Lluís Homar: “Vull treballar per un teatre majoritari i de qualitat”

1.10.2015

Lluís Homar no necessita presentació. És un dels millors actors de l’escena catalana i, com a director, responsable de grans muntatges com la recent L’art de la comèdia o Adreça desconeguda. L’any passat, amb la complicitat de Pau Miró, es va atrevir a fer de Manelic, de Sebastià, de Marta i de Nuri. A ser Terra Baixa. Un acte de generositat que actualment es pot veure al Teatre Borràs i, del 22 al 26 de novembre al Temporada Alta. N’hem parlat amb ell. 

Lluís Homar a l'Hotel Pulitzer. © Laia Serch

Lluís Homar a l’Hotel Pulitzer. © Laia Serch

Aída Pallarès:  És la típica pregunta: Per què Terra Baixa?

Lluís Homar: Terra Baixa m’acompanya des de sempre. La vaig fer per primera vegada amb disset anys als Lluïsos d’Horta, el meu barri, i tot i que feia teatre des dels sis anys, en Manelic és el primer personatge amb el que em vaig sentir identificat. La primera vegada que es produïa una trobada entre l’actor i el personatge. I des de llavors en Manelic es va convertir en una mena de personatge de capçalera, que m’acompanyava sempre. La vaig tornar a fer el 1990, dirigida per Fabià Puigserver i de cop i volta un dia, que em sentia molt eufòric, pensava del que jo coneixia què hi havia per poder transmetre aquesta sensació, aquest sentiment pel meu ofici. I vaig pensar en Terra Baixa. No podia fer de Manelic i per l’edat hauria de fer de Sebastià, però no tenia massa interès fer l’obra per interpretar-l’ho a ell. I de cop i volta vaig pensar: i si sóc l’obra? I vaig tirar endavant aquesta intuïció. Per mi Terra Baixa és un himne a l’amor cap a un mateix i cap als altres i volia pujar dalt d’un escenari i transmetre-ho. I, també, volia expressar-me a través de l’obra.

Un retorn als orígens.

És com connectar-me a alguna cosa essencial meva. Fer Terra Baixa ha estat la possibilitat de donar més amplitud a aquella sensació que vaig tenir als disset anys. Passar de fer el Manelic a ser l’obra. Normalment això de “ser” amb els autors s’entén molt bé i, de fet, crec que Guimerà fa això. Està reflectit i és la Marta, és en Manelic, és en Sebastià i és la Nuri. I jo jugo una mica a això, faig de Guimerà. Crec que aquesta vegada està molt clar que darrere hi ha una persona. Tots tenim una part de Manelic, de Sebastià, de Nuri i de Marta. Em volia posar al servei de l’obra, no per fer un exercici de virtuosisme ja que no em transformo. Sempre sóc jo, amb la meva veu i el meu gest, però transitant per l’ànima de tots ells. I això sol crec que fa que aconseguim que amb molt poc l’espectador sàpiga qui sóc en cada moment i, sobretot, senti com l’obra avança.

En motiu de l’estrena de Terra Baixa explicaves que fa 35 anys vas veure Michael Pennington fent de Hamlet per a 1.200 persones, i que “vas veure un actor que es mostrava com a ésser humà”. És una sensació que trobes a faltar? A vegades alguns tenim la sensació que els actors no se senten còmodes en els muntatges on els toca treballar.

A vegades pot passar. Jo ja tinc 58 anys i a vegades et sents més acompanyat de certeses. Sé que el que a mi m’interessa és això, jo sempre vull veure l’ànima de l’actor al darrere del que es fa. També s’ha de dir que hi ha vegades que ho aconsegueixes més que altres. És fonamental volguer-ho perquè si l’actitud és l’adeqüada això ja és molt, però a vegades es produirà més o menys. I fer Terra Baixa és com una declaració d’intencions. Sempre dic que, per a mi, no és un punt final, sinó un punt de partida. És el que vull intentar oferir als espectadors, el que paga la pena compartir des de dalt d’un escenari amb el públic. 

