Macho: Vudú, Meigas (i Aranyes)

En memòria d’Alfredo Calonge (D.E.P.)

A primera hora d’un dilluns fred i desplaent de maig, la plaça John Lennon de Gràcia es veu ensopida sense la presència de nens al parc ni de pares a la terrassa del bar. Només hi volten els coloms que esperen la vella dels matins amb els rosegons de pa. A la terrassa, els barcelonins Macho parlen del seu segon disc, “Aturuxo Vudú” (Bankrobber, 2014). Garatge Rock en diuen a l’estil; el so dens i elèctric de les cançons transmet la compressió d’un espai de sostre baix, on la música es mou a alta velocitat. Rock directe i un disseny de coberta que recorda descaradament al mític “Aftermath” dels Rolling Stones. Fred, coloms i solitud. Aspectes cansats, botins i gavardines. Parlem amb Ramon Faura, guitarra i veu, Xavier Mir, baix i veu, i Israel Ortega, bateria, encara que en el disc fan servir noms diferents (i durant les presentacions hagin decidit bescanviar-se’ls). ¿El motiu? Misteri.

 

D’on surt Macho?

“D’un local”, respon Xavier Mir, “vam ajuntar-nos…”. “D’una borratxera, en realitat”, intervé Ramon Faura. “Bueno, sí, d’una borratxera”, coincideixen tots dos. “Jo estava en l’època de Le Petit Ramon, més acústic, i parlant amb ell”, Ramon assenyala el Xavi, “teníem pendent de fer algo… jo tenia ganes d’amplis i de grup…”. Una història clàssica de les bandes de rock. Nit, excessos, passió per la música i necessitat de comunicar-se. Les cançons gairebé surten soles.

Quins són els referents del grup?

Es parla del so garatge, un estil de rock dels seixanta, furiosament adolescent i psicodèlic, es parla de la música negra més clàssica. Se citen als anglesos Who, Kinks i Small Faces, companys de viatge dels Beatles, s’afegeixen els Rollings dels seixanta, “no els Stones, com diu el Tarda”, precisa el Ramón. S’esmenta el rock USA dels cinquanta de Gene Vicent, Screamin’ Jay Hawkins i companyia. Rock amb molta tradició i amb una passió d’alt voltatge.

A partir d’aquí, d’on surten les cançons?

Dels primers assajos com a banda i d’un parell de temes que va oferir el Ramon per engegar. “Vam començar a tocar junts i veus que mola i vas fent temes”, comenta ell, “i les lletres, les vas fent. Tonteries que se t’acudeixen allà mateix, molt sobre la marxa”.

¿El títol del segon disc, “Aturuxo Vudú”, d’on surt?

“Fascinació gallega”, precisa el Ramon. Tocant per Galicia, l’ambient del país, dels bars i locals els va captivar. “Tenen aquest punt obert i al mateix temps aquest rotllo raro de les bruixes i dels boscos”, continua dient el Ramon. El títol? “El bolo que vam fer a l’Aturuxo (un bar de Pontevedra), va ser com supersalvatge: ell va acabar despullat (el Ramon assenyala el Xavi), solos pel terra, ell va trencar la caixa (apunta al bateria, l’Israel Ortega)…”. Sembla que el resultat final del disc tindria més relació amb meigas que amb el vudú del títol del disc. També s’esmenten les aventures dels protagonistes de la pel·lícula “Air-Bag” per aquelles mateixes carreteres del nord. Però no. Amb meigas i vudús, sembla que fan.

¿Com ha anat la producció?

Tret de les cançons “Enfermera” i “Burbuja”, la resta del disc el van enregistrar al local. ¿I com es fa un disc en un local d’assaig? “Suant molt, perquè era l’estiu, era agost”, diu el Ramon. “I currant-nos sobretot la part sonora”, afegeix el Xavi, “amb un bateria al local del cantó que estava tot el dia assajant i que a dia d’avui encara continua, agafant unes plaques del local per tapar-lo més o menys…i gravar de deu del matí a set, vuit de la tarda”. “El so és més cutre, però tens molta més estona”, diu el Ramon. I és el que buscaven, expliquen, un so més cru que reproduís la seva forma de sonar en directe.

¿Quines coses té “Aturuxo Vudú” que no tingui el primer disc de Macho?

“Hi ha una guitarra menys”, comenten. La marxa de Xavi Celaya, l’altre guitarra del grup, ha reduït Macho del quartet original a trio. “I que és més negre i més punk”, diu el Ramon. Per a la gravació, els teclats de Guille Caballero (Surfing Sirles) van cobrir l’absència de la segona guitarra i el resultat final reforça l’accent psicodèlic de la banda. Els teclats, però, són només pel disc, pel directe seguiran com a trio. “Ens agrada aquest rotllo negre que és molt difícil de fer de deixar molt buits”, diu el Ramon, “ara, a trio, ens és més fàcil de fer, el so és molt més cru i no tan punk com abans amb dos guitarres rascant”.

¿De què parlen les lletres?

“Les lletres estan al servei de la música”, diu el Ramon, “quan fem un tema nou i anem provant coses, surt alguna frase xorra que ens fa gràcia i que després acaba condicionant la lletra”. Les cançons de Macho recorren al sexe, drogues i rocanrol, que es barreja amb el seu tractament gamberro de l’actualitat: temes similars al “Ministro Español” del disc anterior, en “Aturuxo Vudú” els trobem a “Enfermera” i “Pontevedra Fundamental Soul Mask Thyssen Bornemisza”. En aquest darrer tema, “hi ha el retrat d’algú molt important que no podem citar”, diuen, encara que, pels d’origen gallec i el càrrec institucional es pot suposar fàcilment.

El panorama musical

El Xavi ho té clar: “Jo, després d’anar a veure el bolo en honor de l’Uri Caballero (guitarra dels Surfing Sirles) vaig flipar perquè hi ha una escena brutal, una escena desconeguda superpunki a la qual no se li està fent cas en un moment clau com el que estem vivint i aquí estan com a tercera o quarta divisió”. El tema anima l’Ariel, el bateria, a dir la seva: “Tenemos la cultura musical que nos merecemos. La culpa no es de la gente que hace los discos, es de la población. Hay proyectos musicales que empezaron de puta madre y que poco a poco se tienen que ir edulcorando hasta convertirse en otra cosa y es entonces cuando la sociedad dice: ahora sí que voy a verte y a comprarte el disco”. El Ramon ho té clar: “Aquest país és de festa i trompetes o la pilota de futbol. I una altra cosa que sempre ha passat és que no hi ha hagut transvasament generacional”. Parla d’un transvasament a l’anglesa, una transmissió cultural de pares a fills, que duu incorporat un respecte i una devoció gairebé religiosos per la música.

L’encaix de Macho en l’escena musical catalana

“És un tema de col·legues”, diu el Ramon, “hi tenim molt bon rollo amb en Mazoni, els Sirles, les Sueques. Hi ha coses que m’agraden molt, però és perquè els coneixes i te’ls escoltes. Però no estic pendent del que passa aquí”. Pel Xavi, la música d’avui i la situació social no encaixen: “Per a mi Macho dóna aquest contrapunt al que està passant a la societat i que no m’interessa”. L’ideal sociopolític del grup té el seu referent en el fenomen punk de l’Anglaterra dels 70’s, una època en què música i rebel·lia duien el mateix pas. “El tema anglès era absolutament ideològic”, comenta el Ramon, “aquí els grups d’ara són independents per conjuntura, perquè el so és mainstream”. Mainstream?. “La escena indie que hay aquí en realidad es muy plácida y no tiene ninguna cosa que te haga ver… no hay peligro”, diu l’Israel, “y es una putada porque los chavales de aquí deberían estar escuchando otra cosa. Los grupos de aquí que nos venden como indies podrían ir a verlos su madre, su padre y su abuelo y gustarles a los tres. Las canciones te hablan de ir a comprar el pan a la tienda de la esquina de siempre”. “El gran truc és fer una cosa popular però disfressar-la amb una certa sofisticació progre”, diu el Ramon, “a tu com a oient et reconforta perquè et creus un intel·lectual, perquè entens i perquè penses que t’estan explicant algo molt alternatiu”.

Què li fa falta al mercat perquè es pugui viure de la música?

“Ayer tuve 60 millones de visitas en Spotify y hoy voy a cobrar mi euro con 92”, diu amb ironia l’Israel. “¿Cómo voy a vivir así de la música?”. “Aquest és un país que no té un bon teixit de sales”, opina el Ramon, “als 80’s s’ho van carregar amb els bolos de festa major que van desarticular qualsevol alternativa dins de lo privat perquè competeix amb els diners de l’ajuntament”. Això genera en grups i músics una tendència comercial que busqui el caler públic de la festa major abans que una carrera treballada des del format petit de les sales d’actuacions. “S’ha convertit en un circuit amateur”, diu el Ramon, “i si ve un grup, doncs llavors que posin ells els amplis i amb molta sort et paguen el bocata”. Després hi ha el fenomen dels festivals que, segons els músics de Macho, ha convertit la música en una mena de pica-pica encotillat pel cinquanta minuts que duren les actuacions. Amb els discos passa el mateix. “Ya nadie escucha un disco entero. ¡Escuchar cuarenta minutos seguidos!”, s’indigna l’Israel. El Ramon incideix en el fenomen dels festivals i el seu efecte distorsionador: “Els espais exteriors grans són una merda… Veure una espècie de pessebre petitet amb la música horrorosa per un eco d’aquests descontrolat… sonaria igual Sonic Youth, els Rollings Stones que la Shakira”. Segons Macho, l’antídot a aquesta mena de consum de cadena en muntatge passaria per tornar al vell tracte entre músics i espectadors, restituint l’escenari baix, la sala de capacitat mitjana (de cinc-cent a mil espectadors) i un repertori lliure de les urgències horàries d’un programador. Entre moltes altres coses.

Sembla, però, que la tendència actual els és contrària. Més que mai el negoci musical busca la subsistència en els festivals. La indústria discogràfica segueix en números vermells ara que es diu que el vinil torna a les cubetes a vint-i-tant euros la peça de preu mig. El ritme de producció de discos no decreix, però la gent s’estima més pescar cançons a Internet a escoltar un disc sencer amb un repertori i una història al darrera. Els professionals del sector ploren la desfeta però cada dia aixequen la persiana i engeguen màquines amb l’obstinació com a estratègia. Entretant, Macho hi posa esforç, electricitat i actitud i, si cal, vudú.