Manuel Milián Mestre: “Cal mirar l’altre com a adversari, mai com a enemic”

14.02.2016

Manuel Milián Mestre ha publicat recentment Els ponts trencats, un llibre en què rememora i analitza la relació entre la política catalana i espanyola dels últims 40 anys. A propòsit d’aquesta novetat editorial, Eva Comas l’ha entrevistat i han parlat de diversos episodis i personatges polítics, des de la Transició fins als nostres dies. Per Milián Mestre, “la política és anticipar-te als fets”.

Manuel Milián Mestre en la presentació del llibre a la Casa del Libro de Rambla Catalunya

Manuel Milián Mestre en la presentació del llibre a la Casa del Libro de Rambla Catalunya

Manuel Milián Mestre escriu sempre a mà, i molt ràpid. “Escriure a mà m’ajuda a reflexionar”, afirma. Aquesta cop, però, per començar a redactar l’obra que li havia encarregat l’editor Emili Rosales, no va poder prendre ni la ploma ni el bolígraf ni l’ordinador ni res. Tot just rebut l’encàrrec, un ictus li va fer perdre la visió de l’ull dret. Així és que va haver de dictar en veu alta tota la primera part de Els ponts trencats (Pòrtic, 2016), una obra de quasi 600 pàgines on repassa els principals episodis de la relació entre els polítics catalans i espanyols des de la Transició fins a l’actualitat. Ho fa des d’una perspectiva molt personal, “narrant el que he viscut”, però ho manifesta amb un to, més que decebut, indignat. En efecte, aquest periodista i polític que va contribuir als pactes de la Transició al costat de Fraga i que va fundar Alianza Popular, se sent ara molt desenganyat amb el PP, un partit del qual es va apartar l’any 2000. El seu llibre està tenint bona rebuda i la presentació de l’obra a Barcelona, a finals de gener, va deixar petit el gran auditori de La Casa del Llibre de Rambla de Catalunya. Dies després d’aquell acte, entrevisto Milián Mestre (Forcall, 1943) al seu despatx de Foment del Treball, on em rep envoltat de papers i llibres, però també de fotografies, quadres i records de la seva família.

Eva Comas: Una de les persones que més ha marcat la seva manera de fer va ser el seu oncle, el capellà Manuel Milián Boix. Què li deu?

Manuel Milián Mestre: El meu oncle va ser el meu pare. Durant la guerra, va estar amagat més de dos anys i mig a casa de tres germanes solteres d’un capellà. La casa d’aquesta gent i la de la meva àvia feien angle recte i es comunicaven per la teulada. Això feia que es pogués escapar d’una casa a l’altra. Per si el descobrien, tenia un tauló lligat amb una corda a la punta, per poder-lo tirar a l’altra part de carrer i intentar passar-lo. Allò era un suïcidi… Va viure tot aquell temps amb una gran pressió. Clar, ell era franquista perquè els rojos l’havien buscat per matar-lo vàries vegades. Però, a pesar d’això, va tenir sempre l’equilibri i l’equanimitat de considerar que la persona humana pot tenir les idees que vulgui, però ha de ser persona.

Acabada la guerra, el van enviar com a capellà a Perelló i allà va trobar un poble on tots eren rojos: a missa n’hi anaven catorze i prou. Jo vaig veure com va actuar amb aquella gent, com anava a visitar els malalts a les cases sense importar-li de quina religió i condició política eren. Vaig veure com es va entregar al poble i com el poble va donar un tomb espectacular: La joventut anava a les reunions que ell muntava i a la església no s’hi cabia. Jo tenia entre 7 i 10 anys i allò em va impactar molt i em va infondre la visió que l’altre és l’adversari, no l’enemic. L’altre és una persona com tu, té les idees que té perquè té dret a tenir-les. L’altre és sempre una persona, pensi el que pensi.

Com es trasllada aquesta visió a l’exercici polític?

