Lluís Llach: “El nacionalisme a Catalunya és l’abecedari de la llibertat”

1.06.2016

Avui Lluís Llach ha hagut de desautoritzar un text que se li havia atribuït i que circulava per whatsapp amb la seva signatura. Clara Ardèvol, que té el do de l’oportunitat, ha pogut entrevistar-lo aquesta darrera setmana per preguntar-li tot de coses relacionades amb la cultura i la política i el país.

 

Lluís Llach | Foto Peter Godry

Lluís Llach | Foto Peter Godry

No calen gaires presentacions per parlar de Lluís Llach. Figura clau de la Nova Cançó, artista compromès i, des de fa vuit mesos, diputat de Junts pel Sí. Explica que estava al Senegal escrivint la pàgina 168 d’un dels seus llibres quan va tancar l’ordinador i va tenir la certesa que la seva vida seria diferent a partir d’aquell moment. Així doncs, va tornar a Barcelona i es va comprometre amb el procés sobiranista. Parlem amb ell de música, cultura i també d’aquesta nova aventura política.

Abans de ser diputat, ja feia política des dels escenaris. La política i l’art són inseparables?

L’art és sempre polític i l’artista que pensa que el seu art no ho és, voreja la irresponsabilitat. Tots els actes d’un ésser humà acaben sent polítics, i en l’art això és molt explícit, fins i tot si és conceptual. Encara és més evident si hi intervé la paraula, com en el cas de les cançons.

I una cançó d’amor també és política?

Les relacions sexuals (possessives) entre un home i una dona són també polítiques. Fins i tot el paisatge és polític! Qualsevol cosa ho és. A mi sempre em deien que jo feia política, mentre que Julio Iglesias o Raphael no en feien. Jo, en canvi, trobava que el masclisme de moltes de les seves cançons era d’una contundència política esfereïdora, que a més estava patrocinada per l’oligopoli de la comunicació. El seu missatge, per tant, tenia molta més repercussió que el que tenia jo amb “L’Estaca”.

S’ha instrumentalitzat la música?

La música moderna sempre s’ha utilitzat com a eina política. Les cançons contemporànies han estat la punta de llança dels imperis, perquè arriben a la gent jove i la hi inculquen, mentre balla i fa l’amor, un sistema de valors ad hoc. Quan jo treballava en aquest món, veia com les grans multinacionals duien a terme una política de missatge que encara es fa servir. Amb una joventut alienada, el poder polític es troba molt més tranquil.

Com a cantautor, va patir una gran pressió política. Mai va pensar a deixar la música?

No, pensava que servia per a alguna cosa. Tenia certa por, però era tossut. Trobava que ésser prohibit i censurat era la confirmació que la feina que feia era d’utilitat social contra l’últim rastre del nazisme a Europa, que a més mantenia Catalunya oprimida amb un feixisme indissimulat.

Decisions com la de prohibir les estelades en un camp de futbol no li recorden a la censura que vostè va patir?

És un cretinisme polític portat a tal extrem que fa que una democràcia esdevingui paròdia d’una dictadura. La mentalitat de la dreta que governa és fer el que feia abans, però a través de la democràcia. Ve de lluny: Felipe González va ser un mal polític d’estat que no va ser capaç de canviar el cos jurídic. Això va aprofitar-ho Aznar per convertir el poder jurídic en un annex del poder executiu. Si no arriba a ser pel jutge Jesús Torres, que va demostrar que no tenien jurisprudència per prohibir les estelades, haurien quedat a l’alçada de paròdia de dictadura.

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

Sovint es critica la passivitat dels intel·lectuals d’esquerra espanyols davant aquests episodis. Comparteix aquesta crítica?

Jo no em puc creure que el cretinisme intel·lectual que ens arriba d’Espanya sigui real. No és possible que el filòsof més important d’Espanya sigui Fernando Savater. Jo entenc que algú que està en la cultura ha d’intentar comprendre, criticar, millorar… i no pot ser que hi hagi aquest buit intel·lectual. Estic segur que hi ha intel·lectuals i filòsofs que estan cridant, però que no tenen cap micròfon davant perquè se’ls escolti, i això també és censura.

Agafant l’exemple de “L’Estaca”, quan es prohibeix una cosa es fa encara més gran?

Sí, sempre que s’estigui disposat a exercir el feixisme amb tota la brutalitat que això implica. De tota manera, els mitjans de comunicació aconsegueixen no fer-la tan gran, perquè molts diaris van defensar aquesta prohibició de la llibertat d’expressió amb el tema de les estelades.

Parlant d’altres cançons seves, en la darrera manifestació sobiranista va sonar “Venim del nord, venim del sud”. Parla del tipus de nacionalisme que vostè encarna?

Sí. Jo sóc nacionalista “en el sentit de”. Si per nacionalisme entenem el que feia Hitler, no m’hi sento gens. Però a Catalunya sempre hem entès que el nacionalisme és un acte de defensa de les nostres llibertats, no un acte d’imposició. El nacionalisme a Catalunya és l’abecedari de la llibertat; partim de la base que no hi ha ciutadans lliures que visquin a països que no són lliures. Jo sóc nacionalista perquè sóc un profund internacionalista. Des de Madrid, integrants del PSOE diuen que nosaltres som nazis, però saben molt bé que el nacionalisme català no té res a veure amb el nazisme. Això forma part de les estratègies de la vella política.

