Maiol de Gràcia: “En narrativa t’has de fer preguntes tot el temps”

Amb la seva primera novel·la publicada, Maiol de Gràcia va aconseguir un fulgurant èxit de crítica i públic. Un any després de la publicació de La peixera, parlem amb ell de la seva primera obra que veu la llum, a l’espera que la seva propera creació, un conte sobre els viatges en el temps, aparegui en una antologia que Males Herbes prepara per a Sant Jordi

Amb la seva primera novel·la publicada, Maiol de Gràcia va aconseguir un fulgurant èxit de crítica i públic. La peixera va aparèixer al mateix temps que les obres Barcelona no existeix de David Castillo (Empúries), Terra inhòspita: Barcelona 2048 de Dolors Millat (Edicions del Periscopi), Alteracions d’Adrià Pujol (Males Herbes), Licantropia de Carles Terès (Edicions de 1984) o Cartes mortes de David Gàlvez (Males Herbes). Aquesta onada de nous títols durant l’any 2013 va servir, també, per demostrar que els gèneres de la ciència ficció i la fantasia poden tenir una perfecta cabuda dins del nostre sistema en llengua catalana, tant pel que fa a autors nostrats com estrangers. Un any després de la publicació de La peixera, fem una entrevista a Maiol de Gràcia per parlar de la seva primera obra que veu la llum, a l’espera que la seva propera creació, un conte sobre els viatges en el temps, aparegui en una antologia que Males Herbes prepara per a Sant Jordi i que comptarà amb altres autors com Joan Jordi Miralles, Josep Maria Argemí, Max Besora, Yannick Garcia, Mar Bosch o Albert Pijuan, entre tants d’altres.

Jaume C.Pons: En la teva biografia veiem que vares estudiar Filologia Anglesa, cosa que explica les influències de la literatura anglosaxona a la teva obra, com el cas d’autors com Paul Auster, un fantasma que transita les teves pàgines quasi com una benedicció. D’on creus que va venir aquesta inclinació, com hi vares accedir?

Maiol de Gràcia: Jo hi vaig arribar, suposo, perquè la meva mare em va apretar una mica. Jo estudiava COU i no sabia què volia fer. Llavors la meva mare em va dir “Home, per què no fas un viatge als Estats Units per estudiar-hi un any?” I així va ser. Me n’hi vaig anar i, llavors quan vaig tornar, vaig començar la carrera. El que sempre m’havia agradat, però, eren els llibres. I clar, les filologies són això: amor a les lletres, a les paraules, a les obres. Per tant per a mi era la millor opció possible. A més a més en aquella època teníem la idea que la Filologia Catalana havia de ser una cosa avorrida. Per a mi va ser un encert. I això que a Barcelona es veu que era ja considerada dura. El que passa és que tenies alguns profes molt bons. Entre això i les bones lectures ja pagava la pena. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé. A partir del segon any les coses eren absolutament fantàstiques. I clar, tot allò que per a tu és fonamental d’alguna manera queda imprès en el que escrius.

J.C.P: Després d’acabar la carrera ja vares començar a fer feina? Quan vares tenir clar que volies dedicar hores i passions a l’escriptura?

M.D.G: Durant la carrera compaginava els estudis amb una feina al bar, perquè el meu pare en tenia un, i després vaig enviar currículums. Un va arribar a l’escola on encara treballo. I ja no em vaig moure d’allà. Quan al principi només tenia unes quantes hores a la setmana va ser quan vaig decidir fer un màster d’edició i publicació. Vam tenir uns quants editors que venien d’Anglaterra i ens van ensenyar una mica com funcionava el món editorial i com es diferenciava amb el nostre entorn més immediat. I ens van obligar a fer uns quants treballs com a escriptors per tal que ells, llavors, ens fessin d’editors dels nostres relats. Editors autèntics, professionals. I això va ser molt interessant. De fet el primer relat que vaig escriure era en anglès, tot i que no he escrit res més en aquesta llengua. Va ser molt divertit. I evidentment va ser aquí on em vaig enganxar. I ja no he parat des de llavors. D’una manera o l’altra sempre he anat buscant raconets on poder desenvolupar aquesta faceta meva que per a mi és essencial.