És el que nosaltres, Alberto Cortina i jo, vam plantejar-nos en la Transició. Vam dir: “Per què ens hem de barallar? Al contrari, anem a buscar els altres”. Vam fer de pont amb els antifranquistes. Vam aconseguir-li el passaport a Gutiérrez Díaz, vam aconseguir-li la nacionalitat a Grijalbo. Pèrich, Vázquez Montalbán i Bofill venien al meu despatx del Club Ágora a dir-me i a consultar-me coses. De vegades intercanviàvem informacions. Aquest esperit, a Fraga, li agradava. Fraga m’havia demanat que em posés al ball polític i em vaig posar a crear el partit polític que ell no sabia crear. Fraga buscava que la gent coincidís amb un projecte, però no amb una necessària estructura. Parlava més d’un moviment polític que no d’un partit. Per a ell, com més gent vingués al cabàs, millor. No volia marcar diferències ideològiques, no volia posar límits ni portes… Però nosaltres li vam dir que, si no tenia una organització política, no faria res. Com li va passar a UCD, que no va formar un partit concret. UCD va ser el refugi dels franquistes, cosa que històricament no s’ha dit mai així. Li han carregat el Franquisme a Fraga. Però cal comptar que nosaltres teníem gent que venia de la revolució directa, teníem gent com Antonio Cortina que era íntim amic de Che Guevara, teníem advocats i funcionaris de ministeris que no estaven d’acord amb el sistema, teníem capellans obrers, entregats a la causa social…

Disculpi que l’interrompi, però tinc la sensació que en el llibre, i ara també, vostè explica la història d’una manera com no ens l’han explicat…

És que jo explico el que he viscut. A mi, m’ha ferit molt els sentiments totes les barbaritats que he sentit, com s’ha distorsionat la història. Els fills del Franquisme estaven a la UCD, no al PP. Per això nosaltres ens reuníem amb Vázquez Montalbán, Carrillo i Grijalbo i per això Grijalbo ens soltava pasta.

Però, tot i així, vostè n’ha sortit molt decebut de la política…

És clar, perquè n’he vist els resultats. La meva és una decepció personal, més que una decepció política general. Els que teníem la idea que va inspirar el partit ens hem quedat molt decebuts de veure que aquella idea, l’han malmesa. I l’ha malmesa el senyor Aznar i la seva tropa. Tota la corrupció que hi ha al partit arrenca de l’època d’Aznar. Els oportunistes van arribar quan ell va obrir la porta.

Abans d’arribar a l’època d’Aznar, detinguem-nos encara en la Transició. Un dels materials inèdits que ofereix a Els ponts trencats és l’operació de Foment del Treball per evitar que en les eleccions de 1980 el PSUC obtingués bons resultats. No s’han molestat a Foment del Treball perquè ho hagi explicat en el llibre?

No. És cert que al Foment s’ha mantingut fins ara una discreció absoluta, però jo els vaig dir: “això s’ha d’explicar, perquè si no al final la gent farà interpretacions aleatòries i subjectives”. I a més, no hi ha res a amagar, som un lobby i es va fer; efectivament, es va tombar la política catalana. Jo crec que, si ara es fes la mateixa operació, un altre escenari tindríem. A Foment, em van dir: explica-ho. Jo crec que és un tema que no ha de morir. És necessari que la gent ho conegui i que els politòlegs ho estudiïn. A més, aquí al Foment només queden dues persones de les cinc o sis que vam fer l’operació: el secretari general i jo.

Milián Mestre signants un exemplar d'Els ponts trencats'

Milián Mestre signant un exemplar d’Els ponts trencats’

Vol dir que amb l’independentisme la patronal tindria capacitat per fer el mateix que va fer amb el PSUC l’any 80?

