Lluís LLort: “Intento fugir del tòpic”

8.12.2012

Lluís Llort va néixer a Alacant el 15 de gener de 1966. El lloc de naixement fou circumstancial (el seus pares hi van viure un temps). Als tres mesos ja era a Barcelona, ciutat a la qual estima i que és la seva. En Lluís és un home afable i atractiu, de somriure un pèl enigmàtic que, segons sospito, té molt a veure amb la seva confessada timidesa. Una timidesa d’aquelles que, un cop superada, es converteix en simpatia, loquacitat i sentit de l’humor. És bromista, intel·ligent i sensible. Jo diria que, per damunt de tot, el podem considerar una persona assenyada, generosa i honesta.

 

 

Des de febrer de 1986, treballa al diari Avui. Ha passat per un munt de seccions i ha escrit un nombre ingent d’articles. En els darrers 12 anys s’ocupa del suplement setmanal Cultura, sobre literatura i d’art.

Signa les novel·les com a Llort, a seques. I quan escriu per a la canalla, empra el pseudònim Lewis York. El mes de setembre passat va aparèixer la seva última obra, Si quan et donen per mort un dia tornes, que ja vaig ressenyar a Núvol. La novel·la ha obtingut molt bones crítiques.

Com vas començar a escriure?

Bé, jo de fet em volia dedicar a la música. Tocava la guitarra, la bateria, cantava. Però quan tenia 16 anys em van diagnosticar un problema d’oïda. A causa d’una antiga otitis mal curada, se’m va ossificar el nervi auditiu esquerre. Total, que sóc sord.

Ostres!

Sí, així de clar. De fet, porto una arracada perquè l’orella serveixi d’alguna cosa. Ha! Ha! Per preservar l’oïda bona, vaig haver de deixar el rock i passar-me a l’unplugged. Això em va permetre compondre cançons i començar a escriure. De les cançons em vaig passar als contes i dels contes, després de cinc anys de peripècies, em vaig estrenar amb la novel·la Tardor, de 1999.

Tens una obra prou extensa.

Sí, bé. He escrit contes, alguns publicats en reculls col·lectius o en el Dominical de l’Avui. També he fet força literatura infantil. M’agrada. I guions de televisió. Pel que fa a les novel·les, després de Tardor (que va de sexe i drogues en època post-olímpica) va venir Maleït Montjuïc (2000), novel·la negra i policíaca en format comèdia coral i costumista de la Barcelona de finals dels 90. I…

Perdona, un incís. Veig que parles de “negra i policíaca” com de dos conceptes diferents. Aquesta és una polèmica recurrent entre els estudiosos del gènere. Com ho veus, tu?

Jo distingeixo, sí. Per a mi una novel·la policíaca recull un cas i la investigació de la policia, explica el procediment. Una novel·la negra va més enllà i hi apareixen els baixos fons, els delinqüents. Té un cantó més dur, més sòrdid. Mostra la realitat amb més compromís, amb un vessant més social. En una novel·la negra no necessàriament ha de sortir la policia. De fet, molts cops no hi surt.

D’acord, però una novel·la negra no per força ha d’estar situada en el món marginal i dels baixos fons. També pot reflectir l’ambient de la classe alta.

És veritat. Però diguéssim que no hi tenim com a part principal els policies fent la seva investigació i tal.

Correcte. A veure, continua amb la teva obra.

Sí, bé. Al 2001 vaig publicar Camaleó, un thriller eròtic ambientat en una illa paradisíaca. Després, Trenta-dos morts i un home cansat, el 2004, policíaca i futurista. I ultraviolenta.

Té un cantó distòpic? Em sembla que en Sebastià Bennasar li atribueix un cert to apocalíptic.

Sí, sí. El té. La protagonista es diu Míriam Blanch. Quan va aparèixer la Lisbeth Salander a les novel·les d’en Larsson, vaig pensar que jo ja havia fet anteriorment un personatge molt semblant, la Míriam. La meva novel·la és diferent de la trilogia Mil·lenium, però un alt percentatge dels lectors que van quedar fascinats per la Salander, segur que també sentirien empatia per la Míriam.

Ai, ara m’agafen moooltes ganes de llegir-la. A mi les distòpies i el futurisme m’agraden molt. I sóc fan de la Lisbeth.

Doncs et pot agradar, segur. I a molta gent, també a gent de fora d’aquí. Però, és clar, si escrius en una llengua minoritària ho tens molt cru perquè et llegeixin. I si no tens molts lectors, és molt difícil que et tradueixin a altres llengües. Resulta complicat ser conegut en altres cultures. Com s’accedeix al mercat de les traduccions, sobretot si no vens gaire? Amb un bon agent. Però no en tinc… Sóc mandrós. Dit a l’engròs, m’adono que sóc mandrós per a tot, menys per escriure.

Home, també treballes tot el dia, no?

Sí, sí, és veritat. Bé, continuo. Després vaig escriure La imperfecció de les bombolles, on critico el món de la literatura. [Somriure malèfic de tots dos] Em refereixo a tot l’entorn: editors, autors, premis, crítics, periodistes… tenia ganes de fer-ho. Després vaig escriure un llibre juvenil, amb aventures de regust clàssic en versió antiheroi, que es va titular Número 5. El Submarí perdut. I ja arribem a Si quan et donen per mort un dia tornes.

Tot i haver aparegut a la Negra de la Magrana, no és molt negra.

No, però les opinions estan dividides. Jo la volia fer més negra, però després va quedar força destacat el vessant que parla de l’àmbit familiar del protagonista. Tot va sorgir arran d’un programa de televisió que vaig veure, on parlaven de persones desaparegudes. Van esmentar el cas d’una noia que va tornar a casa després d’un grapat d’anys. I aquesta idea em va interessar. Em va interessar pensar en la família, com se suporta una cosa així. I en la noia, que no va voler que li preguntessin res del temps passat fora de casa. I va sorgir la novel·la.

Una bona novel·la. Des del meu punt de vista, la trama respon al model de trama iniciàtica. I amb un fort regust homèric.

Sí, en sóc conscient ara. Crec que em va sortir així a causa de tot el bagatge que portem. Fins i tot hi apareix un ciclop (a la presó, el tema de l’ull). Però ho he vist després, arran de crítiques i converses. I millor així, perquè queda més natural, flueix millor. Sense voler que es notin les referències tot resulta menys encarcarat.

Sí, és possible. D’altra banda, t’he de dir que a mi m’encanta el final. L’ambigüitat del desenllaç i d’alguns aspectes de tota la novel·la.

[Sembla posar-se content] Oh, gràcies. M’agrada molt que em diguis això, perquè per a mi també és un bon final.

Jo crec que no podia ser d’una altra manera. Lligar-ho més hauria estat un error.

Sí, però no tothom ho veu igual. Les opinions estan dividides. Però jo ho veig com tu. Com a autor, volia que fos així.

A mi em sembla que la novel·la l’encerta molt en la recreació familiar. Tots ens hi sentim identificats. I també en els diàlegs. Són àgils i versemblants. Funcionen molt bé.

Gràcies. Per a mi són importants. Han de resultar creïbles. Cal adaptar al registre de cada personatge i de cada obra per evitar incongruències com ara (exemple real, tot i que no de diàleg) que una senyora de poble, de 60 i tants, nascuda durant la Guerra Civil i pràcticament sense escolaritzar, li escrigui una carta a un fill amb una correcció i un estil de literat! No cal afegir faltes, però si es vol transmetre la personalitat més “real” del personatge, l’estil de la carta ha de ser versemblant i coherent. La llicència poètica, per a mi, no dóna per a tant.

Mira, m’han dit força cops coses com “no sembla que escriguis en català”, tant per la naturalitat amb què intento que soni la llengua com per l’estil i els temes. Sé que, quan m’ho diuen, parteixen d’un cert prejudici sobre la literatura catalana, és cert. Però una mica merescut, tot sigui dit. La veritat és que jo tinc molt respecte per la literatura, però també m’agrada acostar-m’hi de manera lúdica i poc pretensiosa. Escric per passar-m’ho bé. I sé que no em faré ric ni famós, la qual cosa em sap greu per la primera part. Ha! ha!

[Riem tot dos. Ens ho estem passant molt bé. Per les finestres de Laie entra un solet hivernal molt agradable]

Amb tot, considero que treballo molt els textos. Per a mi un escriptor ha de “ser l’amo” de tot el procés creatiu, tant com pugui. No podem confiar en correccions posteriors, com fan alguns, fins i tot alguns teòricament més intel·lectuals. Un autor ha de tenir la idea, ha de treballar l’estil, polir, millorar, repetir, corregir. Fins i tot ha de participar en detalls de maquetació i portada. Jo ho veig així. El que ja em fa més mandra és la promoció. És agradable fer entrevistes, però anar a signar, no tant. No m’agrada vendre llibres. M’agrada escriure’ls. Però controlar la xarxa, tenir una web, resseguir com estic col·locat a les llibreries… tot això em fa mandra.

Com t’ho fas a l’hora d’escriure? Quin sistema tens per treballar?

No acostumo a tenir un esquema previ, només en casos en què combino molts elements (a l’inici de Maleït Montjuïc, probablement la nineta dels meus ull, vaig fer fins i tot un plànol per situar a l’entrada del teatre Grec els 30 personatges que hi conflueixen per no deixar-me’n cap). Prefereixo escriure guiant-me per la intuïció, que una cosa em porti a una altra. L’ordinador ho permet, perquè sempre pots moure i modificar, cosa que faig molt. Al principi escrivia amb ploma i en llibretes DIN A3! I després ho picava a màquina… que sona a escriptura cuneïforme! En fi.

M’agrada escriure tot seguit i anar abocant fins allà on m’ho permet el temps o, de vegades, la inspiració. Quan hi torno, començo des del principi o, si l’obra està avançada, des d’un bon gruix de pàgines abans. I retoco i retoco i retoco… (aquí no hi ha mandra!). Maleït Montjuïc gairebé me la sabia de memòria, cosa que em va permetre detectar un error a punt d’entrar a màquines. És un mecanisme de rellotgeria amb tantes peces per ajustar que era molt fàcil cometre errors…

Com a filòloga, pots suposar que m’encanta això que dius. El rigor, la minuciositat.

Jo ho veig així. M’agrada buscar estructures originals, intento fugir del tòpic, del ja sabut. La meva màxima (una d’elles) és “si en un llibre llegeixo va posar els ulls com dues taronges (o plats), el tanco”. Un cop tinc clar què vull explicar, una acció concreta, busco la manera d’explicar-la més creativa, sobretot en les descripcions. Això implica una feina creativa i una posterior per tallar els habituals excessos. L’estil no ha d’entorpir la lectura, l’ha de subjectar i fer agradosa, però sense que es noti. I això, un cop més, és feina. Una bona trama demana uns bons personatges i tot plegat requereix una intenció d’estil, cuidar els detalls. Els anglesos diuen que Déu és en els detalls. No sóc creient, però en això sí que hi crec.

Un escriptor neix o es fa?

A veure… tothom pot escriure. La part tècnica es pot aprendre, però aquell plus creatiu o et surt o no et surt. No parlaré de “do”, però sí de facilitat. Hi ha qui podrà ser un bon artesà, però mai un artista. Hi ha artistes matussers. Hi ha artistes bons artesans. Això també passa a la música i a les arts plàstiques. També hi ha artesans que, amb esforç, autoanalitzant-se amb duresa i aprenent dels altres, podran tenir llampecs d’artista.

Estic totalment d’acord amb tu.

Que quedi clar, però, que jo no em considero un artista. Potser un bon artesà que, de tant en tant, s’acosta a un llumet que podria ser una mica artístic. Un llampec, barreja de feina i d’inspiració que ja em venia de fàbrica. Mai no seré un autor universal, ni un gran autor, però quan em fico al llit em puc sentir satisfet… si em comparo amb una bona col·lecció de coetanis, encara que venguin mil vegades més que jo.

Això segur. Hi ha coses que són de vergonya.

Mira, prefereixo que hi hagi gent amb criteri literari que em digui en llegir una novel·la meva de fa 8 o 10 anys: “ets bo, com és que mai no havia sentit res de tu?” (com diu la Teresa Solana) que no vendre molt publicant un trunyot de novel·les aprofitant que surto a la tele. Hi ha escriptors que no són bons escriptors, però són venedors excel·lents. I jo ja t’ho he dit. M’agrada escriure. Però vendre, vendre… això em fa maaandra!

Com a escriptor, aquesta afirmació t”honora

Mira, jo des del començament hi he posat il·lusió, a l’hora d’escriure. Evidentment, per publicar has de tenir sort. Però guanyar premis… ja és una altra cosa. A base d’hòsties, com tothom, he anat madurant. Actualment, em sento amb una certa seguretat tècnica (que no té res a veure amb ser o no conegut dins del món de la literatura catalana), amb força satisfacció per allò que he pogut publicar (més que no pas pels resultats) i amb confiança (no penso escriure si no em ve de gust, perquè no li dec res a ningú i aquesta llibertat em reconforta).

I el Lluís Llort del futur?

Mmmm. Jo escric tots els dies per raons professionals. De vegades, també fora del diari, com ara mateix, que estic amb un projecte per Lumen amb l’il·lustrador Roger Olmos. Segurament escriuré alguna novel·la més, però això forma part del futur i ja se sap que el futur és incert…

[Una veritat indiscutible per cloure una entrevista llarga, amical i agradabilíssima. Llort és un home intel·ligent i d’idees clares. Un plaer i un privilegi compartir-hi tan interessant xerrada]