J.C.P: De fet tot això que m’expliques es relaciona molt amb l’experiència vital del protagonista de La peixera, la teva primera novel·la, publicada a Edicions del Periscopi. És com si tu i ell haguéssiu viscut no la mateixa vida però potser sí existències paral·leles. Com si t’agradés confondre realitat i ficció: no se sap on comença una i on acaba l’altra, en un joc que convida el lector a participar per esbrinar què hi ha de cert en tot plegat.

M.D.G: Així és. I en certa manera es tracta de quelcom buscat, evidentment. És una cosa que a mi sempre m’ha interessat. Quan veig un llibre tinc la sensació que és la història de l’autor, però també saps que no ho és del tot, i aquesta ambivalència m’encanta. Dóna una sensació de proximitat. I en aquest sentit a mi també em passa, suposo que és una cosa personal. Si a la imaginació hi vas ficant coses teves, agafa uns camins per on es contamina de realitat, com si s’impregnés. La veig com una mena d’empenta. Així pots jugar amb la manera com veus el món i com aquest s’introdueix dins la teva vida i obra. El que passa és que, clar, al final hi ha un moment en què s’esgoten les referències personals utilitzables.

J.C.P: Jo crec que precisament si La peixera funciona és perquè és molt quotidiana i propera. Ingredients purament de ciència ficció n’hi ha poquets pròpiament dits. Jo el veig més com un manual d’amor cap a la literatura, una autoficció de la teva vida mesclada amb elements distorsionadors que això fa que li doni un impuls cap endavant. Perquè clar, tu comuniques molt bé i ets capaç de generar una gran empatia amb el lector.  

M.D.G: No diria cap tonteria si dic que això que explico a La peixera, aquesta dominació oculta, està passant ara mateix a Guantánamo o en algun racó subdesenvolupat del món, tot i que des d’aquesta part del món no ens ho acabem de mirar massa. La novel·la pretén jugar amb aquesta confrontació: per una banda la realitat, potser molt més dura de la que tenim, però també la negació humana dels més afavorits quan decidim no enfrontar-nos a la duresa d’aquesta realitat. La idea, doncs, és que aquest personatge protagonista no sigui ni perfecte ni un heroi. I com que jo també em veig així, a mi mateix, sempre amb un fons de dubte, no volia crear cap personatge arquetípic que doni respostes sinó que, potser, estigui tan perdut com nosaltres mateixos.

J.C.P: En el fons es tracta d’una persona d’una bondat dubtosa que duu a terme una sèrie de decisions per on després continua el recorregut de l’obra. És aquesta ambigüitat moral el que li confereix, al conjunt, un estrany poder d’atracció i de fascinació. S’assembla tant a nosaltres que això ens arrossega cap a una humanitat rabiosa.

M.D.G: Aquesta era la idea. De fet molta gent ha llegit La peixera i, pels seus comentaris, te n’adones que aquest tema amb el que vaig voler treballar, com és el joc amb el lector i la seva capacitat d’acceptació d’una realitat duríssima, és quelcom que cadascú s’ho mastega d’una manera o l’altra, depenent de les interpretacions que en fan i de les seves pròpies visions personals. El poder de la literatura és que aconsegueix unir-nos i separar-nos, però tot queda integrat dins d’una xarxa inqüestionable. És aquí quan te n’adones que al final som capaços d’acceptar moltes coses que haurien de ser inacceptables. I és per això que acabes estimant el personatge, que es defensa a través de l’escriptura de la novel·la com un acte d’autosuperació. Els autors clàssics, com Dostoievski, ja jugaven amb aquesta fina frontera, però avui en dia passa el mateix amb els personatges principals de sèries com Breaking Bad o Dexter. Te’ls creus perquè suspens la teva incredulitat i vols que les coses els vagin bé, però molt en el fons saps que són dubtosos per les accions que escometen. Més enllà d’aquest entorn increïble. Com reaccionem davant situacions extremes? Alguns amb una bondat brutal i d’altres amb egoisme. I jo volia ser capaç de mostrar aquests extrems en un escenari molt concret.