No. La patronal ha estat molt callada. No vol anar a contracorrent del que pugui pensar el país. No hi estan d’acord, però se situen en el corrent general. Tampoc hi ha la soltura de recursos que hi va haver l’any 80. L’any 80 van posar els calés damunt la taula. Van veure que venia l’amenaça d’una esquerra… El PSUC era un partit molt poderós. Per a mi, el millor partit d’Espanya. A Fraga, li ho vaig dir sempre: “Compte, el Partit Comunista pot ser el que sigui històricament, però on hi ha la intel·ligència i la societat de debò és al PSUC”. Ell va acceptar una entrevista en secret a casa meva amb Antoni Gutiérrez Díaz, quan feia una setmana que havia sortit de la presó. Fraga va quedar parat de veure la seva astúcia i intel·ligència i es va adonar que, a Catalunya, el PSUC seria decisiu i que, indirectament, a Espanya, també. Per tant, o s’entrava a parlar amb ells i a pactar, o es feia una estratègia de continència del PSUC. I això va ser el que després es va traslladar al Foment. Foment va fer una enquesta d’unes deu mil consultes, si no recordo malament, i va revelar que el sector marxista, és a dir, el PSC, que en aquells moments era marxista, i el PSUC junts guanyaven les eleccions i marcaven la política catalana en el moment inicial de l’autonomia. Es va pensar que això era massa desestabilitzador, perquè aquí els interessos eren industrials i econòmics, fonamentalment, però també de classes mitjanes.

Però, si considerem que al PSUC era on hi havia la gent més preparada, no hi va perdre, el país, amb aquesta operació?

Jo crec que no hi va perdre, perquè la gent que hi havia al PSUC valia molt i es va anar situant a la universitat i a tot arreu.

Aquesta operació va afavorir Jordi Pujol…

Pujol era una figura estabilitzadora. Tingues present que Foment va fer l’operació després que no haguéssim pogut convèncer Tarradellas. Ho vàrem intentar tres persones: Pere Duran Farell, primer; jo, després; i, en acabat, Alfredo Molinas, i en vista d’aquests tres fracassos perquè Tarradellas es retirava, vam dir: “Molt bé, ara anem a fer una operació”. Aquesta operació va posar la situació a favor de Pujol, però Pujol es va quedar curt, no va treure majoria absoluta, i llavors hi va haver una operació complementària, que va ser que Heribert Barrera va rebre un ajut…

Un ajut de…?

Un aval. El pretext que va fonamentar aquestes ajudes va ser  el “no” als marxistes. Claríssim. No era un “no” a l’esquerra, era un “no” als marxistes. Heribert Barrera no era marxista i al no ser marxista teníem un marge de possibilitats, marge de possibilitats que ell va acceptar perquè va dir: “econòmicament estic ofegat”. I llavors se li va fer un aval.

Com era el Jordi Pujol d’aquesta època, a qui vostè va conèixer a fons?

Pujol era un home amb una visió de Catalunya quasi mística. Tenia l’obsessió de construir una Catalunya potent, però mai va parlar d’un país independent. Jo crec que la seva idea era la mateixa de la burgesia del segle XIX: dirigir Espanya des de Catalunya. Tenia sentit d’estat, Pujol, buscava solucions que afavorissin la seva teoria, però sempre amb sentit d’Estat.

Un llarg passatge de Els ponts trencats es dedica al pacte del Majestic. Com cal llegir aquell pacte?

El Majestic és una obra de Pujol. Aznar de la necessitat en fa una virtut i com que no té la majoria suficient aprofita l’avinentesa per buscar el pacte, però qui té la iniciativa és Pujol. Quatre o cinc mesos abans que caigui Felipe González, ja em diu a mi: “Caurà González perquè jo li retiraré el suport i no tindrà pressupost”, i la segona cosa que em diu és: “Jo vull pactar amb vosaltres i digue-ho al teu partit”. Per tant, Aznar es va trobar la safata parada i amb el dubte de: “Què faig? Si me la menjo, tindré govern, si no me la menjo, no el tindré”. I va optar per menjar-se-la. La gent no se’n adona, però Pujol li va clavar uns gols tremendos a Aznar: 1) Fora governs civils, cosa que comporta haver eliminat la divisió provincial i la xarxa de l’Estat a les províncies. 2) Fora la Guàrdia Civil, que queda substituïda pels Mossos d’Esquadra. 3) Fora el servei militar obligatori, així els fills catalans ja no aniran a Extremadura o a Canàries a fer la mili i, per tant, es perd el contagi d’altres Espanyes… Pujol quasi es carrega Espanya, per debilitat d’Aznar.

I com havia arribat Aznar a encapçalar el PP després de Fraga?