Per què va decidir ficar-se en política de manera oficial?

Perquè estem vivint un moment excepcional. Jo sempre he considerat que tot comença al carrer i en el que ha passat els darrers sis anys hi ha un protagonisme social de gran dimensió. Vaig tenir la consciència que el sobiranisme no era un moviment de despatxos ni de grups polítics, sinó que era una mobilització social que condicionava els despatxos i els partits.

Com a independent, com està sent l’experiència tenint en compte les divergències entre CDC i ERC?

Els mitjans es fan molt ressò dels problemes, però si mirem el que hem fet fins ara ens adonem que estem exactament en el punt que marcava el full de ruta, o potser més enllà! S’estan preparant idees importants, però les portarem al Parlament quan ens convingui. Desobeirem quan sigui convenient, no hem d’estar a mercè de les provocacions de l’estat. De totes maneres, jo crec que ja hem desobeït moltes vegades, amb una creativitat social i democràtica extraordinària.

Podria posar un exemple?

La llei de pobresa energètica. El Tribunal Constitucional passa la vergonya de condemnar la pobresa la gent desfavorida. Puigdemont, amb una gran agilitat política, rapidesa i intel·ligència, convoca la societat, que respon; és la societat que desobeeix: ajuntaments, associacions… Això és imparable i per aquest motiu l’estat està tan neguitós.

Pel que fa a les divergències amb la CUP, s’ha criticat molt la postura dels cupaires en l’aprovació dels pressupostos. Creu que estan traint el pacte amb Junts pel Sí?

Jo prefereixo no classificar d’aquesta manera una gent que admiro i estimo. Estem vivint un procés històric i ells han d’assumir que la història els jutgi. Si no arribem al final d’aquest procés, cadascú haurà de preguntar-se per què. Potser el nostre electorat, o fins i tot el seu, esperava un altre panorama, però ells són coherents amb el seu mandat democràtic. A nosaltres ens fa por que la discussió contínua de les qüestions socials, que sempre és aprofitada pels grups unionistes, pugui dificultar el camí cap a un nou estat. La nostra prioritat és la independència.

En diverses ocasions ha manifestat força simpatia per Podem. Per què?

Tenen molt en comú amb nosaltres. El que ha passat aquí té una resposta a Espanya, que és el 15 de maig. Nosaltres tenim la sort que venim d’una antiga identitat que cohesiona aquest país a través d’una manera de ser i de grans entramats socials. Aquí, en lloc d’intentar transformar l’estat espanyol, que és el que intenta Podem i el que hem intentat nosaltres durant 200 anys, preferim fugir.

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

No creu en l’Espanya federal, doncs…

És Espanya que no hi creu! Quan es va aprovar la Constitució del 78 vaig pensar que hi havia un projecte de futur interessant a Espanya, però el van destruir. Els espanyols són les primeres víctimes de l’estat espanyol; Espanya ha espoliat molt més els andalusos que els catalans. Els Reis Catòlics no tenien gaires diners per les seves conquestes imperials i van donar dret de pernada territorial als nobles. No només els van treure la cultura i la riquesa, sinó també el territori. Els andalusos encara no saben que la seva pobresa actual prové de la fonamentació de l’estat espanyol.

Com es gestionaria aquesta diversitat històrica en una hipotètica Catalunya independent?

Nosaltres volem fer una república on la persona que se senti espanyola pugui desenvolupar la seva ciutadania amb més bona qualitat a Catalunya que a Espanya. No és gens difícil, perquè Espanya està totalment desgavellada i els drets de ciutadania i benestar no els ha tingut mai en compte. De fet nosaltres som una llavor de diversitat; Espanya, en petit, és el projecte d’Europa. O s’accepta la diversitat com una riquesa o ens convertirem en un mercat, que és el que som actualment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Del “abecedario”, en català n’hem dit sempre “les beceroles”. Comencem per dir les coses pel seu nom…

  2. A Catalunya no hi ha nacionalisme. Els únics nacionalistes que hi ha en aquest Estat genocida són els espanyols. Aquest senyor és de la vella escola i encara no s’ha assabentat que els catalans es tenen per nacionalistes perquè són esclaus subjectes al discurs del Senyor espanyol que diu que el nacionalista és l’altre. Aquest senyor Llach cau al parany d’acceptar el nom imposat per l’altre espanyol –és a dir, el parany d’anomenar-se ell mateix “nacionalista”– i d’aquesta manera, als ulls d’Europa, és un xenòfob, intolerant, excloent, un racista, una nazi.
    Ja n’hi ha prou d’aquest discurs de submissió total a l’altre espanyol. Cal desconstruir aquell discurs genocida. Mentre no desactivem el “discurs espanya” que els mateixos catalans, conscientment o inconscient, vehiculen, ací no hi haurà independència de cap mena i la praxi que tingui per finalitat de salvar la cultura catalana tindrà com a efecte justament el contrari del que creu que perseguix: la pròpia anihilació.

    Cal deixar d’emprar denominacions impròpies. Ja fa massa anys que fem el mateix… Sembla que els catalans tinguin la voluntat expressa de ser subalterns.

    http://www.ara.cat/politica/Ara-entenc-pero-digueu-nacionalisme_0_875912468.html