J.C.P: No és estrany, doncs, que agafis un personatge com Hamlet com a referent en més d’un fragment de la novel·la. Hamlet és un personatge amb el qual tothom s’identifica, per aquesta part de dolor i de dubte perpetu, però a mesura que furgues freudianament te n’adones que no és tal i com t’havies imaginat en un principi. Les seves contradiccions, per tant, ens són un mirall perfecte per a nosaltres però també per al teu protagonista.

M.D.G: Des d’abans de la facultat Hamlet ja m’entusiasmava. Sempre m’ha semblat un personatge no de dues cares sinó de vint-i-cinc. Per això jo sempre he tingut problemes amb la crítica literària, perquè sempre he pensat que pots dir les coses d’una manera però també de la contrària, si ho saps argumentar bé. I aquesta és la clau. I amb Hamlet pots veure això com una realitat. I totes les versions són possibles. I per això el meu personatge és hamletià: està perdut i calculant tota l’estona, però també és un lloc on aferrar-se, perquè és un referent universal, i funciona com a element de comunicació. La novel·la, més que Orwell o Huxley, com han dit alguns, beu precisament de Hamlet i d’aquesta nebulosa on tots els fronts estan oberts i on, al final, sempre mira per ell mateix a mode de supervivència. Genèticament tenim Darwin a la sang, i això és inevitable.

J.C.P: I d’on va néixer el pinyol originari de La peixera?

M.D.G: D’una anècdota. Sempre m’he demanat si totes les obres no neixen d’una anècdota que després ens obsessiona i llavors no podem parar. El cas és que a mi sempre m’ha agradat la sensació d’intentar explicar la confusió. Quan llegeixo un llibre que m’enganxa i em porta al mateix dubte del personatge, doncs m’apassiona perquè hi veig una correspondència. Una cosa que em passa quan llegeixo és que em fico tant a dins de la lectura que el meu entorn hi segueix, envoltant-me, però d’una forma diferent. Una vegada em vaig adonar que la meva ment llegia i llavors, al mateix temps, també pensava en la gent que tenia al voltant, presències que en el fons intuïa però no podia veure. Això és quelcom que explico al principi de la novel·la aplicat al protagonista. A partir d’aquí em vaig demanar a mi mateix què passaria amb un personatge que contemplés difuminadament el que té al seu entorn i que, a poc a poc, intentés anar traient conclusions, imaginar persones al seu voltant sense acabar de veure-les del tot, esforçant-se per trencar les barreres que l’impedeixen. Així va anar sortint tot plegat. I si el tingués tancat? Com se’n sortiria? I el pensament et porta cap a nous camins i es van obrint nous paràmetres. En narrativa t’has de fer preguntes tot el temps, potser no en treus respostes però el dubte ja és un motor que t’ajuda a avançar. I quan ho extrapoles i converteixes aquesta característica en un tret universal és quan pots fer que altres persones puguin reflexionar i trobar-s’hi al seu torn.

Maiol de Gràcia. © Joan Morejón

J.C.P: El que planteges aquí no és gens descabellat. Al contrari, ens fa pensar en processos històrics i sociològics que s’han produït, fins i tot multiplicat. Només cal fer una mirada enrere per comprovar-ho, o pensar en aquest món globalitzat que vivim en què tot està compartimentat i cadascú està dins del seu globus. Tot sembla més accessible que mai, però sabem menys que mai i estem més tancats que mai.

