervivència…

El poble és el que finalment fa una selecció -no intencionada- d’aquelles cançons, en aquest cas,  que es conserven. Hi ha una discriminació d’unes en favor d’altres, perquè les diferents generacions sempre troben elements en què s’identifiquen més fàcilment o perquè simplement hi estan interessats o són més fàcils d’aprehendre i recordar. Per tant, és el poble el que les salva o no de l’oblit. Açò és la prova definitiva del pas del temps. Tot allò que ens deixa la tradició ha passat per eixe filtre. Ara bé, perquè la tradició seguisca viva, s’ha de nodrir d’elements contemporanis, si no estaríem aturats en el temps, emprant un llenguatge i uns recursos arcaics i caducs. La música tradicional també deu mostrar-se i reescriure’s des de l’òptica actual del temps que ens ha tocat viure.

 

Mara Aranda

 

Albes, boleros, cançons de bressol… Cada peça té la seua història i alguna curiositat al darrere.

Te’n podria parlar hores i hores de cada composició. Ara que esmentes la cançó de bressol, m’agradaria fer referència a “Mareta”. Efectivament, és una cançó de bressol de la comarca de l’Alacantí recuperada per l’estudiós Salvador Seguí en un dels seus cançoners. Possiblement, és la cançó més coneguda i que més valencians ha adormit de totes les èpoques de la nostra història. Tenia una lletra curteta que jo vaig ampliar. És la meua aportació lírica. Perquè l’aportació musical no només és en un sentit. Tal com a les cançons aportem frases instrumentals o passatges de nova creació, amb les lletres ocorre el mateix. Al disc també hem encabit composicions de nova creació total com “Jotes noves” o estils tan antics i interessants com les albes, lletres pertanyents al subgènere de la poesia trobadoresca que solen descriure el moment en què els amants il·lícits se separen a trenc d’alba. Hi ha cançons valencianes, mallorquines, occitanes… Formem part d’un context cultural, l’àmbit de la Mediterrània, en què compartim moltíssimes coses i a on no volem deixar de recórrer. És una mar rica, plena de tresors.

Sempre vos heu envoltat d’instrumentació singular.

Tots els músics de la formació hem anat desenvolupant la passió no només per instruments que vénen de la música tradicional sinó també de la música antiga. Són instruments que, en certs casos, ja han desaparegut, perquè el pas del temps se’ls ha endut, el corcó se’ls ha empassat. Se’n conserven molts a les façanes de les catedrals, entre les talles de pedra. Avui, els lutiers acudeixen sovint a aquests elements simbòlics per rescatar aquells instruments en les seues mesures exactes. Tenen els detalls tan precisos que es poden extraure i tornar de nou a la vida. Una vegada, el lutier madrileny Jesús Reolid (del qual és la lletra del tema “Bolero estrella”) em va confessar que dins de cada instrument escrivia un dels seus poemes en un paperet xicotet, de manera que no s’hi puguera traure mai i que es quedara dins, com l’ànima de l’instrument. Això em va resultar tan impressionant que cada volta que ho conte tremole. Donar vida partint d’una fusta, d’un tronc d’arbre i transformar-ho en un instrument, em sembla una cosa maternal i paternal alhora, donar  cos i ànima. Només quan eixe instument, el seu cos material, es destruïsca, eixa ànima quedarà lliure. Se’m posen els pèls de punta.

Tenim també els instruments tradicionals, ressuscitats. I allò de “ressuscitats” no és en va. Et posaré un exemple. En el impass de la transició de la dictadura franquista al nou context polític, pràcticament no quedaven músics al País Valencià que interpretaren amb dolçaina. Era un instrument quasi perdut, un terreny que havia quedat erm. Eduard Navarro, mestre de dolçaina durant més de tres dècades, va començar a treballar per recuperar-la i és gràcies a persones com ell que avui al País Valencià hi ha tants intèrprets d’aquest nostrat instrument, que no només toquen peces pròpies de la tradició valenciana sinó que, a més, han creat himnes nous per a les noves generacions. Perquè l’home del segle XXI és eclèctic. Rep influències i, lluny de fer nosa a la nostra cultura, aquests elements s’hi poden insertar de manera natural, sense canvis dramàtics ni perdent la seua essència. Cal trobar en tot allò que fem punts d’enriquiment.

 

Mara Aranda

 

I és que els instruments compten, de vegades, amb una història plena de vaivens prou dràstics. Fixa’t en la viola de roda, pròpia de la tradició europea, que interpreten dos membres de la formació. Ha passat de ser instrument de la Cort de Lluís XVI i Maria Antonieta al segle XVIII (amb obres orquestrals com a instrument solista) a ser posteriorment instrument amb què s’acompanyaven els captaires. La seua supervivència com a instrument és clara. Algun altre Eduard Navarro en un altre punt de la península el va fer revifar.

De manera paral·lela a la difusió de Lo Testament, també estàs presentant arreu de l’Estat espanyol un altre projecte recent: Sephardic Legacy.

