Manel Fortià, evocació des del duet

El duet format per Manel Fortià (contrabaix) i Marco Mezquida (piano) actua avui dimarts al Jamboree i diumenge 29 de maig al festival Fem Jazz de Banyoles. Martí Farré ha entrevistat Manel Fortià, que ens explica els seus múltiples projectes.

Com tants altres músics de la seva generació, el contrabaixista Manel Fortià (Cassà de la Selva, 1984) no para. Toca en mil-i-un projectes de tota mena, dóna classes a una escola municipal i té temps per coliderar diferents propostes: TAK!, Duma i un duet amb el pianista Marco Mezquida. Precisament amb el pianista Mezquida va publicar l’any passat un disc My Old Flame (autoeditat), com a resultat d’un projecte de fi de carrera a l’ESMUC, l’escola en la qual es va formar, a banda del Taller de Músics i dels seus inicis a les comarques gironines. Manel Fortià, que també és germà de la bateria Laia Fortià, vindica la sonoritat màgica que s’esdevé quan un pianista i un contrabaixista es troben per evocar paisatges gèlids, harmoniosos i suggeridors.

Pregunta: En el text que acompanya el CD presentes el disc com una “novel·la”, quin tipus de narració és?

Resposta: És la novel·la de la història de com ha sorgit tot.

Quina és aquesta història?

La història comença amb el meu projecte final de carrera. Volia fer un disc de piano i contrabaix, perquè és un tema que m’interessava molt. Vaig proposar al Marco si s’apuntava a fer el projecte amb mi. A partir d’aquí, es va desenvolupar una història. Vam fer el projecte, va sortir tot bé i després vam seguir fent altres concerts i de forma natural va sortir el disc.

També parles d’una “fotografia d’un paisatge”. Des del punt de vista musical, què entens per paisatge?

Per començar, la portada és un paisatge, vull dir que amb això ja dic molt: és un paisatge de pau i tranquil·litat que crec que és una mica el que es reflecteix en el disc.
Per mi, en un paisatge, en música, es fan servir colors i atmosferes diferents. Cada tema té un color i, per tant, és com si fos una imatge. De vegades escoltes un tema i et ve al cap una imatge de tranquil·litat,… o bé caòtica. Això depèn de qui ho escolta i de la seva imaginació.
En els concerts normalment hi ha més bogeries

I per què no les vàreu incloure?

Perquè no encaixaven molt amb la resta del disc. Ens vam tancar durant dos dies a la Casa de Cultura de Girona i vam estar gravant idees. Vam aprofitar alguna cosa que havíem fet amb el meu projecte, però també temes nous que vàrem provar en aquell moment.

M’imagino que el fil conductor que justifica la varietat del repertori —estàndards de tota la vida, una peça dels Beatles, d’Ornette Coleman, temes propis, etc.— és la famosa novel·la, oi?

El fil conductor és bàsicament la música que ens agrada tocar. Com que al Marco i a mi ens agraden molts tipus de música, el disc reflecteix el que ens ve de gust.
Podríem cenyir-nos a tocar tot un disc d’Ornette Coleman o de versions dels Beatles, que també ens agradaria molt fer-ho, però crec que és més sincer fer una mica de collage.

Per què en el seu moment vas optar per la formació de duet?

Doncs perquè a mi sempre m’han agradat molt els duets, en general, però sobretot el de piano i contrabaix, ja que trobo que els timbres dels dos instruments lliguen molt. Si fas una nota a l’uníson amb contrabaix i piano, per mi és molt més potent que si la fas amb dos instruments diferents. [El piano i el contrabaix] són dos instruments acústics que tenen molt de sustain i a mi m’agrada molt.

Si hagués estat un duet, per exemple, amb un guitarrista, també l’hauries fet?

Sí, amb guitarra n’he fet molts i també m’agrada, però tinc aquesta particular atracció pel duet de piano i contrabaix. Sempre ha sigut una formació que m’ha agradat molt i que he treballat bastant. Em sento molt a gust.

Per què vas titular el disc My Old Flame?

