Magda Bistriceanu: “Per a mi, la literatura és casa meva”

Nascuda a Romania l’any 1967, arriba a Catalunya en plena maduresa personal i professional. Implicada amb les dues cultures, mai ha deixat d’escriure, sigui en romanès o, d’un temps ençà, també en la llengua que ha volgut triar per fer literatura: el català. L’entrevistem després d’haver guanyat el Premi Núvol de Contes 2016.

Xavier Montoliu: Dies enrere, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, l’editor de Núvol t’entregava el guardó del Premi Núvol de Contes 2016. La trucada de Bernat Puigtobella per anunciar-t’ho et va enganxar a Transilvània. Tot i així, decidida com et ets, vas decidir venir per recollir el premi. Què significa aquest guardó per a tu?

Magda Bistriceanu: Fa uns tres anys vaig decidir enterrar la nostàlgia de la llengua perduda (el romanès) i provar d’escriure ficció en català: vaig començar a assistir de manera disciplinada a cursos i activitats relacionades amb la llengua com a instrument literari i vaig obrir un blog-diari on assajo diferents fórmules d’escriptura. Aquest 2016 representa un pas endavant: obro una mica les ales i envio uns quants contes a premis literaris, a veure què passa. De seguida em sorprenen un parell de posicions finalistes i bons comentaris. El premi Núvol arriba a finals d’estiu com a confirmació de la possibilitat de canviar d’eina de treball, la llengua, i com a porta cap a tots els meus somnis artístics, novament realitzables. Aquest guardó, per a mi, significa que la llengua catalana m’accepta i m’engoleix. Significa que, a partir d’ara, puc tornar a volar perquè tinc una altra base que em sosté. Em falta molt per aprendre, i hi tornaré a caure, no ho dubto, però les ales ja estan esteses.

Durant l’entrega del premi vas explicar que des que vas arribar a Catalunya, ara fa 26 anys (vingueres amb 23 anys; és a dir, ja fa més temps que vius aquí que no pas a Romania), vas fer del català la teva llengua en tots els sentits. També per l’escriptura. Així, el 31 de desembre del 2013 vas estrenar el teu blog literari: Els contes de la Magda, i des d’aleshores publiques regularment narrativa breu, en català. Tinc una pregunta doble. En primer lloc, ja escrivies literatura en llengua romanesa? I en segon lloc, en continues escrivint, ara?

Vaig començar a escriure pràcticament a la mateixa època que vaig aprendre a llegir. Vull dir que no sé quan, ni com, només recordo els centenars de fulls de mala qualitat que emplenava de manera obsessiva amb una estilogràfica xinesa de tinta blava i que em va acompanyar durant molts anys. Escrivia en romanès, és clar. Escrivia de tot, però sobretot poesia. Traduïa poesia, també. La revolució del 1989 em va donar la llibertat de morir-me de gana si així ho decidia. Vaig deixar Romania el febrer del 1990 amb tots els somnis intactes. Tenia 22 anys. Durant els següents 26 aquests somnis van lluitar per respirar sota les pedres, la sorra i la pols de l’existència quotidiana, la que no ens dóna temps de parar i desenterrar-los. Vaig estudiar la nova llengua, vaig ser la primera estrangera que convalidava la carrera de Filologia a la UdG i la primera estrangera que es va treure el D de català a Girona. Vaig treballar, estimar, créixer i criar fills en català. Vaig viure en català. En tornar a la Universitat, a l’altre costat de l’aula, vaig posar el meu granet de sorra per un diàleg fluid entre la cultura catalana i la romanesa, com a exponents de la mateixa ànima. I, al final, els somnis es van acabar de treure la pols de sobre i vaig fer l’últim pas: vaig tornar a escriure ficció, aquesta vegada en català. I aquí em tens.

En romanès escric, ara per ara, només articles d’opinió per revistes culturals. He fet alguna adaptació dels contes escrits en català (perquè sóc dels abominables traductors que no creuen en la traducció, sinó en adaptacions…), però no hi he dedicat tot el temps que necessitaria. La meva prioritat ara és submergir-me totalment en la deu lingüística catalana. És la meva eina de treball.