Així és. La música sefardita és la primera música que vaig conéixer fora de les músiques de l’època que em va tocar viure a l’adolescència. La primera música que vaig conèixer diferent del pop, el rock, el techno… Ja a L’Ham de Foc, vaig començar a insertar-hi peces de tradició sefardita. Sempre ha estat un motiu d’inspiració i un repertori amb què he treballat amb devoció. De fet, tinc un altre disc sencer de música íntegrament sefardita, Aman aman, fet amb membres de L’Ham de Foc. Aquell sonava més oriental i aquest sona molt més occidental. Sephardic Legacy és un repertori que està vinculat directament a la història i al patrimoni musical de la península ibèrica. Durant centúries, la presència dels jueus com una part més de la societat peninsular els va vincular al curs de la història. Molts romanços fets en aquestes latituds tenen un component noticier que va narrant els episodis més importants d’aquella societat. Amb la marxa i l’exili dels jueus, s’enduen les seues seculars tradicions, organització social, la música i una part importantíssima de la història comuna compartida i cantada en eixos romanços.

L’Ham de Foc és l’espurna de tot el que ha vingut?

Va ser la plataforma de llançament i la professionalització de tots els membres que ja veníem fent carrera. Jo portava prop d’una dècada fent música al costat de Néstor Mont i Joansa Maravilla i ja havia enregistrat un disc amb ells. Per circumstàncies, hi havia una saturació de músiques de sonoritat celta. Existia una gran profusió de grups d’eixa tendència i, de sobte, L’Ham de Foc vinguérem a aportar una sonoritat completament diferent, connectant amb la música mediterrània més llunyana, amb eixe Mediterrani més oriental a través de la instrumentació que incloíem, però al mateix temps amb eixe punt de proximitat que era cantant en el català d’ací, en la llengua de casa; era una proposta interessant i atractiva per molts factors. En aquells temps, arreu de l’Estat espanyol no hi havia intèrprets de molts instruments que vam posar damunt de l’escenari. Els músics havíem d’anar a Grècia o Turquia durant mesos sencers a fer seminaris d’estudi al voltant de la música i la instrumentació otomana o iraní. De fet, he estat vivint a tres llocs diferents: Istambul, Salònica i Creta. I ara tinc previst un viatge per a l’estiu a Jerusalem. Tot això són experiències vitals per a tots, però fonamentalment, d’estudi.

La sensibilització cap a la música antiga i tradicional és la mateixa ací que en altres països? Hi ha un públic fidel?

Hem actuat molt a Alemanya, per exemple. Allà hi ha un públic molt fidel, acostumat a pagar entrades de mínim 20 euros i amb el ritual posterior al concert de comprar el disc. Alemanya, a diferència d’altres països, compta amb molt poca o nul·la música tradicional. Per tant, sempre els ha interessat qualsevol tipus de música tradicional. I més encara la mediterrània, ja que molts alemanys tenen la segona residència a casa nostra i acudeixen sovint a la sonoritat de la nostra mar; els resulta atractiva.

 

Mara Aranda amb el pandero

Pel que fa a casa nostra, hi ha públic i cada vegada més. A partir d’un punt de la nostra trajectòria, ens n’hem adonat que fer les coses individualment funciona, però funciona millor treballar-les col·lectivament. Els començaments sempre són molt difícils perquè ningú t’ha ensenyat eixe camí a recórrer. Però des de fa uns anys, projectes com el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) vénen treballant entorn d’un punt de coordinació per a tot aquell que vulga trobar referències al voltant de la música que es fa a casa nostra, i encara avui dia està configurant-se eixe mapa intern i està donant molts bons fruits. De més a més, els Premis Ovidi donen suport a tots els estils que s’estan conreant. Cada any, convocatòria rere convocatòria, hi ha major nombre de propostes en tots els àmbits i tots els estils, i creix també el nombre de persones vinculades. Això repercuteix positivament en l’àmbit cultural i esguita altres propostes importants com ara el projecte de Benimaclet Viu. I és que les institucions són importants però no són imprescindibles. Parlava adés d’Alemanya: allà mai ha estat subvencionada la cultura. La gent té molta més força del que cadascú individualment puga pensar. Hem de discriminar els punts en què no coincidim i reforçar els punts en què sí que coincidim. Malgrat els temps de crisi, és el moment idoni per a crear estructures que funcionen en base a l’opció individual de generar col·lectius potents amb objectius i interessos comuns. I això funciona. Històricament està més que provat.

Parles dels Ovidi. La recent celebració de la cerimònia d’enguany ha servit per a visualitzar el dolç moment que travessa la música del nostre país.

Estem vivint un  moment bonic pel que fa a la música feta des del País Valencià en la nostra llengua, en bona part gràcies als esforços del COM que porta treballant des de l’any 2004 per promoure i dignificar el major nombre de grups i solistes que s’expressen en la llengua pròpia del País Valencià.

Hi ha una gran quantitat de músics i cantants que duen molts anys treballant en l’àmbit de les músiques tradicionals i que han fet important la nostra música: Miquel Gil amb la seua personal veu carregada d’història i d’històries; Pep Gimeno “Botifarra”, carismàtic i gran transmissor de la tradició; Carles Dénia amb la seua polida, elegant i exquisida visió de la música i el cant, més enllà d’allò pròpiament lúdic; Rafa Arnal, saba nova que injecta forces renovades a les arrels d’aquest arbre antic; Josep Aparicio “Apa”, mestre de mestres en els cants més antics i que mai no han de deixar de cantar-se; Néstor Mont, el gran poeta i cantor amb la mirada calidoscòpica dels ulls de la seua ànima;  Joansa Maravilla amb la formació Aljub, perseverant, també tossut però ferm com una muntanya… Me’n deixe molts, de segur. Però tots ells han fet que reviscole l’interés per part del públic per la nostra música, la música feta ací. I això és el millor de tot.