Manuel Forcano: “El traductor ha de ser un mentider i un blasfem alhora”

13.02.2014

El dia 17 de febrer el poeta Manuel Forcano impartirà la conferència ‘La traducció i el mite de la Torre de Babel’ al CCCB, dins del cicle ‘Ciutat oberta’, on analitzarà el rol del traductor i els obstacles a què ha de fer front. Susana Arias ha conversat amb ell sobre l’ofici de traduir, la gestió de la diversitat en l’espai públic i la seva obra poètica. 

Manuel Forcano és poeta i traductor

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és poeta i traductor, doctor en filologia semítica per la Universitat de Barcelona, on ha estat professor d’hebreu i d’arameu i d’història del Pròxim Orient. Entre les seves traduccions de l’hebreu, l’àrab, l’anglès i el francès, destaquen l’antologia Clavats a la carn del món de Iehuda Amikhai (2001), Els viatges d’Ibn Battuta (Proa, 2005) i La descripció del món de Marco Polo (Proa, 2009), així com la seva edició i traducció del Llibre de la creació(Fragmenta, 2012). Com a poeta, forma part del grup dels Imparables, i la seva obra, sensual i d’influència oriental i classicista, ha rebut diversos premis, com ara els Jocs Florals de Barcelona, el Carles Riba o el Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni. 

Quina és la tasca del traductor?
Per mi, traduir és decidir. D’una llengua a l’altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar. Però has de decidir amb quin peu el travesses o per quina banda el travesses o si el travesses ràpid o lentament o passejant. Per tant, la tasca que fa el traductor és decidir tot això, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i sigui comprensible, tingui la mateixa intensitat, aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix. En resum, la tasca del traductor, que a banda la considero molt important, molt decisiva, molt necessària, molt bonica, molt creativa, és decidir com tradueix.

S’ha de traduir tot o hem d’aprendre a conviure amb allò que és incomprensible, inassumible, diferent?

Hi ha una frase del Talmud molt bonica: “Qui tradueix literalment és un mentider, qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble. Jo crec que, en el fons, sí que es pot traduir tot, però la giragonsa que ha de fer el traductor és molt important perquè així sigui. Tot s’ha de poder traduir, tot s’ha de poder transmetre d’alguna manera, i l’únic que s’ha de buscar són els camins per fer-ho. Les coses que de vegades resulten molt incomprensibles per alguna cultura i que en una i en una cultura diferents són normals, han de trobar una manera d’expressar-se, a la força hi ha d’haver alguna manera, fins i tot la sorpresa de que això sigui en una cultura d’aquesta manera i en l’altra no es pugui entendre.

En un article de Josep Ramoneda sobre la filosofia i la ciutat, deia que la ciutat va néixer només quan la Torre de Babel va caure i apareix la diferència i el conflicte.
La Torre de Babel és un mite bíblic que ens descriu com s’explicà al poble hebreu la disparitat de llengües. Quan al segle VI aC Nabuconodosor va endur-se els jueus a Babilònia, allà van trobar una gran metròpoli, amb gent de tot el món i una disparitat de llengües que era font de confusió, incomprensions i embulls. Aquesta multiplicitat de llengües van entendre-la els escriptors bíblics com una maledicció: abans la humanitat parlava una sola llengua, l’hebreu, però el poble va voler desbancar a Déu i treure-li el seu poder, fet que va motivar la construcció de la Torre de Babel que l’assolís a les alçades. Però Déu es venjà d’aquesta supèrbia humana i els confongué amb les diverses llengües. Sortosament, apareixen els traductors al llarg dels segles, que som els que ens hem dedicat a posar remei a aquesta maledicció. Els traductors porten la comprensió i l’entesa, fan de torsimanys i comuniquen, intenten posar remei a la multiplicitat de llengües del món. També és cert que els traductors han estat, al llarg dels segles, protagonistes de gran desastres ideològics o missatges mal portats, que han provocat guerres o incomprensions afegides. De vegades, intencionadament, un traductor ha fet servir un missatge manipulat i ha provocat un daltabaix conceptual. Per posar un exemple: els traductors jueus que van traduir la bíblia al grec, no la van traduir literalment, sinó interpretaven i afegien. Quan van traduir que la dona del rei Ezequies era una noia jove i estava embarassada, van interpretar que com que era jove era verge. I aquí es dóna l’origen d’una cosa tan bàsica per a la religió cristiana com és el dogma de la Mare de Déu, de la virginitat de la Verge Maria. És fruit d’una mala traducció? No podem dir-ho. Però sí que és fruit d’una decisió del traductor, que no va traduir el que volia dir “noia jove” en hebreu i ho va traduir com a “noia verge”, quan per “verge” tenim una altra paraula en hebreu. Per tant, va fer una interpretació. Doncs d’aquesta interpretació, en una religió posterior neix un dogma que s’ha defensat aferrissadament, amb molta sang de vegades, que és el de la virginitat de la Mare de Déu. I això és fruit de la tasca d’un traductor. No és mala intenció, és que en aquella època és va fer així i té unes conseqüències, com tot. Per tant, la traducció veritablement és quelcom molt delicat. Els traductors estem aquí per posar remei a la plaga bíblica però no hem de fer bestieses: hem d’anar amb molta cura de no estrafer res quan traspassem el sentit d’un missatge a una altra llengua, perquè podem donar peu a monstruositats.

Com creus que s’ha de gestionar la diversitat i com creus que aquesta diversitat es tradueix en l’espai públic?
Crec que la diversitat només es pot gestionar des del respecte, perquè només des del respecte pot haver-hi harmonia. Si hi ha respecte per a les cultures que porten aquestes persones, les persones que se senten respectades és possible que copiïn maneres de fer dels altres que el rodegen. Per molt que de vegades ens pugui semblar contradictori, a Barcelona o a d’altres ciutats del món, han arribat persones que actuen envers les dones o envers l’educació dels fills de formes molt diferents a la nostra. Això ens pot causar rebuig o condemna en un primer moment però només des del respecte i des de la llibertat de que ho puguin fer, es pot arribar a consensuar una certa harmonia per conviure sense massa escàndol entre l’un i l’altre per les formes de fer de cadascú. La diversitat només és possible de gestionar-la des del respecte més bàsic.
La gràcia de l’espai públic de Barcelona és que és per tothom, tothom el pot fer servir. Però és veritat que les comunitats estrangeres fan servir certs espais públics més que uns altres i potser diferents dels que fem servir nosaltres. Va molt per barris. Però el bonic és que jo, barceloní, em pugui passejar per la Rambla del Raval que és un espai públic meu i també d’ells, ja que les comunitats estrangeres estan molt arrelades en aquesta part del barri. De la mateixa manera, és bonic que gent que viu al Raval van a treballar al barri de Vallcarca. Perquè a Barcelona hi regna la llibertat i el respecte, els espais públics estan oferts a tothom.

 

Manuel Forcano

 

Tu també ets poeta. Penses que la poesia és un pont entre cultures i llengües diferents? És un llenguatge universal?
La poesia és un llenguatge universal perquè les emocions que expressa un poeta no s’allunyen mai tant de les emocions o els sentiments que pot sentir una altra persona. El que sent el poeta ho pot sentir també el lector. Però la poesia, pròpiament, sempre ha estat definida com l’expressió més alta de la literatura, la reflexió més elevada i sofisticada del pensament. Sembla una cosa que queda lluny de molta gent. Pot ser que l’expressió lingüística de la poesia sigui difícil, però en el fons, crec que la poesia és el que més a prop està de tothom, perquè parla del que tots sentim a dins i que és compartible: la sensació de desencís, d’amor, de desig. Parla del més bàsic i essencial de la persona, el que més fàcilment et pot connectar amb tothom, perquè els sentiments els tenim tots. Traduir poesia d’altres llengües a la teva és posar a la teva llengua els sentiments d’un poeta que sent el mateix que tu. La poesia és un pont, perquè et demostra que els sentiments dels poetes israelians moderns o fins i tot del segle V aC, com els dels autors dels papirs d’Hermòpolis, que són cartes privades, no tenen cronologia. Diuen coses que les podem dir actualment. La poesia és un pont directe, molt fàcil, si el llenguatge ho és. Les cultures es diferencien per formes de diferenciació exterior, però no pels sentiments, que són els mateixos en totes les persones.

Quines creus que són les característiques que fan una ciutat oberta?
Per mi una ciutat oberta és una ciutat que, abans que res, és una ciutat que mostra respecte per la diversitat. És oberta si pot encabir gent que és i pensa diferent, que deixa marxar si no t’hi sents bé. Les ciutats que més m’agraden són les obertes al mar, perquè veritablement donen la sensació de estar obertes: hi ha un horitzó molt lluny, que vol dir una altra manera de fer i de viure, però tu sempre hi pots anar si on ets no t’hi trobes bé, respectat o oprimit. La ciutat oberta és la que és diversa, plural, i la que està oberta de debò: en la que hi pots entrar i de la que hi pots sortir quan vulguis. I per sort hi ha d’altres ciutats al món que et poden acollir.

Quina importància té l’espai públic?
És de vital importància perquè és un lloc on et veus, on et trobes, on pots discutir, parlar i conèixer coses que no saps. És molt necessari en el món d’ara en el qual les noves tecnologies et fan tancar en tu mateix davant d’una pantalla o jugant a través d’un món que no és el real. L’espai públic és un lloc de trobada. És evident que hi ha un espai públic virtual, un ciberespai no tangible, on també hi ha trobada. Però jo sóc un home mediterrani i a mi m’agrada el contacte físic i l’espai públic m’ofereix això: una plaça, un pont, un carrer ample, un carrer estret, un basar, són llocs de contacte on veus, intercanvies, toques, coneixes, saps. Al mediterrani tenim més bon clima, tenim més espais oberts i públics al carrer, i jo l’espai públic l’associo així, al carrer, a la plaça, on veus que hi ha gent que passa al teu voltant, on pots estar sol on pots sentir-te sol però de seguida saber que tens la humanitat al teu voltant. Jo visc en un carrer del barri de Vallcarca on a l’estiu la gent obra les finestres i la casa passa a ser una mica part de l’espai públic, la casa passa a ser un tros del carrer.

Quins perills creus que poden amenaçar aquesta obertura?
Perills n’hi ha molts. Per exemple, aquest món virtual, que ens allunya de la vida real, que ens ofereix moltes possibilitats. Però ens fa creure que l’espai públic el trobem a través d’una pantalla, d’un estri tecnològic, i és veritat que posa en comunicació a moltes persones i té moltes virtuts, però t’allunya del contacte real de les persones. Sé que aquest discurs pot resultar molt estrany i al segle XIX em dirien que sóc dels que tira pedres als trens; ho sé i m’és igual. Prefereixo sortir al carrer i passejar que no quedar-me tancat en la pantalla i en l’espai públic que t’obre el món virtual, però prefereixo l’espai públic que m’obre del món real, el que de debò es pot tocar i transitar amb les persones d’una forma directa. L’altre perill és que l’espai públic es privatitzi, perquè sempre és necessari que l’espai públic sigui de tots i es pugui gestionar per tots.

Quin és el teu espai públic favorit?
Els passejos que hi ha davant del mar: perquè són llocs on no s’hi va a fer res, només s’hi va a gaudir de l’espai públic. Són el lloc on tens la ciutat i la casa a l’esquena i davant teu el somni, de tot el que pots fer, de tot el que et queda per fer, i t’ho permet un espai públic, gran, generós, bonic. Concretament, em quedaria amb la famosa corniche de la ciutat d’Alexandria. Per les mateixes raons, la gran corniche de Beirut.

Etiquetes: