Luna Miguel és cool

“Si t’has de parar a pensar com ser cool, no ets cool”. Així ho va deixar anar l’autèntic rocker Keith Richards. I té tota la raó. La poeta Luna Miguel (sagitari del 1990 nascuda a Almeria) és “cool” per mèrits propis i amb el soroll just i necessari. Un crit elegant i provocador, una veu dolça i una presència de nina espavilada.

Hi ha molt mediocre repartit per aquí, per allà, però no ella. Una noia moderna que explica el que viu amb coneixement de causa. Ja ens parli de follar, malalties o menjar, Miguel es documenta molt per escriure poesia. El que a uns els pot semblar una joveneta mona que està de moda i està enamorada de la seva vida i és hedonista i es mostra a tort i a dret per internet com la immensa majoria d’aquesta generació seva, és en realitat una dona que medita sovint el que deixarà al paper o repicarà al teclat. L’alquímia justa de joventut i reflexió. Una noia rebel però molt ben educada, filla única, que a 17 anys havia de ser a casa a les 11 de la nit. És un interessant exemplar de seny i rauxa en cos de musa poètica. La Luna només alça una mica la veu quan recita, és quan s’expressa molt amb les mans i tot el seu cos dansa, si no, parla amb un fil harmoniós, riallera, segura i pausada. Està tranquil·la; potser s’ha mimetitzat amb els seus dos gats els quals podem conèixer de memòria gràcies al seu compte d’Instagram: lunamonelle.

Luna Miguel és “cool” perquè entre altres símbols que decoren la seva fina anatomia, porta tatuat sobre el pit “There’s a bluebird in my heart that wants to get out…”, el principi del poema més romanticot del maleït Bukowski (un dels autors que la marcà en la seva adolescència), és cool perquè és amiga dels joves poetes “que ho estan petant” arreu del món, perquè és convidada a festivals de poesia a països tant exòtics com Romania (Festival Internacional de Poesia, Poetry is Smart, 2013) on va descobrir un talent poètic jove admirable, és cool perquè té una feina –i en viu- de periodista a la revista Playground, i fins fa poc també escrivia articles per l’edició en paper de la revista SModa, d’altres publicacions que també han comptat amb les seves paraules són: Quimera, Jot Down, Vanidad, Go Mag, Público o VICE, entre d’altres.

La Luna agrada perquè amb 23 anys escriu antologies de joves poetes americans, és vegetariana, va al Sónar, viu al Raval, gaudeix bevent Estrella amb els seus amics i té parella estable des de fa cinc anys, Antonio J. Rodríguez, un jove intel·lectual –autor de la novel·la Fresy Cool- amb el que viu feliçment i al qual li és ben fidel, concepte interessant als 23 anys d’avui en dia; “de fet, jo ara mateix l’estic trobant molt a faltar”, diu mentre parla de la vida amb el seu promès, “ara ell segurament és amb els seus amics, a Barcelona, i jo aquí… bé, potser ja dorm, no ho sé, no sé quina hora és allà”. Les quatre de la matinada o alguna cosa així, “doncs estarà tornant a casa”, somriu  confiada. I ens imaginem el jove Antonio pels pintorescs carrers del Raval i Sant Antoni retornant al seu pis literari. “Ell no va voler venir a Nova York perquè tampoc li agraden tant els esdeveniments més socials. I a mi sí, llavors hem de trobar el terme mig. Tenim els nostres espais però ens agrada molt parlar d’allò que creem, ens agrada compartir lectures, hi ha coses que a mi m’agraden i a ell no i viceversa”.

Divina joventut. I algú s’havia de cuidar dels seus fills felins.

Luna Miguel va visitar Nova York durant uns dies, també, per festejar amb els seus contemporanis de Brooklyn, escriptors i poetes “hipsters” com Jacob Steinberg, Tao Lin, Jordan DeBor, Gabby Bess, Conor Messinger, i un distret etcètera. Luna Miguel fou convidada per l’Institut Cervantes de Nova York per presentar l’antologia Vomit. El mal temps obligà a cancel·lar l’esdeveniment però va ser una meravellosa oportunitat per cel·lebrar-lo en un indret on hi quedava molt bé: Mellow Pages, una petita llibreria de fusta, perduda al cor de Williamsburg, on tots els assistents eren moderns i saberuts joves de 24 anys, dels quals l’àvia n’hagués dit captaires pels jerseis, les barbes i els barrets de llana que lluïen, que bebien cervesa o vi i recitaven les seves sensibles i divertides creacions, parlaven de viatges en avió, cartes, mugrons, sexe, internet, wifi, quietud i/o ganes de rascar-se enmig del no res. Són sens dubte els joves romàntics 2.0. Miguel és una dona moderna perquè compra a Urban Outfitters i perquè el seu amic jueu la porta a descobrir la moda bàsica i útil d’Uniqlo. Resumidament, Luna Miguel és cool perquè no s’ho creu tant com això i obre els ulls curiosos davant els projectes d’altri.

Miguel arribà a Barcelona fa tres anys provinent de Madrid el dia que va aconseguir unes pràctiques a l’editorial Random House, des de llavors ha decidit convertir la capital catalana en el seu centre d’operacions. Adora la ciutat. De fet, prefereix l’escena literària barcelonina que la madrilenya, la qual considera menys dinàmica. A Barcelona vénen autors de tots cantons, argentins, anglesos… etcètera. I entre birres, tapes i algun estupefaent, creen novel·les que encisen el jovent i diverteixen als més madurs que, a través de les seves pàgines, poden prendre un xic el pols de l’avui.

Han de jugar algun paper les drogues en la creació literària? Miguel creu que “són una cosa molt important en la joventut i en l’adolescència; quan ets estudiant i tens una vida d’estudiant, doncs juga… crec que és una cosa per a contemporitzar amb gent com tu, no? Som estudiants, tenim unes vides generalment avorrides, i per això als escriptors joves els agrada drogar-se, perquè així també accedeixen a altres tipus de mons”

És a dir, Luna, no es pot aconseguir escriure “guay” en aquests temps sense drogar-se? “No, no. Es pot completament. Però són experiències que vols viure, quan ets jove vols viure-ho tot a sac, vols viatjar, drogar-te, menjar, comprar-te discs, anar a concerts, tenir experiències fortes, molts escriptors joves volen viure experiències fortes i les drogues òbviament t’aporten unes experiències molt fortes. Per bé o per mal”.

Però tenim bons escriptors que no es droguen, ella n’és un exemple actual. Si sortiu amb ella la veureu amb poca cosa més que alcohol entre les mans, i evidentment el seu somriure meditatiu, una expressió que ja està de tornada de diverses coses.

La jove Luna no parla català –tot i assegurar que l’entèn perfectament- i tampoc parla de política, el primer diu que no el necessita perque “visc al Raval, ningú parla català al Raval” exclama rient, i el segon no surt a col·lació entre els seus amics i coneguts. “No estic massa ficada en el tema”. Tot i així està completament d’acord al fet que es pregunti a la gent sobre el futur de la nació. Ella diu estar: “a veure què passa”, i el que té clar és que vol continuar vivint a Barcelona i que “Espanya està molt mal muntada”.

La poetessa es començà a interessar per la literatura de ben joveneta, a casa tenia una gran biblioteca, ja que el pare –tatuat, també- és professor de literatura d’un institut i la mare era propietària d’una revista literària, Salamandria, avui convertida en El Gaviero, una petita i prolífica editorial: no tenen distribuïdora, s’han d’encarregar els llibres per internet. Com molts dels seus coetanis d’arreu del món, començà un blog als 15 anys, hi penjava petits poemes, cites dels seus autors favorits, fotografies, escrits… i des d’aquí tot va anar venint rodat. La contactaren per escriure a diverses publicacions i després arribaren les antologies i la migració cap a Barcelona.

La seva producció compta, de moment, amb els llibres de poesia: “Estar enfermo” (2010), “Poetry is not Dead” (2010), “Pensamientos estériles” (2011), “La Tumba del Marinero” (2013), i el pròxim llibre “Los estómagos” que està preparant, s’espera pel pròxim any i parla de vegetarianisme respecte als animals; “queda una mica rar quan es diu perque sembla que serà un pamflet, però no és així, és molt líric”, exclama entre bells sonors riures. Actualment està llegint molts assaigs sobre el tema i diu “estic intentant aplicar la meva posició política respecte al menjar amb la literatura, intentant fer una barreja estranya”, per això creu que és molt important la documentació sigui del que sigui que es vulgui escriure, també sobre l’amor: “s’ha de llegir molt i veure moltes pel·lícules i veure moltes sèries i viure moltes experiències per poder escriure”, declara convençuda. Luna Miguel  també ha publicat el conte “Exhumación”, escrit a quatre mans amb el seu promès, ha coordinat diverses antologies, alguns dels seus poemes han estat traduïts a l’anglès, italià, neerlandès, portuguès, rus, xinès o swahili i ha rebut diversos premis.

Com recorda tanta literatura? Com té tan bagatge amb tant poca edat? Assegura que com que és pocatraça amb els altres aspectes de la vida, amb la literatura no li passa. Curiós. És molt dolenta recordant títols de pel·lícules però no títols de llibres i sinopsis literàries.

I què els dius als teus detractors? “Sóc conscient que tinc molts “haters”, però jo vaig treballant al meu rotllo i m’és una mica igual.”

Els gats vells potser es miren amb recel aquesta nova gateta bonica i astuta que ha entrat a casa, però s’hauran d’anar llepant les ferides amb paciència perquè Miguel ha arribat per fer marrameu del fort.