Llorenç Soldevila: “La literatura és el meu principal company de viatge”

Llorenç Soldevila és sobretot un mestre. Des del 2004 és professor de la Universitat de Vic, però durant els 25 anys anteriors va impartir classes de llengua i literatura catalanes a diversos centres d’ensenyament secundari, entre ells l’Institut Alexandre Satorras de Mataró, on em va inculcar als 15 anys la passió per la relació entre la ficció, la poesia, el paisatge i el viatge. La seva tesi doctoral sobre la Nova Cançó va marcar un rumb, a través de la pregunta “Com la cultura fa país?”. Jacint Verdaguer, Josep Pla, Mercè Rodoreda o Baltasar Porcel són alguns dels autors que va treballar monogràficament, llegint-los i trepitjant les seves topografies, abans d’engrescar-se amb l’obra de la seva vida: la Geografia literària en 10 volums, que s’estan publicant a mesura que els enllesteix i que troba els recursos necessaris. Es tracta d’un interessant híbrid entre guia de viatges, repertori de textos i localitzacions, assaig literari i cartografia cultural, amb una base en paper i una dimensió on-line a www.endrets.cat. Parlem sobre aquesta òpera magna i sobre els camins que l’han portat fins a ella.

Jordi Carrión: És l’obra de tota una vida: on situes la llavor, el primer pas del llarg camí que has recorregut?

Llorenç Soldevila: Tot va començar, de manera molt intuïtiva, a Terrassa, a principis dels setanta, on impartia classes a diferents cursos de primària. A l’aula, com a eina de treball feia comprar als alumnes el llibre Lectures de poesia catalana, de Joaquim Molas, quan tot just l’havia tingut de professor als primers cursos de carrera a l’UAB. El pas següent, recordo que va ser conseqüència d’una anada a la Gran Bretanya el 1979. Vaig descobrir el territori Shakespeare a Straford-upon-Avon, a més de resseguir el paisatge de Warwick lligat amb Guillem de Varoic, de Tirant lo Blanc. Tot plegat em va colpir de tal manera que, de retorn, en una anada a Folgueroles, quan encara Verdaguer no havia entrat en els meus plans didàctics, vaig descobrir la ruta verdagueriana marcada amb una vintena d’esteles de pedra amb versos seus, instal·lades el 1977 arran del centenari de L’Atlàntida.  De seguida, el curs 1980-81  vaig organitzar rutes literàries amb les obres de Verdaguer i Pla amb alumnes de batxillerat, a l’Institut Blanxart, de Terrassa. Fou aleshores també que, en els continguts del manual de literatura Solc, ja hi vaig proposar una ruta literària de Guerau de Liost pel Montseny, a banda, és clar, d’activitats semblants amb Verdaguer i Pla.

Qui consideres que és el teu mestre, o els teus mestres, en la lectura del paisatge i el territori des de la perspectiva que atorga la literatura?

En el cas de Verdaguer va ser decisiu entrar en contacte amb els itineraris verdaguerians de Josep Maria de Casacuberta pels Pirineus i, gairebé simultàniament, la descoberta del  mite del comte Arnau a partir d’un curs de Josep Romeu. La primera ruta arnaldiana l’organitzo el maig del 1981. En aquells moments, crec que van confluir un seguit de causes i efectes. Volia treure els meus alumnes del clos tancat de l’aula i, per tant, posava a la pràctica estratègies que tenien poca base teòrica, però que m’estimulaven i els estimulaven. No serà fins que em plantejo, pels volts de 1994, d’endegar les beceroles del que després acabarà sent la geografia literària, ja com a docent a l’Institut Alexandre Satorras, de Mataró, que començaré a interessar-me per models en d’altres literatures i a fer lectures teòriques sobre el tema.

Quines lectures van dirigir aquesta pedagogia?