M.D.G: Per això la gent em sorprèn quan em diuen “Hòstia, quina pel·lícula que t’has muntat!” Perquè no: el món ha estat així i pot tornar a ser així en qualsevol moment. Realment som molt mal·leables. Portem un motoret, moltes vegades, i en la gran majoria de casos no ens veiem pressionats a fer coses que ens hauríem de replantejar i d’aquesta manera anem tirant. De fet últimament he estat molt interessat pel tema del nazisme. He estat veient una sèrie alemanya que es titula Els fills del Tercer Reich, tres capítols d’una hora i mitja com una enorme pel·lícula, i parla de cinc nens que varen viure aquella època i les conseqüències que se’n desprenen. I llavors es veuen dins situacions que potser no haguessin pensat mai de trobar-s’hi però acaben pitjant el botó del sistema perquè no neguen en cap moment aquell sistema que els va acabar sotmetent. O El pianista, de Polanski, aquella escena en què la gent encara no s’acaba de creure que els estan exterminant. No ho volen veure i no ho saben, i fins al darrer moment dubten de les evidències que tenen. Realment moltes vegades no volem veure la realitat, i amb La peixera volia aconseguir aquest efecte, però sense ser tampoc massa dur, perquè volia que la Barcelona que retrato en el fons no es diferenciï massa de l’actual, aquesta ciutat que tenim com una espècie d’aparador turístic.

J.C.P: Però fins i tot en això ets subtil: mai no arribem a saber com la ciutat arriba a aquest nou règim que en el fons tampoc no sabem què és.

M.D.G: Tu diries que es tracta d’una dictadura? Alguns m’ho han comentat però jo en cap moment especifico, ho deixo obert perquè cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. Volia fer-ho de tal manera que s’assemblés, un poc, al procés dels nazis amb els jueus. Si a tu no et tocava doncs no t’afectava massa. Si t’ho mires així no és tan complicat de fer. I d’aquesta manera és molt més fàcil que la gent s’adeqüi i no protesti. I això també és quelcom que volia basar en la meva experiència de quan era petit amb els meus avis. Van lluitar a la guerra civil i, després de quaranta anys de dictadura amb Franco, van arribar a dir que amb Franco es vivia millor. Hi ha un determinat moment en què t’acabes adequant a tot el context perquè no et toqui més de l’imprescindible. Com una eina de supervivència. I això també és quelcom que m’ajuda a fer evolucionar el personatge de La peixera.

J.C.P: Precisament la globalització és això, un lent procés de descontextualització. Amb molta saviesa ens fas veure, a través de la teva prosa intel·ligent, que tot sistema és molt feble, i que basta que treguis els individus dels seus llocs d’origen, que els portis a un lloc que ni ells coneguin i, d’aquesta manera, tens una societat callada, obedient, temorenca i a punt per aguantar tot el que li donis. De fet l’estat francès va utilitzar aquest mateix sistema que tu expliques amb els professors que parlaven llengües que no fossin la francesa. Els treien dels seus territoris i els enviaven a l’altra punta del país i llavors així evitaven que les llengües minoritàries no es parlessin i ensenyessin en secret. Així varen fer que totes aquestes llengües acabessin desapareixent amb una perfecció terrible i que la varietat estàndard fos la predominant. La peixera és el malson d’un futur molt més pròxim del que potser volem acceptar.

M.D.G: La sensació és que això ja està passant ara mateix. No entrarem en els polítics ni el que fan o deixen de fer, però el cas és que estem vivint una estandardització del planeta. I amb això estan aconseguint carregar-se tots els trets diferencials de les nostres societats. O sigui, un empobriment absolut que fa que tot acabi amb una profunda grisor i, en el fons, amb una mediocritat quasi institucional. A mi em costa molt entendre aquesta posició tan fàcil i tancada de la generalització. El nostre procés actual, el del procés català, no deixa de ser una defensa aferrissada de les nostres particularitats que ens acaben configurant. Que Espanya vulgui imposar un model únic és tan lamentable com que un barceloní vulgui imposar el seu accent davant de les altres varietats, la de Lleida i la de Tarragona o la de Mallorca o el País Valencià. Quan vaig a Menorca, que cada estiu procuro anar-hi des de fa vint anys, a mi m’emociona entrar en contacte amb aquesta varietat diferent de la llengua catalana, no com una cosa folklòrica, sinó com una part més de la meva pròpia cultura. I per aquest motiu em costa molt entendre que no hi hagi més defenses aferrissades des de la intel·lectualitat espanyola, que sembla que tinguin molt clar i interioritzat aquest model d’estat que ens volen imposar a la força i sense cap tipus de dubte. Així és com acabem amb un McDonald’s a cada cantonada.