I en aquesta declaració d’intencions, suposo que la teva aposta personal, representar-ho al Teatre Borràs, juga un paper important.  

Sí i no té a veure amb el fet que es digui Borràs per l’Enric Borràs, el Manelic històric. Fa temps que penso en la idea de teatre popular, donar el millor de mi per arribar al gran públic. A vegades sembla que gran públic,-en el sentit de comercial, tot i que aquesta no és la paraula-, i qualitat vagin renyides. I em semblava que el Teatre Borràs era el paradigma d’això: intentar convocar en un espai al gran públic més enllà d’històries particulars. La meva història està lligada, evidentment, al Teatre Lliure i penso que, com el Lliure, hi ha teatres amb una significació perquè darrere hi ha companyies, com Poliorama amb Dagoll Dagom, i volia prescindir de tot això. Em deia a mi mateix “no vull anar a casa de ningú” a un teatre amb una identificació tan forta, tot i que evidentment el Borràs també és el teatre de la Maria José Balañà. Tot això té molts matisos i és difícil explicar de forma pública una sèrie de sensacions, però volia buscar un espai paradigma d’aquest teatre privat.

De fet, encara hi ha qui concep el teatre només com a distracció, com alienació de la realitat. Què és per tu i què t’aporta el teatre, a diferència del cinema o la televisió?

A mi la idea que el teatre pugui distreure i et pugui transportar ja em sembla bé, però m’agrada que a més a més m’hi afegeixi alguna cosa més. M’agrada riure, emocionar-me, pensar, reflexionar i sentir coses en el teatre, pensar-l’ho d’una manera molt ample. I em sembla lloable el que busqui qualsevol espectador per anar al teatre, sobretot si això el porta a anar-hi! Jo vaig començar fent teatre als sis anys i per tant m’ha acompanyat tota la vida. Vaig tenir una època en la qual vaig necessitat allunyar-me’n, prendre distància, quan se’m van onbrir altres possibilitats més vinculades al món de la imatge, com el cinema i la televisió. I això em va anar molt bé, perquè va ser com tancar una etapa. I he de dir que durant aquells sis o set anys no vaig trobar a faltar gens ni mica el teatre.

Lluís Homar parla amb Aída Pallarès © Laia Serch

Lluís Homar parla amb Aída Pallarès © Laia Serch

I per què hi vas tornar?

Una mica per accident. El Gerardo Vera em va proposar dirigir Luces de Bohemia i gràcies a la grandesa d’aquell text i de Valle-Inclán crec que torno a fer teatre. Em vaig sentir recuperat per al teatre a través d’ell. Quan em van fer la proposta, vaig pensar que no podia fer-la perquè era massa gran per mi, però al llegir-la em vaig tornar boig amb l’obra  i vaig crear un equip molt potent per poder abordar una aventura tan gran. I el que vaig sentir llavors em serveix per respondre’t la pregunta. A mi m’agrada molt el cinema, la televisió i quan em diuen què prefereixo depèn del guió, del director, etc…Però el teatre, a mi ara sento que em dóna la possibilitat que només puc fer en el món del teatre. Bàsicament perquè en teatre també puc dirigir i, per tant, viure’l des d’un lloc ric, ample i profund. En teatre puc triar què vull fer i què no i amb qui vull treballar. I Terra Baixa és un bon exemple! Em permet, també, recuperar aquest cosa del rite. El teatre és immediat, efímer i en petit. En televisió la poden arribar a veure milions de persones, però el teatre té una particularitat del moment. Però no n’hi ha prou amb que cada dia la funció sigui diferent, el teatre et demana un compromís que és de les coses més difícils i apassionants. Tot, teatre, cinema i televisió, és meravellós quan fas una cosa que t’apassiona. I puc dir que en aquest moment de la meva vida fent teatre sento que faig coses que em tornen boig.

Has parlat de dos clàssics:  Luces de Bohemia i, evidentment, Terra Baixa. Creus que és necessari adaptar els clàssics per connectar amb l’actualitat?