Parla’ns, també dels teus referents literaris, sisplau. És conegut el fet que sota el règim totalitari romanès, la lectura fou un dels pocs refugis davant tantes impossibilitats.

No puc parlar-te de referents literaris perquè ens hi passaríem tot el dia! Sempre ho dic: és molt difícil intentar explicar a la gent nascuda fora del bloc comunista tots els buits que emplenava la lectura en la segona meitat del segle XX. A Jules Verne i Mark Twain els llegia amagada sota les estovalles brodades de la taula del menjador perquè la mare no m’enxampés. Als setze anys em vaig enamorar bojament de Shakespeare. Després van seguir passions juvenils per Istrati, Dostoievski, Zola o Julio Cortázar, per dir algun nom. Els últims anys he patit entre Alice Munro i Lydia Davis, entre Philip Roth i Sánchez Pinyol, entre Anna Gavalda i Murakami… Però n’hi ha tants que moltes vegades em sento com una tela saturada de paraules, impossibles de separar en frases, com si ja s’hagués dit tot el que es podia haver dit. Vaig passar mitja vida llegint tres o quatre llibres a la setmana i l’altra mitja intentant pitjar el fre i viure una mica fora dels llibres. Al final, entens que el retorn a la senzillesa, a la innocència de les primeres paraules, és l’únic que et pot salvar del caos. I llavors és quan decideixes que no intentaràs escriure com Ells, els Mestres, sinó que explicaràs el que Ells et van ensenyar i tu vas entendre, a la teva manera, amb les teves paraules, que no són noves, però són teves.

Un dels primers a reaccionar a les xarxes socials, arran del premi, va ser l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, amb qui t’uneix una filiació literària, podríem dir.

Vicenç Pagès és el mestre a qui llegeixes amb profund plaer i igualment profunda frustració, perquè saps que mai no podràs deixar de llegir-lo i que mai no arribaràs al seu nivell. El masoquisme del lector fidel, diríem… Li dec molt, a en Vicenç, igual que dec molt a Lluís Muntada o a Bel Olid o a molta altra gent que m’ha animat a escriure en català.

Aquest any, que –com t’he comentat abans– és temps d’estrena per a mi, en Vicenç m’ha ajudat amb la selecció d’un esbós de recull de contes, i això, vulguis o no, anima molt. Va confiar-hi.

Quins altres projectes tens, actualment?

Saps què passa?, que m’he tornat a enganxar tant a l’escriure que pràcticament m’oblido de la necessitat d’organitzar, seleccionar, preparar. Per això em va molt bé quan grans persones, com en Vicenç Pagès, m’ajuden a gestionar una mica els centenars de pàgines que tinc escrites. També van bé projectes conjunts, com el que fem amb un grup d’amics “lletracurats” de Girona, amb contes inspirats en objectes exposats al Museu Etnogràfic de Ripoll, i que està a punt de sortir, o concursos que et mantenen l’adrenalina alta. Aquest any he tingut la sort d’acabar en bones posicions en alguns certàmens i uns quants contes sortiran en volums col·lectius, al costat de gent de nivell incontestable. Però sóc conscient que haig de ser més organitzada i evitar que passi el que va passar amb “La cremallera”, que va criar malves durant 3 anys en un calaix fins que l’he ressuscitat per al Núvol.

L’any 2008 vas publicar a la Universitat de Girona l’únic manual d’aprenentatge de la llengua romanesa per a catalanoparlants: Invitació a l’estudi de la llengua romanesa. Un manual que també conté una presentació de literatura romanesa i un compendi de lèxic. Al pòrtic, manifestaves la teva preocupació pel desconeixement que es tenia (es té encara?) del que és Romania i la seva identitat cultural. Explica’ns com neix aquest projecte, sisplau.

Aquest projecte el dec a altres dues grans persones, que són en Joan Ferrer (últim secretari de Joan Coromines i erudit d’inesgotable curiositat) i en Francesc Ten, que em van donar un suport incondicional tant en els cursos que vaig fer, de llengua i literatura romaneses, com en l’edició i publicació del manual, del qual estic particularment orgullosa. Amarada de cultura romanesa i catalana, he dedicat molts anys i esforços a mantenir transitable aquest fràgil pont entre totes dues. Una de les satisfaccions vitals més importants és trobar-me amb antics alumnes i comprovar com, al seu torn, s’han transformat en pilars d’aquest pont amb la seva feina de traductors, professors o periodistes.

La literatura romanesa ja fa uns anys que va començar a treure la cua en llengua catalana. Les primeres traduccions modernes directes del romanès apareixen a la revista Reduccions (Ana Blandiana, Ioan Es. Pop, Ileana Malancioiu, Virgil Mazilescu). El 2014, vas participar, a la Universitat Rovira i Virgili, a la taula rodona “De la literatura romanesa d’entreguerres a l’actualitat: una descoberta sempre fascinant”. Com explicaries aquest desconeixement i la fascinació que desperta?

El desconeixement és relatiu. Com bé se sap, hi ha molts autors romanesos que van escriure en una altra llengua i ja no són recordats com a romanesos. Crec que això és bo. Quan el valor de l’obra supera la biografia és quan podem tornar a l’essència, a la universalitat a la qual tots somiem arribar. També crec que els que treballem per un reconeixement de la literatura romanesa hem de “vendre-la” no com a exòtica, com alguna vegada s’ha fet, sinó pel valor que té. Com a llegidora voraç i crítica et confessaré una cosa: si vull saber cap a on van les tendències en literatura, em miro els bons escriptors contemporanis romanesos. Si vull saber cap a on va el cine, em miro els cineastes romanesos. Tots ells tenen darrere un emmagatzematge tan immens de cultura que dóna per mig segle més d’excel·lència, com a mínim. I ja no parlem d’un Rebreanu, d’un Zaharia Stancu, d’una Hortensia Papadat-Bengescu i tants altres clàssics, totalment desconeguts, però que tenen una gran actualitat. Darrere el teló comunista es va forjar una cultura increïblement interessant. Però durant 45 anys ningú hi va tenir contacte, i ara és el que toca.

Certament, el qualificatiu exòtic pot minvar-ne la seva qualitat. Un dels teus autors de capçalera és Norman Manea. Recentment ha guanyat el premi de les llengües romàniques que concedeix la Fira de Guadalajara. Un autor de qui vas preparar un assaig publicat a VISAT del PEN Català, després que la revista organitzés, amb motiu del Dia Internacional del Traductor 2014, una taula rodona titulada “La Bucovina com a metàfora: Paul Celan, Aharon Appelfeld i Norman Manea”. Per a Manea, la llengua és la seva casa, el seu domicili. Ell continua escrivint en romanès a pesar de fer molts anys que viu als EUA. Què te’n sembla?

Parafrasejant Norman Manea (i deixa’m felicitar-te per l’encert que vas tenir de traduir al català aquest escriptor que s’aprecia cada cop més!), diria una cosa una mica diferent: per a mi, la literatura és casa meva. I et prometo que no ho sabia! Pensava, com ell, que havent perdut l’ús quotidià de la llengua el meu jo creatiu s’havia mort. Que mai més no tornaria a jugar, a dominar o a gaudir de la llengua com ho feia quan escrivia en romanès. Per sort, per la meva professió, vaig poder estudiar des de molt endins l’anatomia de la llengua. I vaig entendre que és només una de les moltes expressions que agafa el llenguatge humà, i que aquest és universal. En els meus contes parlo sempre de coses petites, quasi imperceptibles, de sentiments, de percepcions, de vivències que es poden escriure o llegir en qualsevol llengua, però només es poden sentir a dins nostre, a dins de cadascú. Als vint anys, la meva identitat era indubtablement romanesa. Fa poc he entès que la identitat va molt lligada a la llibertat, i que la literatura (com tot l’art) és el que ens fa lliures: en la creació no hi ha límits, ni fronteres. El que hi ha és la llibertat de decidir què volem dir, com ho volem dir i amb quin mitjà ho volem dir. Als vint anys m’expressava en romanès. Ara m’expresso en català. I, tal com abans casa meva era Romania, ara és Catalunya. I això, per a algú que va viure 22 anys sense més passaport que els llibres i els somnis, deixa’m dir-te que representa l’extrema llibertat.