Va ser decisiva la descoberta de Les hautes lieux de la littérature en France,  de Jean-Paul Clébert, reblada poc després per les alternatives metodològiques de The Oxford Literary Guide to the British Isles, de Dorothy Eagle i Hilary Carnell, i de les Rutas literarias de España, coordinades per Rubén Caba, o les reflexions sobre els llocs de paisatge i les seves transformacions del Breu tractat del paisatge, d’Alain Roger. Després vingueren obres més especialitzades en espais i autors com ara A literary companion to Venice, de Ian Littlewood, o Kafkas Prag: Ein Reiselesebuch, de Klaus Wagenbach. També, els diversos títols de Michel Collot, amb qui, sense saber-ho, vaig coincidir després amb moltes de les reflexions i propostes de Pour une géographie littéraire.  O, finalment, la teoria dels polisistemes d’Itamar Even-Zohar. Crítica, teoria i història literària comencen a sedimentar les bases d’un mètode formatiu que anirà implicant transversalment totes les altres àrees del coneixement: ciències de la naturalesa, antropologia, història patrimonial… Ara bé, per poder destriar el ventall gairebé inacabable de possibilitats que se’m presentaven, vaig haver de definir deu tipologies de llocs literaris, que són les que m’han estat indispensables i efectives per als continguts dels llibres. En la plasmació d’aquest mínim marc teòric van ser de gran utilitat les moltes hores de discussió i diàleg amb el mestre Joaquim Molas i el company Manuel Llanas.

Fins a quin punt les rutes literàries que has fet amb milers d’alumnes de secundària i d’universitat han nodrit aquest treball?

Han estat l’indispensable banc de proves i, alhora, el motor de tot plegat. Sense els meus alumnes i les seves necessitats formatives no hauria arribat on sóc en el desenvolupament del projecte. Havia de transmetre’ls passió per la llengua, la literatura, el país… però, abans, m’havia de nodrir jo. Per tant, quan entre 1986 i 2004 organitzo les macrorutes de Jacint Verdaguer (tres dies), Josep Pla (vuit dies), al Montseny (8 dies), a les Illes Balears i Pitiüses (15 dies), al País Valencià (8 dies) i la de Baltasar Porcel per Andratx (5 dies), em veig obligat a ampliar els meus coneixements en totes les matèries perquè tenia la voluntat de ser un mestre integral. No hauria arribat a l’estadi d’evolució en què em trobo si no hagués tingut l’incentiu que sempre m’ha proporcionat plantejar-me nous reptes segons les necessitats dels alumnes.

Has vist en tots ells una massa crítica que asseguri el llegat futur?

Deixant clar que mai he pretès deixar llegats, sinó servir el país el millor que he sabut, crec que la sembra no ha estat del tot improductiva. Conec companyes i companys, mestres i professors, que a diferents punts del país practiquen, innoven i experimenten incansablement nous horitzons per a les rutes literàries com a mètode d’ensenyament i formació amb el formidable suport de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Com és el teu arxiu personal? Com va començar? Com s’ha transformat tecnològicament?

Recordo que el primer dossier, el de Verdaguer, el vam confeccionar amb còpies de ciclostil, tècnica que avui sona prehistòrica però que, aleshores, era d’una gran efectivitat i denotava afany d’innovació. Amb la ruta de Pla, el 1988, ja vam començar a utilitzar les beceroles de la informàtica fins que, el 2004, quan començo a treballar en ferm en el projecte de la geografia literària, ja havia adquirit una certa perícia amb les noves tecnologies. A hores d’ara, he après habilitats que no hauria somiat mai de tenir, jo que vaig començar a escriure amb ploma i tinter!  I, evidentment, les aplico sobretot a la gestió del web Endrets.cat. Geografia literària dels Països Catalans, que és la plasmació, ampliació i revisió a la xarxa dels continguts dels llibres.

Ha estat sempre un projecte més o menys col·lectiu? Quin paper hi ha jugat l’equip que has construït a la Universitat de Vic?

Inicialment havia de ser col·lectiu. A l’Institut de Mataró, vaig proposar a companys professors i a exalumnes de fer una geografia literària aleshores molt poc ambiciosa: s’havien de condensar els continguts en un sol llibre. No va quallar. Després de la ruta de Porcel, el 2004, decideixo començar l’aventura tot sol. Així, gràcies a un any sabàtic, començo a recórrer el país cercant els lligams dels nostres autors amb el territori. Primer elaboro els llibres jo tot sol i, després, el material s’aboca al web que permet corregir-lo, actualitzar-lo i ampliar-lo. L’Isidor Cònsul, amb qui ens coneixíem d’ençà el 1999, quan ja vaig tenir a punt el primer volum, va ser l’editor que va assumir el repte d’iniciar-ne la publicació. El primer títol, el dedicat a les comarques barcelonines, va aparèixer el 2009 gràcies al suport econòmic de la Diputació de Barcelona. L’equip de la Universitat de Vic el formo aquell mateix any per a poder iniciar el lloc web Endrets.cat i els seus components, variables en el temps, sempre han estat per a mi un incentiu  indispensable per a seguir endavant.

Als llibres treballes tant el patrimoni visible, que és l’arquitectònic, el monumental, el paisatgístic, etc., com l’invisible, que és els dels poetes, periodistes, novel·listes, contistes, assagistes i memorialistes que han fet referències a indrets concrets. Estem més acostumats a valorar com a societat el primer que el segon? Quines són les estratègies que cal seguir per fer de la literatura un gran patrimoni immaterial de la humanitat?

Crec que cal evidenciar en els potencials usuaris dels llibres que la literatura pot ser un instrument utilíssim per vèncer el pas del temps i retenir i potenciar la memòria individual i col·lectiva. Per una banda, és gràcies a la literatura que recobrem la integritat de tot aquest patrimoni tangible que pot haver desaparegut o que pot haver estat modificat substancialment. Les paraules i la capacitat mental dels lectors de crear i recrear fa possible la màgia de recuperar allò que ja no hi és o el que no és ben bé com era. D’altra banda, amb la transversalitat de coneixements que ens donen els textos literaris ampliem enormement el ventall de possibilitats del gaudi intel·lectual, espiritual. Com a societat valorem molt més el patrimoni material i es margina, per l’esforç que comporta practicar la recreació amb la literatura, el patrimoni immaterial. Segueixo creient que les estratègies s’han d’imaginar i potenciar a les escoles i a la universitat. Ara bé, hem de ser conscients que els vents que bufen són del tot desfavorables a la formació humanística i, per tant, la literatura està tocant fons, no només com a expressió artística, sinó també com a eina de formació lectora i intel·lectual. Vull ser optimista i crec que la llei del pèndol farà adonar els responsables pedagògics i polítics del mal camí que hem emprès amb una societat cada vegada més decantada cap a la banalitat i a l’ús indiscriminadament lúdic de les noves tecnologies.

En aquest sentit, els tres volums que dediques a Barcelona contribueixen al coneixement literari de la ciutat, que recentment ha estat reconegut per la UNESCO…

Sí, però una ciutat tan rica literàriament com Barcelona no s’acaba en els tres volums meus i en la literatura escrita en català. Queda per fer una exhaustiva feina en la línia que he dut fins ara, però en d’altres llengües. Primerament, és clar, en castellà, però després en francès, anglès, alemany, italià…

Es tracta d’un projecte transmèdia. Com heu planificat la dimensió visual o cartogràfica i la pàgina web?

La dimensió visual està condicionada pels mitjans econòmics de què disposem, perquè hi ha moltes hores de feina de traspassar i organitzar la informació dels llibres, i per la ràpida evolució tècnica de les TIC. Amb encara no vuit anys els canvis tecnològics han estat brutals i des del projecte a voltes no tenim la capacitat tècnica ni els recursos humans i econòmics per estar al dia. Sobretot en un camp d’investigació com el de la literatura, que no genera beneficis tangibles a curt termini.

Fins a quin punt forma part de l’àmbit de l’Acadèmia? No és més aviat un intent de fer servei a la societat des de la universitat?

Una cosa són els continguts, que són fruit d’una recerca acadèmica perquè exigeixen una investigació molt planificada, i una altra els resultats, adreçats prioritàriament i  explícitament a la divulgació. La geografia literària vol servir a una societat lectora i, en la mesura que cerca la globalitat del país, pretén ajudar a refermar i reafirmar un imaginari col·lectiu que ens identifiqui i cohesioni i alhora equipari i homologui la nostra literatura amb totes les altres.

Com t’imaginaràs, m’incomoda el títol. Geografia remet a la terra, en clau romàntica i nacionalista, jo hauria optat per “topografia”. Optes per citar en català sempre, malgrat que hi hagi una certa representació de la literatura en llengua castellana i en altres idiomes….

Les altres llengües i cultures molt consolidades per una estructura d’Estat segueixen parlant de geografies literàries (Bertrand Lévy, de la Universitat de Ginebra, o Bertrand Westphal, de la Llemotges), no pas de topografies. D’altra banda, geografia inclou tots els aspectes humans, lingüístics, culturals i antropològics, mentre que la topografia se cenyeix més a una delimitació del topos (lloc)  i a una grafia (descripció). És a dir, fa possible la representació gràfica de la superfície terrestre, però exclou d’entrada els elements que la geografia humana, patrimonial, històrica, econòmica i política, té en compte. I qualsevol llengua, amb Estat o sense, explica, identifica, caracteritza un col·lectiu humà que en pot conèixer d’altres, de llengües, però, en el cas del català és la que ens defineix de fa segles, la que ha vertebrat i pot vertebrar un imaginari col·lectiu coherent amb el que hem estat, el que som i el que pretenem ser.

Ara que estàs en la fase final del projecte, com a investigador que vol ser objectiu, com valores l’aportació de la literatura en castellà a la construcció d’una dimensió literària de Catalunya?

Sobre les aportacions literàries d’altres llengües, no només la castellana, ja ho he apuntat abans. Té un pes important que no podem ni hem d’obviar, com el de la francesa i l’anglesa, aquesta especialment lligada a la Costa Brava i Barcelona. Als autors d’aquestes altres llengües sempre que puc m’hi refereixo a partir de remissions fetes en català. I és així, per una simple raó de mètode i de mesura davant l’allau de materials a què hauria de fer front. Si incorporo textos en d’altres llengües ho hauria de fer amb un criteri d’exhaustivitat que està ben lluny del meu abast. En català també, però diguem que és més factible ambicionar la totalitat del panorama diacrònic i sincrònic. A més, hem de deixar feina pels que vindran, no?

Com a intel·lectual independentista, estàs satisfet amb la rebuda que ha tingut el projecte que lideres per part dels polítics catalans?

Ni he esperat ni espero que els nostres polítics, que altra feina tenen, s’ocupin del projecte. M’amoïna, en canvi, que sectors als quals m’adreço, especialment el de l’ensenyament, no se n’hagin fet més ressò i no serveixin tant com dels llibres com  del web.

Com és el teu modus operandi quan viatges per Catalunya? Sempre mires amb ulls enfocats cap a la Geografia…? I quan viatges per Espanya o per Europa?

De fa molts anys, la literatura és el meu principal company de viatge. De tal manera que no vaig als llocs si abans no m’he amarat tant com he pogut del que n’han dit autors de diverses èpoques, cultures i llengües. La literatura m’explica moltes coses i m’ajuda a aclarir-ne d’altres que ni m’havia plantejat. La literatura em facilita l’accés a la complexitat dels humans.

Fins a quin punt creus que t’ha transformat com a lector i com a persona aquesta obra?

Profundament. Com a lector perquè, assistit per una mena de deformació professional, tendeixo a llegir sempre cercant aplicacions de geografia literària. Per això, m’obligo a alternar lectures que no em facilitin aquesta derivació cap als llocs Obres situades en espais que no conec i que, per tant, em retornen amb il·lusió a l’estadi d’innocència lectora d’abans de la geografia literària. I, alhora, em permeten recrear mentalment sense límits ni condicionants els mons nous que m’ofereixen els llibres.