Jo per trajectòria he treballat molt amb els clàssics. Els clàssics si ho són és perquè són vius, continuen sent vius i normalment, a no ser que vagis a buscar una rampoina, són mobilitzadors d’aprenentatge pels que els fem i els que el veuen. Jo no crec que s’hagin de reescriure, no em sembla malament, però no necessariament s’ha de fer. És com la música. Pots interpretar Beethoven d’una manera o una altra. Hem de discutir si Shakespeare és o no és actual? Tot dependrà de com el fem i sapiguem extreure tot el que hi ha darrere i fer-ho arribar al públic! Hi ha autors que la dificultat és més gran, però són textos vius, que parlen de nosaltres.

Precisament s’ha criticat l’aposta Xavier Albertí perquè ha recuperat els nostres clàssics.

Jo crec que està fent una labor de teatre públic. I, sense desmerèixer el que facin els altres, crec que és un referent el que està fent en Xavier al Teatre Nacional. Qui millor que un teatre nacional que no hauria d’estar subjecte a la llei de l’oferta i la demanda, capbussar-se en la nostra tradició i veure què hi ha de bo. És tornar enrere per anar endavant de la millor manera. Aquí a vegades pequem de superficials i ens carreguem la nostra història. Però aquest ja és un problema més complex perquè són les mateixes institucions les que haurien de tenir molt clar que un teatre nacional no es pot regir com un de privat. La funció és diferent.

No pot tenir un 80% d’ocupació.

Exacte. És un error i ell està pagant aquestes conseqüències i li està costant esforç, disgustos i, malgrat tot, està mantenint l’alegria i tira endavant. Són batalles que no s’haurien d’estar discutint.

Precisament en Xavier Albertí va dir que “l’únic que seria terrible sentir com a espectador és que et tractin com algú passiu ideològicament parlant”. En llegir-ho em venen al cap alguns dels grans èxits de la cartellera catalana. Creus que és un dels problemes que té el teatre actualment?

L’espectador és algú actiu, no algú que consumeix i ja està. És molt important l’aportació de l’espectador! Crec que també hem de tenir en compte el que nosaltres oferim a l’espectador, nosaltres decidim què fem. Som responsables del que fem i hem de fer que l’espectador sigui actiu.

Durant molts anys has viscut entre Barcelona i Madrid. El circuit teatral alternatiu a Madrid és més ampli i actiu. Creus que, a diferència de Barcelona, Madrid ha sabut respondre ràpidament a les nefastes polítiques culturals amb una alternativa teatral?

Sí, jo també tinc aquesta sensació. A Madrid he viscut menys el món del teatre, però exemples com Animalario, la companyia Kamikaze del Miguel del Arco o  Teatro del Barrio. A Catatlunya a vegades fem una mica de “panxeta de cap” i segurament allà estan més desperts. Vull pensar que aquí hi ha un cert moviment de gent jove que té la inquietud i potser a Madrid tenen més la possibilitat de donar-l’hi forma. Penso que en tot cas es pot estar generant alguna cosa, que hi ha caldo de cultiu. Però és evidentment que a Madrid està molt més assentat. Aquí hi va haver un moment d’esclat de les sales alternatives però es va desdibuixar i s’han tornat en teatres en petit format, més que alternatius. Però, com dic, vull pensar que ho podrem veure com es modifica.

Lluís Homar parla amb Aída Pallarès © Laia Serch

Lluís Homar parla amb Aída Pallarès © Laia Serch

I ja per acabar, projectes de futur?

Fer més Terra Baixa. Vull treballar per un teatre majoritari i de qualitat. Vull fer arribar els grans autors i donar el millor de mi mateix pel gran públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “I la típica pregunta. Per què Terra Baixa?” Típica entrevista. Amb típiques preguntes plagades d’opinions personals “nefastes polítiques culturals” que obliguen a repondre el que vol l’entrevistadora. Taules, falten taules.

  2. Precioses fotos!!!.
    Felicitar a Lluis Homar,per la seva Terra Baixa.
    Vam sortir fascinats.
    Vam veure el llop.