J.C.P: Sí, i més dur és saber que un d’aquests McDonald’s ha acabat amb l’existència d’una llibreria mítica com La Catalònia, que va sobreviure a la guerra, al franquisme, però no ha resistit els embats d’un capitalisme ferotge en què tot s’acaba diluint.

M.D.G: El problema és el poder econòmic. I el que jo vull explicar a La peixera és aquesta brutalitat de les necessitats econòmiques. Si tu no tens la necessitat de defensar res, és molt més fàcil que t’ho venguin tot sense que et queixis ni t’ho plantegis. Per això per a mi era important que el règim de la novel·la no tingués forma ni nom. Tu has de ser fàcil de comprar en una societat dictatorial.

J.C.P: Em pots explicar un poc la teva trajectòria creativa? Sabem que has publicat contes, que has estat un devot de la lectura, que has anat escrivint de forma introspectiva molt a poc a poc i fent una incansable feina fins arribar aquí a una editorial com Edicions del Periscopi, que ha apostat per tu amb entusiasme i que en poc temps ja s’ha generat un nom i ha produït un catàleg envejable.

M.D.G: De petit els pares em van aficionar a la lectura d’una forma molt natural. I a l’adolescència va ser quan vaig entrar dins obres que em varen arribar a marcar molt. No estic d’acord amb les lectures obligatòries de secundària, però a vegades això fa que enganxis algú. No ho sé. Ara, per exemple, tinc un curs de segon d’ESO que són molt aficionats a la lectura. I això és genial perquè quan ho aconsegueixes és com un curtcircuit en què tot funciona. En el meu cas, però, el moment important fou a la universitat. Allà va ser on vaig provar d’escriure, sobretot a partir del cinema. El dia que vaig veure Martín Hache vaig saber que era allò, el que a mi m’agradava. La figura del pare em va fascinar amb el seu amor incondicional a la literatura. Amb el màster, com t’he comentat, vaig començar a escriure amb una voluntat fèrria. I en aquell moment vaig escriure una novel·la que es deia El sotabosc. Era molt semblant a La peixera, però estava situada al segle XX. Aleshores em costava molt revisar. La vaig moure durant una època, entre els anys 2003 i 2005. I va ser quan vaig aconseguir una agent literària. Ella volia començar treballant amb literatura catalana, perquè fins llavors només havia treballat amb novel·la estrangera, i estava molt interessada, però no va aconseguir vendre-la enlloc. No hi havia aquesta gran quantitat d’editorials independents i valentes com ara, que ens han salvat a molts de nosaltres. La vaig guardar al calaix, en un arxiu ara.

J.C.P: I què tal la teva relació amb els relats?

M.D.G: Els relats m’agraden molt, sí, en vaig fer uns quants i encara en segueixo fent alguns. Ara bé, jo sóc expansiu: necessito durada. I per a mi els contes poden arribar a durar massa poc. Per a mi és essencial que no hi hagi una pèrdua d’intensitat, aquest és el motiu pel qual quan vull fer un relat aquest ha de ser tan treballat, o més, que una novel·la. Perquè et trobes autores com Alice Munro, que la vaig descobrir fa tres mesos gràcies a El Club Editor, i veus que un relat pot tenir la mateixa força. És boníssima.

J.C.P: I després d’acabar El sotabosc, què va passar?

