Llucia Ramis: “Fer ficció no és falsejar la realitat sinó explicar-la”

Fa temps que viu a Barcelona, però no ha perdut la suavitat de l’accent mallorquí que també impregna les seves novel·les. L’aparença calmada i tranquil·la de Llucia Ramis amaga una escriptora crítica i inconformista amb la realitat. Amb el Premi Josep Pla 2010 a la butxaca, ara reapareix a l’escena literària fent un homenatge a la seva família, i, de retruc, retratant una generació sense el futur que s’esperava. L’hem entrevistat a Barcelona per Llibres per llegir i Gemma Estadella ens hi ha acompanyat amb la seva càmera.

Tot just fa poques setmanes has publicat la teva darrera novel·la, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013) on la protagonista es busca a si mateixa furgant el passat familiar. Per què has decidit fer una retrospectiva de la història dels teus predecessors?

Em trobava en un moment de crisi personal que s’afegia a la crisi econòmica i social que estem vivint. No trobava feina i em vaig veure obligada a marxar a Argentina per buscar oportunitats professionals, ja que aquí no veia com podia tirar endavant. Allà vaig recuperar una novel·la sobre la història de la meva família, que em va servir per explicar el desengany personal que estava experimentant. D’aquella obra és d’on neix Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes.

Per què podria interessar al lector la història de la teva família?

És una història fascinant, potentíssima. Tots els personatges són força estrambòtics i extrems, tot i que tenen un punt d’entranyable. Trobo que tenen coses que els fan diferents, però crec que totes les famílies s’hi sentiran identificades. A més, vull fer un homenatge a la família mitjançant la crònica. Em trobava amb la necessitat d’explicar la seva història a través d’aquelles anècdotes que són presents a totes les famílies, que són recurrents en les converses entre parents però que ens encanta recordar. A partir del passat familiar vull respondre les preguntes que ens fem tots: qui som i cap on anem.

Abans de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes ja havies publicat dues obres: Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008) i Egosurfing (Destino, 2010). Com s’articula aquesta darrera novel·la amb les anteriors?

Amb aquesta obra contesto les anteriors novel·les: mentre a la primera narrava la diversió desenfrenada i la despreocupació dels joves a través de la festa i a la segona criticava la superficialitat que basa moltes vides, en aquesta he agafat la situació de molts joves que han de tornar a casa els pares perquè no tenen feina i, per tant, no es poden plantejar un futur. L’única manera de fer-ho és mirant al passat.

A què vols fer referència amb el títol de l’obra?

No em refereixo tant a una innocència perduda sinó a una sensació que mai hem tingut una innocència real. Pertanyo a una generació que va veure com s’estavellava el Challenger en directe, i això em serveix de metàfora per explicar totes les vegades que, reiteradament, ens hem fotut una hòstia. És una novel·la sobre la presa de consciència de la vida i la mentida conscient que creem per evitar una realitat que no ens agrada i poder viure en la il·lusió. És un error que repetim moltes vegades. Tota la vida fem veure que no ens adonem de les coses.

En quins elements de l’obra el lector es pot sentir identificat?

Quan es parla d’emocions en to evocador es porta el lector a un lloc que tots compartim. En el meu cas he escrit un llibre sobre l’amor familiar, i aquest és un vincle que existeix en la realitat de molta gent. Explica com ens hem ajudat els uns als altres al llarg d’aquests anys, i com a vegades aquesta relació passa pel silenci i per conviure amb les veritats quan les descobreixes. D’alguna manera o altra, tothom ho ha viscut.

Des d’un principi alertes que no és una autobiografia. Com poses el límit entre ficció i realitat?

Se sol dir que fer ficció no és falsejar la realitat sinó explicar-la. Seguint aquest principi, jo seria una farsant perquè he falsejat noms i relacions familiars però he intentat ser el màxim de realista possible, evitant caure en l’anècdota que no porta enlloc. No he posat límits, perquè si ho hagués fet no hauria escrit. És cert que es veuen les meves debilitats i els meus defectes, però m’importa massa explicar la història com per incorporar ficció. Només he intentat no ser irrespectuosa ni ofensiva cap als altres ni cap a una mateixa.

Quin missatge vols transmetre respecte aquesta generació? L’enfocament és pessimista? És una generació perduda?

Vull plasmar la bonança del passat, la degradació al llarg dels anys i la situació actual, el que tenim ara. Els moments de felicitat no ens els traurà ningú, però seran un record. No és una novel·la pessimista ni nostàlgica, però tampoc presenta una solució. Explico el passat a través d’una protagonista que mira enrere, però ara toca veure cap on cal anar.

Hi ha algú que sigui culpable d’haver propiciat aquesta situació?

No hi ha culpables. Els nostres pares creien en allò que ens ensenyaven i nosaltres també hem estat crèduls: hem cregut que si estudiàvem, sabíem idiomes, treballàvem i viatjàvem, tindríem el mateix que tenien ells. La meva generació ha pecat de credulitat, de conformisme i de falta de reacció.

Per què escrius? Què t’aporta l’escriptura?

Per mi és una manera d’entendre la vida. Si no escric les coses, tinc la sensació que no les he acabat d’entendre. Amb l’escriptura fixo les coses i els hi atribueixo una lògica, tot i que en realitat no tenen cap sentit. A més, la narració és alhora una mentida, perquè la vida es pot redactar de moltes maneres. És un engany que perpetuem, perquè sense la il·lusió no anem enlloc. Seríem tan cínics i tan escèptics que no faríem res perquè res tindria sentit.

Com veus el panorama del mercat literari actual?

És una falta de responsabilitat de la gent, així que no es poden queixar. Si tanquen llibreries com la Catalònia és perquè ningú hi comprava llibres i els números no sortien. Entenc que l’oci ha canviat i que Internet hi juga un paper important. De fet, amb l’ús de Facebook i Twitter segurament ara la gent llegeix més que mai. És complicat, però també crec que cada vegada s’escriu millor i que cada cop es té més cultura dels altres gràcies a les xarxes socials.

A banda d’escriptora també ets periodista i de fet col·labores habitualment a El Periódico i El Mundo. Com veus el món de la premsa i els canvis que està vivint?

Jo m’he dedicat tota la vida al periodisme i n’he viscut, però ara la situació que viu el sector m’ho impedeix. La crisi del periodisme és culpa d’una mala gestió dels directius, que no han entès res. Internet ha anat molt més de pressa que ells i han estat incapaços de reaccionar, però tampoc els interessava gaire. És culpa dels grans empresaris, però també dels periodistes que han acceptat condicions de treball inadmissibles i no s’han plantat.

Creus que desapareixeran el diari i el llibre en format paper?

El diari sí, sense cap mena de dubte. Pel que fa al llibre, jo crec que el paper conviurà sempre, tot i que el digital serà diferent i incorporarà noves funcions. Ara, els diaris en format digital es llegeixen molt millor i el paper fa temps que se sap que està obsolet. Malauradament, ningú ha fet la inversió necessària per aconseguir un bon sistema de la premsa a Internet.