Perquè, com és un projecte a on hi ha una mica de tot, va sortir de forma bastant natural. Havíem gravat el tema i ens havia sortit una versió llarguíssima, de 10 minuts. Vam pensar: “Això no va al disc ni de conya”. Era la primera presa. Quan la vam escoltar, ens va encantar i vam veure claríssim que havia de sortir. Però és clar, amb 10 minuts es trenca una mica el disc. Vam decidir llavors col·locar-la just al mig i dividir el disc en dues parts. My Old Flame és també el moment a on hi ha més pau del disc.

A banda de My Old Flame, feu 8 temes més, però només n’hi ha dos de teus, no t’atrevies a posar-ne més?

No, la cosa va sortir així, de forma bastant natural. Com que tampoc era un projecte meu, sinó dels dos, la idea també era que hi hagués una mica de tot. Fer temes propis m’agrada molt, però també m’agrada tocar sobre altres coses a les quals estem en igualtat de condicions. Vull dir que si toquem un estàndard que tots dos coneixem, passaran coses que potser no passarien si féssim un tema meu.

Del Marco Mezquida hi ha peces que ja havia gravat.

Sí, M’ha agradat molt tocar La hora fértil. És un tema que havia sentit moltes vegades a piano sol i, a banda de què trobo que és preciós, em vaig sentir molt còmode des de la primera vegada que el vaig tocar. Ens va sortir una mica la idea de fer-lo una com un bolero, fent percussió per allà el mig, i mira… No va ser una cosa molt pensada.

Haden Song és un dels dos temes teus del disc, poden considerar que Charlie Haden, a qui a més dediques tot el disc, és la teva principal influència?

Li dedico el disc perquè a mi sempre m’ha agradat Charlie Haden i aquells temes tan simples que fa, tant cantabile i tan bonics. Em vaig inspirar en ell i va sortir la Haden Song, però el vaig fer quan encara era viu. Just després de fer el projecte va morir.

L’altre tema teu del disc és Spring is You, que té un rerefons líric. No sé si, a banda del Charlie Haden també tens influències clàssiques? A la introducció del tema, hi ha fins i tot una melodia que recorda El cant dels ocells.

[riu] En tinc, tot i que mai m’he dedicat al clàssic al 100%. Sempre he tirat més cap a la música moderna, però suposo que tots devem tenir influències del clàssic.

El tema de la clàssica te l’he preguntat perquè he vist que un dels professors que destaques en la teva formació és Andrew Ackerman, un contrabaixista de música clàssica.

Vaig tenir la sort de tenir-lo a l’ESMUC [en l’assignatura de] segon instrument —contrabaix clàssic—, i realment eren poques les hores que fèiem —30 minuts a la setmana—, però és tan bon professor que és d’aquells que en 30 minuts t’ho pot fer canviar tot. Vaig quedar súper enamorat de la seva manera d’ensenyar, tant com a persona com per tot el que vaig aprendre tècnicament i en l’àmbit de la interpretació. Crec que per mi és un referent, també.

Parlant de referències, amb un altre grup que colideres, TAK!, parleu, entre altres influències, d’Atomic, Dave Binney, Brad Mehldau, Robert Glasper, etc. Com se sintetitza tot plegat?

Bé, amb TAK! som quatre components i, per exemple, al saxofonista li encanta David Binney i hi aporta el seu gra de sorra. Realment TAK! és un grup que no sabria ben bé com definir-lo. Hi ha temes que poden sonar més tipus Atomic, d’altres que potser no tant,… Al disc que gravarem ara hi ha coses que tiren cap a l’avantguarda, hi ha temes amb un punt més de groove… El que intentem sempre és que apareguin elements, que cada tema tingui el seu element, que no hi hagi dos temes iguals.

T’ho comentava perquè he vist que vau guanyar un premi al “millor grup de jazz fusió”, i jo no veig gaires similituds amb el que tradicionalment es coneix com a “jazz fusió”.

El premi es deia de jazz fusió però tampoc era ben bé del nom que li van posar. És clar el terme de “jazz fusió” també una mica que no saps per on agafar-lo.

Bé, hi ha so tipus GRP, per exemple.

Sí, però al final jazz fusió no és altra cosa que fusionar jazz amb una altra música.

Abans hem parlat una mica de la teva formació. Es diu que és l’instrument qui busca al músic, però en el teu cas, si tenim en compte que vas començar amb el baix a 9 anys, seria una mica a l’inrevès, oi?

No és ben bé així, perquè a 9 anys vaig començar amb la guitarra i a poc a poc em vaig acostar al baix elèctric. Després vaig tocar només baix elèctric. A 24 anys em vaig comprar un contrabaix i vaig començar a xampurrejar, fins que m’hi vaig posar seriosament. Ara el meu instrument és el contrabaix, tot i que també toco el baix amb altres projectes. La guitarra ja no la toco.

I que et va fer passar de la guitarra al baix?

Em va seduir sobretot el ritme. Sempre m’havien agradat molt les coses rítmiques. Quan vaig començar a tocar el baix, a banda de què llavors em van sortir molts bolos com a baixista, vaig trobar que hi havia molt més poder rítmic. M’ha agradat sempre la percussió i el baix era una mica com unir la guitarra amb la bateria. Ma germana [Laia Fortià] és bateria i, llavors, l’instrument ja estava agafat. La bateria m’agradava, però més aviat per jugar.

Ara que em parles de la teva germana, veurem algun cop un Fortià Brothers?

Bé, ja hem fet cosetes. Abans de venir a viure a Barcelona, havíem tocat molt i molt. Teníem grups sobretot de funk i també una mica de jazz.

Ara que els dos ja sou músics coneguts del jazz barceloní, potser seria el moment de fer un grup en comú, no?

Sí, de fet ho tenim com a projecte de futur. Ella té molta feina i jo ara també estic una mica atabalat. Quan els dos trobem un forat, alguna cosa farem, segur, en tinc ganes.

M’has dit que quan tenies 24 anys et vas passar al contrabaix. Tinc la impressió que ara només agafes el baix quan toques en projectes que no són teus, que són més de caràcter pop-rocker, m’equivoco?

No, el que passa és que porto tots aquests darrers anys molt centrat en el contrabaix i la majoria de coses que faig estan molt relacionades amb el jazz. El baix el relaciono més amb altres estils de música. Si ara hagués de muntar un grup de funk o de soul segurament tiraria més cap al baix elèctric, perquè trobo que amb aquests estils té més punch.

Com m’acabes de recordar, tens una trajectòria en l’àmbit del pop-rock i el soul, en propostes com ara Pulpopop o Izah. Què t’ha aportat aquest vessant pop-rocker als teus projectes jazzístics, si és que t’ha aportat alguna cosa?

Jo crec que tot aporta. Sóc molt partidari de tocar estils diferents. Quan em truquen de vegades per fer substitucions de projectes d’altres estils m’ho passo súper bé descobrint coses. Sempre s’aprèn.
En el cas del pop una de les coses que aprens és la posada en escena, que en el jazz a vegades no es té tant en compte i en el pop és bàsica. També aprens a tocar en escenaris més grans. És un altre concepte.

Per què creus que en general no es té en compte la posada en escena al jazz?

En el jazz es prioritza més la música, però la posada en escena del grup hi és, tot i que no en un primer plànol. Suposo que el motiu també és perquè el públic de jazz no és tant de masses com el del rock, i el jazz tampoc apareix a les notícies, a la tele,…

Entre els molts projectes a on col·labores o has col·laborat hi ha el Gra The Trio, amb el qual vau arribar a la secció Fringe del Festival de Jazz de Girona, o el també músic gironí Vernau Mier. Com veus l’escena de les comarques septentrionals?

Trobo que cada vegada a Girona i altres llocs estan sortint músics joves que realment abans crec que no ho feien amb tanta quantitat. El que passa a Girona és que quasi tots hem de venir a Barcelona, perquè és a on es cuina la major part del jazz.

I a la gent de Barcelona els interessa el que es cou a Girona?

Hi ha aquella barreja de què el que es fa a Girona, com que ho fem mig a Barcelona, la gent tampoc ho relaciona. Al final es converteix en una escena global. Tampoc veig una escena gironina. L’escena de Barcelona engloba a tot Catalunya. A TAK!, per exemple, el bateria és de Blanes, jo sóc de Cassà i el saxo i el pianista són de Vilafranca.