M.D.G: Doncs vaig decidir no acomodar-me i tornar a desafiar-me, treballar en una altra novel·la que fos molt diferent. I així va ser com vaig començar amb La peixera. I no m’agradava revisar, com t’he comentat, però ara la cosa ha canviat. M’agrada moltíssim pensar una novel·la, treballar-la i imaginar-la com serà, què faré, què passarà, en quin món, com organitzar-la, però ara també m’agrada molt anar treballant fins que el llibre té la forma idònia, aquesta estructura final.

J.C.P:Quines altres idees tens entre mans ara mateix?

M.D.G: Tinc un primer capítol i un final d’una història. No sé què ha de passar però sí sé com s’ha d’explicar. Entremig tinc uns quants fragments. I ara em trobo que estic descobrint aquest personatge, coneixent-lo. I amb ganes de posar-m’hi. És quan gaudeixes. Però amb la promoció de La peixera em va costar trobar temps per posar-m’hi. Un cop acabada l’aventura de difusió, em vaig tornar a posar amb ganes i hi estic totalment ficat. Que La peixera agradés em va encantar, i espero que segueixo agradant encara i en el futur. Sempre he tingut molt clar que m’agrada que a gent quedi atrapada perquè jo com a lector vull que m’atrapin, i l’única cosa que necessito perquè m’atrapin és que no hi hagi trampes. Em feia por ser trampós, i amb això vaig treballar: amb el desig que enganxés però sempre des de la lògica de la història. Mai cap a l’espectacularitat perquè sí o cap al donar voltes sense sentit, cosa que alguns autors fan i penses “M’agradaria que haguessis pensat una mica més.” I només seguint aquestes premisses la història va anar sorgint.

J.C.P: I com vares entrar en contacte amb Edicions del Periscopi? 

M.D.G: Doncs mira, els vaig conèixer per Núvol. Quan vaig tenir acabat el llibre, el primer amb qui vaig parlar va ser amb el Miquel Adam. Que en aquella època treballava a Laertes i a LaBreu. Em va enviar un mail dient que havia llegit la primera part i li encantava. I jo li vaig dir que primer s’acabés el llibre i que després ja en parlaríem, perquè la segona part era molt diferent, i en aquell moment estava pensada de ser explicada des d’una altra perspectiva. I aleshores tot estava explicat en un “passat futurista”, però marejava una mica i quedava un poc rocambolesc. Se la va acabar i vam estar d’acord en treballar-la més. Em va donar dos grans consells: intenta no explicar-te tant, i canvia l’estructura de la segona part, el punt de vista. I varen ser dos avisos essencials. Però després el Miquel va deixar Laertes i LaBreu i jo vaig demanar permís de si podia moure el llibre. Ho van entendre perfectament, i aquí va ser on en aquell moment va néixer Edicions del Periscopi i a través de twitter vaig començar a establir contactes amb Adrià Pujol i amb Aniol Rafel. Vaig enviar-li el manuscrit i vam quedar a LaCentral, i tot fantàstic. La veritat és que el procés ha estat molt senzill perquè l’Aniol és molt clar, molt respectuós i molt apassionat. I encara vam retocar molt més la segona part. Per tant jo he tingut molta sort, perquè gràcies al Miquel i a l’Aniol la novel·la ha millorat moltíssim des del seu plantejament fins al seu resultat final. Totes les idees que em van donar van ser espectaculars. Va ser bàsic organitzar, simplificar, anar al gra. I jo els estic molt agraït.

J.C.P: Això demostra que les editorials independents estan fent una feina extraordinària, en tots els aspectes, no només tenint cura de les obres que editen, amb amor i professionalitat, sinó després donant acollida i valor al que editen a través de molta feina de promoció.

M.D.G: A la nostra època costava molt que la cosa es mogués, donava la sensació que cadascú anava a la seva i hi havia poc contacte, però ara en canvi hi ha una vitalitat que espaordeix. Editorials com Edicions del Periscopi, Les Males Herbes, LaBreu o Raig Verd estan fent una feina increïble. I han demostrat que, tot i que la situació és molt més difícil, no ens hem de deixar emportar pel desànim i que hem de seguir amb ganes però també amb força.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació