Lunático, una història d’amor entre avis i néts

2.07.2015

Dins de l’Atlàntida Film Fest hem trobat una pel·lícula molt especial: Lunático. Explica la història d’Eduardo, un avi inventor que té la dèria de construir un coet per emportar-se la seva dona, que ha emmalaltit, a la lluna. La pel·lícula està rodada en format documental, i ha sortit de la ment del nét de l’avi protagonista, el guionista Eduard Sola, graduat a l’ESCAC en l’especialitat de guió. Recentment ha treballat com a guionista de la sèrie de TV3 Cites i té més projectes de sèries i llargmetratges en ment. Hem aprofitat que Lunático forma part de la secció oficial de l’Atlàntida Film Fest per fer-li una entrevista, ja que és director, guionista i coprotagonista de la pel·lícula.

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

Aída i Tatiana: Lunático va néixer com a projecte de fi de carrera, però ja portaves molts anys amb la pel·lícula al cap, per què vas decidir rodar-la?

Eduard Sola: Tot parteix de la base que jo amb els meus avis tinc una connexió molt especial. I crec que la connexió avi-nét funciona molt bé en determinats contextos socials per un motiu: el món està dominat per una massa social molt gran d’adults i hi ha dos petits grups que queden al marge, per dalt i per baix, els joves i els avis. Per això es genera una connexió. Pels meus avis jo sento un amor especial perquè sempre hem tingut molta relació i vaig voler fer un curt que parlés d’això. Quan estàvem preparant el guió, amb la Mireia Ubero vam estar buscant actors que poguessin fer el paper del meu avi, però al final vam decidir agafar directament el meu avi com actor principal. Però això va implicar infinitat de coses de format, de mètode de rodatge…

A i T: Llavors va néixer com a curt, però finalment ha resultat ser un llargmetratge. Portaves molt de temps amb aquesta idea a la ment…

E. S: Aquesta idea d’un avi que va a la lluna jo ja l’havia explorat en una pràctica de l’ESCAC. I em va quedar al cap voltant i quan em vaig posar a fer el projecte de final de carrera vaig reaprofitar aquesta idea, el guió feia unes dinou pàgines. I d’aquí va passar a pel·li. Com va passar a llargmetratge no ho sé, només us puc dir que al rodatge ja veiem que allò en un curt no hi cabia. Perquè automàticament sortien molts subtemes que ens interessaven. I el tempo de la història anava molt desaccelerat per explicar això en vint minuts. Jo crec que el format ideal per això són 50 minuts, però aquest format no existeix.

A i T: Potser volies fer un homenatge als avis, però et vas adonar que hi havia una història?

E. S: Sí. De fet, la història de Lunático és d’amor, però no de l’amor entre els meus avis, sinó de l’amor que hi ha entre els meus avis i jo. Però quan et poses a explicar l’amor que sents pels teus avis et veus automàticament forçat a explicar l’amor que es tenen entre ells. La pel·li es converteix en pocs minuts en la història sobre el seu amor. Esclar que a l’hora de treballar amb ells t’adones que volies explicar una cosa, però hi ha històries més interessants i vas estirant, és més el propi rodatge el que em va fer veure que la meva història inicial no era tan interessant com la que ells em podien explicar: l’amor a la 3a edat, l’enfrontament amb la mort o la immigració d’Andalusia a Catalunya.

A i T: Des del principi deixes clar que estàs recreant la realitat. Entenem, per tant, que és un mockumentary?

E. S: Sí, si entenem el mockumentary com una cosa que a banda d’utilitzar el format de documental es nodreix de la realitat. Lunático té molt de real, començant per la figura del meu avi i la relació que té amb la meva àvia. La trama és falsa, però els personatges són reals. Tan reals que, per posar-te un exemple, el meu avi no sap llegir, i per tant és impossible que el meu avi interpreti res. O sigui que la forma de treballar és dir-li: “avi, tu has d’aconseguir tal cosa, tu estàs enfadat per tal cosa”, llavors és ell el que sent les emocions i ho fa. Perquè en realitat no està actuant, està mentint, que són dos conceptes diferents. La seva manera de parlar és ell real, però s’ho inventa tot, el meu avi es mou així, parla així i té aquestes idees. Si em fessis dir quin percentatge hi ha de real i de ficció seria meitat i meitat. El que es veu més clar que no és real és la trama del coet, la casa on estan no és casa seva i es troben en un poble que no és el seu, però a la vida real és inventor (hi ha coses de la pel·li que no ha fet ell). No és un frau perquè jo ja t’he avisat. Tot plegat està en el límit de la veritat i la mentida, però si ens posem fàctics, el que passa davant la càmera sempre és mentida i el que s’explica no. Aquí és on està el cinquanta per cent.

A i T: Per què vau optar per aquesta història més pròpia del món de la ficció?

E. S: Vam construir la pel·li al muntatge, i de fet, vam sortir a rodar moltes vegades per la senzilla raó que són els meus avis i els tinc a mà sempre que vull. A més a més, ells esperaven sortir a rodar com a activitat. El meu avi després de la pel·li encara s’estava inventant coses bogíssimes. Clar si t’agrada la ficció, i en paral·lel vols fer una història dels teus avis, et surt una cosa rara així. Ara bé, tinc claríssim que a mi m’agrada fer de guionista, però en aquest cas he fet de director, perquè aquesta pel·lícula si no la feia jo no la feia ningú. Només jo podia fer aquesta pel·li tal com és. Si està bé o malament, això ja no ho sé.

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

A i T: Per què vau triar aquesta estètica bruta i realista?

E. S: Era una necessitat i una conseqüència del meu poc valor estètic. Com a director jo poso la càmera i em penso que estic fent una cosa bonica, després ho miro i és lletgíssim. Això als directors no els passa, ells posen la càmera i la posen bé. Jo no en sé. Però a banda d’això, no es pot rodar d’una altra manera amb els meus avis. Amb dues persones de vuitanta anys no pots estar tres hores per fer un pla. I encara més, a la tercera vegada que ho han repetit, ja n’hi ha prou. Per això tot ha estat conseqüència de la inexperiència i necessitat pura.

A i T: La teva mare a la pel·lícula la interpreta Carmen Flores. Com és que vas optar per una actriu per aquest personatge?

E. S: El que necessitàvem de la Carmen era motor. Això la meva mare, real, no t’ho pot donar perquè està pendent d’altres coses. A més a més, la Carmen resumeix molt bé els papers de les meves tietes i la meva mare. Com que és actriu i està pensant amb el que fa, no com els meus avis que estan allà jugant, puc modificar el joc al meu gust, cosa que amb la meva mare això no podria fer.

A i T: Quins referents vas tenir?

E. S: Un referent no reconegut i que no ha vist ningú, és una història molt bonica d’un curt que es diu El venedor de paraigües, d’una companya de l’ESCAC. Ella també va fer un curt sobre els seus avis. La seva iaia feia un massatge de rehabilitació al seu avi mentre explicava com es van conèixer. Aquest combo de passat i present és boníssim.

A i T: Com t’ha canviat Lunático?

E. S: Molt, infinit. És una pel·li que té valor sense que ningú l’hagi vist. Si algú la veu, genial. Però si no la veu ningú ja ha fet tot el recorregut i ha arribat als màxims. La connexió que ha creat entre jo i els meus avis, la vivència que ells han passat, la súper aventura que ells tenen al cap i sobretot una cosa ben senzilla, que els meus avis hagin tingut el reconeixement que es mereixien. Perquè ells són d’una generació on ningú els ha aplaudit mai per res, i pel fet de poder-los regalar això ja crec que val la pena haver rodat la pel·li, l’objectiu està complet. M’agradaria que la gent que vegi Lunático quan l’acabi digui “va demà vaig a veure a la iaia”, una mica aquest esperit, si aconsegueixo això serà genial.

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

Eduard Sola | ©Tatiana Pagà

A i T: Com vau passar de l’ESCAC a l’Atlàntida Film Fest?

E. S: Vam anar a Sevilla amb la pel·li i allà hi havia en Jaume Ripoll, que és el programador de l’Atlàntida Film Fest. Li vam passar Lunático, pensant més en col·laboracions futures, no amb l’objectiu de l’Atlàntida. Però després la van passar al Festival. Cosa que m’agrada molt perquè és una pel·li que no té públic, no té cap al·licient perquè la vagis a veure, ni actors famosos, ni director famós, mai aconseguirà unes ultra bones crítiques… I l’Atlàntida és un festival perfecte perquè qui en tingui ganes la pugui veure sense necessitat que hi hagi un passi i que siguem deu persones. No hi ha possibilitat de fracàs en aquest sentit. Aquesta gent de Filmin per mi ho han fet perfecte. A banda de la plataforma, saben recopilar el material que no veuríem d’una altra manera.

A i T: Per què t’agrada el format de l’Atlàntida Film Fest?

E. S: Perquè ara fem moltes coses, i molt estranyes, que no tenen un canal de distribució corrent, i de cop i volta apareix un espai on es pot exhibir tot. Hi ha un munt de pel·lícules que no tenen una classificació clara. I que algú digui “les pel·lícules del segle XXI tenen una plataforma del segle XXI per exhibir-se” això em sembla genial.

A i T: Vols dir que els festivals online són el futur?

E. S: Crec que és el camí, no l’únic, però clarament és un camí bo. I no vull menysprear en cap moment els festivals clàssics, que també serveixen per donar a conèixer coses que no pots conèixer d’una altra manera. Però crec que l’Atlàntida Film Fest és molt bo i no està suficientment valorat. No perquè estigui menyspreat, sinó perquè hauria d’estar en una categoria més popular. Em sap greu que aquest festival no pugui arribar a més gent, perquè hi ha coses que encantarien al públic.

A i T: La vida de Lunático acaba aquí a l’Atlàntida?

E. S: No, volem continuar exhibint-la, no sé a quin nivell, segurament a festivals petits. No crec que tingui vida comercial, però sí de llarg recorregut en sales petites o petites exhibicions. Ara, si acaba passant-se a casals de gent gran o en associacions em semblarà genial també.

Podeu veure Lunático d’Eduard Sola a Filmin.