Fraga volia Isabel Tocino al capdavant del PP, però Rato, Cascos i Trillo li van canviar la partitura. El van convèncer que no agafés Tocino perquè deien que el partit no estava prou madur per acceptar el lideratge d’una dona. Deien calia algú consolidat: Aznar, que era president de Castella Lleó. Ell no és un senyor de primera hora del partit, ni de segona hora. Es va incorporar força després de la Constitució. Es va oposar a la Constitució i va votar UCD. Va entrar al PP amb unes idees distintes. Al principi, no va tocar els fundadors del PP, però no els respectava. Ell va portar la seva gent: el clan de Valladolid, que tenia una gran ambició de poder i dues idees clares: una Espanya gran i única, i mantenir el poder. La recerca del poder va ser una obsessió termenda i en això va concórrer molta gent oportunista. La idea fundacional del partit s’ha anat deformant, deformant, i per això tots els fundadors han desaparegut.

En el llibre vostè qualifica a Aznar de polític simplista…

Sí, és una persona molt esquemàtica.

No es queda curt amb la definició?

Tampoc vull fer sang. Sí que és cert que el primer capítol del llibre és duríssim, però el conjunt del llibre no pretén passar comptes amb ningú. Ara, puc consignar que hi ha hagut errors greus… Però no vull cenyir-me a un atac personal.

Un d’aquests errors és que l’any 2000 es carregués el que vostè anomena tercer pont: l’acord del Majestic?

Sí, se’l va carregar implacablement.

No només es va carregar aquest tercer pont, sinó la trajectòria espanyola en política internacional de fer de pont amb els països àrabs…

Aznar va fer un cop de timó molt gran, va passar d’una perspectiva a una altra. I a l’altra va rebre tots els suports internacionals, tots. Va arribar un punt que es va convertir en un instrument de Bush, descaradament. Gairebé li feia d’escolanet.

Deixi’m subratllar dues paraules que acaba de dir: un instrument i un escolanet de Bush. La política internacional no hauria de ser una altra cosa?

Sí, però la gent som fills del que som. No oblidis mai que l’avi d’Aznar, a pesar d’haver estat condemnat per Franco a mort –i també pels republicans–, va ser ambaixador de Franco a les Nacions Unides i director de La Vanguardia. Per tant, va acabar sent un home de confiança de Franco. El seu pare va ser director d’Avance i de RNE. Ell venia d’aquesta estirp i es va haver de refugiar a UCD després de la mort de Franco. La seva posició és de dreta liberal, no demòcrata cristiana. Quan arriba al poder la Internacional Demòcrata Cristiana es transforma en Internacional Popular i ell on dóna entrada a Berlusconi. Jo vinc de la tradició demòcrata cristiana i vaig començar a veure coses que no em van agradar. Vaig callar i anava observant. El pas següent és quan es fa amic de Tony Blair. Després de Tony Blair, que li fa de pont, entra en tromba dins la família Bush. Tenia un grau d’intimitat notable amb George Bush. Aznar pren una posició molt conservadora, molt nacionalista i molt de la nova Europa, d’una Europa que s’aparta de la tradició. Quan arriba la guerra d’Iraq comet un gran error. No tenia cap necessitat de participar-hi. Es va ficar al mig del mullader, sense tenir cap rendiment ni necessitat. I va trencar una tradició de bona entesa amb el món musulmà. Clar, tot això són moltes coses en poc temps. Per tant, jo crec que Aznar pertorba la trajectòria del Partit Popular.

Juanjo López Burniol, Manuel Milián Mestre, Joan Rosell i Emili Rosales a la presentació del llibre a la Casa del Llibro

Juanjo López Burniol, Manuel Milián Mestre, Joan Rosell i Emili Rosales durant la presentació del llibre a la Casa del Llibro

Vostè diu que la independència comportaria molts problemes i per això hi està en contra, però davant el panorama actual quina solució queda?

Sempre he cregut que Catalunya acabaria pactant una sèrie de qüestions: 1) Blindar la llengua i la cultura catalana, és a dir, deixar que funcionin per si mateixes sense interferència de l’Estat. 2) El pacte fiscal ha de ser el pacte de l’equanimitat i la justícia distributiva. Avui, la fiscalitat a Espanya no és equànime: hi ha una desproporció tan gran entre el que Catalunya aporta en funció de la seva riquesa i el que els altres aporten en funció de la seva riquesa! Catalunya s’està empobrint aportant tot el que les altres regions no aporten. 3) El reconeixement d’una identitat. ¿Per quina raó no es pot reconèixer que Catalunya és una nació? Això no vol dir necessàriament la independència, sinó un vincle diferent amb l’Estat espanyol, de la mateixa manera que Baviera és una nació i no és independent, igual que Suïssa té els cantons confederats i no són independents.

Creu que això satisfaria prou la població catalana?

Jo crec que això satisfà el 80% dels catalans. Hi ha un 15 o 20% que sempre serà independentista. Però la resta, segur que ho acceptarien. I això és el que Rajoy no ho ha ni intentat i, a sobre, ha fet les coses d’una manera que s’ha quedat sense la possibilitat de tenir socis, quan ara els necessitaria. Si clava bufetades i fa ofenses als adversaris, aquests es converteixen en enemics i llavors no volen saber res. Li ha faltat elasticitat, li ha faltat cintura, li ha faltat intel·ligència. I ara els resultats de les Generals són els que són. No hi ha volta de fulla. Jo crec que encara té solució el problema de Catalunya, però m’agradarà veure com ho enfoquen.

Una de les coses que queden clares al seu llibre és que el bon poder ja prepara el terreny, ja cuina els pactes…

És que la política és previsió.

I ara què s’està preveient? Es preveu, es cuina alguna cosa?

Aquest és el problema, ara no hi ha previsió. La política, tal com jo l’he viscuda amb Tarradellas, amb Fraga i amb Pujol, és previsió, és anticipar-te als fets, és buscar la solució prèvia als problemes que vindran demà. I això, ara ja no existeix. Ja veus què ha fet Rajoy: dir per segona vegada que no es presenta. “¿Tu no et presentes? ¿Per què?… Perquè esperes que el següent s’estavelli i per anar a les eleccions generals i pujar”. Ja ho veurem, això. Primer, ja en parlarem si serà el candidat, si hi ha noves eleccions, i, segon, ja en parlarem si el PP pujarà amb tota l’escandalera de corrupció que té acumulada. Està jugant una aposta molt perillosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El senyor Milián Mestre és una bona persona amb rerefons cultural autoritari, i pel cas que ens ocupa una nul·litat intel·lectual que utilitza la seva experiència vital, amb contactes d’anys relacionant-se amb el statu quo xusquero estatal (cosa de la qual presumeix contínuament fins a fer el ridícul més absolut), per treure’n conclusions absolutament distorsionades, errònies, però que creu que són sàvies fruit d’aquesta experiència, la qual lògicament no s’adona que ha estat malbaratada pel dèficit intel·lectual a què acabo de fer al·lusió. D’entrada, reconèixer per una banda que Castella és una nul·litat democràtica, i per l’altra que ell voldria una federació de pobles ibèrics, és com reconèixer que els elefants no volen però que caldria mirar que volessin. El senyor Milián és un espanyolista expert a fugir d’estudi i barrejar constantment naps amb cols, i a més amb el to de qui està convençut de tenir la possessió de la veritat pel mer fet de tenir una experiència dins el rovell de l’ou del poder que suposadament li atorga aquesta veritat. Però el cert és que d’on no n’hi ha no en raja. El senyor Milián, en un país normal, o sigui en un país democràtic de veritat i no precisament papanates i masoquista a morir com aquest nostre (parlo naturalment de Catalunya), estaria jubilat i políticament no requerit per ningú. Professionalment, hauria treballat en el torn de nit d’una benzinera. I amb sort.

    • Sr. Ricard, no prengui més licor del seu nom: potser no arribara a la propera benzinera per omplir-se el dipòsit.
      Els treballadors al torn de nit d’una benzinra tenen més llum que vostè. Li ben asseguro.
      Atentament