Lucia Pietrelli, Premi Joanot Martorell

20.11.2015

Va néixer a Candelara di Pesaro l’any 1984, però s’ha convertit en una de les noves veus imprescindibles dins de la poesia catalana actual. Poèticament ha aconseguit establir un llenguatge ple d’iridiscències, una amalgama voraç més que capaç de combinar el tradicional amb l’extrem, tal com demostra el seu darrer volum, Ortigues (AdiA Edicions, 2015). Però és en narrativa on ha aconseguit fruits capaços de combinar personatges salvatges dins d’aventures tocades pel surrealisme, la passió desmesurada i una foscor sideral, i això amb tres llibres només: Nissaga (Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner Editor, 2014) i ara aquesta acabada d’arribar Cadenes, amb què ha aconseguit merèixer el Premi Joanot Martorell dins dels guardons de Gandia i ha aparegut publicada a Edicions 62. Des de Núvol entrevistem l’autora per tal que ens parli del reconeixement, de Cadenes, de l’obra que ha publicat i de la que encara ha d’arribar.

Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli

Jaume C. Pons Alorda: Què se sent havent guanyat un dels premis de narrativa més importants del panorama com el Joanot Martorell?

Lucia Pietrelli: Felicitat, molta, això és normal, no? Crec que és alguna cosa contrària  a allò que en Kundera en deia “La insostenible lleugeresa del ser”… aquest que sento jo ara és “L’indesxifrable pes del ser”, capgirant les categories i fent que el pes no tingui cap matís negatiu, sinó que sigui bo perquè es fa notar, perquè m’acompanya, perquè em diu que hi és i que, com a conseqüència, jo també hi sóc. Potser és això: em sento feixuga i feliç (Riu).

J.C.P.A.: T’havies presentat abans?

L.P.: No, aquesta era la primera vegada. Coneixia el premi, és clar, però no m’hi havia presentat mai…

J.C.P.A.: De fet no és casual aquesta referència que has fet abans a Kundera, ja que la teva poesia pot arribar a ser molt dolorosa, fins i tot insuportable espiritualment parlant, quan ets capaç d’explicitar veritats sense callar-te cap cosa en cap cas. Creus que la poesia ha de ser un sacseig salvatge? Creus que la poesia, per ser poderosa realment, ha de violentar o fer esclatar alguna cosa per dins?

L.P.: No som tan maniquea amb això. No crec que la poesia “hagi de ser” alguna cosa en concret, però sé, en general, que la cosa que més odio és la indiferència i “sacsejar” o “fer esclatar” són dues branques que no es poden inscriure en l’arbre de la indiferència. No és que vulgui ser violenta a les totes, tan sols aspiro a “commoure” i dic commoure fent referència a l’arrel de la paraula, “incitar al moviment”, “moure amb”: que algú es mogui amb mi, que algú senti devora meu. Sentir és un verb molt poderós, arribar a compartir el sentir encara més… Així que crec que, vulguis o no, alguna cosa t’ha d’esclatar per dins quan escrius, quan llegeixes, quan vius, vaja.

J.C.P.A.: Fa relativament poc has publicat Ortigues a AdiA Edicions, on ja havies tret Mort d’un Aviador Tartamut, obres que demostren la teva contundència a l’hora de dur a terme versos radicals. De quina manera podem trobar la Lucia Poeta dins la Lucia Narradora?

L.P.: No hi crec gens en les distincions entre Poeta i Narradora. És com si et demanessin si ets la mateixa quan t’aixeques del llit de matí i quan t’hi estires al vespre. Ets la mateixa, però ha passat Temps entre el matí i el vespre. Idò jo penso que la Lucia Poeta i la Lucia Narradora són la mateixa cosa, però dins d’un Tempo diferent. No es poden separar, però tampoc no es poden superposar del tot. Tampoc no som totalment els mateixos quan parlem amb una persona o amb una altra, dins d’un context o dins d’un altre, no? Anem creant i fent-nos motlles amb cada passa… La poesia i la prosa són capes que tinc, possibilitats que em recobreixen: un Jo amb un ritme diferent.

J.C.P.A.: Parles de Temps, i ho fas, segur, en majúscules, fins i tot quan ho dius en veu alta. De fet, m’atreviria a dir que el Temps és el protagonista de Mort d’un Aviador Tartamut i d’Ortigues, ja que el transformes en un ésser malèfic que fins i tot té genitals, mamelles des d’on munyir, t’obsessiona el Temps? Creus que dins la teva narrativa el Temps també té una presència brutal?

L.P.: El Temps i jo mai no hem anat gaire d’acord. El Temps m’obsessiona i, en part, em fa por, no en un sentit de desgast físic o envelliment, això m’és igual, el que em fa por és l’exercici del Temps sobre la ment, sobre els sentiments. Les coses no duren per culpa del Temps, que fa rovell, fa avorriment, fa miques, a poc a poc, qualsevol cosa que toca i el problema és que ho toca tot.

A Ortigues i Mort d’un Aviador Tartamut sí que apareix contínuament, sobretot n’és protagonista a Mort d’un Aviador Tartamut, on el vol i la passió s’estavellen sota la pressió del Temps que es converteix en una espècie de llei de gravetat; a Ortigues el Temps és més dur, més pedra que davalla aixafant tot el que es troba a davant.

Com hi surt quan escric poesia, també hi surt quan escric narrativa, és clar.

A Cadenes el Temps és l’amo de les claus, és egoista, però, com l’egoisme -i com diu un dels personatges- també “és cristal·lí i necessari, sense gust, com l’aigua”. Així és el Temps: no me’n vaig, o no us podria deixar amb vida… No me’n vaig, però mentrestant us ho mataré tot… Per a mi aquesta és l’amenaça del Temps.

J.C.P.A.: Amb temps o Temps sense, abans de posar-te a escriure tries el gènere, o sigui, la manera com diràs el que vols dir o és el mateix mètode i la mateixa forma el que et demanen un resultat final?

L.P.: No, no trio cap gènere. Sé què vull dir, però el “com”, la forma, vénen després. No em preocupa gaire el gènere, que sigui prosa o poesia. Quan vaig pensar en la confluència entre la Blancaneus dels Grimm i la rondalla mallorquina de Na Magraneta per a Ortigues, per exemple, pensava en escriure un conte, però quan m’hi vaig posar em sortiren versos, i ja està, no em va suposar cap problema ni cap trauma. Trobo que és inútil que em plantegi una forma, tanmateix serà l’acte de començar a escriure que l’imposarà d’una manera o una altra. Això és atractiu: posar la teva veu a un lloc sense saber a priori de quin lloc es tracta, sense saber dins de quina forma i arquitectura  hi podrà caber per sentir-se plenament a gust. Respectar els mots també significa no imposar-li una forma que sigui una gàbia o una coerció per a ells, sinó deixar que s’estirin al llit o al taüt que ells vulguin. Som nosaltres, com a escriptors, que hauríem d’afectar, d’eixamplar els gèneres i no permetre que els gèneres ens atemoreixin a nosaltres.

J.C.P.A.: Això vol dir, doncs, que la persona que escriu ha de dominar sempre la situació? Ho tens tot controlat de forma racional o, quan escrius, creus que s’activa quelcom que va més enllà de l’ordre pràctic? Quan llegim els teus textos podem pensar en una espècie de “posseïment” a la manera de Ferrater o de Palau i Fabre.

L.P.: La persona que escriu ha de lluitar, ha de provocar reaccions. Jo no domino tota la situació, més que l’autor moltes vegades em sento un personatge més, el menys important fins i tot perquè els altres m’empren de filtre per poder-se expressar i moure.

Ho veig com un joc de forces, un joc de forces entre tots: els mots, els gèneres, el contingut, l’escriptor, els personatges, l’escenari… Jo sempre dic que escric dins d’un ring fent de boxejador.

El que em fascina és que després no sé explicar-me com em pot haver sortit aquella determinada reflexió, aquella determinada unió de paraules, no sé explicar com he boxejat exactament. No estic posseïda (Riu) però intento veure les coses des de fora. Les coses vistes des de fora pertorben i alliberen tot aquell misteri natural que tenen englobat i amagat a dins.

Un dia, a un club de lectura, un home em va demanar si em drogava per escriure perquè deia que, pel resultat, es notava que anava alterada quan ho feia: és la millor pregunta que m’han fet mai!!

J.C.P.A.: Creus que hi ha diferències quan escrius poesia i quan escrius narrativa?

L.P.: Com dèiem abans, és un Tempo, un Espai diferent, res més. No hi ha cap abisme entre quan escric poesia i quan escric prosa. No defenso l’absència de l’abisme perquè la coherència sigui, per  a mi, la principal de les virtuts, de fet m’encanta no ser-ho, no hi crec… Però finalment dir narrativa o dir poesia és establir unes caselles, i si n’hi ha d’haver, de caselles, per a mi no són compartiments tancats, sinó que són totalment permeables, es filtra aigua d’una casella a l’altra. Les diferències mai no vénen per culpa o per mèrit del gènere.

J.C.P.A.: El mateix et passa quan connectes les diferents arts? Tens necessitat de ser multidisciplinar o sobretot de dedicar-te a l’escriptura?

L.P.: Les altres arts m’influencien, però no de una manera especial, qualsevol estímul exterior pot arribar a tocar-me. El cinema és l’art que sento més propera, la que sap estirar-me més… Després segurament hi vénen les arts plàstiques, més les obres escultòriques que les pictòriques. Però, en realitat, tinc una tendència general a que les coses em marquin fàcilment. Escriure és, en part, crear connexions.

J.C.P.A.: Ortigues és un volum preciós que ve acompanyat d’una sèrie d’il·lustracions trencadores i magnífiques de Miquel Jaume, que mostren perfectament el que pintes amb morts i, al mateix temps, ens donen noves visions que van més enllà de l’aparent. És per això que vares voler que formessin part del llibre o hi havia, també, altres intencions?

L.P.: Admiro els treballs de Miquel Jaume, i ja coneixia una sèrie de dibuixos inspirats en les rondalles negres que va realitzar fa uns anys, tot i que malauradament encara no han tingut sortida. Sabia que ens trobaríem afins en la passió cap a un altre món, cap als microcosmos que les rondalles són capaces de crear, i efectivament va passar això. Miquel va ser capaç de metamorfosar la magrana dins de cada imatge, la va tornar símbol carnal i vulnerable, la magrana dels seus dibuixos sap ser ventre, mirall, vagina, copa de vi, llar, flor carnívora i molt més.

La unió entre les meves visions i les seves m’interessa molt, enriqueix el llibre pel lector, i, pel que fa a mi, em fa sentir molt ben acompanyada.

J.C.P.A.: Bàsicament, quina és la teva metodologia quan treballes? Tens manies, hores determinades, amb música o sense?

L.P.: No tinc res de tot això, ni hores determinades ni manies particulars. De cop se m’acudeix un vers o una imatge i em poso a escriure, si tinc temps m’hi poso de veres, m’hi dedico tot d’una, i, si no en tinc, simplement ho apunto a una llibreta. No m’obligo a escriure amb horaris o coses semblants, ho faig quan en sento l’exigència, quan ho desitjo. Tot i que m’encantaria tenir un ritual tan estrambòtic i novel·lesc com el de n’Amelie Nothomb que vaig llegir fa poc: es desperta a les 4 del matí, es mareja bevent té amb l’estómac buit i després es posa a escriure; a una altra vida segur que tindré algun ritual semblant, m’encanta! (Riu)

Sí que m’agrada escoltar música, generalment amb els cascos i que sigui molt alta de volum, això ho faig sovint… I a vegades també quan escric. És estrany, em concentro millor sense silenci.

J.C.P.A.: D’on va néixer el pinyol fundacional per a l’escriptura de la teva novel·la Cadenes?

L.P.: El pinyol va ser una imatge concreta que em va venir un dia al cap i que apareix tot d’una en començar la novel·la: Andrea, la protagonista, morta al terra de l’habitació i vorejada de sang. Aquesta sang és tota la seva joventut que de cop se’n va, és la pèrdua de cada un dels seus pensaments. No té res d’extraordinari ni d’original, aquesta imatge, però em va començar a rondar pel cap i a partir d’aquí vaig emprendre la construcció del seu personatge i de les persones que té més a prop. Des de la mort cap enrere, barrejant veus i moments.

Cadenes té molt a veure amb els anys en què vaig viure a Barcelona, hi surten alguns bars on anava, alguns fragments de converses a les que vaig assistir… No estic dient que es tracti d’una novel·la autobiogràfica, que pareix que és el que ha de donar morbo i crear expectació dins de la literatura d’avui en dia, tan sols estic dient que les arrels d’aquesta narració surten més de Barcelona que de Mallorca.

M’agrada escriure sobre les coses que tinc a prop, m’agrada que la meva fantasia -perquè sempre n’hi ha i molta-, abans d’allunyar-se, pugui partir del meu costat, dels meus ulls i les meves oïdes.

J.C.P.A.: Creus que per ser universal cal ser ultralocal abans, com comentava en Blai Bonet?

L.P.: En part sí, però també és fonamental saber-li donar un gir a l’ultralocal, una volta sencera, un bot definitiu; en això sí que en Blai Bonet era un mestre. L’ultralocal que no sap fer-se universal no serveix, així com la universalitat en sí moltes vegades peca de buidor i presenta massa poca profunditat.

J.C.P.A.: Tornem a Cadenes. Què volies aconseguir amb aquesta nova novel·la?

L.P.: Volia criar un estat d’inquietud i de misteri. I dic “criar” amb molta consciència, és diferent “criar” de “crear”, i jo volia criar un aire, una atmosfera personal capaç d’envoltar el lector, una novel·la psicològica amb tintes negres. La meva escriptura és sobretot voluntat de furgar en les coses i en els estats d’ànim. No m’interessa la còrpora, perquè arriba un moment en què totes les còrpores s’assemblen, així com totes les trames estan més o menys vistes i contades. Només la mirada i el punt de vista són capaços de parir un estat climàtic diferent. Volia que Cadenes fos un lloc mental per als personatges, un per a cadascú, una llar seva, i que les veus ressonessin complementant-se i desmentint-se dins de la polifonia, per això hi ha més narradors, més versions, més possibilitats. No m’interessen les coses tancades ni les definicions unívoques, no recordo on vaig llegir que “la veritat tan sols és un error exiliat a l’eternitat” i ho poso tal qual a la novel·la en boca d’un personatge.

Cadenes és talment una “loqueria” suspesa a mig camí entre la realitat i la imaginació, una cava de veus i d’impressions al voltant del xoc entre la joventut i la mort.

J.C.P.A.: La teva narrativa té molt a veure amb la violència interna dintre de nuclis familiars tocats per la catàstrofe. El desastre sempre neix en el que està més a prop?

L.P.: La violència és intrínseca a la vida i neix a tot arreu. Passa que la toquem millor quan neix en el que està més a prop. Qualsevol relació, qualsevol situació que involucra més d’una persona, genera la possibilitat de la violència, el germen del poder, qui mana i qui és manat. Els nuclis familiars m’han interessat molt com a exemples d’això i tant Nissaga com Qui ens defensarà en són testimoni. A Cadenes canvio de nucli i de la família passo a una relació d’amistat molt estreta, molt forta, quasi malaltissa entre tres joves (Andrea, Joan i Sergi). Ens sentim vius a cops de destrucció i reconstrucció: destruir per tornar a construir.

Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli

J.C.P.A.: Però sempre, també, amb un punt de màgia i de fantasia, no és cert? La teva escriptura s’ancora sòlidament en la realitat però hi juga, i és llavors quan passen coses absolutament extraordinàries. O sigui: poesia! Creus que és una manera d’introduir una poètica dins la narrativa o, simplement, que la realitat no basta per explicar-ho tot?

L.P.: La realitat no basta perquè no tot el que passa és real des de fora, en el sentit de concret, palpable. No sé si un pensament es pot considerar realitat. Es pot? Quan dius que jugo amb la realitat i la barrejo amb coses extraordinàries i surrealistes, jo diria que el que faig és abatre la frontera entre els fets i els pensaments, posar-ho tot dins d’un mateix sac i sacsejar-lo.

Aquest és el conjunt que m’interessa: si tot estigués al mateix pla, ens podríem jutjar tant per un fet com per un pensament, però, ah que no podem jutjar un altre per un pensament que va tenir? Idò fora, no ens podem jutjar mai, perquè a vegades una persona és més ella mateixa en el que pensa, que no en el que fa. Estem massa acostumats a sobrevalorar les conseqüències de les coses (els fets sempre en tenen, els pensaments no sempre) i, per això, ens oblidem dels pensaments que són el món més bell i cruel que tenim a l’abast.

Tinc una novel·la, escrita fa uns anys i que no he arribat a publicar, que tracta d’això: una noia no accepta la impossibilitat de conèixer els pensaments dels altres i intenta inventar-se una màquina, un sistema, per descobrir-los.

J.C.P.A.: Vares néixer a Pesaro de Candelara, a prop de Bolonya, i ara vius a Calonge, Mallorca. Creus que la insularitat afecta la teva escriptura?

L.P.: Suposo que m’afecta a mi en general i de rebot afecta el que faig i la meva escriptura. De Mallorca m’agrada que és una illa que té paisatges molt diferents de Nord a Sud; això de poder passar-te hores caminant per la Serra i després arribar a la mar no té preu… Mallorca fa els meus ulls ben contents! Pel que fa a l’escriptura, qui sap si m’he fet menys dura i més líquida -tot i que Candelara també està ben a prop de la costa-… La remor de la mar crec que és el renou que un “boig” ha de sentir tot el temps dins del seu cap.

També em fascina que, en català, mar pot ser una paraula tan masculina com femenina; són detalls que em marquen, sí, però diria que m’afecta més Mallorca en sí que no el fet general que sigui una illa.

J.C.P.A.: Has publicat diversos llibres en diferents llengües, sobretot en català, però també algunes coses en italià i en castellà. De quina manera ets diferent quan escrius en una llengua o en una altra?

L.P.: Sóc diferent i molt, és una qüestió de sensibilitat lingüística. Em vaig criar en italià, la meva infància i la meva adolescència són viscudes en italià, la meva llengua mare, però ara fa cinc anys que ho visc tot en català: somnio en català, m’enfado en català, m’enamoro en català. Això, vulguis o no, t’afecta perquè et torna més natural en una llengua o en una altra. Al català li dic “la meva llengua amant”, perquè, com un amant, la tries i no et ve donada.

La sort que tinc és que no em tradueixo, penso directament en català i, és clar, d’aquesta manera neix l’avenc entre les llengües perquè no et recicles ni et conformes, sinó que et reinventes amb cada idioma.

Traduir-me, per exemple, és una de les coses que més odio perquè no empro les mateixes paraules en italià, castellà o català. Quan m’obliguen a traduir-me, és quan me n’adono de com ho estan d’enganxats el significat i el significant, de com importa el sentit però també la sonoritat, és que no es poden deslligar i jo escric i parlo amb paraules diferents, de camps semàntics i forces ben llunyanes, quan ho faig en una llengua o en una altra. No em sé traduir i quan ho he de fer, en lloc de traduir-me, acabo escrivint un poema nou.

J.C.P.A.: Com, quan i per què vares començar a escriure en català?

L.P.: La meva trobada amb el català va ser oral. Vaig sentir un noi que xerrava català i el so em va enamorar. Era una llengua que desconeixia totalment, tot i haver estudiat castellà a la universitat a Itàlia. Després de Madrid vaig mudar-me a Barcelona i va ser allà on vaig començar a aprendre’l, escoltant i llegint, dia rere dia. Vaig començar a escriure en català abans de començar a parlar-lo; la seva sonoritat m’agrada tant que m’imposava molt de respecte, així que em veia amb el dret d’emprar aquesta llengua per escrit, però no amb el dret d’emprar-la per xerrar. Després un dia em vaig llançar, potser amb unes copes damunt per guanyar-li la batalla a la vergonya i ja està (Riu)…

J.C.P.A.: I ja que hem esmentat fa una estona el Mestre Blai, la lectura de la seva obra va ser un dels incitadors perquè comencessis a escriure en català també, m’equivoco? Ens ho pots explicar? I al mateix temps ens pots comentar què et connecta amb l’autor santanyiner?

L.P.: No t’equivoques. No sé si va ser una coincidència o què, jo en el destí no hi crec, eh! Però un amic em va regalar El mar de Blai Bonet traduït a l’italià, una d’aquestes edicions velles que no es poden trobar, quan exactament tan sols feia dos dies que vivia a Barcelona. El vaig llegir i vaig quedar trasbalsada durant un bon temps, la marca no se’n va anar. Fins i tot vaig plorar i jo ploro molt amb el cinema, però no som gaire de plorar llegint. Vaig martiritzar el llibre a cops de llapis i boli, subratllant i subratllant… I a poc a poc vaig aprendre català i vaig poder llegir en Blai en llengua original.

És una connexió d’admiració la que em lliga a aquest escriptor, això de “de gran m’encantaria ser com tu” quan ja saps que no, no ho podràs ser, però sempre té el seu punt deixar-se anar i somniar: la seva capacitat de dir sense ser altisonant ni postís, aquella frescor de les paraules fins i tot quan expressa les veritats més fondes, uns ulls capaços de destriar a la perfecció els detalls superflus dels detalls essencials, un panteisme tan sexual que escarrufa…

J.C.P.A.: En quins projectes estàs treballant ara mateix?

L.P.: Estic fent coses diferent. Tinc un poemari, V, que sortirà al febrer a Cafè Central; tinc una novel·la començada que va molt a poc a poc, però va…; tinc possibles traduccions enlaire. Escriure em fa sentir bé i és un luxe quan sento que tinc paraules a l’abast. És millor per la meva salut i també per la de les persones que tinc més a prop, t’ho prometo! Sóc un poc compulsiva amb això, ho puc admetre, no?

El meu repte ara és escriure una novel·la de ciència ficció, una distòpia, però això sí que no sé quan podrà ser, ni si mai podrà ser. Darrerament la ciència ficció em fascina, tant en literatura com en cinema; fins fa poc era un gènere que em generava una certa desconfiança, però ara ja fa uns anys que em té captivada. Per exemple, Kallocaína de Karin Boye i Nosaltres de Ievgueni Zamiatin són dues novel·les genials que us recomano molt vivament.