LOSCORDEROS.SC: “Per a pujar als escenaris cal contar coses fortes”

4.02.2016

Després d’haver recorregut la galàxia, ja els tenim aquí, La Banda de la fi del món és a punt d’aterrar a la Sala Hiroshima. loscorderos.sc (Pablo Molinero i David Climent) i la cantant danesa Miss Q (Pia Nielsen) presenten el seu últim espectacle a la sala del Poble Sec del 4 al 6 i del 11 al 13 de febrer. La companyia de teatre continua apostant pel llenguatge multidisciplinar: paraula, moviment i música. Aquesta banda excèntrica desplega una abecedari de les improbabilitats per a il·luminar-nos amb un nou missatge: la RE-EVOLUCIÓ. L’objectiu? Despertar l’optimisme i abraçar el caos.

©  Leo Castro.

© Leo Castro.

loscorderos.sc porten més d’una dècada de trajectòria. En Pablo Molinero i en David Climent van crear el projecte el 2003 a Castelló, al que més tard es sumaria la seva productora Pilar López. Han apostat per un llenguatge híbrid que han transformat en propi: el teatre bastard. Compromesos amb la intensitat al 100%, han creat espectacles premiats i valorats per la crítica com Crónica de José Agarratado, Tocamos a dos balas por cabeza, El mal menor, ULTRinnocència o Es perimental amb el grup de música Za!.

Per a conèixer el modus operandi del seu Teatre Bastard conversem amb David Climent, de loscorderos.sc.

loscorderos.sc sempre heu inclòs la música i la creació sonora als vostres espectacles, però aquesta vegada amb la Banda de la fi del món l’heu concebut com un concert. Aquesta idea va sorgir abans de conèixer la Pia Nielsen o la vau buscar perquè volíeu fer un concert?

Havíem coincidit en algun projecte d’amics en comú. Jo li vaig “tirar els trastos” perquè tenia molts textos que no sabia què fer-ne, tenien un format que llegits podien ser poesia, però no em veia escrivint un llibre de poesia. A més, a mi m’agrada molt cantar i li vaig proposar d’anar quedant i posar-li música. Vam estar un any traient temes. També em feia gràcia començar un projecte sense haver d’enfocar-lo directament a la producció d’un espectacle. Però, una cosa va portar a l’altra i al final la vam absorvir dins de loscorderos. Realment va ser la Pilar —López , la productora de la companyia, la “cordera” entre bambalines— qui ens va animar, i li vam fer cas. De fet, sempre ens hem anat guiant per sinergies vitals. Des d’un principi sabíem que la música tindria un pes fort, ja que treballàvem amb la Pia. I també perquè la música té una cosa que no té el teatre. Quan una cançó o una melodia t’entra, la lògica no pot fer res per a frenar-ho. Això ens interessava molt i al final ha agafat forma de concert.

Aquest concert interpretat per extraterrestres té un missatge força polític, si més no és una sacsejada dirigida a les nostres consciències i perspectiva vital.

Per a mi tot es toca. L’art ha de ser polític. A mi l’art naïf o que no té un contingut existencial no m’interessa. Quan escric el meu objectiu no és ser polític, però evidentment un no pot ser impermeable al que està passant, a més em costa ser optimista. Però ens vam plantejar amb en Pablo (Molinero), si algú ens està observant, sigui déu o sigui un extraterrestre, com quan nosaltres observem a les formigues o altres cultures que creiem menys desenvolupades que la nostra, què pensaran de nosaltres? I a partir d’aquest plantejament vam començar a crear la dramatúrgia.

Són uns extraterrestres que aterren per a predicar …

Nosaltres aquests extraterrestres els hem concebut com a éssers que arriben al planeta a ajudar-nos a evolucionar i que ho han intentat al llarg de la història a través de diferents missatges per a il·luminar-nos: els humans som els tontos de la galàxia, perquè som els que menys aconseguim evolucionar. És una crítica molt dura cap a nosaltres, clar que hi ha petits col·lectius que paguen la pena, però com a espècie en global deixem molt a desitjar. Nosaltres vivim al primer món i suposadament aquí va tot una mica millor i vivim en una bombolla, la resta segueix molt malament.

Ens interessava l’ull extern, com ens veurien des de fora, des de l’estranyesa, com nosaltres quan mirem amb superioritat a altres cultures. Els personatges de la Banda poden pecar d’això també. Com a espècie tenim molt moltes utopies per a aconseguir. Nosaltres ens preguntem com hem d’avançar, evolucionar. El fracàs és un gran tema “corderil”, sempre acaba sortint, perquè la majoria de gent fracassem en els nostres objectius per desgràcia. El fracàs ens acompanya al llarg de la nostra existència i aquests extraterrestres també fracassen. No són divinitats perfectes, tenen els mateixos problemes que nosaltres.

A la Banda hi ha aquesta reflexió existencial, però alhora tan sols amb els noms del grup extraterrestre: Mr. Kakaos (Pablo Molinero), el Príncipe de la Incertidumbre (David Climent) i la Dama de la Improbabilidad (Pia Nielsen) ja se t’escapa el riure. En aquest concert a la deriva, l’absurd pren protagonisme, oi?

La vida, en general, és una mica com l’escena de la senyora que camina pel carrer i cau: uns s’espanten i als altres els fa gràcia. Nosaltres volem crear situacions d’aquest estil en què el públic pugui decidir on es col·loca. Potser sí que en aquesta peça hem explotat més la comicitat. Però crec que en el fons volíem dir coses tan gruixudes que hem pensat que encara era més necessari, per a no ser dogmàtics. L’absurd és una molt bona eina, amb això li fem cas a Beckett. Tot i així sempre fugim de l’idea de fer un espectacle còmic, perquè si no fas riure no funciona. De fet, hi ha públic que no riu i els agrada l’espectacle. Els nostres referents Buñuel o Lynch, sempre han utilitzat les parts obscures de l’ésser humà i alhora se l’han mirat des d’un punt de vista innocent. La veritat és que creiem que l’ésser humà és gairebé sempre molt absurd. Des del teatre sovint se li vol donar un ordre, però a la vida tot és molt més desorganitzat i inconnex. Quan desarmes la gent amb el riure pots clavar missatges més durs que no pas quan has construït un drama dens.

©  Leo Castro

© Leo Castro

Però els vostres personatges són força dramàtics i les situacions també.

Sí, sempre estan al límit i pensem que per a pujar a un escenari cal contar coses fortes, almenys per a en Pablo i a mi. A nosaltres ens agrada apropar-nos a personatges que han escollit un camí que no és l’habitual. Creiem que necessitem més gent al món que prengui aquests camins, els arriscats, amb els que potser s’equivoquen, però que gràcies a ells l’espècie ha evolucionat.

Al vostre manifest del teatre bastard deixeu molt clar que teniu un compromís amb la intensitat, tant física com intel·lectual. Toqueu moltes disciplines i sembla que sempre estigueu buscant reptes nous. Això us passa factura?

Som com els nens hiperactius, arriba un moment que en Pablo i jo ens preguntem quin camí més dur hem escollit. Hem d’estar en forma, però alhora també desenvolupem la nostra línia de pensament, la nostra filosofia. És irònic perquè hem apostat per una manera de fer pròpia i a vegades ens ha anat a la contra. En general s’intenta que el teatre sigui una cosa molt concreta, i nosaltres no encaixem en cap etiqueta. Però no fem res elitista, de fet, la gent jove connecta molt amb el nostre llenguatge, nosaltres pensem molt amb el públic. També tenim molt en compte la tècnica encara que ens dediquem a un teatre híbrid. Crec que en aquest camp, el dels nous llenguatges, s’experimenta, però sovint s’oblida la tècnica i tot queda en la ocurrència. És com el punk, ja no es pot fer només amb el missatge, cal tècnica.

Com es cuina el vostre teatre bastard? Quin procés seguiu?

Nosaltres li diem “el acelerador de partículas creativo”. Creem molts materials i després comencen a improvisar amb tots. Hi ha un moment que n’hi ha un que rebota amb l’altre, que li pega de costat i al final no saps gaire bé com ha passat, que dius: “Hòstia, això es reforça”. Sovint textos que no sabíem per a què eren, de sobte amb una acció física prenen sentit. Quan això passa és màgic. L’associació a través de la contradicció i l’ambigüetat ens interessa molt. Necessitem molt de material i posar-hi moltes hores per anar-los relacionant, per això diem que som molt artesans en aquest sentit, és qüestió de prova i error. Amb el temps hem afilat l’olfacte, però no ens acomodem, ens col·loquem sempre fora de la zona de comfort.

Etiquetes: