Lolita Bosch: “La Generalitat deu una disculpa a totes les víctimes del bullying”

Lolita Bosch es descriu com una de les persones més valentes que ha conegut mai. És una dona decidida, segura de si mateixa i involucrada en mil i una causes. Entre elles, la lluita contra el bullying, quelcom que va patir dels catorze als disset anys. La ràbia (Ara Llibres, Amsterdam) li ha servit per explicar la seva història i les dels joves que procura ajudar. Parla del tema amb contundència, sensibilitat i una indignació comprensible: un de cada quatre nens a Catalunya pateix assetjament escolar, però, tal com comenta, no existeixen centres públics d’ajuda a les víctimes i el fet de ser-ho ni tan sols suma punts per canviar d’escola. Ella, però, intenta lluitar perquè tot això canviï a través de la iniciativa stopbullying.cat.

Lolita Bosch participarà en la taula rodona Assetjament escolar. Les mil cares del bullying, el dimarts 30 de gener a les 16 h a l’Auditori del Conservatori del Liceu, en el marc del BCNegra.

Clara Ardévol: La ràbia és el títol que has decidit donar al teu llibre. Per què aquest i no un altre sentiment?

Lolita Bosch: Perquè la ràbia és l’únic que tenen en comú totes les víctimes del bullying, que són molt diferents entre elles. No significa odi ni rancúnia, sinó que és quelcom semblant a tornar-se de pedra, a dir: “guanyaré jo, passi el que passi”. Sense aquest sentiment ningú no podria sobreviure a l’assetjament escolar.

Si l’única cosa que tenen en comú les víctimes és aquesta ràbia, com s’explica que unes persones pateixin bullying i d’altres no?

S’explica tenint en compte els assetjadors, no les víctimes. És molt ofensiu preguntar a una víctima per què li fan bullying. Seria el mateix que preguntar a una dona violada per què l’han violat. El que s’ha de fer és preguntar a l’assetjador per què s’està comportant així. Jo considero que ells també són víctimes. Es tracta d’adolescents que necessiten ajuda; no entenen que la violència és humana i que tenen capacitat de fer mal als altres.

Sí que parles d’una vulnerabilitat comuna en totes les víctimes, però.

Parlo de la vulnerabilitat comuna en tots els éssers humans. Tothom té una cosa que no explica als altres perquè té la sensació que és estranya. Al cap i a la fi, ser diferent és llei de vida. El que passa amb el bullying és que els assetjadors detecten la vulnerabilitat de l’altra persona, que se n’avergonyeix o no sap gestionar-la, i aprofiten per atacar per allà. És un abús de poder, però els adolescents no en són responsables perquè encara no estan formats.

Qui són els responsables, doncs? Els pares?

El principal responsable és el Departament d’Ensenyament, que és l’únic que pot legislar sobre els drets de la mainada i sobre les obligacions de pares i mestres. Com que és una violència que afecta els menors i aquests no es poden defensar, tothom se’n renta les mans. Això passa amb tot: aquest país no acull refugiats, no ha pagat una transició política, els corruptes no van a la presó… Els adolescents s’impregnen d’aquesta falta de responsabilitat i del desencant amb l’autoritat.

En què es tradueix aquest desencant?

Els assetjadors saben que no patiran represàlies perquè són menors i les víctimes saben que no són ciutadans amb plens drets per poder aturar les agressions. Si veus que agredeixen un gos tens on trucar, i el mateix passa si veus una agressió cap a un musulmà, una dona o un homosexual. No obstant això, si un adolescent n’ataca un altre, no pots fer res, i això ho saben tots els joves. A més, tenen el principi d’autoritat molt esvaït. No s’educa en el respecte per la gent gran o per l’ensenyament. No transmetem una admiració cap als mestres, per exemple. No és veritat que una classe hagi de ser horitzontal!

I què es pot fer per aturar l’assetjament escolar?

El primer que s’ha de fer és escoltar les víctimes, que tenen propostes. Jo treballo amb víctimes de diferents violències des de fa anys i a totes els serveix l’“escolta reparadora”, consistent en preguntar a la persona què necessita per estar millor. La Generalitat no sap com solucionar-ho, però té la supèrbia de no preguntar a les víctimes directes. Com a màxim ho fa amb les famílies, però la gran majoria de pares no saben que els seus fills pateixen bullying; només un de cada quatre ho explica a casa.

Per por?

Sí, però no per la por de convertir-se en el “chivato”, sinó per les solucions que s’ofereixen. Hi ha dues opcions: callar i comptar les hores i els dies que queden per acabar les classes o dir-ho als adults. En aquest cas, l’únic que es fa és asseure l’alumne al costat de qui li està fent mal per tractar de solucionar-ho. Jo no tenia res a dir als meus assetjadors! No volia saber què tenia jo perquè em fessin bullying. Cap víctima es qüestiona per què li fan bullying. Només et qüestiones què han vist de tu que hauries d’haver amagat.

Tu també comptaves les hores i els dies, però finalment vas marxar abans.

Sí, perquè vaig tenir sort. Jo estava fent un programa acadèmic que no es podia convalidar enlloc i no podia marxar d’aquella escola. A més, jo els volia guanyar; no volia que em destrossessin l’educació. Un dia, però, em van llegir el diari davant de la classe. Jo sempre em repetia que no m’havien de veure plorar perquè em destrossarien, però aquell dia em vaig enfonsar davant d’ells i vaig cremar el diari. Vaig sortir corrents de l’escola i un company em va dir que marxés i no tornés mai més, que allà em matarien. Després em va abraçar, em va dur fins a l’estació de tren i vaig marxar. Em va salvar la vida…

Com va ser el després?

Va ser inclús més dolorós que el bullying, perquè vaig entrar en una conducta molt autodestructiva, com si volgués demostrar que jo em sabia fer molt més mal que ells. Tenia tanta ràbia! Tanta que era gairebé tòxica. No suportava que la gent em tingués llàstima, i en això em reconec en moltes víctimes. Hi ha molts casos de noies que cauen en trastorns alimentaris, mentre que els nois tenen tendència a tornar-se hiperdrogadictes o apàtics.

Com s’expliquen aquestes seqüeles?

En alguns casos, se segueix convivint amb els assetjadors. Jo vaig entrevistar una noia a qui havien fet una foto mentre estava al lavabo de l’escola. Després van fer fotocòpies i les van enganxar per tot el poble. Ara, ella ven el pa a l’únic forn del poble i cada dia ha d’atendre la persona que li va fer això. Jo, per sort, me’n vaig anar de Catalunya i vaig tornar 14 anys després, amb la certesa que aquest país em deu una disculpa. La Generalitat em deu una disculpa a mi i a totes les víctimes del bullying.

És normal que els mestres contribueixin a l’assetjament escolar, com et va passar a tu?

Més sovint del que pensem. Jo vaig créixer amb un meravellós mestre vocacional d’escola rural i quan em vaig canviar de centre, el primer que em va dir un dels professors va ser: “Jo em dic Ignasi i et faré la vida impossible”. No sabia on m’havia ficat… Un mestre ha de ser vocacional i la gent que és tòxica per als nens no hauria de dedicar-s’hi. He contactat amb tots els professors de les víctimes que he entrevistat per fer el llibre i cap ha volgut parlar amb mi. El paper del docent és vital: qui se salva del bullying és qui té un mestre vocacional que l’ajuda.

Són els qui formen els adults del futur…

Sí, però n’hi ha molts que estan farts dels nens, i també és veritat que hi ha nens molt mal educats. El màxim responsable, però, és el Departament d’Ensenyament, que hauria d’obrir expedients als professors si és necessari. Jo no vull deixar la meva filla amb una persona que faci el que faci té una plaça fixa. Tampoc no vull deixar-la en un estat policial ni posar-li un Panic Button al mòbil per si li fan ciberbullying…

Aquesta nova “modalitat” d’assetjament ho ha multiplicat tot per deu?

Ho ha fet inacabable. Quan jo era petita, el bullying durava de nou a cinc, però ara no acaba mai. Hi ha nenes que reben amenaces de mort a les tres de la matinada, dia rere dia. Buscant optimisme on no n’hi ha, la part positiva del ciberbullying és que tot queda registrat. És una prova, però no serveix perquè ningú no pot posar una nena de 13 anys a la presó, ni s’hauria de fer. Hem de deixar de criminalitzar. Els assetjadors són, en última instància, víctimes del bullying. Primer s’ha d’ajudar els assetjats, però una societat és realment civilitzada quan ajuda els seus botxins.

Com es pot evitar el ciberbullying?

No es pot fer res. Una víctima que es deia Romina es va suïcidar amb 10 anys. D’això en fa tres, però encara segueixen obrint pàgines de Facebook amb 5.000 seguidors enorgullint-se d’haver-la matat. En aquests casos, la xarxa social tampoc no fa res.

El procés de tancar ferides pot passar per entendre o fer les paus amb els assetjadors?

Jo no he pogut fer les paus amb ells perquè el meu cos no m’ho permet. Entenc que tenien problemes i per això m’ho feien, però no vull saber-ne res. No vull ajudar els meus assetjadors, però sí un de 13 anys. Els rols no es reprodueixen tota la vida. Jo vaig deixar de ser una víctima el dia que vaig marxar. A partir d’allà tot el que he fet ha estat lluitar per moltes causes. Ells també deuen haver canviat. Un s’ha fet vegetarià! (riu). Si no vol matar animals, deu ser bona persona… Suposo que ha rebut l’ajuda que necessitava.

Aquí teniu l’àudio de l’entrevista al programa Escampa la boira!